22
Barriss
va intentar realitzar les seves pràctiques d'entrenament, però no era capaç de
concentrar-se. No trobava el ritme, l'equilibri, la respiració adequada...,
res. Fins i tot les seqüències més simples li feien sentir com si estigués
encaixada en una cel·la de metall estreta, gairebé sense poder moure’s.
Hi havia
trobat una part del sòl seca, almenys no estava coberta fins als turmells de
fang, però això tampoc ajudava molt. Va tornar a encendre la seva arma i va
començar una sèrie bàsica d'exercicis de defensa. L'olor d’ozó i el ronc
poderós del sabre làser li van resultar coneguts, però no reconfortants.
Algú s'acostava.
Encara
que ningú podia caminar sense fer soroll en el fang i la vegetació inert, el
brunzit de la fulla feia difícil percebre els espetecs de branquetes, el
sorollet del fang i altres advertiments sigil·losos. Per sort, ella no
necessitava aquest tipus d'ajudes. Barriss va apagar el sabre làser, se'l va
posar al cinturó i es va girar per mirar a Uli.
Ell
somreia.
–Buh.
Ella li
va tornar el somriure.
–Hem de
deixar de veure'ns així. Estàs recollint altra vegada ales-bengala per la teva
mare?
–Això intento...,
però sembla que el fred s'ha carregat a totes les que vivien a l'interior de la
cúpula. Avui no hi ha hagut sort. La veritat és que trobo a faltar la neu, tot
i que era un autèntic emprenyament.
Barriss
va assentir. Ella pensava igual. Tot i que encara no havien arribat a l'equador
del matí, el sol tropical ja havia posat les ardents mans sobre el campament.
Ni el teixit osmòtic de la seva roba aconseguia que no passés calor.
–Què tal
el teu entrenament? Sembles...
–Rígida?
Engarrotada? Descentrada?
Ell va
fer que sí.
–Jo anava
a dir alguna cosa com "en baixa forma", però sí, tens raó. No serà
pel peu?
–No, això
està curat.
Ell va
assentir.
–Bé. Hi
ha res que jo pugui fer per ajudar-te?
–Em vols
oferir un massatge, Uli?
Ell es
va enrojolar. A ella li va semblar encantador. Llavors, de sobte, va decidir
explicar-li el que li passava, almenys en termes generals. Era metge i tenia
bon cor, A més, havia arribat a la conclusió que qualsevol ajuda que pogués
obtenir seria millor que res. I el noi potser tingués alguna cosa constructiva
a dir. Només els borratxos i els nens
deien la veritat, segons el refrany.
–Quant saps
sobre la Força?
Ell va
semblar sorprès.
–Gairebé
res –va dir ell–. Els pocs Jedi que he conegut no em van parlar d'això. A
veure, conec les teories mèdiques que diuen que els midiclorians són els
orgànuls que generen aquesta connexió d'alguna forma i etcètera, i he sentit
les típiques llegendes sobre el tema, però sobre el seu funcionament real, i el
que és realment...
Va
arronsar les espatlles. Ella va assentir.
–La veritat
és que la Força és la que crea els midiclorians, com si fossin els seus
conductes al nostre interior, i no a l'inrevés. I són isomòrfics en tot planeta
amb vida. La Força, segons sembla, està en tota la galàxia, i potser en tot
l'univers.
»Però, a
part d'això, la veritat és que els Jedi tampoc saben realment com funciona ni
el que és. Sabem com establir una connexió amb ella, com canalitzar-la, però en
molts sentits som com éssers primitius a la vora d'un cabalós riu, podem ficar
les mans, i fins i tot endinsar-nos una mica i intentar nedar, però no sabem
d'on procedeix. Només sabem que existeix, i que està connectada amb la vida i
la consciència més profundament que a nivell atòmic.
Ell va
fer que sí lentament, esperant que ella continués.
Ella
s'adonava que li estava ensenyant com si fos un nen de nou anys, però ell
semblava interessat, i a més era una forma d'abordar el seu problema, encara
que no arribés tan lluny.
–Una part
de l'entrenament per ser Jedi consisteix a aprendre a connectar-se millor amb
la Força. Els Mestres Jedi són els que millor ho fan: combinant la seva saviesa
i la seva experiència són capaços de fer coses que als padawan, per no
mencionar els éssers aliens a la Força, ens semblen miraculoses. Augmenta la
nostra força, oxigena els nostres teixits, redueix el temps de reacció. Una vegada,
al parc de Coruscant, vaig veure al Mestre Yoda aixecant amb tot just un lleu
gest de la mà una roca tan gran com un carro elèctric de mida familiar. Els
resultats poden ser increïbles i meravellosos.
