Metges de guerra (XXXVIII)

Anterior

38

El punt d'evacuació per a Jos, Tolk i molts altres estava just davant, i Jos va veure que ja hi havia una nau esperant-los. No va reconèixer el tipus, però era prou gran, ràpida i buida com perquè li valgués. Es va sentir alleujat. Anaven a salvar-se!

A través del fum i de la creixent penombra va poder distingir a Zan, Tolk, I-5 i a un o dos tècnics mèdics corrent al seu costat.

–Esteu tots bé? –va exclamar–. Algú necessita ajuda?

–Sí..., tots vosaltres –va respondre l'androide. I-5 avançava a ràpides gambades sobre l'inestable terra amb més seguretat que la resta–. Per exemple –va dir, mirant a Jos i assenyalant cap endavant–. Estem a punt d'endinsar-nos en uns matolls d’ortigosa.

Jos es va adonar de seguida. L'androide tenia raó, era una mata de la verinosa planta, un dels pitjors exemples de la flora indígena de Drongar.

Cobria el sòl situat just davant seu. L'advertència d'I-5 li havia estalviat dies d'insuportable dolor, pot ser que fins i tot un trauma anafilàctic i la mort.

Abans que pogués canviar de rumb, l'índex dret de l'androide, que assenyalava cap a l’ortigosa, va disparar un fi raig de color vermell clar. I-5 va moure el dit d'un costat a un altre, sense variar el ritme, obrint un camí d'un metre d'ample a través de la perillosa planta.

–Gràcies –va dir Jos mentre avançava ràpidament per la senda que l'androide havia buidat per a ell–. No sabia que portaves un làser inclòs.

–Jo tampoc fins fa trenta minuts –va replicar I-5–. S'ha obert un altre enllaç a la meva xarxa. Sembla ser que també tinc unes qualitats úniques de vocalització harmònica.

–No em diguis –Zan panteixava intentant mantenir el ritme. El zabrak mai havia estat molt en forma, i això li estava passant factura–. Haurem de marcar-nos uns duos... sempre que sortim sencers d'aquest trasllat.

–No et preocupis –va dir Jos–. Demà en aquesta hora estaràs cantant-nos a tots amb aquesta cosa en la qual has estat treballant. Ja saps, això que sona com algú escanyant a un mico-llangardaix kowakià.

–Si vols dir el meu últim poema tonal –va respondre Zan una mica rígid–. L'únic que puc dir-te és...

El que anava a dir va quedar ofegat pel raig de partícules que va caure potser a uns cent metres d'ells i els va regar amb fang del pantà proper. Els orgànics van proferir exclamacions de fàstic. I-5 va seguir caminant mentre l'efluvi lliscava per la seva cobertura metàl·lica.

–Bon truc –va dir la Tolk en intentar netejar-se la cara amb la màniga, cosa que només va aconseguir desplaçar el dens fang d'un costat a un altre. Jos va resistir una necessitat urgent d'ajudar-la..., però la veritat era que ell tampoc estava molt més net que ella.

–A que sí? A mi m'encanta –va dir I-5 amb orgull–. Els meus sensors tegumentaris analitzen la composició química del fang i el seu quocient de viscositat, i el repel·leixen electrostàticament. Un altre truquet del que acabo de descobrir que sóc capaç.

–Em recordaré de demanar un igual en la meva pròxima actualització –va dir la Tolk.

–Per descomptat, pot aconseguir gairebé el mateix efecte amb vibracions ultrasòniques. Permet-me.

–Auch! –Zan es va posar les mans a les orelles mentre trontollava lleugerament–. Però amb compte, que fa mal.

Després d'uns instants de sorpresa, Jos es va adonar que Zan, amb unes oïdes que podien percebre notes que ell mai escoltaria, estava reaccionant a un ultrasò produït per I-5. Un moment després es va adonar de per què. El resultat era semblant a una dutxa sònica. Una considerable quantitat de fang va semblar evaporar-se com per art de màgia de la seva pell i roba. No estaven nets, però almenys ja no semblaven cadells del fang fondorians.

–I-5, retiro totes les coses desagradables que he dit sobre tu –li va dir Jos–. Llevat del que de les vegades que m'has guanyat al sàbacc.

Van arribar a la rampa de la nau d'evacuació i van entrar precipitadament en el vehicle. Ja hi havia algunes persones a bord, inclosos Klo Mèrit i Barriss Offee. Jos va llançar un sospir d'alleujament. Estic fora de perill.

–Has recuperat ja les llacunes de la memòria? –va preguntar Zan a I-5 mentre la nau s'elevava sobre els seus raigs retropropulsors i començava la seva singladura.

–No del tot, però el procés sembla ser heurístic: com més nodes de connexió implementen els meus programes de ciberinformàtica, més ràpid va el procés.

–D'acord –va dir la Tolk–. Estic desitjant conèixer els teus moments heroics.

–Ja en som dos –va dir l'androide.

Jos va mirar pel finestral, però no hi havia res a veure tret la resplendor ocasional del que podia ser un llamp o tret dels separatistes. A part d'això, la nit de Drongar era tan negra com el cor d'un assassí.

–Com t’escau ser un heroi? –va preguntar a I-5, i un cop va formular la qüestió es va adonar que no s'havia sentit rar en preguntar a un androide pels seus sentiments. Benvingut al hiperespai estocàstic, on les apostes són demencials...

I-5 semblava estar generant una resposta.

–És curiós –va dir finalment–. A més d'emocionant. Com vaig explicar a la padawan Offee, el comportament humà em fascina, ja que en gran part es basa en la vostra capacitat per triar l'opció que menys mal faci. No totes les espècies tenen aquesta opció.

»És obvi que els meus paràmetres emocionals i intel·lectuals van estar determinats per fabricants humans. El meu temor és haver estat programat, o reprogramat, per sacrificar-me, de fer falta, pel bé general. Si arriba el moment en què es requereixi un acte heroic, m'agradaria poder prendre aquesta decisió per mi mateix, i no perquè ho predetermini algun algoritme. I m'agradaria creure que escolliria el bé general.

Un androide utilitarista, va pensar Jos. Per no creure-s'ho.

La llum d'una explosió verda malaltissa es va filtrar pel finestral des de dalt. No es va esvair, i al cap d'un moment Jos es va adonar que els separatistes havien llançat focus flotants. Moments després, una explosió inquietantment propera feia estremir l'estructura de la nau.

–Espero que no ens posem al seu abast –va dir Zan. Va mirar per l'entrada de càrrega, que seguia oberta, i es va quedar gelat. El terror més profund es va plasmar en el seu rostre amb la llum malaltissa.

–No! –va cridar, i va saltar cap a la rampa oberta.

Següent