Metges de guerra (XIII)

Anterior

13

Jos havia d'admetre que el formaseient era còmode. Ergonòmicament parlant, complia exactament amb la seva funció: relaxar-li en certa manera, però sense provocar-li son. Havia sentit que el seient estava equipat amb biosensors que monitoraven el ritme del cor, el pols, les ones beta i zeta i tota la resta, i que enviava la informació a Mèrit perquè aquest pogués ajudar millor als que s'asseien allà. Jos ho dubtava. No és que no pogués fer-se, sinó que no creia que Mèrit necessités alguna cosa així. El cuidador equani sempre semblava tenir la paraula adequada, la pregunta correcta i saber quin era el moment oportú per a callar.

Com ara.

Jos es va quedar mirant fixament a terra. Va alçar la mirada i va tornar a trobar-se amb els ulls d’en Mèrit. Eren grans per la cara coberta de pèl, de color gris. El color dels ulls dels equanis solia anar a joc amb el del seu pèl, segons havia llegit Jos en una de les nombroses medicròniques que havia hagut d'estudiar quan era resident. I ara els tenia fixos sobre ell.

–Explora per un moment els teus sentiments per la Tolk –va dir amb suavitat.

Jos es va recolzar i el forma seient va fluir obedientment, com el mercuri temperat, adoptant una nova configuració per acomodar-lo. És clar, va pensar Jos. Ha de poder adaptar-se a qualsevol espècie. Probablement fins i tot als hutts. Va suprimir un calfred davant aquesta idea. Espero que algú netegi això després de cada consulta...

–Jos –va dir Mèrit. La seva veu era tranquil·la i sense insistència, però d'alguna manera va penetrar en els pensaments del cirurgià com un raig de partícules–. No ho intentes de veritat –va continuar el cuidador.

–Tens raó. Em sap greu.

–Aquest temps és teu –va dir Mèrit–. Se't concedeix una hora a la setmana perquè et desfoguis, o «rumiar el que guardes a l'estómac», com resa una acolorida expressió toydariana. La forma en què aprofitis aquesta hora és cosa teva. Pots parlar amb mi, en aquest cas, potser pugui ajudar-te a solucionar alguna cosa, o pots seure aquí i gaudir dels mobles.

Jos va somriure.

–D'acord, Klo. Crec que hauré de parlar ho vulgui o no.

El cuidador va somriure.

–Ajudar-se a un mateix és més difícil que ajudar als altres –va fer una pausa i va apressar suaument–. Respecte la Tolk...?

En Jos va sospirar.

–És com si de sobte m'hagués adonat que existeix. Fins ahir no era més que un altre parell de mans a la taula. Molt eficient, no m’interpretis malament, és una infermera excel·lent, però només era això. Fora de la sala d'operacions era algú amb qui fer una copa, algú amb qui queixar-se d’aquest podrit planeta...

–I ara?

–Ara és... més. Però no pot ser.

Mèrit no va dir res, però la seva expressió li indicava que seguís parlant. Així que Jos li va explicar breument les creences de la seva família i del seu clan, i que no podia cometre el desacatament de casar-se amb una esker.

–Es tracta de les creences de la teva família –va dir Mèrit–. Però són també les teves creences?

Jos va obrir la boca i va tornar a tancar-la. Feia un sincer esforç per trobar la resposta en aquesta pregunta, però la seva ment no ho aconseguia. Es va trobar pensant de nou en el formaseient. Em pregunto quant costarà un d'aquests...

Després d'altres infructuosos deu minuts, Mèrit va mirar el crono i va dir:

–S’haurà de deixar aquí.

Jos es va sentir alleujat, i després irritat amb si mateix per sentir-se alleujat.

–Crec que no sóc molt introspectiu –va dir a Mèrit des de la porta–. La meva família i el meu clan són molt tradicionals, però poc comunicatius. El que el meu pare entén per un moment revelador és quan oblida tirar el pestell al bany.

–L’únic que cal saber de tu mateix està en el teu interior –va respondre el cuidador–. Potser hagis de buscar més profundament i amb més interès, però hi és.

