Intermezzo (i II)

Anterior

II

Barriss es va netejar la suor de la cara. La seva túnica era d'un material osmòtic, amb un teixit que permetia la circulació de l'aire millor que la majoria de la roba. Podria tornar-se més cenyit per mantenir la calor a l'hivern, o més solt per estar més fresca a l'estiu, però quan la temperatura a l'ombra era més gran que la del cos humà, fins i tot estar nu no podia evitar fer-te transpirar. Simplement havies d’aguantar-ho.

Quan va travessar la unitat mèdica, inspeccionant a diversos pacients, va sentir una pertorbació en la Força. Això en si mateix amb prou feines era inusual; en una sala plena de ferits i persones agonitzants, els remolins d'energia eren sovint erràtics i penetrants. La mort imminent i el dolor crònic tendien a elevar emocions, i aquests sentiments marcaven la Força en néixer i passar per ella.

Però això va ser diferent. Era difícil de precisar, però semblava ser més familiar que la majoria de les irritants sensacions que venien de la unitat. Quan es va enfocar en això, Barriss va comprendre que estava emanant d'algú que ella coneixia millor que els pacients transeünts. Va estrènyer encara més el seu enfocament, i de sobte va saber qui era.

Jos Vondar.

De nou, això no era inusual, no des que Zan Yant va morir. Podria pensar-se que els doctors s’habituarien a la mort més que la majoria, però això, en la seva experiència, es donava rarament. Lluitaven contra la foscor final diàriament –de vegades guanyaven, de vegades perdien– però quan arribava a amics o parents, els doctors eren com tots els altres. Conèixer l'enemic no és el mateix que abraçar-lo.

Barriss va arrufar les celles. Tot i així, aquí hi havia quelcom estrany. No era tot el que se sentia venir d’en Jos, que només estava a poca distància a peu, treballant en cirurgia. No, això era quelcom més. Ira? Indignació? Alguna cosa entre les dues?

Fos el que fos, necessitava ajuda. Ella podia sentir-ho.

Barriss es va acostar a la SO. Les coses eren relativament silencioses de moment; podria trigar uns minuts a descobrir el que havia causat l'ona que encara podia sentir.

***

–Què tal va? –va preguntar Vaetes.

–Cap gran sorpresa fins ara –va contestar Jos. Tolk va passar un drap pel seu front. Darrere d'ell, el zabrak dormia plàcidament, amb els seus tatuatges facials i corporals brillant sota les llums halògenes–. Li he tret l’estella del projectil del nervi CC, i sembla que la conducció d'impulsos encara està treballant perifèricament, o almenys en la major part. Podrà prémer perfectament un gallet de nou, si sobreviu. Però costarà una estona acabar la cirurgia del plexe.

–Pots estabilitzar-lo?

En Jos va parpellejar per culpa d'una gota de suor –a la Tolk se li havia escapat aquesta –que havia irritat el seu ull esquerre.

–Potser. Per què?

–Tenim setze ferits que necessiten cirurgia, i una parella que no pot esperar. Si pots criogenitzar aquest pacient i tornar després a ell, podríem utilitzar el teu ajut.

En Jos va arronsar les espatlles.

–La criogenització sempre és un risc. Vaig pensar que aquest tipus era un cas especial.

–Ho és, però no estic disposat a deixar a uns altres morir-se a canvi. Estabilitza’l, Jos. Et necessitem.

Jos va assentir. El coronel va marxar, aconseguint ràpids informes d'estat d'altres taules. Jos es va tornar cap a l’anestesista.

–Posa’l en un crio-cicle d'estasi i guarda’l en algun lloc.

–Quant de temps?

–No ho sé. El màxim. Quatre hores.

Si després d'aquest temps en Jos no havia acabat amb els seus altres pacients, el coronel Omant podria rebre cremades per congelació: quatre hores era el màxim que un ésser conscient era capaç de romandre estable d'aquesta manera.

