Curandera Jedi (XIV)

Anterior

14

Hi havia un parell d'assumptes dels quals Kaird havia d'ocupar-se abans de planejar el seu retorn triomfal al seu planeta natal. El primer era assegurar-se que Thula i Squa Tront s'establissin de forma segura a la connexió que portava dels camps de bota als contenidors d'emmagatzematge en els vaixells de càrrega de Sol Negre. Entre altres coses, això significava que havien de caure-li en gràcia a Nars Dojah, responsable de subministraments, un vell i irascible twi'lek. Per sort, els twi'lek estaven entre les moltes espècies que queien sota l'efecte de les feromones de les falleen. Per desgràcia, Dojah ho sabia, motiu pel qual no es fiava de la Thula. Durant l'entrevista fins i tot va arribar a insistir en posar-se un respirador amb filtres. Tot això l'hi explicaria després, entre rialles, Thula a Kaird, o a Hunandin, el kubaz, a ulls de tots els qui passaven per la cantina.

–Em fa l'efecte que això et diverteix –va dir Kaird molest–. Si Dojah no et contracta per aquest prejudici et garanteixo que els meus caps no somriuran el més mínim, i jo tampoc.

–Sí riuràs –li va garantir la falleen–. No he acabat d'explicar-ho.

Kaird es va recolzar al respatller.

–D'acord, diverteix-me.

–Les investigacions que ha realitzat Dojah sobre la química corporal dels falleen són incompletes. Jo puc emetre també anàlegs proteínics que funcionen mitjançant el contacte corporal en lloc de través dels òrgans olfactius.

Kaird va somriure, i els sensors de la seva màscara ho van traduir una vegada més en l'equivalent kubaz. Després plegà el seu penjant morro com si fos una probòscide.

–Llavors... Malgrat que no podia olorar el teu aroma, vas exercir el mateix efecte.

–Així és.

La falleen va apurar el que li quedava del daiquiri Costat Fosc que estava prenent i es va recolzar en el respatller, amb els músculs tensos sota la pell de fines escates. Kaird va poder sentir la seva pròpia libido regirant-se. Era increïble: genèticament, devia ser tan compatible amb la reptiloide com amb l'ADN de la bota, però, tot i així...

Kaird va veure que la falleen el mirava i somreia lleugerament. Òbviament, no necessitava llegir la ment del seu soci per saber el que pensava. Ell es va aclarir la gola i es va girar cap a l’umbaran.

–I tu?

–Cap problema –va dir Tront entre murmuris–. Tinc un lloc fix de processador de dades d'enviament. El desviament de petites quantitats de bota no suposarà cap dificultat.

–M'alegra sentir això. Per desgràcia, crec que aquesta setmana no podrem complir amb la quota exigida per Sol Negre. L'explosió de la MedStar va rebentar un dels compartiments d'emmagatzematge designat per al nostre propòsit, i vam perdre un enviament considerable de contraban congelat en carboni. I, com sens dubte sabreu ja, l'actual fluctuació de temperatura ha delmat gran part de la collita local. Ens caldrà obtenir en els propers tres dies altres dos-cents quilograms de material processat. Per sort, les collites dels Uquemers 7, 9 i 14 solen desviar-se cap aquí per al seu enviament.

Tront va obrir els ulls lleugerament.

–És una quantitat considerable per moure-la sense cridar l'atenció, sobretot tan aviat –va assenyalar cap a la finestra i a la interminable nevada–. Aquesta estranya fallada en el funcionament de la cúpula ho dificulta tot encara més.

–Ho sé –va dir Kaird–,  però així estan les coses. Amb l'assassinat de l'últim agent enviat aquí, i l'actual tàctica separatista d'avançar prenent els camps de cultiu, els meus superiors s'estan posant nerviosos. Estem en una situació inestable i he rebut ordres de maximitzar els beneficis mentre sigui possible.

En Tront va arrufar les celles.

–Coneixes la faula del Kåhlyt Cristal, Hunandin?

Kaird va negar amb el cap.

–Una paràbola popular de M'haeli. Un granger es troba amb un kåhlyt, una inofensiva criatura ovípara, amb la meravellosa habilitat de posar vidres rubat amb forma d'ou cada cicle lunar. El granger ven els vidres i comença a acumular riquesa, però la seva dona s'impacienta. No vol esperar per fer-se rica, així que mata al kåhlyt i l'obre per: llevar-li tots els vidres d'una vegada per totes.

Kaird va realitzar un gest d'impaciència.

–I...?

–I l'únic que troba són les entranyes d'un kåhlyt, ni vidres ni res –Tront va fer un delicat glop a la seva copa–. Potser els teus superiors no hagin sentit aquesta faula, amic Hunandin. No és savi matar el kåhlyt que posa els vidres rubat.

–Potser no –va respondre Kaird–, però tampoc és molt intel·ligent tirar a un nexu de la cua, la qual cosa equival a dir al nou sotscap que no.

Thula es va moure, inquieta.

–He sentit a parlar del mal geni del sotscap –va mirar a Tront i va arronsar les espatlles–. Squa i jo ho aconseguirem, no et preocupis.

–Excel·lent –Kaird es va aixecar, va llançar un parell de crèdits a la taula i va sortir de la cantina.

Va avançar pel recinte cobert de neu, pensant. Pel seu bé, més els valia a Thula i a Tront complir amb la quota de contraban. Ara que Kaird havia pres la decisió d'abandonar Sol Negre i tornar a Nedij, qualsevol cosa relacionada amb dubtes o obstacles li posava molt nerviós. Com més aviat s'embarqués en alguna nau per abandonar Drongar d'una vegada per totes, millor.

I que l'Ou Còsmic es trenqués sobre qualsevol que s'interposés en el seu camí.

***

I-5 havia aconseguit arreglar uns calefactors de bateria per a la sala d'operacions, perquè almenys no es congelés la sang dels pacients. Un petit androide AG havia estat reprogramat i enviat a la teulada per anar traient neu i evitar que s'acumulés sobre la fina estructura, el que podria acabar enterrant a tothom. L'androide havia rebut ordres de deixar uns pocs centímetres de la blanca substància perquè actués com a aïllant, per estrany que això pogués semblar.

Jos tallava, grapava i apedaçava als soldats ferits, però de forma tan mecànica com l'androide del sostre retirava la neu. Tolk no li havia trucat, i tenia un nus de por a l'estómac.

Vaetes havia acudit en persona a comunicar el poc que sabia sobre l'explosió a la MedStar. Res era segur, però el coronel va anunciar en to lacònic tot el que sabia mentre Jos operava.

–Un segell va fer explotar un dels ports externs, possiblement un impacte de micrometeor, encara que es desconeix com va poder travessar els escuts. L'esclat va provocar un curtcircuit en el sistema elèctric de la nau. El monitor del sistema va apagar el subministrament de potència, però, no se sap com, un contenidor de químics volàtils va vessar el seu contingut i el vapor d'aquest abocament es va prendre, fent explotar altres materials inflamables del magatzem. Hi va haver una explosió secundària que ho va fer saltar tot pels aires. Els controls automàtics van deixar escapar aquesta secció, però hi ha almenys dotze morts.

A Jos se li va assecar la gola.

–Tolk?

Vaetes va negar amb el cap.

–No ho sé, Jos. L’intercomunicador de la nau es troba en estat d'emergència, i no permeten l'entrada o sortida de trucades fins que ho tinguin tot sota control. El pilot d'un transport m'ha comunicat la xifra de morts. Són els cossos que va poder comptar a l'espai quan van sortir per l'esquerda del casc. Encara no hi ha informes sobre les baixes de bord. Quant sàpiga alguna cosa més...

–Ja. Gràcies.

El camp estèril tenia un calefactor que gairebé mai es feia servir en aquell planeta, però l'androide quirúrgic que ajudava a Jos l’havia posat al màxim, així que almenys tenia les mans calentes.

Però el fred que sentia en la resta del seu cos no era res comparat amb el que sentia en l'ànima.

Tolk...

No podia estar morta. Cap univers podia ser tan cruel com per permetre semblant broma macabra. Després de treballar tant durant tant de temps, després de curar tants ferits, després de salvar tantes vides, era inconcebible que la vida que més li importava al món es perdés.

De debò ho creus?

Ho he de creure, es va dir Jos a si mateix. Ho he de creure.

Uli es va acostar a ell.

–He acabat amb el meu –va dir–. T'ajudo?

Jos va deixar que la infermera li netegés el front i va negar amb el cap.

–Estic bé.

No recordava haver dit una mentida més gran en tota la seva vida, però la veritat era que el noi no podia fer res per ajudar-lo, en cap sentit. Havia de seguir treballant. Va extirpar, va cauteritzar cremades, va amputar i unir membres, va posar torniquets, va drenar ferides, va taponar hemorràgies...

Els pacients passaven per sota de les seves mans, i Jos va seguir treballant, amb l'esperança que les ferides alienes li servissin de calmant.

***

A la cantina, Den Dhur treballava a preu fet. Va demanar que li tornessin cada favor que s'havia guanyat des que va arribar el primer dia a aquell maleït planeta. Totes les copes a les que havia convidat als tècnics i a la resta del personal, tots els usos no autoritzats del seu intercomunicador que els havia permès perquè poguessin trucar a les seves famílies, ventrades, rajades i altres, els crèdits que havia prestat fins al dia de cobrament... Va suplicar, pregar i es va queixar sense cap vergonya. Aquella era una veritable notícia, i ell necessitava accedir-hi.

Les dades anaven apareixent a poc a poc, i acabaven per encaixar. Den les ordenava.

Per un mecànic ugnaught de transbordador va saber que una de les seccions de subministrament que havia expulsat el seu contingut al buit havia estat la d'emmagatzematge de petites peces d'electrònica. Peces que, segons el mecànic, eren els harmonitzadors i els estabilitzadors de vidres de substitució que els tècnics de la cúpula estaven esperant per aturar la incessant neu. Peces que formarien part de la pluja de meteors que il·luminaria el firmament quant entressin en contacte amb l'atmosfera.

Per un androide de comunicacions al qual el seu torn va coincidir amb l'accident, abans que l’afectés l'estat d'emergència, Den va saber que hi havia 186 éssers treballant en les cobertes afectades. Alguns d'ells van aconseguir traspassar les portes abans que es segellessin automàticament. D'altres no. Segurament hi hauria bosses d'aire en la secció afectada, sales que podien tancar-se i segells hermètics que podien activar-se, però estant desconnectats els sistemes de suport vital, la temperatura baixaria ràpidament, i no entraria en elles ni calor ni aire mentre no es posessin pegats als efectes de l'explosió.

En els armaris d’emergència hi havia vestits d'emergència, majoritàriament vestits d’evacuació amb un subministrament d'aire limitat, però no hi havia manera d'esbrinar quanta gent va aconseguir un d'aquests.

Per un pilot de transbordador kubaz, Den va obtenir un recompte actualitzat de cadàvers. Almenys sis cossos congelats flotaven a la deriva en els voltants de la MedStar.

–Havia de se un tros d’explosió perquè deixés anà a tanta banda, tiu –va dir el pilot, amb la trompa corbant-se i desenrotllant-se de por.

I això va ser tot el que va poder obtenir amb una mica de substància. A la MedStar hi havia alguns membres d'aquest Uquemer, amics de la partida de sàbacc com Tolk i Mèrit i, pel que sabia, hi havia la possibilitat que els dos estiguessin entre els molts atrapats. O pitjor encara, potser s'haguessin convertit en escultures de gel recargolades i trencades, en òrbita al voltant de l'accidentada nau. Den era periodista i havia vist morir a amics i coneguts en escaramusses per tota la galàxia, però això no ho feia més fàcil. Havia de posar-se en manera objectiva i desempallegar-se dels seus sentiments personals si volia portar aquella missió a bon terme. Però últimament allò era cada vegada més difícil. Quan Zan Yant va morir, li va doldre molt, més del que havia cregut possible. Una cosa era fer-se el cínic davant la gent que tenia al voltant, treure-s’ho tot de sobre amb la típica actitud "i jo quina culpa tinc?", i una altra quan estava tot sol amb si mateix, sense ningú que li observés. No era tan fàcil com quan era jove i estava pagat de si mateix i se sentia immortal.

