Curandera Jedi (I)

Curandera Jedi

MedStar II

Michael Reaves & Steve Perry

CONTRAPORTADA

Els separatistes llancen la seva ofensiva amb les seves legions de droides. Les tropes clons de la república no són rivals per la duresa i inesgotable resistència dels droides de combat.

Quan els morts i els ferits comencen a amuntegar-se, els cirurgians Jos Vandar i Kornell "Uli" Divini s'adonen que se'ls acaba el temps. Fins i tot, les habilitats Jedi de la padawan Barris Offee es veuen forçades al límit.

Fa molt, molt de temps, en una galàxia molt, molt llunyana...

UQMR-7.

Altiplans de Jasserack a Tanlassa, a prop de les planes Qarohan.

Planeta Drongar.

Any 2 després de Geonosis.

1

En aquell moment no hi havia temps per pensar. No hi havia espai real perquè la ment conscient jutgés acció i reacció, ni per decidir sobre forma i fluïdesa. La ment era massa lenta per servir-li de defensa en aquesta situació a vida o mort. Havia de confiar en el múscul de la seva memòria, prescindir de qualsevol connexió amb preocupacions passades o futures. Havia de viure l'ara de manera absoluta i completa si volia sobreviure a la batalla.

Tots aquests pensaments van transcórrer en l'espai d'un obrir i tancar d'ulls.

Barris Offee tallà i esqueixà amb el seu sabre làser, girant i descrivint cercles, teixint, al seu voltant un escut d'energia lluminós amb els seus moviments, parant trets làser, fletxes, espases, i fins i tot alguna que altra pedra, sense tornar cap projectil contra els seus atacants. Això era de vital importància, a més de la pitjor part de la batalla. "No matis a cap".

El mestre Kenobi havia insistit en això. No amputis braços, cames o caps. No enfonsis el sabre làser en el cos dels atacants. Ni dels borokii ni dels januul.

Era molt més difícil lluitar per desarmar o ferir que per amputar o matar. Allò correcte sempre era molt més difícil.

Barriss lluità...

Al seu costat, Ànakin Skywalker realitzava una impressionant demostració de talent amb el seu sabre làser, encara que la seva tècnica era una mica més basta. Hi havia entrat al Temple molt més tard que la majoria dels padawan Jedi, però se les apanyava bastant bé. Ella va percebre mitjançant la Força que ell volia més, que volia acabar amb tots ells, però es controlava. També va poder percebre el molt que li costava fer-ho. I li preocupava una mica el somriure que veia en Ànakin mentre teixia una xarxa energètica de defensa. Semblava gaudir massa amb això.

A la seva esquerra, la fulla lluent del Mestre Kenobi cosia un tapís de llum borrosa amb aroma d’ozó, bloquejant trets làser, enderrocant fletxes i trencant fulles de duracer gairebé massa ràpid per a l'ull humà. La seva expressió era determinada, ferma.

La Mestra Unduli teixia la seva defensa com si ballés, movent-se amb aquesta elegància increïblement flexible que li donava el seu toc personal, rebutjant els atacs sense problemes. Barris estava al costat de la seva tutora, movent la seva fulla blava en perfecta sincronia amb el sabre làser verd de la seva Mestra. Cadascuna d'elles era una contrincant considerable per separat; juntes, unides en la Força, eren una unitat de combat més forta i ràpida que la suma d'ambdues parts. Es complementaven de manera tan precisa i absoluta en les fintes, bloquejos i moviments que molts dels indígenes d’Ansion contemplaven incrèduls l'escena, fins i tot mentre accentuaven l'atac.

Quan, malgrat les seves habilitats, la bandada va seguir avançant, Barris va sentir una onada de por: era moltíssims, i controlar sense matar resultava difícil, molt més difícil. Però en aquell moment, en saltar i brandar la seva arma, la Força guiava cadascun dels seus moviments, i el pànic inicial desapareixeria. En estar els quatre, junts, units per un mateix propòsit, es va adonar que mai havia sentit fluir la Força amb tanta intensitat com llavors. Estava amb Ànakin i amb el Mestre Kenobi, de manera gairebé tan completa com la Mestra Unduli. Era una sensació increïble, poderosa, embriagadora, intoxicant i aclaparadora que l'omplia de confiança. "Podem aconseguir-ho! Podem vèncer els dos exèrcits!".