Quan Jos s'estava posant un nou joc de bata i guants, un dels metges de campanya va passar pel vestíbul, empenyent una altra llitera. Va fer una pausa a la porta.

–Ei, Doc, què ha passat amb aquesta escòria zabrak? Va morir entre grans dolors, espero?

–Està en crio-estasi –va dir en Jos.

El metge, un twi'lek, va capcinejar, i el seu lekku es va balancejar amb el moviment.

–Ets molt més fort que jo, doc. Si un sepa hagués matat al meu amic, et garanteixo que la meva mà no romandria tan ferma amb un escalpel.

En Jos va arrufar les celles.

–De què estàs parlant?

–No ho saps? El zabrak era el líder de la unitat mercenària que va carregar contra el nostre Uquemer. El comandant de la força de xoc de bios i droides que ens va colpejar en primer lloc.

El metge va seguir el seu camí, deixant a Jos parat dret allà, al vestíbul, sentint-se com si li acabessin de travessar amb una pica de força. Llavors la ràbia li va colpejar, negra i ferotge. La seva mà va esquinçar el guant que s'estava enfundant, travessant-lo per complet.

El comandant de la força de xoc de bios i droides que ens va colpejar en primer lloc...

El monstre Sith de la taula, aquella vida que havia estat intentant salvar havia estat directament responsable de la mort d’en Zan!

***

Barriss no va tenir problema per trobar a Jos Vondar. La ràbia que bullia en ell era una taca de foscor a la sala d'operacions; ella podia sentir-la, gairebé tocar-la.

Quan es va aproximar, va veure a Tolk sortir del cubicle sanitari, col·locant-se una bata quirúrgica neta. Es va acostar per interceptar-la.

–Tolk. Com està Jos?

–No molt bé –va respondre greument la infermera–. Però suposo que probablement ja sàpigues això. Acaba de passar dues hores treballant en un presoner zabrak en unes condicions complicades.

–Puc comprendre que treballar sobre un zabrak, especialment un enemic zabrak, pugui resultar difícil per a ell ara mateix, però estic sentint una forta ràbia que ve d'ell. No pot ser només per això.

–No ho és. Acabem de saber que el zabrak és el líder de la unitat mercenària que ens va atacar la setmana passada.

–Ja veig –va dir la Barriss–. Quin és l'estat del pacient ara?

–D'Arc va ordenar que se’l congelés fins que puguem rebaixar la llista d'espera. Quant les coses es calmin, se suposa que Jos tornarà i acabarà d’apedaçar-lo.

Barriss va assentir.

–Prognosi?

–Trenta, potser quaranta per cent de probabilitat de supervivència, amb un especialista en neurocirurgia zabrak. El mínim balanceig en un mal moment podria matar-lo. Jos no és cap expert, i a més està exhaust i no totalment sobri. I se suposa que d'aquí a un parell d'hores ha de tornar i intentar salvar l'home que va ser responsable de la mort del seu millor amic.

Barris va capcinejar amb incredulitat.

–Sota aquestes circumstàncies, si el pacient morís, ningú culparia a Jos.

–És clar que no. Però jo el conec, Barriss. Tot i que ho faci el millor que pugui, si Omant mor, abans o després, Jos es mirarà al mirall i es preguntarà si ho va fer a propòsit. No crec que pugui viure amb això, el devoraria.

Barriss no va dir res. Era una situació veritablement complicada; de fet, no podia pensar una forma que pogués ser pitjor.

–Pots ajudar-lo? –Preguntà la Tolk.

Ella va sospirar.

–Puc intentar-ho.

***

Les aeroambulàncies van deixar finalment d'arribar. Ficat fins als colzes en un clon ple dels fragments d'una granada, Jos va sentir a algú dir que la batalla que va produir l'enorme arribada de ferits havia acabat finalment. Es deia que la pèrdua de droides de combat dels Separatistes havia estat almenys vegada i mitja el nombre de baixes de clons de la República, però això no era gaire consol.