–Però no
tot és tan bo, oi? –va dir ell–. Ja hem parlat d'això abans.
Jove
però agut el tal Uli.
–No tot
és tan bo. El Comte Dooku va ser un Jedi que es lliurà al Costat Fosc de la
Força. Des del principi dels temps hi ha hagut éssers que han sentit aquesta
temptació i que han cedit al desig de poder. Fa quatre mil anys, Exar Kun, un
Senyor Sith, va aconseguir destruir un sistema estel·lar sencer per la seva mala
utilització de la Força. Cal estar constantment alerta a la temptació i
protegir-se d'ella.
–Però tu
no ets el tipus de persona que faria això –va dir Uli–. Vull dir... Jo crec que
això li passaria a algú que, tot i saber que fa una cosa dolenta, la fa de
totes maneres...
–Què va –va
dir Barriss–. Aquesta és la part complicada. Els qui abracen el Costat Fosc no
es consideren malvats. Creuen estar fent el que han de fer, i per les raons
correctes. El Costat Fosc controla la seva manera de pensar, i ells acaben
creient que la fi justifica els mitjans, per terribles que aquests siguin.
Uli es
va mirar les ungles.
–Això...
No estaràs considerant la possibilitat de passar-te al Costat Fosc?
Fa un
any, un mes o fins i tot una setmana, ella s'hauria rigut davant semblant
pregunta. Però en aquest moment es va limitar a negar amb el cap.
–Espero
que no, però no és un camí amb un cartell que digui: "Per aquí,
monstres". És més com una costa molt inclinada i relliscosa, en què un pas
en fals et precipita a una caiguda que no pots aturar.
Va haver-hi
una altra pausa, llavors Uli va preguntar:
–Els
Jedi teniu un codi moral, oi? Se us ensenya la diferència entre el bé i el mal?
–Sí, és
clar.
–Per la
meva experiència sé que un sol conèixer la diferència entre el bé i el mal.
Algunes vegades et menteixes a tu mateix i et dius que no, pel que optes per
menjar-te aquest gelat ple de calories que hauries d'evitar, però en el fons
saps que no hauries de fer-ho. Crec que has de confiar aquesta part al teu
propi criteri, pel que fa a les coses importants.
–Sí, és
clar. Però amb les coses grans has d'estar realment segur –va dir la Barriss–. Recrear-te
en unes postres delicioses no és exactament el pitjor en la llista d'actes
malignes a escala galàctica.
–Això depèn
de les postres –va dir ell, somrient. Es va sentir un lleu xiulet, i ell va
mirar el seu crono–. Vaja, mira l'hora que és. El meu torn comença en uns
minuts. Et veig després, Barriss.
–Sí –va
dir ella. Uli es va acomiadar amb un gest de la mà i es va dirigir de tornada a
la base.
Quan va
marxar, ella va pensar en la conversa. No li havia parlat del seu problema
personal, ni ho havia intentat, però el diàleg amb ell li havia ajudat a
centrar els seus pensaments una mica. Barriss va considerar la possibilitat de
tornar a la seva tenda per explorar més profundament aquells pensaments, però
va decidir que, per molt vaga i estúpida que se sentís, necessitava repassar
els seus exercicis de sabre làser. Hi havia ocasions en què només havia d’esforçar-se
una mica més, per moltes ganes que tingués d'abandonar.
Però la
gran pregunta seguia aquí. Agafar mes bota era bona o mala idea? Li portaria
aquest camí a nedar al riu cabalós que era la força, o li portaria al pantà
estancat de sorres movedisses que era el Costat Fosc? No podia saber-ho.
La
veritat és que no creia que ningú li pogués esclarir. Pel que ella sabia, cap Jedi
s'havia enfrontat abans amb aquesta elecció concreta. Qualsevol ajuda, procedís
de la seva Mestra o d'altres, seria purament teòrica. "Fes-ho o no ho
facis", diria el Mestre Yoda.
Tenia la
sensació, lleugera però insistent, que només ella podia prendre aquesta
decisió. Fins i tot l'opció d'esperar i decidir més endavant podria precipitar-la
en la direcció equivocada.
Va
tornar a encendre el sabre làser. Deixa-ho
per ara. Balla la coreografia que tan
bé coneixes. El dilema seguirà aquí quan acabis.
Per desgràcia...
***
Kaird se
sentia molt millor ara que tenia un pla d'acció en marxa. Amb una disfressa nova
i diferent, el d'un humà corpulent, es va reunir amb els seus agents.
