Curandera Jedi (VIII)

Anterior

8

–Ohlegz Sumteh Kersos Vingdah –va dir l’almirall–. Than donga sinyin.

–Sumteh Vondar Ohlegz... dohn donga –va respondre Jos, dubtant un moment. Feia gairebé deu anys de l'última vegada que va parlar l'Alta Llengua. En aquells temps gairebé tothom parlava bàsic. De petit només havia fet servir el vell idioma cerimonial en els Dies de Purgació.

El seu oncle avi semblava cansat. Li feia molta falta un afaitat i portava descordada una solapa de l'uniforme. Com que no portava la màscara quirúrgica, aquest cop Jos va poder apreciar certa semblança familiar. En algun moment de la seva infància, el seu cosí i ell van descobrir als arxius familiars fragments d'hologrames trencats: imatges fetes miques, entre d'altres, del jove que havia ignorat el seu llegat i va ser repudiat per la família que havia abandonat. Van repassar els fragments com si fossin finestres obertes al passat, obtenint indicis d'un jove que seguia plasmat en els trets d'aquell home d'edat.

La veritat era que Jos no hauria ni de dirigir-li la paraula a Erel Kersos, excepte en la seva qualitat de militar subordinat a un oficial superior en rang. El seu oncle avi Erel seguia sent un no-permès: la invisibilitat social i personal no disminuïa amb el temps, ni tan sols amb la mort, però la veritat és que, donada la relació que Jos mantenia en aquell moment amb una esker i la seva decisió de mantenir-la sigui com sigui, ja no li semblava una infracció tan greu el fet de saltar-se la prohibició de parlar amb un parent rebutjat.

A més, allà no hi havia ningú del seu planeta natal per veure-ho. I la raó per la qual Erel Kersos havia estat expulsat dels clans era de vital interès per a Jos: l'home va contreure matrimoni amb una esker.

Estaven sols al despatx d’en Vaetes. Jos tenia centenars de preguntes que fer al seu oncle avi, i la primera era molt concreta. Allà, dret, incòmode i preguntant-se si havia de ser el primer a parlar, es va recordar de sobte de la primera vegada que el seu pare li va parlar dels estrangers...

Als sis anys, Jos no havia sortit encara del seu planeta, i l'única vegada que havia vist extraterrestres va ser de lluny. Així que es va quedar de pedra quan el tema va sortir a la cúpula d'esbarjo de l'escola. Una de les poques nits que el seu pare no es va quedar treballant a la clínica i va tornar aviat a casa, va decidir preguntar-li.

Li va costar reunir valor per apropar-se a ell. No és que fos un home violent, i Jos no dubtava en absolut del seu amor de pare, però era "gran". Quan estava dret, era com una torre al costat d’en Jos. I parlava alt, molt alt, però mai quan es dirigia al seu fill.

En retrospectiva, estava clar que el seu pare no estava preparat per mantenir aquella conversa. Jos recordava que quan es va acostar i li va explicar el que li havien dit els seus companys, el seu pare va deixar de fer el que estava fent -llegir el diari de la nit, segons recordava Jos- per, lleugerament sorprès, mirar al seu fill.

–Bé, fill, a part de ser d'una casta diferent, cosa que és com la diferència entre un blethylí i un tarkalí, que semblen iguals, però tenen colors i mides diferents... A part d'això, no tenen les mateixes creences que nosaltres. Són... –Buscà una paraula adequada, i finalment la va trobar– menys "purs". Barregen coses que nosaltres no barregem, i això inclou la gent amb la qual..., bé, amb la qual es casen.

En Jos va assentir, sense comprendre el que el seu pare volia dir, però conscient que el tema li incomodava molt.

-Això.

–No són... "dolents" –li va dir el seu pare–. Només... "diferents".

–Com, pare?

El seu pare va arrufar les celles.

–A tu t'agrada la mantega de salcauet en el pa, oi?

–Sí! –la que era fresca de la granja, amb els fruits acabats d'obrir.

Ben estesa era el millor berenar!

–I també t'agrada la melmelada de fruitablava, no?

–Sí... –no era tan bona com la mantega de salcauet, però seguia sent una llaminadura.

–Però si barreges la mantega de salcauet i la melmelada de fruitablava no t'agrada, a què no?

–Doncs no –era cert. Els dos sabors, que individualment eren meravellosos, en conjunt provocarien nàusees a un gat de les sorres. Era d'allò més injust.

–Bé –va dir el seu pare–. Doncs això és el que passa amb els ensters i els eksters. Que no combinen bé.

–Però, pare, no tots som iguals, com la mantega de salcauet i la melmelada de fruitablava, no es pot...

El seu pare el va interrompre.

–Ho entendràs quan siguis gran, Jos. No hi fa per això.

Ara, dècades més tard, estant allà, dempeus, davant el seu repudiat oncle avi, Jos va comprendre molt millor el que li havia volgut dir el seu pare. A casa, aquella actitud era normal, però als de fora els hi semblava xenofòbia, racisme i coses pitjors. Portava anys esquivant el tema. Els estrangers comprenien les complexitats dels seus, així que parlaven des de la ignorància. Eren dignes de compassió, més que de por o de burla. I malgrat passar per Coruscant i Alderaan, malgrat les dotzenes d'éssers que havia operat, malgrat el temps que portava sense parlar l'Alta Llengua i sense observar els Dies de Purgació, per molt galactopolita que es considerés, la prohibició, la barrera entre els seus i els altres, seguia vigent en el seu interior a un nivell profund, tan profund que ni tan sols s'havia adonat de la força que exercia sobre ell.