Jos va fer una ullada al seu voltant, localitzant a un tècnic quirúrgic, i va cridar la seva atenció.

–Serà millor que algú desgeli a Omant –va dir a la tècnic, una dona ugnaught–. Porta congelat gairebé el límit permès.

–P'a desperta-lo he d’esperà a què entri en caló, vosè ja sap.

Ella tenia raó. Els zabraks tenien una resistència rara a l'anestèsia; només alguns tipus actuaven bé en ells, i el vigor natural de l'espècie era tal que ràpidament van desenvolupar resistència fins i tot a aquests.

–Rne, desperti’l, però mantingui el subministrament del paralitzador.

–D'acord, doc.

Tolk va començar a aplicar taps de cola i a tancar amb grapes a l'últim pacient. Jos va demanar per gestos a la tècnic un nou joc de bata i guants. Ell no volia fer això.

O sí? Aquesta és la gran pregunta, no?

***

Barriss havia acabat el seu torn en la unitat mèdica, i va anar directa d'allà a la sala quirúrgica. Com a sanadora i com a Jedi, ella tenia habilitats que altres doctors no tenien; ella podia fer servir la Força per tranquil·litzar i per reparar lesions difícilment tractables amb una droga o un escalpel. Però hi havia límits. Un d'aquests límits residia a tractar a algú contra la seva voluntat, o sense el seu coneixement. Una cosa era entrar en la ment d'un pacient en coma; una altra de diferent ajustar els pensaments d'algú que estava despert i funcionant. Sí, els Jedi usaven la Força per influir a les ments febles, quan l'única opció restant era permetre a aquests éssers fer-se mal a si mateixos o als altres. Però entrar a la força en la ment d'un cirurgià treballant per salvar un pacient agonitzant era una situació completament diferent.

Assumint que Jos estigui intentant salvar el zabrak, i no matant-lo.

Llegir aquest tipus de propòsit era difícil a vegades. Amb totes aquestes emocions que brunzien al voltant del cap d’en Jos, Barriss va saber que ella podria confondre fàcilment els seus propòsits pel que fa a Omant. Indubtablement tenia sentiments entremesclats, tenia un seriós conflicte sobre això. I com et sents sobre una cosa no sempre indica com actues amb respecte a ella.

Els vestíbuls s'estaven buidant, i ja no hi havia cap ferit alineat fora de la SO principal quan ella va arribar. Barriss va observar l'interior de la sala. Els cirurgians, droides quirúrgics, infermeres, tècnics, i zeladors bullien al seu interior, atenent els ferits. Va veure a Jos mentre caminava cap a un nou pacient, i la Força li va dir que encara era un altre soldat clon, i no l'oficial zabrak.

Així està bé, de moment. Hi havia un altre aspecte en tot això que ella havia de considerar. Si ella usés la Força per afectar-li mentre ell estava enmig d'un procediment delicat, podria molt bé fer-li cometre un error. La seva no era una ment feble, i qualsevol conflicte entre el seu cervell i el d'ella podria traduir-se en una fallada nerviosa, i al seu torn en una mà tremolosa manejant l’escalpel.

Espinós. Molt espinós. Va desitjar poder parlar amb la seva Mestra, aconseguir els seus consells. Però això tampoc anava a ocórrer.

***

Jos es va treure els guants. Tot just va poder fer-ho, de com de cansat que estava.

La tècnic ugnaught va anar al seu costat.

–El zabrak s'a despertao, doc. Vaja boqueta té, el fumut.

En Jos va assentir fatigat.

–On està?

–Pre-op.

Sar Omant jeia sota una fina fulla de repelfab, seguint el moviment d’en Jos amb els ulls ja que era incapaç de girar el cap. Ningú més estava al voltant. Les sondes de monitoratge col·locades al pacient alimentaven amb les seves dades una estació d'infermeria, i probablement algú estigués seguint els traços dels senyals vitals allà.

