Curandera Jedi (II)

Anterior

2

Jos Vondar estava estirat en el seu catre, observant al jove amb uniforme de tinent aturat a l'entrada de la seva tenda. Tot just era un nen; semblava tenir uns catorze anys estàndard.

–Què?

–Capità Vondar? Sóc el tinent Kornell Divini.

–Molt bé. I és allà parat, deixant que la calor entri en la meva humil morada, perquè...

El noi es va posar una mica nerviós.

–M’han destinat aquí, senyor.

–No necessito un criat.

El noi va somriure inesperadament.

–No, senyor, ja veig que no. No hi ha més que fer una ullada a com de neta i ordenada que té la tenda.

Jos no va respondre. Era veritat que últimament les coses estaven... una mica desorganitzades. Va mirar el petit espai vital que tenia al seu voltant. Les seves dues últimes mudes brutes penjaven del respatller d'una cadira de plastiforma, el dispensador de begudes estava en tan mal estat que fins i tot un traficant de les clavegueres s'ho pensaria dues vegades abans d'usar-lo, i la floridura que reptava per les parets era tan espessa com la molsa fuster de Kashyyyk. Jos va haver d'admetre amb sinceritat que ni un porc viuria en una cort de porcs tan bruta i desordenada.

Zan sempre havia estat el més net dels dos. Ell mai hauria permès que les coses es descontrolessin tant. Jos gairebé podia sentir la veu del zabrak: "Escolta, Vondar, he vist abocadors més asèptics que això. És que intentes posar a prova el teu sistema immunològic?"

Però Zan no hi era. Zan era mort.

El noi va tornar a parlar. Jos va tornar a la conversa.

–... Em van destinar a Uquemer-7 com a cirurgià, senyor.

Jos es va redreçar al catre i se li va quedar mirant. Havia sentit bé? Aquell..., aquell "xaval" era metge?

Impossible.

Potser la seva incredulitat resultés evident, ja que el noi va reaccionar, una mica tens.

–Facultat de Medicina de Coruscant, senyor. Em vaig llicenciar fa dos anys, vaig passar un any com a metge interí i un altre com a resident al Gran Zoo.

Això va fer somriure a Jos. Gran Zoo era el sobrenom del Polisapient Galàctic, el centre mèdic multiespècie d'Alderaan, on ell mateix havia estat interí. Tenia ni més ni menys que setanta-tres zones mediambientals diferents, sales d'operacions i protocols de tractament per a totes les espècies vivents conegudes de la galàxia basades en el carboni, així com per a la majoria de les formes de vida basades en el silici i l’halogen. Si alguna cosa era viva i raonablement conscient, més tard o més d'hora passaria pel Gran Zoo.

Jos va inspeccionar amb més detall i admiració al noi. Era humà, potser corellià, com Jos, o alguna altra variant propera. Era una mica tossut, i les galtes no semblaven encara haver provat la crema depilatòria.

–Hauries d'haver passat tres anys de resident abans de ser reclutat –va dir Jos.

–Sí, senyor. Pel que sembla s'estan quedant curts de metges.

El poc que quedava del somriure d’en Jos es va esvair. Zan portava mort només una setmana. I se suposava que anava a substituir-lo aquest noi? La República devia estar molt desesperada per treure els nens de l'escola bressol i enviar-los allà.

A més, ningú podia reemplaçar a Zan. Ningú.

–Miri, tinent... Divini, no?

–Uli.

En Jos va parpellejar.

–Disculpa?

–Tothom em diu Uli, senyor. Sóc de Tatooine, de prop del Mar de Dunes. És el diminutiu d'Uli-ah, que significa "nen" en l'idioma dels Habitants de les Sorres. La història de com m'ho van posar és bastant curiosa, veurà...

–Tinent Divini, res més lluny de la meva intenció qüestionar la saviesa de la República, cosa que no crec faci ningú perquè no hi ha saviesa que qüestionar, així que benvingut a la guerra. Ha anat ja a veure el comandant de la seva unitat?

–Al coronel Vaetes?, sí, senyor. Va ser ell qui em va enviar aquí.

En Jos va sospirar.

–D'acord, llavors el següent pas és buscar-li un lloc on dormir –es va aixecar del catre.

El jove Divini es va posar nerviós.

–El coronel m'ha dit que seré el seu company, senyor.

–Deixa de dir-me senyor. No sóc el teu pare, encara que últimament em sento tan vell que podria ser-ho. Parla’m de la teva... Vaetes va dir que et quedessis aquí?

–Sí, senyor. Vull dir, sí, Jos.

Jos va sentir que se li estrenyien les mandíbules amb força.

–No et moguis.

–D'acord.

Quan Jos va arribar al despatx d’en Vaetes, aquest li estava esperant. El coronel va començar a parlar abans que pogués obrir la boca.

–Sí, així és, he enviat al noi a la seva tenda. L’han destinat aquí com a cirurgià general i no penso ordenar als androides constructors que ho deixin tot per construir una tenda nova, havent-hi un catre lliure a la seva. –Va alçar una mà per impedir queixes o li interrompés– Això no és la classe d'ètica, capità, és l'exèrcit. Vostè és el cirurgià en cap d'aquesta unitat. Mostri-li els procediments i ajudi-li a instal·lar-se. No ha de gaudir-ho, només fer-ho. Retiri’s.

Jos el va mirar fixament.

–A vostè què li passa, D'Arc? És que algú li va obrir el cap en dos i li va inserir un cervell de soldat ras? Parla vostè com el personatge d'una mala holonovel·la. S'ha donat últimament alguna volta per aquí fora? Ni tan sols hem acabat de reubicar-nos, només tenim un tanc de bacta connectat i hem perdut una caixa sencera de criògen en el trasllat. I a ningú se li ha ocorregut dir a l'enemic que estem tenint dificultats, ja que segueixen disparant sense parar als nostres, i nosaltres hem de seguir posant pegats com podem. No tinc temps de canviar els bolquers a un marrec!

Vaetes el va mirar amb passivitat, com si estiguessin parlant del temps.

–Se sent ja millor? Bé. La sortida està just darrere de vostè. Només ha de donar-se la volta i avançar un parell de passos per activar el sensor. I potser hagi de donar-se pressa perquè...

–Ja les sento –va dir Jos, disgustat. S'acostaven almenys dues aeroambulàncies–. Però no hem acabat amb això, D'Arc.

–Doncs passi per aquí quan vulgui. La meva porta sempre estarà oberta. A excepció, és clar, de quan estigui tancada. