Curandera Jedi (VI)

Anterior

6

A uns dotze metres darrere de la tenda de la Barriss hi havia un petit clar envoltat per espessos matolls d'un profund verdor anomenats gralladors per l'estrany so que emetien les fulles en ser agitades per la brisa. La densa vegetació era el doble d'alta que ella, i era allà on Barriss practicava les diferents tècniques de combat amb sabre làser. No era un entrenament que un jedi acostumés a fer en públic, però aquell lloc era el més privat que havia pogut trobar. L'única manera que algú la veiés era passant per l'extrem obert del petit clar. I com que el pantà es trobava a uns dotze metres d'allà, era poc probable que algú triés aquell lloc per fer una passejada, pel bé de la seva salut.

La calor queia sobre el petit espai obert com una manta mullada.

Suava sense parar sota la túnica marró àmplia que portava, i la suor li amarava els cabells i la pell, evaporant-se tot just per culpa de l'elevada humitat. Era desagradable, però havia de suportar-ho si volia viure a Drongar. S'havia acostumat a portar en tot moment un hidroequip a sobre. Si no ho feia, s'arriscava a deshidratar-se.

Com havia fet abans en incomptables ocasions, Barriss va repassar els exercicis bàsics de braços i espatlles, tallant i retallant el fètid aire tropical en moviments senzills, dobles i triples, canviant-se l’arma de mà. Realitzava, principalment, moviments marcials de la Forma III, un dels set sistemes de lluita que els Jedi havien desenvolupat al llarg del temps. Era la forma preferida de la Mestra Unduli, però hi havia detractors que la titllaven de ser una disciplina massa defensiva. Encara que era cert que inicialment s'havia desenvolupat en resposta als trets de làser i d'altres projectils, amb el pas dels segles s'havia convertit en molt més.

–De les set formes –li havia dit la seva Mestra–, la forma III, amb el seu èmfasi en preveure i bloquejar els trets d'energia a la velocitat de la llum requereix una connexió superior amb la Força. El camí és llarg, però el viatge val la pena, perquè un veritable Mestre de la Forma III és invencible.

El brunzit del sabre làser era un ronc reconfortant, i l'esmolat raig d'energia li resultava tan familiar com el seu propi braç. No podia recordar una època en la qual no manegés el sabre làser. De petita feia servir els models de pràctica de baixa potència, amb els quals s'enfrontaven en duel els joves padawan. Eren prou potents com per deixar anar una bona descàrrega. Si et donaven, ho notaves.

El dolor era un instructor d'allò més eficaç.

En complir els setze anys, va encarregar la seva pròpia unitat d'energia completa, escollint el vidre blau per conformar el to de signatura del seu raig. I l'havia portat des de llavors. El coneixia amb tot detall, com als seus propis dits. Part de la seva formació consistia a desmuntar-lo i tornar-lo a muntar usant només la Força. Era més que una arma. Era una extensió del seu cos, gairebé una part orgànica...

Va somriure en donar un pas endavant, fent girar davant seu el sabre làser a tota velocitat, creant el que semblava ser un sòlid escut de llum. Ja tornes a pensar massa. Concentra't en el moment.

En aquest instant va sentir una brisa d'aire fred, com si algú hagués obert un congelador darrere d'ella, d'una intensitat impressionant. Va passar de seguida, abans d’adonar-se del que era, però la combinació de la seva ment a la deriva i la brisa gèlida la va sobresaltar. Va saber immediatament que el sabre làser, que ara es movia per sota de la cintura i tornava a pujar cap amunt, estava... massa baix.

Va escoltar més que sentir la punta de la fulla vibrant travessant-li la punta de la bota, feta de plastitrenat, un material flexible però summament resistent. En comprar-lo, li van oferir una garantia: si es trencaven, el fabricant li donaria un altre parell gratis, sempre que l'amo original seguís viu. El plastitrenat podia doblegar una fulla de duracer o fins i tot una vibrodaga.

Però hi havia pocs materials a prova de sabre làser, i el plastitrenat, per resistent que fos, no es comptava entre ells.

Barriss va apagar ràpidament el sabre làser. Va mirar cap avall i va veure la sang rajant del net tall de la punta de la seva bota.

Es va quedar de pedra. No per la ferida, sinó per l'error que havia donat peu a l’accident. Quantes vegades havia repassat aquella forma? Cinc mil, deu mil vegades? Era un error de principiant, una equivocació que seria inexcusable en una nena padawan de primer curs.

S’ho havia imaginat? Era temptador pensar una cosa així, però quan l'aire va moure les fulles dels arbustos gralladors, ella havia sentit aquell so queixós i inconfusible. La brisa havia estat real.

Es va penjar el sabre làser a la cintura, va alçar el peu, i es va treure la bota, posant-se sense problemes a peu coix.

El tall era prim i no gaire profund, potser de tres centímetres de llarg, i a un parell de centímetres per sobre del segon i del tercer dit del peu. Les vores epidèrmiques estaven cremades, però el tall seguia sagnant sense parar. Evidentment, el plastitrenat havia absorbit prou de l'energia de l'arma per impedir la completa cauterització de la ferida. Barriss es va quedar aquí dreta, a peu coix, mirant-se la ferida. Va negar amb el cap.

Va convocar la Força, la va sentir fluint en el seu interior i es va concentrar en el tall. No corria perill de morir dessagnada, però no li venia de gust tornar a la base perquè li curessin la ferida donant saltets i deixant un rastre de sang.

La circulació fluïa a bon ritme i de cop i volta es va aturar. Podia sentir com començava a bategar el dolor. Va respirar fondo, li va fer espai i el va arraconar. Va aplicar mentalment la Força a la ferida. Les vores van semblar ajuntar-se una mica, però després van tornar a obrir-se.

–Per què no deixes que li miri això? –va dir una veu propera. Ella va alçar la vista, sorpresa. Era el tinent Divini, el nou cirurgià.

–Puc jo sola –va dir ella.

El noi, Uli, va recordar ella, el seu uniforme estava ple de fang del pantà fins a les cuixes, va fer un pas endavant i va examinar el peu.

–Crec que t'has tallat un parell de tendons. Caldrà tallar l'hemorràgia, i necessitaràs almenys tres o quatre grapes i un dermosegell. Per aquí voletegen uns quantitat de petits microorganismes. –Abastà tot el planeta amb un gest de la mà–. Millor apedaçada i segellada que infectada i lamentant-ho, no?

Tenia raó, és clar. Barriss va assentir.

–I com proposes que ho fem?

Ell va somriure.

–No hi ha problema. Vaig preparat –es va assenyalar una butxaca al cinturó–. Tinc aquí l'equip bàsic –va assenyalar una zona del sòl relativament seca–. Segui, senyoreta.

Barriss ho va fer, contenint un somriure es va posar a la gatzoneta, i Uli es va ajupir al costat d'ella en aquesta posició relaxada que només podien fer els de turmells flexibles. Va obrir la mediunitat, va estendre la tela estèril, la va activar i es va posar un parell de guants mentre ella col·locava el peu. El camp li va fer pessigolles quan ella el va travessar amb la cama.

Ell va utilitzar un lluent esterilitzador a la ferida, i tant la lluent sonda de blau actínid, com el soroll que es va sentir a continuació van indicar que la ferida havia quedat neta de bacteris i gèrmens. Després va agafar un nebulitzador de nulicaïna.

–Això no ho necessito –va dir ella.

–És veritat. Ho havia oblidat.

Va tornar a posar l'anestèsic en l'equip. Lubricà una zona amb coagulant i va emprar un hemostat per obrir el tall. Apropant-se, Barriss va poder veure que els tendons dels dits dels peus tenien petits talls superficials que revelaven un parell d'el·lipsis blanques més pàl·lides, com perlades.

Es va concentrar a mantenir el dolor a ratlla.

Uli va untar de coagulant els talls i va esperar. En cinc segons, els talls van canviar de color i van recuperar el dels tendons sans.

–Què havies oblidat? –va preguntar ella.

–Vaig estar d'interí al Gran Zoo, a Alderaan –va dir ell, agafant la biograpadora–. Una vegada vaig tractar a un Jedi ferit. Quin control corporal. La capacitat d'aturar hemorràgies menors i de rebutjar el dolor és molt útil.

Va inserir la punta de la seva grapadora la ferida i la va activar. La grapa, feta d'un memoriplàstic biodegradable, com ja sabia Barriss, va formar un petit ris. Aguantaria una setmana més o menys, i després seria absorbit pel seu cos. En aquells moments, la ferida ja s'hauria curat.

–Com va poder ser això? –va preguntar ella, referint-se al que li havia explicat–. Els Jedi tenen els seus propis sanadors en gairebé tots els planetes del Nucli, inclòs Alderaan. No solen acudir a metges externs.

Ell va inserir una altra grapa a la punta de l'aplicador.

–Una nit, una colla de borratxos va decidir destrossar una cantina del centre d’Aldara. Van iniciar un altercat que es va estendre al carrer. Una senadora de la República passava per allà i el seu lliscant es va veure enmig de la baralla. Tenia un Jedi protegint-la. Eren trenta o trenta-cinc matons, i se'ls va posar entre cella i cella bolcar el lliscant de la senadora. El Jedi..., crec recordar que era un cerean, va posar objeccions a l'acció. Els matons van decidir ensenyar una lliçó al Jedi.

–Què va passar?

Ell va riure mentre li posava la tercera grapa. Barriss li va mirar a la cara i va pensar: Algun dia, quan tingui edat suficient per tenir arrugues del riure, serà increïblement maco.

–El que va passar va ser que quatre metges interns de cirurgia, jo inclòs, i dos residents ens vam passar la resta de la nit reinserint mans, peus, braços i cames als borratxos. Els sabres làser deixen talls molt nets, quirúrgics. Els tancs de bacta treien fum. La senadora no va resultar ferida, però la van portar per a revisió, i el seu guardaespatlles va venir amb ella. Tenia una ferida de vibrodaga en un braç, una laceració de mida considerable que arribava just fins al cúbit. Però no sagnava, i la veritat és que semblava que li era igual. Jo li vaig netejar i li vaig posar les grapes.

Barriss va somriure. Es va preguntar qui seria aquell Jedi. Ki-Adi-Mundi era l'únic Jedi cerean que coneixia, i l'habilitat d'un Mestre Jedi no solia malbaratar-se en un paper de guardaespatlles, ni tan sols per a una senadora. Probablement seria un dels molts que van morir a Geonosis, va pensar. Que pocs som ara, què pocs...

Uli va posar quatre grapes i després va examinar les vores externes de la ferida.

–Estic pensant en posar un parell de grapes més, a part del dermosegell, per tancar la pell -li va dir.

Ella va assentir. Això evitaria que, en caminar, la pressió recaigués en les vores de les ferides del tall.

Ell va començar la reparació externa amb moviments nets i precisos.

–Està fent vostè un bon treball, doctor Divini.

–Digues Uli –va dir ell–. El doctor Divini és el meu pare. I el meu avi, i el meu besavi. I tots ells segueixen en actiu junts.

–Els va decebre que no t’unissis a ells, oi?

Ell va riure.

–Una Jedi amb sentit de l'humor. És que les sorpreses no s'acaben mai?

Quan ell va acabar, ella li va donar les gràcies. Es va posar dreta i va realitzar una pomposa inclinació.

–Encantat de servir-la –li va dir–. És la meva feina –la va contemplar amb les celles arrufades mentre ella es posava una altra vegada la bota–. Bé, un humà o humanoide normal trigaria a curar-se uns cinc o sis dies. Però tu trigaràs quant... tres?

–Dos. Dos i mig com a molt.

Uli va negar amb el cap.

–Tant de bo es pogués comercialitzar això.

La inquietant imatge dels éssers morint a la SO li va venir a la ment sense censures, i ella va poder veure per la cara del noi que ell també s'havia recordat d'això. Va canviar de tema.

–Passes molt temps rondant pel pantà?

Ell va somriure, i un cop més va aparentar catorze anys.

–La meva mare col·lecciona ales-bengala d'Alderaan –va dir ell–. Algunes de les bestioles d'aquest planeta són molt semblants. Igual són parents panaspèrmics. Vaig a agafar-li uns quants.

Tot d'una, el seu nom li va sonar molt familiar.

–Una vegada vaig veure una exposició al Museu Xenozoològic de Coruscant. La col·lecció d'ales-bengala més exhaustiva de la galàxia coneguda. Omplia tres de les majors sales de l'edifici. La presentava la coneguda mudopterista Elana Divini. És parent teva?

–A la meva mare no li van les mitges tintes –Mirà al seu crono–. Me n'he d'anar. El meu torn comença una altra vegada en deu minuts.

–Gràcies una altra vegada per les puntades.

–Gràcies per l'oportunitat.

Quan va marxar, Barriss va caminar pel clar. Tenia bé el peu i es curaria aviat, però no quedava ni rastre d'aquesta estranya brisa gèlida que havia sentit de sobte. Portava en aquell forn de planeta tant de temps que gairebé s'havia oblidat del que era el vent fresc. Com podia produir-se a Drongar una brisa freda sense ajuda mecànica? I a més dins d'un camp de força? Normalment, la temperatura s'igualava a la corporal abans de l'alba, i mai arribava a refrescar molt, ni tan sols a la nit.

I el que era més important, en el cas que li hagués fregat una brisa gèlida, com havia pogut distreure’s fins al punt de tallar-se a si mateixa amb un sabre làser? L'última vegada que havia passat això tenia nou anys, i amb prou feines es va fer un tallet al canell. Res ni remotament semblant a allò.

No hi havia volta de full: s'havia portat com una autèntica principiant.

Barriss va tornar a la seva tenda. Allò era un mal senyal. Com més temps era a Drongar, semblava allunyar-se més i no acostar-se a la seva meta de convertir-se en una autèntica Jedi.

Es va estremir. Per un moment va tenir la impressió que tornava a sentir aquella brisa. Però aquesta vegada no va ser a la pell, sinó al cor.

Següent