Metges de guerra (XXIV)

Anterior

24

Barriss Offee havia acabat la meditació quan va sentir la commoció i va sentir una ona simultània en la Força. Va descendir fins a terra, va estirar les cames i es va posar dempeus.

A fora, la gent corria d'un costat a un altre. Tampoc és que això fos rar a la base, però les reverberacions que havia percebut no eren les que emanaven els ferits que arribaven del front. Va seguir aquestes noves sensacions i la inquieta multitud, i va veure un munt de gent xerrant animadament davant el despatx d’en Filba, en el gran centre d'administració i comandes. Zan Yant estava entre ells. Ella es va posar al seu costat.

–Doctor Yant.

Ell va somriure.

–Curandera Offee. És com si tots haguéssim percebut la mort d’en Filba d'alguna manera.

–El hutt ha mort? Com ha estat?

–És difícil dir-ho. Sembla que va ser molt sobtat. Jo vaig poder parlar amb un dels tècnics amb què sòl jugar a les cartes i em va dir que va poder tractar-se d'un enverinament.

Un tècnic va sortir del gran cubicle amb una llitera antigravitatòria sobre la qual reposava una gran bossa de cadàvers, segellada i plena a vessar. L'hèlix i el condensador de la llitera grinyolaven queixoses pel pes, mentre el tècnic la guiava cap a fora.

–Si no m'equivoco, aquest és el difunt i molt obès Filba. Em pregunto qui estarà avui de guàrdia a autòpsies. Sigui qui sigui, li espera molta feina.

Jos Vondar va arribar en aquell moment, i els tres van observar la llitera que anava en direcció a la SO.

–Quina mala sort –va dir Jos. No semblava molt content.

–Filba era amic teu? –va preguntar Barriss.

Ell la va mirar, evidentment sorprès davant la pregunta.

–Filba era un greixós fastigós, tafaner, ronyós i desgraciat que faria a la seva pròpia mare signar una sol·licitud per a un got d'aigua encara que s'estigués morint de set.

–Has d'aprendre a ser més obert amb els teus sentiments –va dir Zan.

–Llavors per què et lamentes? –va preguntar Barriss.

–Perquè és el meu torn en autòpsies –es va lamentar Jos–. Quina sort, em tocarà obrir-li. La guerra haurà acabat quan acabi de tallar-li. Trencaré tots els vibroescalpels que ens queden. Guardaré un per a la meva jugular –va dir a Zan en un xiuxiueig a part.

–Diuen que va ser enverinat –va dir Zan.

–Això no ajudarà, i ho saps. Segueixo tenint que trossejar malgrat tot cada òrgan, encara que hagi estat un simple aturada cardíaca. Necessitaré un androide grua perquè m'ajudi.

–Bé, mira-ho pel costat bo –va dir Zan–. Potser puguem reciclar-lo i convertir-lo en lubricant. N'hi haurà prou perquè tots els androides quirúrgics de la base funcionin com la seda durant uns, eh, dos-cents anys més.

–M’alegra veure que seguiu mantenint el sentit de l'humor davant la mort d'un ésser al qual coneixíeu –va dir Barriss, sonant una mica més estirada del que pretenia. Després de tantes setmanes a l’Uquemer-7, s'havia familiaritzat amb l'humor negre. Però, de tant en tant, seguia enxampant-la per sorpresa.

Jos la va mirar i va arronsar les espatlles.

–Riu-te, plora, emborratxa't, enfada’t: aquestes són les opcions que tenim aquí. Respecto el teu punt de vista, però jo encara he de foradar una muntanya –es va dirigir cap a la SO, darrere de la llitera.

Quan es va haver anat, Zan va dir:

–Sempre acaba afectant-te, i cada un desenvolupa les seves pròpies defenses. Jo tinc la meva música. Jos se serveix del sarcasme. Qualsevol cosa val mentre et permeti dormir en aquestes nits caloroses.

Barriss no va dir res. Ella sabia que el metge tenia raó, però, tot i així...

Zan va sospirar.

–Saps el que em fastigueja?

–Què?

–Que m'acaben d'explicar un acudit nou sobre un hutt i ja no puc utilitzar-lo per fer enfadar a Filba.

Ella el va mirar sorpresa, i ell va somriure. Després d'un moment, ella li va tornar el somriure i va negar amb el cap.

***

El dia era tranquil, decés d’en Filba al marge. Hi va haver una pausa en la lluita, i no va arribar cap aeroambulància amb ferits, una cosa ben rebuda.