–Potser la padawan pugui ajudar-me –va mussitar Jos–. Els Jedi saben llegir ments o alguna cosa així, no?

–No ho sé. L'espècie equani és, era, per naturalesa, força resistent als poders dels Jedi. Però crec que tu necessites trobar les teves pròpies respostes en lloc de buscar-les en altres.

***

El brunzit de múltiples repulsors procedent de les aeroambulàncies entrants es va filtrar en el somni de la Barriss, i la sirena que va ressonar gairebé immediatament després implicava que tothom que la sentís havia d'acudir immediatament a la SO.

Es va vestir a corre-cuita i es va dirigir a la zona de diagnòstic. Només estava a vint metres del seu cubicle, però la humitat era tan alta que es va sentir com si travessés una piscina d’oli de fleek reescalfat.

Quan va arribar a l'edifici, es va aturar, incapaç de creure el que veien els seus ulls. Hi havia trenta-cinc o quaranta soldats ferits en lliteres, en baiards o al mateix sòl, atesos per metges, infermeres, androides, tècnics..., per qualsevol que pogués ajudar. Gairebé tots els soldats estaven plens de sang, i molts patien cremades amb doloroses butllofes vermelles i socarrimades nafres negres. Alguns havien perdut un braç o una cama.

Alguns patien tots aquests mals i més.

I seguien arribant ferits. Tot just podia sentir per sobre dels crits i els laments dels ferits l'estrèpit dels camps repulsors de les aeroambulàncies. Barriss va empassar saliva i va sentir nàusees. Fins i tot els metges podien arribar a veure’s superats per una carnisseria semblant. Res del que havia vist fins al moment en les seves experiències de guerra s'assemblava mínimament a això.

Tolk diagnosticava de forma ràpida i categòrica. Barriss la va observar un instant. Per a qualsevol que no pertanyés al món mèdic o al camp de batalla, el seu diagnòstic podia resultar extremadament cruel, però sabia que era la forma més eficaç de salvar la majoria dels pacients.

–Aquest no sobreviurà –va dir la Tolk, aixecant-se del costat d'un sergent que havia perdut les cames per sobre dels genolls. Tenia la pell de color blanc pàl·lid i dels monyons vermells i estripats rajava lentament l'última sang que li quedava. Darrere de la Tolk anava un androide que va col·locar una ritme-adhesiu a l'espatlla del clon moribund. Una gran X vermella que brillava rítmicament.

Tolk es va acostar ràpidament al següent pacient i el va reconèixer breument.

–Ferides de metralla a estómac i engonals. Cirurgia, categoria tres.

L'androide va posar un adhesiu a l'espatlla del soldat. El número tres va començar a bategar.

Barriss es va ajupir per reconèixer al soldat que tenia més a prop, un tinent. Estava despert i alerta. La seva única lesió semblava ser la pèrdua del braç esquerre, que ara era un monyó estripat just per sobre l'espatlla. Un torniquet havia aconseguit evitar que es dessagnés.

–Estic bé –va dir amb les dents premudes–. Ocupi’s dels meus homes.

–No pot esperar –va dir Barriss a Tolk–. Cinc.

Tolk li va fer un gest a l'androide, que va col·locar a l'espatlla sana del tinent un ritme-adhesiu amb el número 5.

Quan hi havia menys metges que pacients, calia prioritzar els ferits segons les seves possibilitats de supervivència i el temps necessari per mantenir-los amb vida. Els números de categoria de l’Uquemer anaven de l'1 al 6. La categoria X es reservava per a les ferides que semblaven mortals o el tractament requeria massa temps. El sistema de classificació era més complex del que semblava. Havien de tenir-se en compte el tipus de ferida, les possibilitats de supervivència i la necessitat d'un tractament immediat. Una artèria tallada podia dessagnar en un minut, i només es necessitava aplicar una grapa o un punt de sutura per salvar el pacient, pel que era preferible tractar-ho abans, mentre que un home amb la cama retallada però cauteritzada per un raig làser podia posposar-se fins que es tractessin les ferides més preocupants. La padawan sabia que per prendre aquestes decisions havia de basar-se tant en la intuïció com en la ciència.

