Curandera Jedi (XV)

Anterior

15

Jos, cansat però massa preocupat per la Tolk com per respirar una mica, anava d'un costat a un altre del pavelló mèdic. Els pacients de cirurgia en recuperació estaven tan estables com podien estar, i les taules d'operació estaven buides de moment. La idea de tornar a la seva tenda, estar ell sol en el fred silenci, era un impossible. Necessitava fer alguna cosa.

A certa distància, un Silenciós romania impassible al costat d'una paret i un feble nuvolet de fum sortia de la seva caputxa a intervals lents i regulars. Allà, la temperatura era inferior a la de la SO, però almenys tenien mantes i calefactors suficients perquè els pacients no passessin fred. El Silenciós semblava no estar afectat pel problema.

Barriss estava al costat del llit d'un soldat que presentava una espècie nova d'infecció. Pel que semblava, un dels microbis locals havia patit una mutació i s'havia tornat letal, la qual cosa era causa d'una preocupació considerable. El que podia afectar un soldat, podia afectar-los a tots.

–Hola –va dir en Jos.

Barriss va apartar la vista del soldat malalt, que estava adormit o en coma.

–Hola –va dir ella.

–Què tal està?

–Sense canvis. Cap dels nostres antibiòtics, antivirals o antimicòtics sembla funcionar.

–I l’espectacilina?

Aquest medicament era el número u en aquell moment, un inhibidor de polimerases d'ARN d'ampli espectre capaç d'acabar amb els microbis més virulents de Drongar.

Ella va negar amb el cap.

–Té moltíssima febre i tot just podem baixar-la amb supressors analgèsics, la inducció al coma, el seu recompte de glòbuls blancs, està pels núvols, i els ronyons li estan començant a deixar de funcionar. Té fluid en els pulmons, una pols irregular supeditada al tampó cardíac i el seu fetge treballa en excés i comença a cansar-se. L'única cosa bona és que no sembla emetre patògens, per la qual cosa no deu ser contagiós.

Jos es va apropar i mirà al pacient, el gràfic l'identificava com a CT-802.

–Amb la rapidesa amb què muta tot aquí, igual es cura sol.

–Doncs més li val afanyar-se, si no vol matar al seu portador. Jo he fet tot el que he pogut, però no ha estat suficient. He intentat estabilitzar-lo amb la Força, però és una cosa que no puc mantenir eternament, –en la veu de la Barriss hi havia calma i tranquil·litat, en contrast amb la seva expressió ullerosa i cansada–. No crec que passi d'aquesta nit, Jos.

Jos es va quedar allà un moment, recordant una conversa que havia mantingut amb Zan Yant en aquella mateixa estada. No feia molt que coneixia la Barriss, però allà, en els pantans, entre els morts i els moribunds, s'establien ràpids vincles entre el personal mèdic. La guerra era el problema, i ells feien tot el que podien per formar part de la solució, el que fos, per poc que fos.

Va respirar fondo.

–Potser puguem intentar una altra cosa.

Ella va deixar de mirar al pacient per mirar-lo a ell amb gest interrogant. Quan Zan va morir, a Jos li va correspondre ocupar-se dels seus efectes personals. Va posar gairebé totes les seves pertinences, com la quetarra, la roba, els lectors de llibres i coses així, en una maleta i la va enviar a la família d’en Zan a Talus. Però sota el catre d’en Zan hi havia una cosa amagada que Jos no va incloure entre els seus efectes personals: unes dosis de bota processada.

Era il·legal estar en possessió d'aquella substància a Drongar, tota la bota collida i estabilitzada en carbonita s'enviava a altres planetes i sistemes, on valia el seu pes en pedres precioses. Igual que en algunes plantacions d'altres mons en què es produïen fruites i altres cultius massa cars per a la població local, o les mines en què cada dia els treballadors trobaven pedres amb un valor que superava un any del seu salari, o qualsevol altre lloc en el qual els encarregats de la feina bruta no es portaven res a canvi, la bota era considerada massa valuosa per gastar-se en els soldats.

Però Zan no va poder acceptar-ho mai. S’ho va fer per aconseguir una petita quantitat del cultiu miraculós i la va provar en la mesura del possible, donada la necessària clandestinitat de les seves activitats. Fins i tot en condicions menys que idònies, la bota havia curat cada infecció resistent que els soldats clon havien desenvolupat en aquell món. La ironia d’estar en un planeta en el qual la planta creixia com una mala herba, sense poder usar-la per salvar vides, no se'ls havia escapat ni a Zan ni a Jos. Zan va arriscar la seva carrera i la seva llibertat per tractar als seus pacients en secret amb la substància. Jos mai va voler anar tan lluny, però va fer els ulls grossos davant les activitats il·legals del seu col·lega.

Es va adonar que portava molt temps allà sense respondre. És hora de prendre una decisió, Jos. Pots fer alguna cosa mínimament semblant al que va fer el teu amic?

–Espera aquí –va dir ell-. Torno de seguida.

Va sortir del pavelló i es va dirigir a la seva tenda. La neu li arribava pels genolls i seguia caient, però alguns dels androides de manteniment s'havien posat a aclarir camins, de manera que no era un gran problema... encara. El que si era preocupant era l'escassetat de robes d'abric. Jos era ectomòrfic, alt i prim, el seu cos irradiava calor de forma efectiva, la qual cosa era útil en un clima tropical, però en aquell moment la temperatura sota la cúpula era deu graus inferior a la dels pols planetaris, i per primera vegada en la seva vida va lamentar no tenir més greix corporal. Portava ja a sobre gairebé tot l’armari: dos parells de pantalons de l'exèrcit i mitjons, una camisa gruixuda, una armilla de pell de durnis i una manta que feia de ponxo. Portava dos barrets de cirurgià per mantenir el cap calent, una diadema baixa per cobrir-se les orelles i tres parells de guants i, tot i així, tenia fred.

Si aquella malformació harmònica no s'arreglava aviat...

De camí al seu barracó, Jos va veure a diversos membres del grup de Revoc dirigint-se cap a la cantina. Els va saludar i aquests li van tornar la salutació. Gairebé tots s'estaven prenent força bé l'exili inesperat. Trebor i els altres directius de la companyia havien estat instal·lats en uns barracons construïts precipitadament, i allà es passaven la major part del temps. Ningú havia rebut permís encara per evacuar, ni a un altre Uquemer ni a la MedStar, perquè com més s'atenuava la cúpula malmesa per permetre el pas de naus, més es descompassaven els harmònics. La majoria de les aeroambulàncies entrants estaven sent desviades als Uquemer 5 i 14 les unitats més properes, però només podien ocupar-se d'uns pocs casos extra, de manera que encara havien d’admetre alguns ferits.

La bota processada d’en Zan seguia amagada sota el seu catre, l'havia guardat sense saber molt bé què fer amb ella. Ara sabia que, d'alguna manera, estava esperant una oportunitat així.

El que la República no sabia, no podia fer-li mal, i podia servir per salvar la vida d'un soldat; una vida que, per a Jos, ara valia el mateix que qualsevol altra cosa. En algun moment havia de començar a prendre posicions, Jos no estava segur de moltes coses en la seva vida, però tenia clara una: deixa morir un home quan se li podia salvar estava malament. I que el buit es dugués a qui digués el contrari.

–Jos?

Alçà la vista i va veure a Vaetes aproximant-se.

Se li va gelar la sang a les venes a la velocitat d'una transfusió criovascular. Intentà mantenir-se sencer per rebre la notícia que Tolk havia estat en el lloc equivocat en el moment incorrecte en la MedStar, que ja havien confirmat la identitat dels cadàvers, que mai tornaria a veure el seu somriure...

–Tolk està bé. Acabo de parlar amb ella...

L'alleujament d’en Jos va ser tan gran que va estar a punt de sanglotar. Es va sentir com ho deuria de fer el llegendari gegant Salta, portador del món, quan va transferir la seva pesada càrrega a un pedestal de platí que li havia format el seu germà Yorell.

–Gràcies –va ser tot el que va poder dir.

Visca! Tolk era viva!

–Trigarà un temps a tornar, em temo. L'explosió va destruir quatre cobertes de la zona interna del nucli, i, com sens dubte saps, allà hi havia els hangars d'enlairament. Està ajudant amb els ferits.

–Dóna igual–va dir Jos–. Mentre estigui bé.

–Mèrit també està bé.

–Sabia que no estava a la base –va dir Jos–, però no sabia que havia pujat –es va adonar que l'expressió del coronel era ombrívola–. Què passa?

–Fa poc vaig parlar amb la Jedi Offee i, després d'unes proves que vam realitzar basant-nos en els seus suggeriments, hem confirmat que això no ha estat un accident. Va ser sabotatge. Probablement la mateixa persona, o persones, que van fer esclatar el vaixell de càrrega.

Jos se'l va quedar mirant, incapaç de processar per un moment el que Vaetes li acabava d'explicar. Sabotatge? Una altra vegada? Mai havien arribat a trobar al responsable de l'explosió del transport de bota, i ara havia passat el mateix, aquest cop a una escala molt superior.

Aquelles notícies eren esgarrifoses. Se suposava que havia d'haver unes normes, uns mínims, fins i tot en la guerra. Les naus hospital eren considerades inviolables des de la Gran Guerra de l’Hiperespai. Tot i que les naus en òrbita eren un objectiu molt fàcil, el concepte de danyar o destruir una era impensable per als éssers civilitzats.

O almenys ho havia estat fins aquell moment...

Següent