Metges de guerra (XXVIII)

Anterior

28

L'espia no es va sorprendre en veure un Silenciós parat en les ombres properes al pavelló mèdic. No s'havia assignat cap a l’Uquemer en els últims mesos, però on hi havia metges i sofriment, la presència dels Silenciosos sempre era una possibilitat. Només vivien per servir a la seva meta d'ajudar els malalts o ferits amb només la seva presència. A simple vista, era una creença sense base científica alguna, però era ben sabut que quan un Silenciós s'establia al costat d'un centre mèdic, les taxes de mortaldat decreixien en la major part dels casos, i les estades hospitalàries s'escurçaven. Alguns afirmaven que es tractava simplement de l'efecte placebo, però hi havia casos on els pacients malalts no sabien que el Silenciós estava per allà, i tot i així, tendien a millorar més ràpid. Sens dubte es tractava d'un fenomen estrany. Potser tenia alguna cosa a veure amb la Força. Potser fos una cosa totalment diferent. Però s'havia documentat massa vegades com per passar-ho per alt.

Tot i que la visió d'un Silenciós no era cap sorpresa, li va sobresaltar el murmuri de la figura encaputxada:

–Hem de parlar, Lente.

Va ser prou sorprenent com per provocar una reacció visible.

L'espia estava massa ben entrenat com per delatar-se, però en tot cas, tampoc hi havia ningú a prop. El nom en clau Lente li donava tota la informació que necessitava per saber qui era l'ésser disfressat de Silenciós, encara que la seva identitat seguís oculta. La disfressa era inesperada i intel·ligent.

L'espia tenia dos noms clau en aquell planeta: un per als separatistes, els seus caps, i un altre per a l'organització criminal Sol Negre. Per a aquesta última, l'espia era Lente.

Qualsevol que digués aquest nom en veu alta només podia saber-ho per Sol Negre, i ells no donaven aquest tipus d'informació a qualsevol, excepte a un dels seus.

–En el meu dormitori d'aquí a deu minuts –va dir Lente sense moure els llavis.

Quan l'agent de Sol Negre va arribar al cubicle, deu minuts justos després, Lente ja estava preparat per tractar amb ell. Tampoc li sorprenia que li haguessin enviat un agent. Lente tenia informació que el seu visitant volia.

La caputxa es va retirar. Lente va veure que la cara pertanyia a un nediji, i això el va fer somriure. Una altra decisió encertada per part de Sol Negre. Pocs coneixien aquella recòndita espècie aèria, i molts menys eren conscients del que eren capaços. Eren ràpids, despietats i intel·ligents, i només hi havia un grapat d'ells fora del seu propi sistema, de manera que les seves habilitats eren poc conegudes. No per Lente, és clar. D'alguna manera, totes dues espècies estaven agermanades, si bé no per sang o per genètica.

–Sóc Kaird.

Lente va assentir. Calia reconèixer que el nediji no semblava preocupat perquè la seva presència allà suposés un problema. Suposava que l'espia no li hauria convidat al seu dormitori privat si així fos. Però Lente ho va dir només per assegurar-se que estaven en la mateixa ona:

–És poc probable que ningú et pregunti res, però si així ho fessin, estic aquí per deixar un monogràfic sobre l'efecte dels Silenciosos en els pacients d'una zona en guerra.

El nediji va assentir, amb els ulls brillants i ferms.

–Tinc entès que s'ha produït recentment una mort aquí.

Lente va assentir.

–El hutt ens és més útil mort que viu.

Com a agent de Sol Negre en aquell planeta, Lente havia obtingut informació referent a la seva operació allà. Això incloïa saber d’en Filba, dels seus tractes amb l'almirall i de la recent pèrdua del missatger que havien enviat allà per saber com anava la bota.

Kaird va decantar el cap.

–Va ser cosa teva?

Lente va assentir.

–Doncs és clar. De qui si no? Ja saps, que tinc... altres obligacions que no interfereixen amb les meves responsabilitats amb Sol Negre. Filba s'estava tornant cobdiciós i estava perdent el control. La seva mort era només qüestió de temps, i en accelerar-la, vaig procurar una mica més de protecció per al meu lloc aquí.

–Interessant –va dir Kaird.

–Et sembla malament?

–En absolut. Ets aquí perquè la teva organització ha confiat en les teves habilitats. Mentre les coses marxin bé, com ho facis no és problema nostre. És només que he tingut oportunitat de parlar amb el nostre soci d'aquí fa una estona, i l'almirall afirma que va ser ell qui va deixar inert al hutt.

Lente va arrufar les celles.

–I per què ha dit això?

–Excel·lent pregunta. Espero poder respondre-la abans de deixar aquest planeta.

Lente va assentir de nou.

–I què hi ha de la meva missió?

–No ha canviat. Com va el mapeig?

–Lent però segur. Tinc ubicats els principals camps de bota d'aquest quadrant, molts del quadrant veí i diversos pegats silvestres a l'altra banda del planeta que fins al moment no han estat registrats oficialment. Ni ho seran, llevat que sigui per accident. He manipulat els registres perquè l'escàner mostri aquests llocs com buits.

–Excel·lent. Quan els separatistes de la República aconsegueixin triomfar, estarem preparats per negociar amb ells sobre la bota. I si les fonts són desconegudes, tant millor. Com més informació tinguem, més forts serem.

Lente va somriure.

–A tu et dóna igual qui guanyi, oi?

El nediji va somriure també, amb un gest maligne, sense llavis.

–Això et molesta perquè tu has triat bàndol.

Lente no va dir res.

Kaird va prosseguir:

–Sempre hi haurà vicis als quals satisfer. Les guerres vénen i van, però el negoci es manté. Els sistemes polítics canvien, la gent no.

»Fa deu mil anys, la gent ja bevia, inhalava o consumia intoxicants, jugava i vivia del contraban. I dins de deu mil anys ho continuaran fent, mani qui mani. Encara que Sol Negre s'enfonsi, apareixerà algú per satisfer aquests desitjos.

–I fer-se amb un gran benefici.

–Per descomptat. Coneixes l'obra del filòsof Burdock?

Lente no la coneixia i així ho va dir.

–Burdock deia: «Afrontem-ho, si el crim no compensés, hi hauria molt pocs criminals».

–Gairebé tots acaben a la presó –va dir Lente–. Perquè molts d'ells no tenen moltes llums.

–Cert. La qual cosa fa que els intel·ligents s'enriqueixin encara més. Sol Negre no suporta els estúpids –Kaird va somriure de nou–. Tens la nova informació codificada?

–Sí. Està en un xip implantat –Lente va agafar un dispositiu de la mida d'una ungla d'un calaix i el va alçar. El xip que es veia dins del dispositiu de plastoide transparent era de la mida d'una pestanya petita i esmolada a la punta–. Posa't l'extrem pla en la pell i enrosca’l per inserir-te’l subcutàniament. I recorda’t del lloc exacte, perquè no és detectable ni tan sols mitjançant un escàner doppraymagno.

–Sempre és un plaer fer negocis amb un professional –va dir Kaird. Es va posar dret–. No tornarem a parlar mentre jo estigui aquí. Potser tornem a trobar-nos en un altre moment, en un altre lloc, Lente. Fins llavors, que et vagi bé.

Lente va assentir.

–Vola lliure, recte, Germà de l'Aire.

Això va sorprendre al nediji, com Lente sabia que passaria. Va alçar una cella emplomada.

–Coneixes la Benedicció del Niu. Estic impressionat.

Lente va saludar-lo lentament, a l'estil militar, amb una lleugera inclinació.

–El coneixement és poder.

–I tant.

Quan va marxar, Lente va seure un moment, pensatiu. El fet que Bleyd hagués reclamat l'autoria de la mort d’en Filba, com li havia explicat el nediji, era interessant, però era un tema del qual ja s’ocuparia el nediji; no era assumpte d’ell. El destí de l'almirall no tenia importància real. Lente tenia una presa més gran en el punt de mira. Al capdavall, a qui li importava un almirall quan es perseguia la República sencera?

Següent