Però llavors es va enamorar de la Tolk, una infermera lorrdiana que no era del seu planeta, ni del seu sistema, una cosa considerada letal per a qualsevol possible relació a llarg termini. En paraules de molts éssers majors i febles als quals havia tractat: "s'havia caigut i no es podia aixecar".

I no estava segur de voler fer-ho.

–Endavant –va dir el seu oncle avi i almirall. La seva veu era potent, una veu, que sabia donar ordres, però amable al mateix temps–. Endavant. Pregunta.

Jos va mirar-lo de fit a fit.

–Va valdre la pena?

Hi va haver un silenci mentre els dos homes es miraven fixament, i el major va somriure.

–Si. I no –es va asseure amb un sospir al seient d’en Vaetes–. Durant sis gloriosos anys vaig estar segur que si.

Jos va alçar una cella. El seu oncle li va indicar que prengués seient com ell, i així ho va fer.

–Feleema, la meva dona, va morir en un accident de tren de levitació magnètic a Coruscant, als sis anys de casar-nos. Ella i quatre-cents éssers més. Va ser ràpid. Un superconductor va fallar, les mesures de seguretat es van espatllar i el tren va descarrilar a tres-cents quilòmetres per hora. Va xocar amb un polígon industrial desert a l'hemisferi sud. No hi va haver ni un supervivent, en cap dels vagons.

–Em sap greu.

El seu oncle avi va assentir.

–Gràcies. Han passat més de trenta anys. Ningú de la família m'ho havia dit mai. Ni això ni res.

Jos estava callat, commogut per la pèrdua d'aquell home.

–I així em vaig quedar –va prosseguir Erel Keros–. Un tinent novell al servei de la República, amb una dona morta i una família i una cultura que ja no em reconeixien com a seu. No vam tenir fills. No podia tornar a casa. Així que em vaig dedicar a treballar i em vaig construir una carrera en l'exèrcit. –Va somriure, i Jos va pensar que hi havia certa amargor en aquell gest–. I suposo que per això he acabat aquí, gairebé quaranta anys després.

–Podries haver reingressat.

–Per això hauria d'haver renegat de la meva dona morta. No podia fer una cosa així. I no hagués pogut acceptar a una família que em demanés una cosa així.

Hi va haver un altre silenci, especialment incòmode per a Jos. Llavors Erel Keros el va mirar fixament als ulls, i allò va ser pitjor encara.

–Jos, has de plantejar-te això molt seriosament.

En Jos va pestanyejar. És que el vell podia llegir-li la ment? Per ventura no tenien ja prou mentalistes al campament?

–Em vaig assabentar que estaves al planeta abans de sol·licitar aquesta missió. Jo... vaig preguntar per tu. Sé per què vols parlar amb mi. Sé això teu amb la infermera lorrdiana.

Jos va sentir un sobtat accés d'ira. Keros devia adonar-se i va negar amb el cap.

–No t’alteris, fill. No t'estic dient el que has de fer o el que no. Només t’ofereixo la meva experiència. Quan vaig decidir casar-me amb la Feleema mai vaig mirar enrere. Era jove i valent, i jo pensava que per ella valia la pena que tota la meva família em repudiés. La tenia a ella... No els necessitava.

»Però de sobte ella va desaparèixer..., i tampoc els tenia a ells –va fer una pausa–. La família de vegades és més important del que creiem. Sobretot quan segueix aquí, però no per a tu. Succeeixen coses. La gent canvia se separa, per tot tipus de raons, i es mor. La dona que avui estimes pot arribar a convertir-se en algú insuportable per a tu d'aquí a cinc, deu o quinze anys, o potser ni tan sols estigui aquí. No hi ha garanties de res:

Jos va assentir.

–Ho sé, però digues-me una cosa: si t'enfrontessis de nou amb aquesta decisió sabent el que saps ara.., faries el mateix?

El seu oncle avi va somriure, però no hi va haver felicitat en aquell gest.

–Jo no sóc tu, Jos. Jo vaig cometre els meus errors... Tu cometràs els teus.

–Aquesta no és una resposta.

L'home va arronsar les espatlles.

–Potser no, però és cert –es va aturar un moment–. Hi ha vegades en què no tinc cap dubte: si, tornaria a fer exactament el mateix. Els sis anys amb la Feleema van ser molt millors que sis-cents amb la meva família.

»Però hi ha hagut ocasions en què també m’he preguntat: Com havia estat veure créixer els fills dels meus germans? Els nebots que mai he conegut, que mai he vist, i del naixement dels quals ni tan sols he tingut notícia. No vaig poder tornar per al funeral del meu pare. La meva mare segueix viva..., ho vaig esbrinar gràcies als bancs de dades censals, però per a ella estic mort. La decisió que vaig prendre va ser senzilla, tan senzilla com irrevocable, però no va ser fàcil. I el temps tampoc la va fer més fàcil. Hi ha una vella dita, Jos, potser la coneguis: afaitar a un wookiee no és fàcil.

En Jos va sospirar. Era just el que necessitava sentir.

Següent