Un 6 significava que un pacient se salvaria si rebia tractament, però indicava que el tractament requeriria de molt temps i esforç, i no hi havia garanties de supervivència. Però el 6 també podia significar que la ferida no tenia per què ser letal si no es tractava immediatament. En qualsevol cas, un 6 significava que hauria d'esperar. Un 5 significava que les possibilitats de supervivència eren més altes i que el tractament requeriria menys temps, i així progressivament. El responsable de diagnòstic havia de fer servir l'experiència per prendre decisions, i, per tant, estar familiaritzat amb el tractament del tipus de lesions amb els quals es trobaven.

Un androide es va acostar a Barriss.

–Sóc aquí per ajudar-te, padawan –va dir. En una mà tenia un munt de ritme-adhesius.

Barriss va assentir, es va acostar a la següent llitera i va intentar dissimular el seu sobresalt: davant els seus ulls hi havia un soldat amb els quatre membres amputats, i res més que teixit vermell i supurant en el lloc on abans estava la seva cara. A Coruscant, o a Corèllia, o en qualsevol dels altres centenars de planetes civilitzats, la tecnologia podria posar-li membres cibernètics i reconstruir la seva cara. Acabaria sent un estrany híbrid entre màquina i home, però almenys estaria viu i relativament funcional. Però aquí, a Drongar, no tenien mitjans ni remotament capaços per a aquest tipus de coses. Es va mossegar el llavi i es va tornar cap a l'androide que li havien assignat.

–Categoria X –li va dir.

L'androide li va posar l'adhesiu i la va mirar.

–Una purga mitjançant el foc –va dir.

A Barriss li va semblar un comentari estrany per a un androide, però no tenia temps per parar-s’hi a pensar. Els ferits arribaven a una velocitat que havia de seguir movent-se o l’arrossegarien.

Va intentar bloquejar, en la mesura del possible, la seva connexió amb la Força. Una experiència extrasensorial de tant patiment i tan a prop comportava un greu risc de sobrecàrrega sinàptica. Però malgrat el fet de distanciar-se, seguia sentint el dolor, la por, el terror bategant i li va tocar la ment. Va empassar saliva i va seguir endavant. Hi havia alguns soldats als quals sabia que podria curar amb les seves arts Jedi, però trigaria massa. Ni tan sols la Força podia mitigar les fredes i brutals equacions del diagnòstic.

Davant d'ella, Tolk seguia avançant per entre el laberint de morts i moribunds, seguida pel seu androide, designant qui viuria i qui, gairebé amb tota seguretat, moriria. El fet que fossin clons, tots idèntics en aparença, no disminuïa en absolut l'horror de la tragèdia. De fet, d'alguna manera, l’augmentava. Almenys això li passava a la Barriss. Veure el mateix cos ferit i danyat de mil maneres diferents donava a tota l'escena una aparença surrealista, com si no tingués ni principi ni final, en un bucle perpetu de dolor i mort.

Sabia que havia de centrar-se, utilitzar sàviament els recursos amb què comptava.

Tolk es va acostar al següent pacient, va relliscar amb un bassal de sang, però va recuperar l'equilibri. Es va inclinar cap a la Barriss, que examinava un altre soldat ferit. La Jedi va negar amb el cap.

L'androide va col·locar una altra X, amb la seva resplendor carmesina encenent-se i apagant-se com el flux de vides que els envoltava.

***

Estaven morint com picotons contra un camp de força, i res del que feia Jos semblava significar alguna cosa. Una artèria reparada es mantenia sense vessaments, però el pacient estava massa sumit en el trauma com per salvar-se, per molt que se li augmentés la pressió sanguínia. Un altre pacient, sense marques, somreia per morir-se un segon després. Un escàner va mostrar que un tros de metall més fi que una agulla li havia perforat de cua d'ull, arribant fins al cervell.

Tot i els camps de pressió del sòl, els que treballaven a la SO es trobaven sovint enfonsats fins als turmells en sang, orina, femta, i fluids medul·lars i limfàtics. Els condicionadors i deshumidificadors seguien sense funcionar, i la pesta, combinada amb la saturada calor, se superposava a l'olor dels antisèptics i els astringents. Els cirurgians tallaven, diseccionaven i trasplantaven amb la pràctica de l'experiència, ajudats per les infermeres i els pocs androides que quedaven, i, tot i així, els pacients no sobrevivien. Les ordres, tant a crits com en murmuris, volaven per l'aire pudent:

–... Necessito vint cúbics de coagulina, ja...