Sabia de manera racional que això no era possible, però la seva convicció naixia del cor, no de la ment. Eren invencibles. Batien a la mort que queia del cel: raigs de partícules a tota potència, fletxes amb punta d'agulla, espases prou esmolades com per tallar la llarga cabellera dels ansionesos...

Allò va semblar durar molt temps, almenys diverses hores, però quan per fi va acabar, es va adonar que la trobada havia durat com a molt deu minuts. Als seus peus hi havia dotzenes d'armes destrossades, i estaven envoltats de combatents sorpresos, absolutament atemorits davant les habilitats combatives dels Jedi.

La qual cosa era comprensible...

***

Barriss va somriure en recordar la trobada a Ansion. Hi havia sentit la Força moltes vegades, tant abans com després de llavors, però mai de forma tan... imponent. Ni tan sols quan van mostrar el seu "esperit" als alwari -ella amb la seva dansa, Ànakin amb el seu cant, Obi-Wan com conta contes i la Mestra Luminara creant escultures de sorra giratòria amb el poder de la Força–, s'havia sentit tan viva com durant aquesta batalla, lluitant al costat de la seva Mestra i als altres. Una cosa era lluitar sola, però lluitar en conjunt o en grup... Això era molt, molt més.

Però allò era part del passat, i si hi havia après alguna cosa durant els seus anys al Temple Jedi era que el passat podia recordar-se, però no reviure. Ja no era a Ansion, sinó a Drongar, aquest món semblant a un hivernacle humit, i tot i que ja havia complert la seva missió de trobar el lladre de la valuosa planta de bota que actuava en aquell planeta, encara havia de rebre ordres de la seva Mestra respecte al següent pas en el seu aprenentatge.

Sentia com bullia la frustració en el seu interior quan va sonar la unitat de comunicació del seu escriptori. La va activar, i en l'aire calent va surar una petita holoprojecció de la seva Mestra. La unitat de comunicació era petita i no semblava funcionar bé del tot; a més del parpelleig normal i de l'aire fantasmagòric que tenien les comunicacions a molts parsecs de distància, alguna peça de l'amplificador de potència semblava desprendre una olor de circuit reescalfat tan subtil que ella no estava segura de si era real o només s'ho imaginava. No era una olor desagradable; li recordava les nous Klee-Klee rostides.

Tot i que la Mestra Unduli estava a anys llum de distància, a Coruscant, la seva imatge estava tan a prop que podia tocar-la. Però l'aparició tridimensional era insubstancial, i hagués estat com voler tocar a un fantasma.

Barriss va sospirar, sentint que la tensió s’afluixava al seu interior. Hi havia sentit profundament la separació de la seva tutora. El fet de veure la Mestra Unduli, ni que fos en una parpellejant holoemissió de baixa resolució, n'hi havia prou per ajudar-la a centrar-se. I necessitava desesperadament poder centrar-se. La recent reubicació forçosa de l’Uquemer, cinquanta quilòmetres més al sud per evitar la destrucció per part d'androides de combat separatistes, la mort d’en Zan Yant i la incessant arribada de ferits li produïen una necessitat imperiosa del consol i la influència relaxant que sempre havia estat la seva Mestra.

–Bé, suposo que la meva missió aquí, a Drongar, ha acabat –va dir la Barriss després de la salutació mútua.

La Mestra Unduli va decantar el cap.

–I què et fa suposar això?

Barriss va contemplar la imatge, sentint-se de sobte insegura.

–Bé... Vaig ser enviada aquí per esbrinar qui robava la bota. Els responsables, Filba el Hutt i l'almirall Bleyd, ja no ho podran seguir fent perquè han mort. L'exèrcit ha assignat un nou almirall al comandament del MedStar i els Uquemers planetaris. Aviat estarà aquí i, donat el valor del cultiu de la bota, és de suposar que l'hauran triat per la seva honradesa.

