Metges de guerra (I)

Metges de Guerra

 MedStar I 

Michael Reaves & Steve Perry

La guerra civil entre la República i els separatistes s'intensifica en la galàxia, però en cap lloc es lluita amb més feresa que al món pantanós de Drongar, on una assetjada unitat mèdica lliura la seva pròpia i interminable guerra.
Un metge que dissimula la seva desesperació amb sarcasmes...
Un altre que mira de cara a la mort i al sofriment, esplaiant les seves emocions tocant música...
Una infermera que posa el cor en el seu treball, mentre posa els ulls en un d'ells...
Una padawan Jedi sense la seva Mestra, desplaçada fins allà en una missió humanitària...
Aquests són els principals membres d'una petita unitat mèdica que serveix al món de Drongar, on es lliura una batalla per l'explotació d'una valuosa planta nativa. Allà, prop del front, una interminable processó d’aeroambulàncies transporta ferits i moribunds de totes les espècies conegudes, si bé la majoria són soldats clon.
Mentre els metges treballen desesperadament per salvar vides, hi ha qui pensa obtenir un benefici d'aquesta guerra, ja sigui traficant en el mercat negre o manipulant els mateixos esdeveniments de la guerra. Però, al final, tots hauran d'afrontar una prova personal, i només els de cor compassiu i esperit fort sobreviuran per tornar a lluitar al dia següent...

Fa molt, molt de temps, en una galàxia molt, molt llunyana...

UQMR-7.

Les planes de Jasserack a Tanlassa, prop de la mar de Kondrus.

Planeta Drongar.

Any 2 després de Geonosis.

1

La sang va rajar com un guèiser, semblant gairebé negra a la llum del camp antisèptic. Esquitxà calenta la mà enguantada d’en Jos, que va maleir entre dents.

–He tingut una idea. Li faria res a algú, sense res millor a fer, posar un camp de pressió en aquesta hemorràgia?

–El generador de pressió s'ha tornat a espatllar, doc.

Jos Vondar, metge de guerra de la República, va apartar la mirada del ple de sang camp d'operacions que era el pit obert del soldat clon, i la va clavar en la Tolk, la seva infermera ajudant.

–No podia ser d'una altra manera –va dir–. Què passa? L'androide mecànic està de vacances? Com vaig a posar pegats en aquests tarats endrapa-ranxos sense un equip mèdic que funcioni?

Tolk le Trene, un lorrdiana que podia endevinar de quin humor estava amb la mateixa facilitat amb què un ésser intel·ligent podia llegir un gràfic, no va dir res, però el seu aire contrit ho deia tot: «Escolta, que no l'he avariat jo».

Jos va lluitar per controlar el seu geni.

–Molt bé. Posa aquí un torniquet. Encara queden coagulants, no?

Però ella ja s'havia avançat, bloquejant l'artèria oberta amb una pinça d'acer i netejant la zona amb una hemoesponja. Els soldats d'aquesta unitat havien estat massa a prop d'una granada que va fer explosió, sembrant de metralla el pit d'aquell home. La recent batalla del bosc de poparbres havia estat cruenta. Segurament, abans que caigués la nit, els portalliteres portarien més ferits que s'afegirien als que ja n’hi havia.

–Sóc jo o aquí fa moltíssima calor?

Una de les infermeres va assecar la suor del front d’en Jos perquè no li entrés als ulls.

–El sistema de refrigeració ha tornat a fer-se malbé –li va dir.

Jos no va respondre. En un planeta civilitzat s'hauria ruixat la cara amb neutralitzador de suor abans de rentar-se, però això, com gairebé tota la resta, inclosos els calmants, escassejava a Drongar. La temperatura exterior equivalia a la del cos humà, fins i tot en aquestes hores properes a la mitjanit. I el dia següent prometia ser més calent que un h'nemthe en zel. L'aire seria més humit. I faria una olor pitjor. El planeta resultava d'allò més desagradable fins i tot en el seu millor moment. En temps de guerra era encara pitjor. Jos es va preguntar, no per primera vegada, quin seria l'alt funcionari de la República que va decidir arruïnar-li la vida enviant-lo a un planeta que semblava ser floridura, humitat i vegetació de fongs fins on arribava la vista.

–Hi ha res que no estigui espatllat? –va preguntar en general a tots els presents.

–Tot menys la boca, –semblà dir Zan en to jocós, sense apartar la mirada del soldat al qual operava.

Jos va emprar unes pinces planes per extreure del pulmó esquerre del pacient un tros de metall de la mida del seu polze. Va tirar el resquill a una bacina, on va ressonar.

–Posa un tap de cua aquí.

La infermera va col·locar amb mans expertes el pegat dissolvent en el pulmó malferit. El tap, creat de teixit clon i cert tipus d'adhesiu extret del musclo talusià, va segellar immediatament el tall. Almenys encara tenien molts d'aquests, es va dir Jos; si no, haurien de començar a utilitzar grapes o sutura, com solien fer els androides metges, i llavors la cosa sí que seria divertida i ocuparia molt de temps.

Va examinar al pacient, va veure un altre tros de metralla sota els brillants focus i el va extreure amb cura, movent acuradament d'un costat a un altre. Estava a poquíssima distància de l'aorta.

–Hi ha prou metralla en aquest paio per construir dos androides de combat –va murmurar–. I encara sobraria per a les peces de recanvi. –Tirà el resquill al recipient metàl·lic, que va ressonar de nou–. No sé ni per què es molesten a posar-los armadura.

–I tant –va dir Zan–. No els protegeix ni dels perdigons d'una pistola de joguina.

Jos va dipositar en la bacina dos fragments més de la granada i es va redreçar, sentint com els músculs dels ronyons protestaven per la postura en què portava tot el dia.

–Passa-li l'escàner –va demanar.

Tolk va agafar un bioescàner de mà i el va deixar anar sobre el clon.

–Està net –va dir ella–. Crec que li has extirpat tots.

-ho sabrem si fa un sorollet metàl·lic en caminar.

Un auxiliar va començar a empènyer la llitera cap als dos androides metges FX-7 encarregats de tancar als pacients.

–Següent –va dir Jos desganat. La mascareta que portava va ocultar el seu badall, i abans que tanqués la boca ja tenia al davant a un altre soldat estirat cap per amunt.

–Ferida sagnant al pit –va dir la Tolk–. Potser necessiti un pulmó nou.

–Quina sort, els tenim d'oferta –Jos va realitzar la primera incisió amb l'escalpel làser. En molts sentits, operar soldats clon (o, com solia anomenar-los el personal de l'Uquemer-7, treballar amb la «cadena de muntatge») era més fàcil de tallar i cosir individus. En compartir tots el mateix genoma, els seus òrgans eren literalment intercanviables, i no hi havia necessitat de preocupar-se pel síndrome de rebuig.

Va mirar de reüll els altres quatre metges orgànics que treballaven en l'abarrotada sala d'operacions. Zan Yant, un cirurgià zabrak situat a dues taules de distància, taral·lejava baixet una melodia clàssica mentre operava. Jos sabia que Zan preferiria estar ara mateix a la cambra que compartia amb ell, tocant la quetarra, afinant-la perquè oferís les tristes notes d'alguna gaita nativa de Zabrak. A Jos li semblava que la música que li agradava a Zan sonava com dos dracs Krayt aparellant-se, però per a un zabrak, així com per a moltes altres espècies de la galàxia, era un so alegre i enriquidor. Zan tenia l'ànima i les mans de músic, però també era un cirurgià decent, perquè, en aquests dies, la República tenia més necessitat de metges que de músics. Per descomptat, en aquest planeta es necessitaven.

Els altres sis cirurgians que hi havia al quiròfan eren androides, però haurien d'haver estat deu. Dos dels quatre que faltaven estaven sent reparats, i s'havien sol·licitat altres dos, tot i que encara no havien arribat. De tant en tant, Jos reprenia l'inútil ritual d'omplir un altre formulari de comanda 22K97(MD), que desapareixia immediatament en un remolí de burocràcia i sistemes arxivadors computeritzats.

De seguida va decidir que el sergent (el que quedava de la seva armadura tenia les marques verdes que denotaven el seu rang) si necessitava un trasplantament de pulmó. Tolk va portar dels tancs de nutrients un òrgan recentment clonat, mentre Jos començava la pneumonectomia. Menys d'una hora després l'havia extirpat, i en la cavitat pleural del sergent s'allotjava el nou pulmó, criat a partir de cèl·lules mare cultivades al costat de dotzenes d'altres òrgans idèntics que es mantenien en estasi criogènic per a emergències com aquella. Es va dur el pacient a sutura, i Jos es va estirar, sentint com li cruixien les articulacions i les vèrtebres es recol·locaven al seu lloc.

