Metges de guerra (XXXV)

Anterior

35

Jos va travessar el recinte, posant-se una màscara osmòtica sobre nas i boca. La concentració d'espores en l'aire era inusualment densa. Però estava tan immers en els seus pensaments que amb prou feines es va fixar en les espores o en l’asfixiant calor del migdia.

Estava pensant en el viatge espacial.

Ell havia estudiat Medicina, i no Física Teòrica. Va somriure lleument en recordar a l'irascible S'hrah, un dels seus professors, que no tenia cap tolerància per cap disciplina que no fos la Medicina – «Ets metge, no físic!», Solia dir-li a Jos quan aquest divagava–, però que estava al corrent de les nocions bàsiques i de la història d'aquesta ciència com qualsevol que tingués quelcom més que un drap brut per cervell. El viatge interestel·lar era possible gràcies a l'hiperespai, una dimensió alternativa no molt diferent a l'espai real on podien aconseguir-se fàcilment les velocitats supralumíniques. En l'antiguitat, allò era una cosa impensable, ja que el llegendari científic Drall Tiren havia demostrat feia trenta-cinc mil anys que el temps i l'espai eren inseparables, i que la velocitat de la llum era una frontera absoluta que no podia creuar-se.

Però la Teoria de la Referència Universal Tiren no deia que no es pogués viatjar més de pressa, només que no es podia viatjar a la mateixa velocitat que la llum. Si es pogués sobrepassar d'alguna manera la «barrera de la velocitat de la llum», un podria passar teòricament de l'espai real a l’hiperespai.

La colonització va començar utilitzant naus generacionals, la qual cosa impossibilitava connectar els planetes separats per crear una civilització galàctica viable. Finalment, després de segles d'experiments i fracassos, els millors científics de la República van trobar la manera de crear i contenir camps de pressió negatius prou potents com per alimentar una unitat portàtil d’hipermotor. I així es va instaurar per fi el viatge supralumínic rendible i ubic.

Aquest assoliment, per descomptat, va donar peu a la Gran Guerra de l’Hiperespai i a altres situacions desagradables, però els pensaments d’en Jos no se centraven aquell dia en això. Els problemes per arribar a la velocitat MRQL constituïen una bona metàfora per desentranyar altres conceptes. Si d'alguna manera aconseguies traspassar la barrera inicial de la percepció, acabaves trobant-te en una galàxia no gaire diferent de la que havies deixat enrere. En el seu cas, era una galàxia on les intel·ligències artificials i les personalitats clonades s’havien de jutjar amb la mateixa vara que els éssers orgànics, i, un cop assimilat aquest concepte, no resultava tan difícil d'entendre.

Però requeria un petit reajustament... i una disculpa.

***

Els barracons del Terç CT eren els majors de les tres guarnicions de la Setena Base Terrestre, que estava en l'extrem dels deserts Rotfurze, una regió destrossada ecològicament a dos quilòmetres de l’Uquemer. Jos va sol·licitar un lliscant i va arribar en menys de deu minuts. Estava a força distància del front com per no preocupar-se molt, encara que podia sentir de tant en tant retrunyir dels raigs de partícules i el soroll sord dels morters de fragmentació C-22. Pel que semblava, els separatistes ja no estaven tan preocupats per danyar la collita de bota.

A l’SBT li van dirigir a un petit cubicle de 4,5 metres quadrats que tot just donava per la combinació de llit i armari que constituïa la casa temporal de CT-914... Bé, no era temporal. Era casa seva. Sense comptar la proveta en la qual el clon havia estat decantat a Ciutat Tipoca, al planeta aquàtic de Kamino, CT-914 no tenia altre lloc al qual anomenar llar.

El llit estava fet amb precisió militar, els llençols tan llisos com la superfície d'una estrella de neutrons. L'armari estava obert de bat a bat, i inspeccionant-lo va veure que era buit.

El que sí resultava sorprenent era que el cartell de sobre del capçal del llit, on suposadament havia de posar el nom del soldat CT-914, estava buit.

Jos va veure un oficial dressellià per allà i el va cridar. El dressellià, com la major part dels de la seva espècie, va saludar de forma una mica ressentida davant un superior. Jos li va preguntar on era Nou-U-Quatre.

–En les bótes de reciclatge, probablement –va ser la sorprenent resposta–. Juntament amb gairebé tot el seu batalló. Una guerrilla separatista els va tendir una emboscada fa dos dies.

El dressellià va esperar un moment, i després, veient que el capità humà no tenia aspecte de seguir fent preguntes, va saludar de nou i va seguir amb la seva.

Jos va sortir de la guarnició lentament, sorprès. En l'última hora, aproximadament, havia arribat a pensar en CT-914 com l'exemple de la seva nova perspectiva sobre la humanitat bàsica dels clons, i descobrir de sobte la seva mort era un trauma tan impactant com la mort d'un vell amic o d' un ésser estimat. S'havia sentit impel·lit a cercar al clon per demanar-li disculpes, esperant que una expiació simplifiqués d'alguna manera els reptes que havia d'afrontar una ment que ara albergava respecte per una cosa que era més que un ésser merament orgànic. Però, en lloc d'això, es va adonar que CT-914 s'havia unit a la mort al seu germà de proveta, CT-915. I Jos sabia que passaria molt temps abans que les seves morts, i les de molts altres en aquella guerra, li semblessin quelcom més que mancades de sentit i menyspreables, si és que alguna vegada arribava aquest moment.

Va intentar fer callar els seus pensaments per un moment, va prendre uns instants de respectuós silenci pel guerrer caigut. Però semblava que, per molt que intentés tranquil·litzar la seva ment, no podia deixar de pensar en la Tolk.

***

A bord de la fragata MedStar, l'almirall Tarnese Bleyd estudiava els enregistraments que tenia davant seu, resultats de les seves últimes rondes d'interrogatoris als membres sospitosos del personal de l’Uquemer-7. Les va llançar a terra amb un grunyit. Res..., només les típiques ximpleries insubstancials. Res que li proporcionés una mínima pista sobre qui podria haver estat espiant-lo durant la mort d’en Filba.

Bleyd va grunyir de nou; era un soroll subsònic, profund, en la seva gola. Mentre qui estava a l'altre costat de la càmera espia seguís en l'anonimat, Bleyd continuaria en perill. L'enregistrament podia estar ja circulant per l’HoloRed, o sent visualitzada en salons privats o en algun comitè d'investigació de Coruscant. La situació era intolerable.

Pensa, maleït! Utilitza aquest cervell de caçador, aquests instints depredadors. Qui podria ser més procliu a tenir una càmera de vigilància, i qui podria tenir raons per espiar, per gravar-te realitzant algun tipus d'activitat il·legal?

Potser Phow Ji, l'expert en arts marcials bunduki? Bleyd va pensar i va negar amb el cap. Aquella activitat encoberta era massa subtil per a un pinxo com aquell. Potser hauria de tornar a pensar en Sol Negre...

Els seus ulls s’entretancaren en adonar-se d'una cosa de sobte. Estaria enfocant el tema des de l'angle equivocat? Estava donant per fet que ell era l'objectiu de l'espionatge. I si s'equivocava? I si era Filba el vigilat?

Bleyd va activar la imatge del monitor del seu escriptori, que va construir ràpidament un nou algoritme de cerca. En un moment, va obtenir les dades que necessitava.

En diverses ocasions diferents s'havien produït queixes públiques per part del periodista sullustà, Den Dhur, pel que fa a Filba. Encara que Dhur no era l'únic de l’Uquemer que se sentia molest amb el hutt, el fet que sigui un periodista implicava que probablement tenia accés a equips de vigilància.

Sí. Sí, tenia sentit. Dhur devia estar gravant les accions d’en Filba quan el hutt va morir. I una desafortunada coincidència va fer que també registrés la trobada incriminatòria entre Filba i Bleyd.

Desafortunada, per descomptat, sobretot per al periodista...

Bleyd va sortir de darrere del seu escriptori, lluint un macabre somriure. Ordenaria l'arrest d’en Dhur, que el portessin immediatament davant la seva presència. Amb una mica de sort, encara podria redreçar aquell desastre abans que...

La porta del seu despatx es va obrir.

Bleyd va parpellejar, sorprès. La figura encaputxada d'un Silenciós va fer la seva entrada, i Bleyd va saber al moment qui es trobava sota la túnica.

Kaird, el nediji. L'agent de Sol Negre.

Bleyd va fer un pas en direcció al seu escriptori. Gairebé automàticament, la seva mà va lliscar cap a la part de darrere del seu uniforme, desenfundant el ganivet que portava allà. S'adaptava sense problemes als plecs del seu puny. Era una fulla ryyk, molt més petita que les armes tradicionals, utilitzada pels guerrers wookiees de Kashyyyk, però no per això era menys letal. Li havia estat molt útil en ocasions per marcar la diferència entre la victòria i la derrota, la vida i la mort, i aquella no seria diferent.

L'ésser-ocell es va treure la caputxa, revelant el seu rostre sardònic i els seus ulls violetes i flamejants. Decantà el cap a manera de salutació.

–Almirall –va dir ell. Quan va baixar les mans, la dreta va mostrar una arma lluent.

Bleyd no va respondre a la salutació. Va avançar en cercle a l'esquerra, amb el ganivet baix, a l'altura del maluc, agafant el mànec amb la fulla cap a fora.

A tres metres, Kaird va mantenir el cercle, anant cap a l'esquerra també, i el ganivet curt que tenia a la mà apuntant cap al seu contrincant.

Bleyd semblava tranquil per fora, però el seu cap era un remolí. El seu despatx era bastant gran, però seguia trobant-se dins d'una nau, on cada centímetre cúbic d'espai estava molt sol·licitat. Amb sort, les limitacions espacials servirien per alentir al nediji. No podia esquivar-lo si no tenia lloc, i si podia acorralar-lo contra una cantonada, Bleyd, que era més gran i més fort, el tindria a la seva mercè. Sens dubte sortiria ferit, això no podia evitar-ho, però les ferides curaven, les ferides podien curar-se.

–Deixa'm endevinar –va dir l'agent de Sol Negre–. Mathal no va estavellar accidentalment la seva nau contra l'òrbita incorrecta.

–Mathal era cobdiciós. Volia omplir un vaixell de càrrega de bota, provocar una matança i aquí pau i després glòria. Si ho hagués aconseguit, m'hauria convertit en un fugitiu de la justícia de per vida. A ell això li era igual. Va tenir el seu merescut.

–Hauries d'haver-te posat en contacte amb nosaltres. Sol Negre s'hauria ocupat d'ell. Nosaltres tenim una visió global del nostre negoci, i no ens agraden els espavilats.

Bleyd va arronsar les espatlles.

–Pel que jo sabia, ell era Sol Negre. No podia deixar que arruïnés el que jo havia aconseguit.

Kaird va canviar de postura, girant-se per donar el perfil dret a Bleyd. L'almirall es va adonar que el plomall de plomes de color blau fosc que el seu contrincant tenia al coll se li havia enfosquit encara més, i se li havia estarrufat. Sens dubte era una indicació visual de depredador. El nediji estava totalment immers en el combat. Girà el ganivet, passant-se’l entre els dits. Un moviment d'exhibició per demostrar que no estava tibant per la por.

–No és massa tard –va dir ell–. Com has dit, Mathal va obtenir el seu merescut. Podem passar-ho per alt. No hi ha per què arruïnar un negoci del qual es beneficia tothom.

Bleyd va negar amb el cap. Només per demostrar que no estava nerviós, va jugar amb el ganivet, empunyant-lo del revés i del dret.

–Massa beneficis van a parar a les arques de Sol Negre. Jo podria emmagatzemar la bota lluny d'aquí, moure-la jo mateix, i guanyar moltíssim més... amb només eliminar els intermediaris.

El nediji va riure.

–Començant per mi, no?

–No és res personal.

Kaird va riure de nou.

–Disculpa, però per a mi, la meva mort és una cosa molt personal –i després d'això, es va abalançar impossiblement ràpid. El seu ganivet va descriure un moviment veloç.

Bleyd el va veure venir, però, tot i així, gairebé no va tenir temps de bloquejar-lo amb la seva arma. Es va produir el xoc de duracers, i Kaird va fer un salt cap enrere, somrient, abans que Bleyd pogués contraatacar.

–Era només per veure si estava despert, almirall.

–El suficient com per escorxar-te, nediji.

–I què si ho aconsegueixes? Hi ha molts més d'on jo vinc. Creus que Sol Negre es limitarà a encongir-se d'espatlles i oblidarà enviar a un altre agent? Potser la propera vegada sigui un grup de matons, dels que disparen primer i pregunten després. Gent molt desagradable.

–Els grups solen necessitar naus –va dir Bleyd–. I les naus enemigues solen ser enderrocades en temps de guerra. Quan el següent agent o agents arribin aquí, jo ja estaré lluny, molt lluny, prou com perquè sigui econòmicament impossible que la República em persegueixi.

–Creus que el fet que les autoritats vagin a per tu és un problema? No t'imagines com empal·lideix aquest problema al costat de tenir-nos a nosaltres trepitjant-te els talons –Kaird es va passar el ganivet d'una mà a una altra–. I Sol Negre no es rendeix.

–Ja em preocuparé més tard d'això. Ara mateix he d’encarregar-me de tu.

–No crec. Ets més gran i més fort, sí, però jo sóc molt més ràpid. Tu ets un expert amb aquestes armes –brandà el ganivet–, però jo segueixo tenint avantatge.

Va ser llavors el torn d’en Bleyd per riure.

–De veritat creus això? Jo sóc un caçador i un guerrer, home-ocell, i he matat a mitja dotzena de contrincants amb aquesta mateixa arma. Tu ets ràpid, sí, però els teus ossos estan buits, i les teves plomes no et protegiran del fred duracer. Per ràpid que siguis, no podràs arribar a mi abans que t’estripi.

–T’oblides d'una cosa –va replicar Kaird–. Sóc un assassí.

Bleyd va alçar una cella.

–I què?

–Que per a mi, la fi és més important que els mitjans.

Bleyd va arrufar les celles. Què...?

Kaird va tirar la mà cap enrere, apuntà cap endavant i va llançar el ganivet!

Va ser massa ràpid per poder esquivar-lo. Bleyd es va ajupir instintivament davant l'arma, amb reflexos agusats després de centenars d'anys de selecció natural, i va aconseguir rebutjar-lo, o gairebé. Va patir un tall a la mà, però això va ser tot. Un esgarrinxada.

Va somriure quan el ganivet del nediji va caure a terra, va ressonar i va rebotar als seus peus. Es va ajupir ràpidament i el va recollir, posant-se dret amb una arma a cada mà.

–Ara estàs desarmat –va dir ell–. No tens cap possibilitat enfrontant-te a mans nues contra dues fulles. Estúpid!

Brandar tots dos ganivets en actitud burleta.

L'agent de Sol Negre va retrocedir un parell de passos, fins que va tenir l'esquena enganxada al mirador de transpariacer. Es va redreçar lleugerament en la seva postura de l'aguait. Què pretenia? Es va preguntar Bleyd. Tindria algun altre ganivet amagat? Un petit làser potser?

El sakiyan es va aturar, pensant en el seu pròxim moviment. Després, per la seva sorpresa, el nediji va negar lentament amb el cap.

–Podries haver-me matat just ara –va dir–. Si haguessis estat prou ràpid, podries haver-me arraconat abans que jo hagués maniobrat per envoltar-te. Però has dubtat. I ara has perdut.

–Perdut? No ha canviat res. Segueixo tenint-te arraconat –Bleyd va somriure amb un somriure ferotge i lluent–. Sincerament, m'esperava alguna cosa més semblant a una baralla, nediji. Esperava una mica més d'un assassí de Sol Negre. Ara, acabem amb això.

–No crec –va dir Kaird. La seva postura era bastant relaxada. Podria haver estat mantenint una animada xerrada en qualsevol cantonada de Coruscant. Tot i que no volia, Bleyd va sentir certa sensació d’intranquil·litat–. Quelcom ha canviat –va continuar l'ésser-ocell–. Ha passat el temps. I de cop i volta estàs... cansat, oi que sí, almirall? Tot just pots subjectar les armes. Com si haguessis consumit totes les forces.

Bleyd va somriure.

–Que potser ets un Jedi, intentant aquests trucs infantils amb mi? Confia en mi, sóc immune amb aquests disbarats.

–Però no ets immune a la toxina del dendritó.

Bleyd va parpellejar. Llavors, de sobte, la sensació d'intranquil·litat va esdevenir un impacte total.

El ganivet del nediji! El tall que tenia a la mà!

Bleyd es va preparar per carregar, però de sobte no li obeïen les cames. Va intentar saltar, però en lloc d'això es va ensopegar. Va intentar donar un altre pas, però se li va doblegar la cama esquerra, totalment paralitzada. Va caure sobre el genoll. Va seguir agafant els ganivets, però ja estava massa feble. I de sobte va sentir una onada de fúria al seu interior que li cremava els músculs, abrasant cada nervi...

Kaird es va aproximar cap a ell i va agafar un dels ganivets de la mà ardent d’en Bleyd. L'altra arma va caure a terra quan la mà inconscient del sakiyan la va deixar anar.

–La toxina del dendritó és terrible –va dir Kaird–. Dolorosa, lenta... Et crema literalment des de dins. Però has estat un adversari valent, almirall, i jo admiro la valentia. Per això, encara que els meus superiors desitgen que pateixis, vaig a estalviar-te els efectes de la toxina.

Es va fer a un costat, va agafar el cap d’en Bleyd amb una mà i el va tirar cap enrere.

Bleyd va sentir el frec del ganivet contra la seva gola, però no era dolorós, només fred. Una pausa momentània gairebé agradable a la terrible agonia.

La seva consciència s'esvaïa, i els colors del seu despatx van començar a virar al gris. Es va adonar amb impotència que ja no podria netejar l'honor de la seva família. Això li va doldre encara més que el verí que li corria per les venes.

Va aconseguir moure els ulls per poder mirar al nediji abans de morir. Kaird va inclinar el cap lentament, en una salutació final que no albergava burla alguna.

–No és res personal –va dir.

I la foscor es va dur a Tarnese Bleyd per sempre.

Següent