–... Roteu els tancs de bacta, ningú pot estar més de deu minuts...

–... Mantingues aquest camp en funcionament, tot i que hagis de fer-ho a mà...

Al cap de dues hores, Jos havia perdut a cinc de cinc. Cap havia sobreviscut. Començava a al·lucinar pel cansament, i havia de fer servir totes les seves forces només per evitar que li tremolessin les mans.

–Posa pressió aquí ara mateix!

Treballava com un posseït, posant en pràctica tot el seu talent, cada cosa que havia après en la seva guerra quotidiana contra la Mort des del dia en què havia arribat en aquest pantà, i la Mort es reia d'ell a cada pas, prenent-li les vides que s'escapaven entre les mans del personal mèdic amb una facilitat insultant i irritant. La llei de la mitjana aritmètica deia que aquest tipus de coses podien passar, que podia haver dies dolents contra els que no es podia fer res. Però, tot i així, Jos lluitava amb totes les forces contra el fosc enemic de la vida, lluitant per tot el que valia la pena.

El sisè va morir a la taula i no va poder ser ressuscitat.

El temps es va difuminar. Només veia un llarg i fosc túnel en què només hi havia pacients i més pacients. Va passar del cansament a l'extenuació més absoluta, però els ferits seguien arribant, clavant-li mirades suplicants sota els llums tallants i implacables.

La seva vida era de color vermell i blanc. Havia nascut allà, fent això; portava tota la seva vida allà, fent això; i es moriria allà, fent això...

I en aquest moment, quan Jos tancava a l'últim pacient, un implant doble de pulmó i de fetge que probablement també acabaria mort, Tolk li va tocar al braç.

–Ja està, Jos. Era l'últim.

Al principi no va entendre el que li deia. No tenia sentit. Com podia acabar una cosa interminable? Parpellejà, com si acabés de tornar a la llum des d'una profunda foscor. Lentament, van començar a prendre forma els ulls d'ella sobre la mascareta.

–Eh?

–Que ja està. Podem descansar.

Descansar? Què era això?

Es va allunyar trontollant de la taula. Tolk es va acostar per ajudar-lo.

–Vigila –va murmurar ell–. Algú acaba de pujar la gravetat.

Es va treure els guants amb mans maldestres i els va tirar a les escombraries. Va fallar. Va pensar en anar a recollir-los, però la idea d'ajupir-se li resultava insuportable. Igual no es podia tornar a aixecar.

Va mirar al seu voltant. Els altres estaven acabant o acabaven d'acabar, i també semblaven a punt de l’extenuació; tots mostraven la mateixa expressió en la cara sèrie que tenien tots aquells que havien passat pel seu bisturí.

–Ha anat molt malament?

–Sí.

Ell va veure restes d'humitat a la màscara de la Tolk, on havien anat a parar les llàgrimes.

–Hem salvat a algun?

–A uns pocs.

Va intentar caminar i va ensopegar. Ella el va agafar del braç per estabilitzar-lo.

–No vull saber els percentatges, oi?

–No. No vols.

Jos es va sentir encara més pesat.

–Em sento com si acabés de combatre deu rounds seguits a l'estadi de Geonosis.

Volia, necessitava, prendre una copa, però això també requeria un esforç massa gran. En l'únic que podia pensar era en trobar un lloc pla sobre el qual poder esfondrar-se. No, ni tan sols havia de ser pla. Un munt de roques valdria...

Va mirar a l'altra banda de les taules cap a Zan. El seu amic se les hi va arreglar per aixecar una mà a manera de mig salutació. Jos l'hi va retornar i es va dirigir cap a la porta.

Un cop fora, va escoltar el soroll de més aeroambulàncies que s'acostaven.

Jos es va posar a riure. I durant una llarga i esgarrifosa estona, no va poder deixar de fer-ho.

Següent