Den es va asseure i es va prendre un matabanthes darrere l'altre, com si anés a morir l'endemà, preguntant-se per quanta gent coneguda aquesta seria una veritat literal. Encara que acabava d'arribar una partida de ferits, la cantina era plena de gent que no tenia cap més lloc on anar i hi era esperant noves notícies, bones o dolentes.

Teedle es va acostar rodant.

–Vols una altra, cari?

–No. Estic bé.

Mentre la petita androide s'allunyava, Den va contemplar la seva tassa. Bé.

Era una paraula que cada vegada trobava menys útil per parlar de si mateix.

Potser fora hora de retirar-se del camp de batalla, trobar algun planeta tranquil en algun lloc, dedicar-se a les notícies locals i deixar les zones de guerra per als joves que seguien pensant que eren glorioses i emocionants. Si, les grans històries podien trobar-se, fins i tot en planetes com Drongar, suposadament lluny d'on hi havia la "acció", però cada vegada totes començaven a parlar del mateix: de la guerra. Molts éssers morts, amputats, ferits; tot per a major glòria de la República. Més detalls a la propera edició de notícies...

Va alçar una mà per cridar a la Teedle. Potser necessitava un altre glop. Almenys, les copes són una cosa que puc decidir no empassar-me. Fins a cert punt...

***

Barriss va entrar, sacsejant-se la neu de la túnica, i va veure a Den assegut sol en una taula, mirant el seu got buit. Es va apropar a ell.

–Et fa res que t'acompanyi?

Ell va somriure alegre i va assenyalar la cadira que tenia al davant.

–Què t'agrada, Jedi? Jo convido.

–Gràcies, però no cal –ella va seure–. He de tornar de seguida a la SO. Se sap alguna cosa més?

Ell l'hi va explicar i Barriss va assentir. Quan el succés va tenir lloc, ella no va sentir una pertorbació en la Força, i això li va disgustar moltíssim. Hi havia dies en què, durant les batalles en la superfície del planeta, ella havia llegit amb una precisió mil·limètrica els corrents eteris que s'arremolinaven. Es deia que el Mestre Yoda podia percebre grans pertorbacions a parsecs de distància... A vegades, fins i tot de coses que encara no havien passat, tot i que Barriss no sabia si creure-s'ho. Però de l'explosió de la fragata en òrbita ella no havia rebut ni una lleugera tremolor. Era només una padawan sí, però seguia prenent-se la seva insensibilitat com un error personal. Estava segura que Obi-Wan Kenobi o Ànakin Skywalker ho haurien percebut d’immediat. Ella havia viscut amb la Força des que tenia ús de raó, bastant més temps que Ànakin. Com podia no haver sentit allò?

–Estàs bé? –va preguntar Den.

Ella va assentir. No tenia sentit atabalar-lo. Ell no podia fer res per ajudar-la. El petit sullustà va negar amb el cap com si sabés que li estava mentint, però no va dir res.

Llavors, potser perquè no s'ho esperava, la Força va sorgir sobtadament al seu interior, imbuint-la d'una certesa que la va deixar de pedra: L'explosió de la MedStar no va ser un accident.

El periodista devia captar l'expressió de la seva cara:

–Què passa?

Barriss va respirar fondo, intentant recuperar el seu centre. L'absoluta seguretat de la dada l'havia estremit, i va ser incapaç de recuperar la parla durant un moment.

Havia de fer alguna cosa amb allò. Havia d’explicar-ho a algú. No a Den, no a un periodista, sinó a una altra persona. Algú que estigués en posició de fer alguna cosa.

Era la mateixa convicció que havia sentit quan aquell transport va explotar en l'aire, mesos enrere, abans de la reubicació. Mai havien trobat al responsable d'allò. Ella li expressà les seves sensacions al coronel Vaetes, que va ser tallant però expeditiu amb ella, ja que, òbviament, preferia fiar-se de proves més sòlides que el que ell considerava misticisme. Potser es mostrés una mica més obert de ment aquesta vegada. Aquell acte de sabotatge era mil vegades pitjor que l'últim. Calia fer alguna cosa.

Següent