–Ah, metge Pellfina –li va saludar Omant–. Per què segueixo encara viu?

–Aquesta és una pregunta bona. Estic buscant una resposta.

–No es preocupi per mi.

–T’hem arreglat un problema del cor, extret un fragment de resquill del teu cordó espinal, i ens estem preparant per treure un altre fragment de metralla del teu plexe sub-esternal.

–Com vaig dir, humà, no et molestis. Millor mort que dessagnat pel cap.

–El meu millor amic en aquest planeta perdut era un cirurgià zabrak –va dir en Jos.

–Vas a mostrar com de tolerant que ets amb les espècies inferiors com nosaltres els zabraks, no?

–El seu nom era Zan Yant.

Tot i que els músculs facials d’Omant no funcionaven molt bé, Jos va creure veure una expressió de sorpresa travessar els altres trets.

–Coneixes aquest nom.

No era una pregunta.

–Talusià, veritat? Compositor de música, toca la quetarra –va dir Omant–. No sóc un entusiasta de la música clàssica, però és força conegut al meu planeta natal. Què passa amb ell?

–Està mort –va contestar Jos–. Tu el vas matar.

Omant el mirava atentament ara.

–No és impossible –va dir–. He matat molta gent. No recordo haver liquidat recentment a ningú de la meva pròpia espècie. Ei, quan camines molt ocupat, t'oblides d'algunes coses, oi?

En Jos va voler agafar alguna cosa pesada i aixafar el banyut cap d’en Sar Omant convertint-lo en una massa sagnant. Va voler colpejar-lo una vegada i una altra.

–No et molesta? –Preguntà–. Matar un ésser de la teva pròpia espècie?

–No em molesta matar un ésser de cap espècie, Pellfina. És el que jo faig. Per això estem tots nosaltres en aquesta bola de fang calenta, no? Això és una guerra, no ho has notat?

Estaven sols a la cambra en aquell moment. Jos va saber que tot el que havia de fer era posar la seva mà a l'espatlla d’en Sar Omant, com si fes un gest amistós, afable, i sacsejar-la. No molt fort. Una empenta breu o dos seria tot que es necessitaria. Ho sabia. I sabia que Omant també ho sabia.

Es va inclinar, posant la seva mà lleugerament sobre l'espatlla del zabrak. Durant un llarg moment, els dos van estar molt immòbils. Llavors Jos va parlar.

–Descansa. Ho necessitaràs.

Es va girar i va abandonar la SO.

***

Jos es va dirigir al cubicle sanitari, amb les seves peces quirúrgiques amarades de suor. Quan va entrar aquí, gairebé va xocar contra Klo Mèrit. El gran mentalista equani estava assecant les seves mans sota l'assecador d'aire calent. Va alçar la vista cap a ell i li va somriure. L’equani era, com Zan l'havia descrit una vegada, tan gran com un wampa amb un problema de tiroide. Els seus ulls eren grans i estereoscòpics, i la seva boca ampla i plena amb dues files de dents. Els equani eren definitivament depredadors, i Jos va imaginar que probablement semblarien bastant espantosos a qualsevol que descobrís un per primera vegada, però, coneixent com coneixia l'ànima mansa sota l'espantós exterior, Jos va trobar difícil pensar en Mèrit com altra cosa que un benigne terapeuta professional.

Va aixecar una mà, saludant.

–Klo.

–Jos. Com estàs?

–Jo? Oh, bé. Relaxat, gaudint d'un altre preciós dia en l'escena de Drongar, la capital de la diversió de la galàxia. I tu què?

–Acabo d'arribar de post-op.

En Jos va assentir. El mentalista hauria estat ocupat, calmant els esperits d'aquells que estaven greument ferits o agonitzant. Jos no envejava aquest treball. Va començar a despullar-se de la seva roba mullada.

–Has acabat per avui? –Preguntà Mèrit.

–Tinc una operació més –Jos va activar la unitat–. L’estan preparant ara.