N'hi havia prou amb l'activitat al voltant de la mort d’en Filba. Els rumors se succeïen un rere l'altre. Quan Barriss va fer la seva ronda pel pavelló, va veure que fins i tot els pacients estaven al corrent. Va escoltar als ugnaughts tafanejant: «doncs sí, el hutt es va enverinar. Va ser suïcidi, segur. Era espia... Va ser Filba qui va fer explotar el transport de bota, de debò, ho juro. Estaven a punt de trobar-lo, ho va veure venir i... ».

«No hi havia anat l'almirall Bleyd en persona a veure el hutt just abans que aquest morís? Segur que va ser per interrogar-lo per les seves activitats. També estava robant bota, no ho sabies? I el periodista aquest baixet, Dhur? Sempre estava enganxat al hutt com els llimacs al fons d'un pantà, ficant els nassos a tot arreu, construint un cas, i Filba estava a punt de ser arrestat, i es va prendre el verí perquè no organitzessin un consell de guerra i li executessin...», i etcètera.

Barriss no va contribuir als rumors. Es va limitar a escoltar i seguir amb les seves activitats. Si el rumor sobre el suïcidi era cert, això significaria que aviat se n'aniria de Drongar, en haver conclòs la seva missió d'esbrinar qui robava la bota, en el cas que realment hagués estat el hutt. I a jutjar pel que es deia, així era. Perquè, al capdavall, quants lladres podien operar simultàniament en un lloc tan petit com aquest? Filba era un civil de proveïment, disposava de l'accés necessari. I encara que Barriss detestava les generalitzacions especiòfobes, la veritat era que els hutts en general no eren coneguts per la seva honestedat i la seva virtut. Filba encaixava en el perfil del culpable.

Potser encaixava massa bé. No podia estar segura perquè la Força no era clarivident. Quelcom seguia bullint en els plecs invisibles de la Força, i ella no tenia la capacitat necessària per a determinar amb precisió el que deien exactament les subtils vibracions. Només sabia que el problema seguia sense estar resolt.

Tenia sentiments oposats respecte a la situació. Aquella guerra era una situació que, per descomptat, requeria una resposta emocional molt intensa, i ella havia estat en planetes moltíssim més agradables, això segur. Però tot era part del seu examen, del seu camí per convertir-se en una veritable Jedi. I si li donaven una altra destinació, què passaria? Què li oferiria el futur? No tenia por; això era una cosa que no estava inclòs en la seva formació, però era una qüestió... inquietant.

El que hagués de ser, seria. No depenia d'ella.

El dia es va difuminar en la nit, i finalment Barriss va acabar amb els seus deures mèdics. Va decidir saltar-se el sopar i tornar directament al seu cubicle. Igual una altra sessió de meditació tranquil·la i profunda respiració llançaria alguna llum sobre el que provocava aquestes petites, però contínues, pertorbacions en la Força...

El campament estava tranquil quan es va fer de nit. Hi havia poca gent per aquí. El canvi de torn havia tingut lloc feia temps, i gairebé tothom estava sopant, descansant o fent el que fos que fessin en el seu temps lliure. Però gairebé cap estava a favor d'aspirar el calent i fètid aire de la nit.

Mentre Barriss s'acostava al carrer en la qual es trobava el seu cubicle, va sentir una presència en les ombres. No va veure ningú, però l'estirada de la Força era clara i inequívoca: gairebé l'equivalent físic d'una mà a l'espatlla.

Ella es va aturar. La seva mà es va acostar al sabre làser.

–Això no et caldrà –va dir una veu–. No penso fer-te mal real. Només vull ensenyar-te una petita lliçó d'humilitat. Als Jedi se us dóna bé això, no?

Phow Ji.

Seguia sense poder veure’l, però sabia on era. Just allà, en les ombres d'un silenciós generador elèctric, uns metres a la dreta. Era una presència maligna, una obstrucció latent en el continu fluir de la Força.

Parlava en veu baixa i tranquil·la.

–Què et fa pensar que ets la persona adequada per donar lliçons d'humilitat?

Phow Ji va aparèixer d'entre les ombres.

–Els que poden, poden. Els que no, no.

–Molt succint. Què vols?

–Com ja he dit, és necessària una lliçó. L'última vegada que vam parlar em vas fer ensopegar. Pel darrere. Et dec el favor. Crec que et mereixes un bany de fang. Res greu, ni ossos trencats, ni res. Això és un exercici de reciprocitat i res més. Si la teva Força pot detenir-me, llavors, si us plau –va alçar els braços en un gest d'ànim–, fes-la servir.

Però què egocèntric era! Estava convençut fins al més profund del seu ésser que era invencible. I que era tan bo que podria humiliar-la sense haver de fer-li mal; això sí que era un repte per a un lluitador.

Ella va pensar per un moment a entrar en la seva ment per introduir el suggeriment subliminal que no volia fer allò, que el que realment volia era anar-se'n al seu dormitori i donar-se una dutxa freda, però va poder percebre la rigorosa disciplina dels pensaments d’en Ji. Eren un teixit tancat, tan impenetrable com la seda de girocuc. I tampoc tenia una ment tan feble com per deixar-se influir fàcilment per l'habilitat d'un padawan.

Ji es va col·locar en posició, amb les cames flexionades i separades. Va alçar les mans i la va incitar amb un gest desafiant.

–Vinga, Jedi, ballem una estona?

No hauria d'estar fent això. Hauria de negar-me i anar-me'n. Que pensi que tinc por... Què més dóna?

Però ella havia de respectar als Jedi, encara que ell no la respectés a ella. I a ella li esqueia molt malament escoltar el nom del seu Orde recobert per una capa de menyspreu.

Es va quedar on era.

Va canviar el pes del seu cos lleugerament, sense moure els peus, el just per poder saltar ràpidament amb qualsevol cama, ja fos cap endavant o cap enrere.

Feia xafogor. La humitat era a tot arreu, surant en l'aire. La seva suor no tenia on evaporar-se. S'arremolinava i li baixava per la cara i pel coll, amarant la dessuadora, amenaçant amb entrar-li als ulls.

Ji va somriure.

–Bon moviment. No vols aturar-te a un costat o a un altre quan t'enfrontes a un contrincant amb talent.

Ell va girar cap a la dreta, i Barriss es va allunyar d'ell, mantenint una distància prudencial.

La temptació de convocar la Força, d'utilitzar-la per aixafar a Ji, era gairebé aclaparadora. No tenia cap dubte que podia fer-ho. Un gest i Ji sortiria disparat cap a l'arbre més proper com un penatboig amb ràbia. Cap lluitador, per molta força física que tingués, podia mesurar-se amb la Força i sortir vencedor. Potser no pogués controlar la ment del bunduki, però podia controlar el seu cos. D'això estava segura.

I sabia que podria guanyar aquesta batalla en cas d'accedir-hi. Però no guanyaria la guerra. Ji li havia dit que no tenia intenció de fer-li mal. Volia fer-la caure al fang per avergonyir-la, només això. Ella no va percebre cap propòsit més fosc que aquest. Res quedaria malmès realment, excepte la seva dignitat, que, per descomptat, era el seu objectiu. El que movia a Ji era el control, i ara mateix l'únic que volia, que necessitava, era controlar-la.

Emprar la Força contra un oponent quan no hi havia un perill real estava malament. Li ho havien ensenyat tota la vida. La Força no era una cosa que pogués malbaratar-se com xavalla en una botiga de dolços, simplement perquè pogués desaprofitar-se. No era una simple arma.

Llavors què li quedava? Les seves pròpies habilitats com a lluitadora, que no eren poques. Els Jedi rebien formació en tot tipus de disciplines, tant mentals com físiques, i els mestres sabien que hi havia moments en què l'ús de la Força no era adequat. Fins i tot sense activar el sabre làser, era algú amb qui més valia no ficar-se.

Per descomptat, el seu talent en l'autodefensa no havia estat perfilat per lidiar amb un campió de les arts marcials. Quines possibilitats tenia de trobar-se en semblant situació? Sobretot quan no pretenia provocar-li ferides greus o matar-la?

En una altra ocasió, allò li hauria fet somriure. Les possibilitats donaven igual quan la realitat estava a dues passes de distància, davant teu, disposada a atacar.

Sempre estava l'opció d'utilitzar el sabre làser. Però, és clar, Ji ho consideraria una violació de les regles de combat. Això li donava igual, el que li preocupava era que el sabre làser l’incités a atacar amb més acarnissament. Un Cavaller Jedi o un Mestre tindria l'habilitat necessària per detenir-lo sense causar-li mal, però com padawan, ella no confiava en ser capaç de fer-ho. Potser acabés matant-lo, i no volia tenir aquest pes sobre la seva consciència.

Ja havia decidit que el primer moviment seria del bunduki. Si Phow Ji esperava que ella li ataqués, més li valia esperar assegut...

Ell va fer un salt, recorrent les dues gambades que els separaven amb extraordinària rapidesa. Barriss amb prou feines va tenir temps per esquivar, girar cap a l'esquerra i bloquejar, perquè el cop de puny passés per sobre de la seva espatlla en lloc d'impactar en el seu plexe solar.

La Barriss va retrocedir sense abaixar la guàrdia.

–Excel·lent –va dir ell–. Tens molt bons reflexos, però hauries d'haver contraatacat. La defensa pura és una estratègia de perdedors.

Barriss sabia que, en adoptar aquella posi de mestre i estudiant, pretenia mostrar la seva superioritat... Com si hagués de demostrar-la.

Ji va començar a envoltar-la cap a l'altre costat, movent les mans de dalt a baix i cap als costats, de manera gairebé hipnòtica, intentant atreure la seva atenció.

Però les mans d’en Ji no importaven. El que havia de vigilar eren els seus peus. Per apropar-se prou a ella com per emprendre un atac, havia de fer un pas, moure’s. Pel que a ella respectava, podia fer el que li donés la gana amb les mans. Però pel que fa a bellugar els peus, ella hauria de...

Ell es va abalançar de nou cap a ella i, aquesta vegada, en lloc de sortir-se del seu camí, Barriss va acudir a la seva trobada. Però ella es va ajupir tot el que va poder, per sota del seu centre de gravetat, i li va assestar un bon cop de puny a la panxa mentre ell desenvolupava el seu atac per dalt. Ella el va colpejar, però va ser com fer-ho amb una paret. Res va cedir. Els seus abdominals eren com el plastiacer reforçat.

Ella es va apartar del seu abast el més ràpid que va poder, però no prou. Es va emportar un cop a la banda esquerra del coll en retirar-se, un cop tan fort que la visió se li va ennuvolar en vermell per un moment.

Ella es va allunyar dos passos i ell es va girar per mirar-la.

–Molt bé, padawan! No has calibrat bé l'objectiu, però ha estat un atac net. Tot i així, necessitaràs més d'un. Pensa en combinacions: amunt, avall, atacs múltiples.

A Barriss li feia mal el coll, però no gaire, i el dany era mínim. La Força s'arremolinava al seu interior, i amb prou feines podia contenir-se per no utilitzar el seu poder. El Costat Fosc sempre hi era; l'hi havia dit la seva Mestra. Sempre esperant una oportunitat per deslligar-se. Si et rendies un cop a ell, la propera vegada seria doblement poderosa. I si tornaves a rendir-te a ell, estaries perdut per sempre.

Però tenia tantes ganes de donar-li una lliçó..., volia colpejar aquell somriure lluent de la seva cara i substituir-lo per una expressió de sorpresa, de sorpresa, de...

por...

Estava pensant massa, i es va adonar massa tard. Ji va saltar una vegada i una altra, i, amb una ràpida successió de tècniques a mà oberta, bufetejà la Barriss en cap, tors i malucs. L'últim cop va ser acompanyat per un peu enganxat al voltant del turmell. Barriss va caure a terra amb força, i la humitat va ajudar a què el cop no fos tan violent.

El que hagués passat després, mentre ella tornava a adoptar la postura defensiva, va ser interromput pel brunzit massa familiar de les aeroambulàncies apropant-se. La gent va sortir precipitadament dels seus barracons, en direcció als seus llocs.

Els pocs que van veure a Ji i a Barriss amb prou feines els hi van prestar atenció.

–Crec que hem acabat –va dir en Ji–. Jo estic satisfet.

Barriss no va dir res. No s’ho va permetre. La seva ràbia l'embolicava com el fang. Estava tremolant sota el seu pes. Podia sentir el Costat Fosc regirant-se al seu interior, xiuxiuejant com de bé que se sentiria i de fàcil que seria deixar que la ràbia l’alimentés i l'enviés a pel seu enemic, agafar el sabre làser, saltar darrere seu i tallar-lo en dos amb un sol escombrat de la fulla d'energia...

Phow Ji no tenia ni idea del prop que estava de morir en aquell precís moment. La ràbia de la padawan era tal que un mínim moviment, per petit que fos, n'hi hauria hagut prou. I mai sabrà el que va passar..., i fins i tot podria dir-se que, d'alguna manera, s'havia fet justícia. Per ventura no era ell un assassí, després de tot?

Sí, ho era. Però Barriss Offee no. Era una de les coses més difícils que havia fet a la vida, però la va fer. Es va resistir al Costat Fosc. Va perdre la batalla, però va guanyar la guerra.

Per aquesta vegada...

Següent