Metges de guerra (XVII)

Anterior

17

Den Dhur havia vist moltes coses estranyes en els seus anys de missions interestel·lars. Però per molt que rebusqués en la memòria, mai havia vist un androide assegut sol en una cantina.

Quan va entrar, fugint de la pastosa calor del migdia, va trigar una estona a acostumar-se a la llum, fins i tot portant les ulleres reductores. A mesura que la seva visió s’aclaria, va veure que la cantina estava pràcticament deserta. Leemoth, l'especialista amfibi durosià, s'asseia en un racó, abraçat a una gerra de fromish. A la barra hi havia dos sergents clon asseguts i en una de les taules properes estava el nou androide de protocol, I-5.

Heus aquí una cosa que no es veu tots els dies, va pensar Den. Per començar, els androides amb prou feines s'asseien. Gairebé tots els models antropomòrfics podien adoptar aquesta postura, però atès que mai es cansaven, no tenien raó per fer-ho. Però I-5 hi era assegut, potser una mica rígid. Els seus fotoreceptors estaven fixos a la taula de plastiforma. Tot i que no hi havia cap expressió a la cara metàl·lica, Den va poder percebre un definit sentiment de malenconia en l'androide.

Sense pensar-ho, va agafar una cadira i es va asseure davant I-5, alçant cap al bàrman de la cantina un dit ja entrenat.

–No es veuen molts androides per aquí –va dir al seu acompanyant.

–Amb aquests preus, no és sorprenent.

Den va alçar les celles. Allò sí que era poc freqüent. Un androide amb sentit de l'humor. El cambrer va portar al sullustà la seva beguda, un whisky johrià. Den en va fer un glop, contemplant a I-5 amb interès.

–Tinc entès que vas estar ajudant a la padawan Offee a la SO.

–Així és. Va ser... tota una experiència.

Den va fer un altre glop.

–Si em permets, et diré que ets un androide força inusual. Com vas acabar assignat aquí?

Al principi va semblar que l'androide no anava a respondre.

– «Són els vents de l'espai i del temps els que em bressolen, com en un etern gir planetesimal entre sols».

Ara Den sí que es va quedar sorprès.

–Kai Konnik –va dir ell–. Platja d'estrelles. Guanyador del Premi Galaxis a la millor novel·la de l'any passat, si no em...

–De fa dos anys –va corregir-lo I-5.

Den se'l va quedar mirant.

–Els teus coneixements de literatura són impressionants per ser un androide.

–La veritat és que no. Els meus bancs de memòria inclouen més de dues-centes mil novel·les, holoobres de teatre, poemes i...

–No parlava de memòria –va dir en Den–. Gairebé tots els androides de protocol tenen memòria de sobres per emmagatzemar aquesta informació. I gairebé tots els androides, en demanar-los una cita d'una obra en particular, podrien accedir-hi tan fàcilment com tu. Però –va prosseguir, tirant-se cap endavant– mai havia conegut a un androide que pogués fer servir aquest material metafòricament. Que és precisament el que tu acabes de fer.

El silenci va regnar per un altre moment. Llavors, l'androide va emetre una cosa que va sonar bastant semblant a un sospir humà.

–Hi ha moments en què m'agradaria ser una forma de vida basada en el carboni –va dir–. El concepte d'intoxicació em resulta atractiu.

–Té els seus avantatges –va assentir Den mentre donava un altre glop–. Em diràs què fas aquí?

De nou, I-5 va semblar poc disposat a dialogar. Després va dir:

–Nostàlgia.

Den va esperar. Hi havia acudit a la cantina per veure si podia treure més escombraries sobre Filba, però allò era molt més interessant. Si I-5 no hagués estat un androide, Den li hauria atapeït a begudes per a deixar-li anar la llengua. No obstant això, semblava que no seria necessari. Era obvi que l'androide volia desfogar-se amb algú.

–Jo solia passar molt temps en llocs molt semblants amb aquest –va continuar I-5–. Llocs com la Taverna de la Pedra Verda o la Posada de la Rosada, al sector Zi-Kree a...

–Coruscant –Den va acabar la frase–. Les conec bé. Una mala zona; l'anomenen el Corredor Escarlata. –Va acabar la beguda i va demanar una altra amb un gest–. Allà vaig trobar moltes bones pistes per notícies. –Va mirar en silenci a I-5 un moment–. Però els locals de mala mort no solen acceptar androides, crec que es deu a una antiga superstició. Em sorprèn que el teu amo aconseguís fer-te entrar amb ell.

–Lorn Pavan no era el meu amo –va dir l’androide–. Era el meu amic.

Els músculs al front d’en Den començaven a fer-li mal de l'esforç.

–El teu amic?

–Érem «Socis». Comerciàvem amb informació dels baixos fons, corríem apostes de sàbacc, movíem les dades ocasionals que ens arribaven del servei secret... aquestes coses. No era exactament el tipus de vida emocionant que un veu en els holodrames, però tenia els seus moments.

–Curiós –va comentar en Den. En veure que l'androide no seguia, va dir–: Bé, ja t'hauràs adonat que estàs bastant lluny de la gran ciutat. Per què et...?

Es va interrompre, en adonar-se que l'atenció d'I-5 se centrava bruscament en un grup de cirurgians que va fer la seva entrada a la cantina. Entre ells es trobava Zan Yant, que portava la seva quetarra. Den va suposar que hi hauria música més tard, quan la cantina s'omplís una mica més, com era habitual. No li semblava malament. Li agradaven gairebé totes les opcions musicals d’en Yant, encara que les composicions del planeta natal del talusià li semblaven dos gats del desert dins d'un sac.

No obstant això, l'androide semblava... nerviós. Juraria que de vegades mostra expressions en aquesta placa de metall que té per cara, va pensar Den. El concepte era sorprenent, però no tant com la idea d'un androide amb els sentiments necessaris per generar aquestes expressions.

A Den li van servir la seva segona beguda, i la va alçar pensatiu.

–I què et va motivar a fer les maletes i abandonar una existència tan plena?

–No tinc ni idea. A Lorn i a mi ens perseguia... –va semblar estar escollint acuradament les seves paraules–... un assassí.

–Un zabrak –va dir en Den per dir alguna cosa.

Aquesta vegada va observar amb atenció el rostre de l'androide. Els seus fotoreceptors no es van dilatar, però sí van resplendir, el que d'alguna manera també comunicava sorpresa. Això és, va pensar. Els ulls són els òrgans més expressius del rostre humanoide. Es pot llegir tot un món de significats en el menor dels seus moviments. D'alguna manera, I-5 obté els mateixos resultats regulant la intensitat i l'angle d'aquests sensors òptics seus.

Estava tan concentrat en intentar descobrir per què li resultava tan expressiu l'androide que gairebé es va perdre la resposta d'I-5.

–Em poso jo a ensumar sense permís en els teus bancs de dades?

–Ho sento. Instint periodístic. Òbviament, hi ha hagut alguna cosa que t'ha pertorbat en veure entrar a Yant, i com suposo que no ets un melòfob...

–Enhorabona. L'assassí era un zabrak iridonià. Bastant letal. Un mestre en arts marcials amb talent suficient per deixar a Phow Ji a l'altura d'un jawa borratxo. I tenia... altres habilitats també.

Den va assentir.

–Entenc. Yant és de Talus, per si et serveix.

I-5 no va respondre a això.

–L’assassí ens va robar una cosa molt valuosa i va fugir de Coruscant. Lorn i jo estàvem a punt d'anar darrere seu i llavors... El següent que vaig saber va ser que estava servint en un vaixell de càrrega de contraban d'espècia.

–Alguna teoria?

–Crec que Lorn em va desactivar per allunyar-me del perill. En aquells dies, l'assumpte s'havia convertit en una cosa molt personal per a ell, saps? Algú a qui apreciava de veritat s'havia sacrificat per salvar-nos i...

–Aquesta història té molt bona pinta –va dir en Den–. Tant de bo hagués estat per allà per informar d'ella.

–Confia en mi. És millor que no hi fossis. L'assassí era... –I-5 va dubtar un moment, i va negar amb el cap... La qual cosa era un altre pertorbador gest humà.

–Sol Negre?

–Pitjor. Molt pitjor. A més –va dir amb suavitat–, què és una història sense un final?

–Tota història té un final.

–Aquesta no. No per a mi. No sé què va ser d’en Lorn. Sospito que va morir, però no tinc forma de saber-ho amb seguretat. He intentat esbrinar-ho, però tot això va ocórrer fa més d'una dècada, i les vies d'investigació són limitades per a un androide, fins i tot per a un que sap com hackejar tallafocs i altres defenses informàtiques. Tot l'assumpte sembla haver estat silenciat per algú de gran poder.

–Ara és quan realment captes el meu interès –va dir en Den–. No hi ha res com una bona història de conspiracions, tot i que tendeixen a ser millors quan no hi ha una guerra en marxa. Veuré el que puc esbrinar.

–Si excaves massa, potser siguis tu qui acabis enterrat –va dir l'androide, ombrívol–. No tinc ni idea de com vaig escapar, ja que em van esborrar la memòria. L'únic que sé és que jo era a l’espaiport de Coruscant i de sobte em vaig trobar viatjant per tots els sistemes del Nucli, ajudant a la gent a saciar la seva gana de brillestim.

»Però això és subjectiu, és clar. Segons el meu crono interior, vaig estar desactivat unes dotze setmanes estàndard. Pel que vaig poder esbrinar després, vaig ser part d'algun tipus d’intercanvi. Vaig estar a la Incursió Kèssel farà uns sis anys. Llavors, les naus dels contrabandistes van ser saquejades per una patrulla solar del sistema en què estàvem. A mi em van confiscar i em van subhastar, adjudicant-me a un marí mercant. Desconec el perquè. Encara hi ha moltes llacunes en els meus bancs de dades. Diversos anys, de fet.

»Quan la guerra va començar a propagar-se, la República va confiscar tots els androides que va poder perquè no caiguessin en mans dels separatistes. Jo servia d'androide domèstic a casa d'una família de Naboo quan va arribar l'ordre. La meva programació va ser augmentada amb formació mèdica, i ara sóc aquí assegut en aquest... pintoresc... establiment, explicant la història de la meva vida –va fer una pausa–. Tant de bo pogués emborratxar-me.

–Potser tinguis sort de no poder fer-ho. Si has estat tan sincer amb tots els que t'has trobat –va dir en Den– és una sort que no t'hagin reprogramat. Gairebé ningú té paciència amb un androide autocompassiu.

–I que ho diguis. Tranquil, he mantingut la meva brillant intel·ligència i la meva efervescent personalitat en secret fins ara. Però la veritat és que m'he sentit una mica sol.

–I per què m'has explicat tot això? És que la meva cara convida a la conversa?

–Estic fart d'aquesta farsa –va respondre I-5–. Fart de jugar a l'autòmat dòcil amb els humans i els de la seva mena, sobretot després de veure els brutals resultats de la incapacitat o de la manca de desig de coexistència dels éssers orgànics. Com més veig d'aquesta carnisseria, més convençut estic que un androide de manteniment CZ-3 podria dirigir la República amb més encert.

Den no va poder evitar somriure.

–Això es diu sedició, saps?

–Qui, jo? –els fotoreceptors de l'androide van projectar innocència–. Però si només sóc un humil androide creat per servir –va sospirar de nou–. Potser necessiti recarregar el meu inhibidor de patiment.

–O potser només necessites emborratxar-te.

–Sí, això també.

–Però per poder aconseguir-ho hauries de ser orgànic.

I-5 va tremolar de veritat.

–Res més lluny de la meva intenció –es va posar dret–. Disculpa. Haig de complir certes obligacions. Gairebé totes tenen a veure amb canviar mudes i administrar nebulitzadors hipodèrmics. Tasques totes elles satisfactòries per a algú de les meves capacitats, com imaginaràs. Potser ocupi el noranta-cinc per cent del meu mòdul cognitiu, que no dedico a les meves responsabilitats, en resoldre la teoria de Chun de la Infinitat Reductiva. O en compondre una opereta.

Den va contemplar a I-5 sortint de la cantina. Un moment després, Zan Yant començava a tocar una lenta i sentida melodia. Semblava l'acompanyament perfecte a l'ànim divertit d’en Den.

Un androide a qui el seu propietari havia concedit estatus d'igualtat? Den havia sentit coses d'aquest tipus, però sempre havien resultat ser fictícies. Que un androide s'emancipés, encara que fos de manera informal, era veritablement revolucionari. Es va preguntar per què no li sorprenia més la idea.

Però sí li semblava una bona raó per prendre una altra copa.

Següent