Va seguir desvestint-se, i llavors es va aturar i va mirar al mentalista.

–Alguna vegada has de treballar amb pacients no t'agraden? –Preguntà– Curar a algú que no suportes, algú a qui odies profundament?

–De tant en tant, si.

–Com ho maneges?

Mèrit va arronsar les espatlles, amb el pelatge curt de les seves espatlles i la seva esquena onejant amb el moviment.

–Tots hem de fer coses amb les quals no gaudim. Tots ens trobem en situacions on les nostres accions no són aquelles que ens agradarien. Però quan has de fer un treball, no sempre pots triar; està en la naturalesa de la feina. Quan no pots viure amb una opció, t'allunyes.

–I què passa si no pots allunyar-te?

Mèrit es va recolzar contra la paret de plastiacer.

–T’importaria ser més específic?

Jos es va quedar mirant fixament la dutxa. Va mirar el toll d'aigua al sòl i com es movia en espiral cap al desguàs.

–El meu pacient és el responsable de l'atac que va matar a Zan. No té cap remordiment sobre això; ell és un mercenari. A més és un odiós mopak lleter pel qual ni tan sols creuaria el carrer per escopir-li encara que s’estigués cremant. I jo sóc aquí l'únic tipus qualificat per salvar-li la vida. I en el millor dels casos, les probabilitats estan contra ell, tot i que jo no cometi cap error.

Mèrit no va parlar durant un instant.

–Això sona malament.

Jos va riure; el so resultant limitava amb la histèria.

–Tens bon ull, mentalista, no se t'escapa ni una.

Mèrit va sospirar.

–Ningú per aquí té totes les respostes, Jos, ni tan sols la nostra veïna Jedi. Vols castigar aquest pacient pel que va fer. T'agradaria veure'l patir i morir.

–Oh, sí –Jos va titubejar, i després agregà–. Just quan Zan va morir, mentre encara estàvem en el transport, em vaig jurar a mi mateix que, d'alguna manera, faria alguna cosa que canviaria les coses. Estava commocionat i escassament conscient, ni tan sols podia posar-me dempeus, però recordo haver decidit que havia de venjar a Zan, per donar-li una mica de sentit a la seva mort.

–I ara s'ha presentat una oportunitat daurada. La suprema ironia: el mateix que va ser directament responsable de la mort d’en Zan acaba sota el teu ganivet. "Quines són les probabilitats? Què pot ser això, si no el destí?", et preguntes.

–Sí.

Mèrit va assentir.

–Comprensible. Però ara pregunta't això: si tu haguessis mort en aquest atac i fora Zan qui estigués a punt d'operar en ser el responsable, què penses que faria ell?

En Jos capcinejà.

–No ho sé.

–Jo crec que sí que ho saps. Si estàs buscant justícia, Jos, trobar-la en una guerra mai serà fàcil. La gent fa coses que són horribles i menyspreables. Però si sobreviuen, quan la guerra ha acabat, han de mirar enrere, cap a aquestes accions i trobar una forma per raonar amb allò que van fer. Pregunta't això: d'aquí a deu anys, quan estiguis treballant en el teu planeta natal tractant a pacients civils, i anant després a casa per veure la teva esposa i fills, com et sentiràs sobre l'opció que vas prendre amb aquest pacient? Si el teu fill o la teva filla et pregunten el que vas fer a la guerra, què els hi explicaràs?

***

Més net i lleugerament refrescat per la seva dutxa, Jos es va quedar esperant mentre un droide acuradament col·locava al pacient en una llitera i el transferia a la taula. L'activitat havia baixat molt, només quedaven un parell de cirurgians que encara treballaven, però Jos era conscient que aquells que no estaven treballant estaven mirant-lo. Barriss Offee romania uns metres més enllà, amb la seva màscara i els seus guants, també mirant.

El zabrak encara estava despert. No li sedarien fins a l'últim moment, per evitar romandre inconscient més del necessari. Va llançar a Jos una immensa mirada plena de maldat.