–Aquest és l'últim –va dir ell–. Per ara.

–No et posis molt còmode –va dir Leemoth, un cirurgià durosià especialista en espècies amfíbies i semiaquàtiques. El va mirar, apartant la vista del seu pacient, un observador otolla gungan procedent de Naboo, la seva cavitat bucal havia patit danys el dia anterior per la descàrrega d'una pistola sònica–. Ens comuniquen del front que en cosa de tres hores, o menys, tindrem ací dues aeroambulàncies més.

–Temps suficient per prendre alguna cosa i enviar un altre patètic prec de trasllat –va dir Jos mentre caminava cap a la cambra de desinfecció i es treia els guants.

Feia temps que havia après a ocupar-se de les coses segons passaven, i a no preocupar-se per problemes futurs mentre no hagués de fer-ho. Era l'equivalent mental a emetre un diagnòstic, li havia dit Klo Mèrit, el metge equani que també feia d’émpata resident. Mèrit va parpellejar amb els seus enormes ulls marrons, d'una profunditat estranyament tranquil·litzadora, i va dir que l'actitud d’en Jos era saludable... fins a cert punt.

–Hi ha un moment en què la defensa es converteix en negació –li havia dit Mèrit–. Aquest moment és diferent per a cada un. Bona part de la higiene mental consisteix a saber quan es deixa de ser sincer amb un mateix.

Va sortir d'aquella somni momentani en adonar-se que Zan li parlava.

–Perdona?

–Dic que aquest presenta danys en el fetge. Acabaré en uns minuts.

–Vols ajuda?

Zan va somriure.

–Què creus que sóc? Un intern de primer a l'Hospital de Coruscant? No passa res. Un cop cosit el primer, els altres són iguals.

I va seguir taral·lejant en veu baixa mentre treballava en les entranyes del soldat.

Jos va assentir. Era cert. Els soldats Fett eren tots idèntics, el que significava que, a més de no haver de preocupar-se per la síndrome de rebuig, no havien de fer-ho per on o com anaven les canonades. Hi sol haver una considerable diferència d'estructura i funcionament fisiològic dels òrgans fins i tot dins d'individus de la mateixa espècie. Per exemple, tots els cors humans funcionen de la mateixa forma, però les seves vàlvules poden variar en grandària, o la connexió de l'aorta ser més alta en un que en un altre... Hi havia milions de diferències entre cada anatomia. Principal motiu pel qual la cirurgia, fins i tot en la millor de les condicions, mai és segura al cent per cent.

Però amb els clons era diferent o, millor dit, no ho era. Tots s'havien destil·lat de la mateixa font genètica: un caça-recompenses humà anomenat Jango Fett. I tots eren més idèntics que els bessons monozigòtics. «Estudia un, opera un, ensenya com es fa» era el mantra de Coruscant durant el període de formació d’en Jos. Els instructors solien fer broma amb què, un cop coneguda la disposició dels òrgans, es podia operar a un clon amb els ulls embenats. I era gairebé cert. Normalment, a Jos no li tocava operar als soldats de primera línia, però amb dos dels androides quirúrgics avariats, l'altra opció era deixar que el ferit morís a la sala de les unitats mòbils. I, clons o no, no podia permetre que passés. S'havia fet metge per salvar vides, no per jutjar qui podia viure i qui no.

Els llums van parpellejar violentament. Tots es van quedar immòbils per un moment.

–Serà possible –va dir Jos–. I ara què?

En la distància es van sentir unes explosions. Podria tractar-se d'un tro, va pensar Jos nerviós. Esperava de tot cor que fos un tro. Tots els dies plovia moltíssim, i gairebé totes les nits. Eren enormes tempestes tropicals que arribaven amb l'udol del vent i la resplendor dels llamps, arrossegant al seu pas arbres, edificis i éssers vius. En ocasions, els generadors d'escuts deixaven de funcionar, i llavors l'únic que quedava per protegir el campament eren els guàrdies. Més d'uns quants soldats s'havien quedat fregits en el lloc, ennegrits com el carbó en un obrir i tancar d'ulls pel potent voltatge. Una vegada, després d'una virulenta tempesta, Jos va veure un parell de botes buides amb el dur plastoide traient fum, situades a cinc cossos de distància de la forma ennegrida del soldat que havia estat el seu portador. Tot el que valia la pena salvar al campament portava aïllants enfonsats en el fangós terra, però de vegades ni això era suficient.

Malgrat estar sumit en aquests pensaments, era conscient del tamborineig de la pluja que tornava a caure sobre la teulada de la sala d'operacions.

Jos Vondar s'havia criat en una petita granja de Corèllia, en una zona càlida on el clima era agradable gairebé tot l'any, on la temperatura era suau fins i tot a l'estació de les pluges. A l'edat de vint anys, va partir cap a Coruscant, capital planetària de la República, una ciutat planeta on el clima estava acuradament calibrat i orquestrat. Sempre se sabia quan plouria, quant i durant quant de temps. Res en la seva vida fins aquell moment li havia preparat per a les tempestes apocalíptiques i la fecunditat gairebé vil de les formes de vida natives de Drongar. Es deia que hi havia llocs al Gran Pantà Jasserak en què, si cometies la imprudència de tombar-te i dormir, els fongs podien cobrir-te amb una segona pell abans que despertessis. Jos no sabia si això era cert, però no era difícil de creure.

–Vaja! –va dir Zan.

–Què?

–Tinc un tros de metralla obstruint l'artèria coronària. Si la trec, això es posarà molt lleig.

–Vaig creure que havies dit que tenies en aquest signat, segellat i enviat –Jos va fer un gest a la infermera de suport d’en Zan, que va obrir un paquet de guants perquè fiqués les mans en ells. Va moure els dits per ajustar-se’ls i es va col·locar al costat del seu amic–. Surt, cap buit, deixa treballar a un metge de veritat.

Zan va mirar al seu voltant.

–Un metge de veritat? On? Coneixes un?

Jos va observar al pacient, les entranyes il·luminades pels focus i el camp d'esterilitat. Va baixar les mans fins ficar-les al camp, sentint el lleuger pessigolleig que sempre acompanyava al gest. Zan va assenyalar amb les pinces el tros de metall esquinçat causant del problema. En efecte, estava incrustat en un got sanguini, bloquejant-lo. Jos va negar amb el cap.

–Per què no ens van ensenyar aquestes coses a la facultat?

–Quan arribis a cap de cirurgia de l'hospital universitari de Coruscant, assegura't que la següent generació d'innocents aspirants a cirurgià tingui una educació millor. Seràs el vell doc Vondar, comptant batalletes de les Grandioses Guerres Clon i com de fàcil que ho tenen els joves avui dia.

–Recordaré això quan et portin com a cas clínic, Zan.

–A mi? Sí, jo ballaré al teu funeral, escòria corelliana. Potser fins i tot toqui alguna bonica peça seloniana, alguna de les Variacions de Vissëncant.

–Si us plau –va dir Jos mentre apartava teixit amb cautela per veure millor–. Almenys podries tocar alguna cosa que valgui la pena sentir. Alguna cosa de saltiboti o d'isòtop pesat.

Zan va negar tristament amb el cap.

–Un gungan sord té millor gust que tu.

–Sé el que m'agrada.

–Sí, d'acord, a mi el que m'agrada és mantenir aquests paios amb vida, així que deixa de posar-te en ridícul en públic i ajuda’m a reanimar aquest fetge.

–Sí, serà el millor –Jos va agafar unes pinces i una esponja–. Sembla que l'única oportunitat de tornar a la lluita que tindrà aquest és amb tu de cirurgià –va somriure al seu amic darrere de la mascareta.

Treballant colze a colze, van aconseguir extreure la metralla de l'artèria. Quan van acabar, Jos va mirar al seu voltant amb un sospir d'alleujament.

–Bé, nois, això ha estat un rècord perfecte. No hem perdut ni un sol pacient. Jo convido a una ronda a la cantina.

Els altres van somriure cansats..., immobilitzant de sobte, escoltant. Un altre so se sentia per sobre del repic de la pluja a la teulada d'escuma modelada, un que coneixien molt bé: el creixent brunzit de les aeroambulàncies apropant-se.

La pausa havia acabat, com gairebé sempre, abans de començar.

Següent