Es van
asseure junts a l'abarrotat menjador durant el dinar. Era sorollós i pudent, ja
que contenia gran quantitat d'espècies menjant tota mena de coses. Ningú va prestar
atenció a Kaird, Thula i Squa Tront.
Algunes
vegades, el millor lloc per amagar-se era enmig de la multitud. Fermament
protegit de la telepatia amb el seu escut mental, Kaird va explicar les seves
intencions, tranquil·lament i sense embuts.
Tal com
s'esperava, Thula i Squa Tront tenien les seves reserves.
–Això acabarà
amb l'operació –va dir Thula. Rosegà una costella verda blavosa vegetariana i
va fer una ganyota en percebre el gust–. Puag! Quin desaprofitament d'una bona
carn. El cuiner hauria de coure’s a si mateix en la seva pròpia olla.
–Això és
exactament el que li hauria passat si la seva cuina no li hagués agradat al
tetrarca d’Anarak IV –va dir Squa Tront–. Però no està sotmès a repercussions
tan dràstiques aquí com en el seu planeta natal.
–Millor per
a ell –va dir Thula, apartant el seu plat.
Kaird es
va llançar a la negociació.
–Que l'operació
acabi aquí és una cosa que se m'ha passat pel cap –va dir en resposta a Squa–.
Hem decidit que tallar una artèria per omplir la nostra galleda és millor que
recollir unes poques gotes de tant en tant. Amb la guerra mai se sap. Algú, en
un bàndol o en l'altre, podria posar-se torracollons i esborrar aquest planeta
del mapa, i llavors no ens emportaríem cap benefici.
Allò era
tècnicament cert, encara que no tingués res a veure amb les seves raons. El
"ens" en aquesta frase era mes aviat un "jo", ja que Sol
Negre no sabia res del seu pla.
–Cert –va
respondre l’umbaran–, però, si les coses
segueixen com estan, amb el gota a gota trauries més a llarg termini.
–Et vas
a menjar això? –Preguntà la Thula a Kaird.
Kaird va
mirar els pilons viscosos de color marró, verd i blanc que hi havia al seu
plat. No tenia ni idea del que li havien servit en veure la seva disfressa, una
mica de cuina humana... En la seva opinió, olorava com una recicladora
espatllada en un bar espacial abarrotat.
–Tot teu
–li va dir, apropant-li el plat. Es va girar cap a Squa–. A llarg termini, tots
serem pols estel·lar –va dir–. La meva feina és donar a Sol Negre el que vol, i
el vostre és donar-me el que jo vull. Hi ha cap problema?
Thula i
Squa Tront es van fer un ràpid cop d'ull i després li van mirar a ell. Van
negar amb el cap.
–No –van
dir a l'uníson.
La
màscara humana d’en Kaird va somriure.
–Bé.
Aneu a obtenir tants beneficis que valdrà la pena si us descobreixen i van a
per vosaltres.
Ells van
tornar a mirar-se.
–Doncs la
veritat és que... –va dir Squa –necessitarem anar-nos-en d’aquí abans que algú
s'adoni que falta mercaderia. Al capdavall, estem entre les primeres persones a
les que buscaran en aquest cas. Suposo que tindràs una via d'escapament del
planeta.
–Ho sento.
Haureu de manegar-vos-ho sols –va dir Kaird.
La carn
falsa que portava a sobre picava. S'estava coent dins d'aquella disfressa! La
portava perquè tenia un sistema de filtració que impedia que aquelles irritants
feromones falleen l'afectessin. Almenys això funcionava, però el fi sistema de
tubs d'intercanvi de calor i les cavitats del material no. Sempre hi havia
alguna cosa en aquelles elaborades disfresses que causava problemes. La túnica
de Silenciós era el millor que havia provat fins al moment.
Thula va
empassar saliva abans de parlar.
–En aquest
cas, caldrà coordinar-ho tot molt bé. Haurem de marxar en algun transport civil
com a mínim un parell de dies abans que la veritat surti a la llum, o colar-nos
en una nau militar i estar en alguna estació nexus quan les coses es posin
complicades per aquí.
–Vosaltres
no acabeu de sortir de l'ou –va dir Kaird–. Ja us inventareu alguna cosa.
–Els crèdits
són el que realment importa –va dir Squa–. Veig algun suborn que un altre en el
nostre futur pròxim.
–Així
és. I tindràs crèdits suficients com per sepultar un estadi ple de polítics.
L’umbaran
va assentir.
–Quan i
com?