–Doctor Pellfina. Quant de temps sense veure’l. Tens algun missatge que vulguis que lliuri al teu amic quan arribi a l'altre costat?

Jos el va ignorar. Es va tornar cap a l’anestesista.

–Seda-li –va dir.

Sar Omant encara estava rient quan l'anestèsic li va fer efecte.

Vaetes es va acostar.

–Escolta, Jos. Si aquest tipus no sobreviu, ningú et culparà. Amb això no t'estic dient que hagis de...

Jos va assentir.

–Sé el que vol dir, D'Arc. Gràcies.

–Simplement fes-ho el millor que puguis.

Vaetes va marxar.

–Doctor –va dir l’anestesista, –està entrant en Rhees-Verk.

–Redueix-li un quart el degoteig d’effitol, i administra-li una dosi de neurodan, cinc mil·ligrams.

La respiració Rhees-Verk, un tipus de ritme sincopat, sovint conduïa a la fibril·lació ventricular.

Després d'un moment, l’anestesista va parlar.

–Es manté igual.

Merda, va pensar Jos.

–Anem a posar-lo en estasi cardiorespirat...

–Espera, espera. S'està estabilitzant –la veu de l’anestesista sonava sorpresa–. No sé com o per què, però està estable de nou.

–No ens aturem a preguntar-nos el per què –va dir en Jos–. Als seus llocs, a tots. Anem a entrar.

Barriss Offee, embolicada en la Força, estava treballant dur per mantenir regular la respiració del zabrak ferit. Li prenia tota la seva concentració, i si la relaxés, sabia que el seu cor primari començaria a vibrar tan de pressa que no podria bombar sang... i el zabrak probablement moriria abans que el subcor pogués fer-se’n càrrec. Ella podria mantenir-lo estable, això ho sabia, però llavors no podria guardar energia per a Jos. Qualsevol decisió que anés a fer sobre el pacient, fos quina fos la manera com anava a tractar amb els seus dimonis personals, ell anava a haver de fer-ho sense cap ajuda de la Força.

–Vibroescalpel nombre divuit –va demanar Jos.

Tolk va mantenir la nansa de l’escalpel al palmell de la mà.

–Vibroescalpel divuit.

–Fent la incisió... bé. Tiba'l i col·loca un camp de pressió.

Jos va fer una pausa, mirant al pacient. Una àrea petita just sota de l'estèrnum romania oberta pels camps de pressió, exposant les rosades capes del plexe. Dins dels seus plecs podia albirar el gris mat del resquill allotjat allà.

Va mirar la cara d’en Sar Omant. Fins i tot inconscient, l'expressió del zabrak era dura, rancorosa. La cara d'un assassí.

Què hauria fet Zan Yant, un tipus amable i tranquil que havia estat metge, músic, i un bon amic, si l’estigués tallant ell?

Quin era el millor camí per Jos per servir a la memòria del seu amic? Quin era el millor camí per servir al seu propi futur? Quin era l'únic camí per ajudar, encara que fos infinitesimalment, a començar el procés curatiu que havia d'abastar algun dia a tota la galàxia?

Va recordar llavors, per alguna raó, haver escoltat una peça que Zan havia estat tocant un parell de mesos abans, en el seu cubicle. Curta, i consistent principalment en una o dues úniques i tremoloses notes. Un intermezzo, l'havia anomenat. Un moment entre moviments, una respiració sostinguda, una pausa abans de capbussar-se de nou en la música que era la vida.

"El que passa en aquests moments, en aquests cops intersticials –li havia explicat a Jos–, és tan important com les mateixes peces principals. Perquè és en aquests moments d’entremig on guanyem claredat. On de sobte sabem sobre què va a tractar realment el pròxim moviment."

–Fòrceps –murmurà a la Tolk. Ella l'hi va donar, i va poder veure que ella estava somrient sota la seva màscara.

Igual que ell.

FI