–Aquesta era només una part de la teva missió, padawan. També ets curandera, i allà segueix havent-hi gent que necessita les teves cures, no és així?

Barriss va pestanyejar.

–Sí, Mestra, però...

Hi va haver una pausa durant la qual el seva Mestra la va mirar fixament.

–Però no creus que això sigui raó suficient, oi?

–Amb el degut respecte, no crec estar aconseguint gran cosa aquí. És com traslladar una platja de sorra granet a granet. Un metge competent podria substituir-me fàcilment.

–I creus que les teves habilitats podrien ser més útils en una altra part –no era una pregunta.

–Sí, Mestra. Així és.

La Mestra Unduli va somriure. Barriss va poder veure la brillantor d'aquests intensos ulls blaus, fins i tot en la parpellejant projecció.

–Ja. Ets jove, i el teu desig de ser una brillant força del bé et cega davant les coses que t'envolten i que segueixen necessitant la teva atenció. Però jo percebo que encara no has acabat allà, la meva impacient padawan. Hi continua havent lliçons per aprendre. També l'esperit requereix curar-se, de vegades tant o més que el cos. Em posaré en contacte amb tu quan cregui que és hora que abandonis Drongar.

La imatge de la Mestra Unduli es va esvair.

Barriss va romandre una estona asseguda al seu catre. Va buscar pau d'esperit i li va ser difícil trobar-la. No aconseguia entendre el que pretenia la seva Mestra retenint-la allà. Sí, era curandera i si, havia salvat algunes vides, però això podia fer-ho en qualsevol lloc. En aquell fecund planeta no semblava haver-hi gran cosa que pogués ajudar-la a convertir-se en una veritable Jedi. La seva Mestra havia d'estar buscant algun altre lloc on posar-la a prova de forma adequada, que requerís utilitzar totes les seves habilitats i no només el seu talent com a curandera.

Però, en comptes d'això, la Mestra Unduli havia decidit deixar-la en aquella oblidada bola de fang on les batalles es lliuraven com feia milers d'anys: en terra, entre exèrcits ensinistrats per lluitar procurant no fer malbé la valuosa bota, que allà creixia mes abundant que en qualsevol altre lloc de la galàxia. La bota, una planta miraculosament adaptogènica de la qual es podien extreure diverses substàncies meravelloses, era molt delicada i fins l'ona expansiva d'una explosió podia acabar amb un cultiu sencer. A vegades n'hi havia prou per fer-la malbé amb el raig d'una tempesta propera, molt abundants en ser Drongar un planeta jove i volàtil. Ni la República ni la Confederació volien això, de manera que les armes i tàctiques bèl·liques eren primitives en extrem. Els androides de combat s'enfrontaven als soldats clon amb trets de pistola làser en grups petits i sense gaire artilleria pesada o grans raigs d'energia, per evitar el dany en la planta per la qual lluitaven els dos bàndols, aquesta valia el seu pes en pedres precioses, ningú volia donar-li un ensurt de mort o calar-li foc, cosa bastant senzilla en un territori amb una rica concentració d'oxigen, malgrat ser tan pantanós. I encara que tots dos bàndols empraven ocasionalment armament pesat, com en la recent incursió separatista que va provocar el trasllat de tota la base, gairebé sempre era la infanteria la qual combatia i sagnava per cada preciós centímetre de terra, sobretot perquè calia tractar la bota amb guants de seda. Barriss es va preguntar, no per primera vegada, com havia aconseguit una planta autòctona tan fràgil mantenir-se tant de temps dins de l'ecosistema d'aquell tempestuós planeta.

Però aquestes preguntes no tenien importància. L'única cosa important era que el lladre de bota havia mort i, així i tot, la Mestra Unduli l'obligava a quedar-s'hi. Per què? Amb quin objecte?

Es va desfer d'aquells pensaments. La claredat de ment no s'aconseguia pensant massa, més aviat era al contrari. Havia de buidar-se, permetre a la Força que li proporcionés calma i serenitat, com feia sempre... quan aconseguia contactar amb ella.

Hi havia dies en què això era molt més difícil que en altres.

Següent