–Necessitaré
cinquanta o seixanta quilos, en carbonita, i dins d'una setmana. Quelcom camuflat
com un bagul gran d'efectes personals, amb una nansa.
Thula el
mirà.
–Estem parlant
d'uns altres vint quilos més per la coberta de carbonita. Podries aixecar
setanta o vuitanta quilos sense trencar-te res?
–Sóc més
fort del que sembla –va dir Kaird–. I se li poden posar rodes o un petit
retropropulsor.
Thula va
mirar al seu company, que va assentir.
–D'acord
–va dir ella–. Ens caldrà un avantatge de dos dies abans del moment en què
calculis que vagi a saltar l'alarma.
–Fet.
Teniu cinc dies per arreglar-ho. Això us deixa dos dies per buscar una forma
d'evacuació abans que jo me’n vagi –va treure un xip de crèdits de la butxaca i
l'hi va passar a l’umbaran per sobre de la taula. Squa va somriure en veure’l.
Thula el va agafar.
–Thula
s'encarrega de gestionar els diners –va dir Squa–. Jo sóc un comptable
terrible.
–Vaja –va
dir la Falleen, mirant la projecció dels continguts del xip dins dels palmells
de les seves mans–. Sol Negre està sent més que generós.
Les
espatlles humanes d’en Kaird es van encongir.
–Compartir
la riquesa és bo per al negoci. Tothom queda content.
Els tres
es van somriure entre si. Quina quantitat
de ganyotes, va pensar Kaird. Els
humanoides sempre estan ensenyant-se les dents i fent veure que és un gest
amistós.
***
Kaird va
sortir del menjador i es va acostar a un lavabo amb forrellat interior. Va
entrar com un humà obès i, després de dissoldre la carn artificial al compactador
ultrasònic, cosa per a la que estava dissenyada la màquina, va sortir vestit de
Silenciós. Hi havia una gran quantitat d'aquell producte al lloc on ho havia
aconseguit.
No li
preocupaven la falleen i l’umbaran. Els petits delinqüents, els lladres i els
artistes de l'estafa eren d'allò més pragmàtic. El nediji de Sol Negre vol una cosa i està disposat a pagar bé per
això. Cap problema, cap. Quants, de quina mida i com de ràpid?
Però la
següent part anava a ser una mica més difícil. Per allò, Kaird necessitava
seleccionar una nau que tingués la rapidesa i l'abast suficients com per
escapar amb la mercaderia robada. No necessitava tenir una capacitat enorme
perquè, com a molt, fugiria amb cinquanta o seixanta quilos de bota. Ni tan
sols dins d'un bloc de carbonita seria tan gran com per no poder col·locar-la
al seient del copilot i posar-li el cinturó en cas necessari. Per descomptat,
també podia instal·lar un retropropulsor a un bloc d'una o dues tones mètriques
i moure'l amb la facilitat amb la qual s'empeny una pilota, però una cosa tan
gran probablement cridaria més l'atenció, i la discreció era part important del
seu pla. Ni tan sols la nau més ràpida que trobés podria escapar d'un raig de
canó de partícules d'alta densitat, i volia estar lluny de l'abast de l'arsenal
de terra, i més enllà de les naus en òrbita, abans que a algú li donés per
disparar.
La
cobdícia havia provocat la caiguda de molts lladres, i Kaird no tenia intenció
de ser un d'ells. Cinquanta quilos de bota a raó de milers de crèdits el gram,
emmagatzemats en els segurs cellers de Sol Negre de Coruscant, valien molt més
que una tona del mateix reduïda a mida atòmica per algun artiller amb punteria
de la República, per no esmentar la nau i al pilot que desapareixerien alhora.
Kaird era un dels millors agents de Sol Negre, un assassí que havia eliminat
quantitats ingents dels enemics de l'organització sense ser arrestat ni
convertir-se en sospitós ni una sola vegada, i havia estat possible en no ser víctima
de la cobdícia ni de l’estupidesa. Havia d'adoptar un pla. Després traçar un
pla secundari. I després un pla secundari per aquest pla secundari. Ell ja
tenia una nau en ment, i, d'aconseguir-la, seria el transport perfecte.
Començaria a temptejar aquesta possibilitat així que pogués. Per a això hauria
de pujar a la MedStar, però l'estat d'alerta s'havia relaxat bastant i no
tindria problemes per traspassar el control aeri com a membre d'un orde
religiós.
I
després d'això seria bufar i fer ampolles. Ja gairebé podia olorar l'aire fresc
i net de l’aliguera...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada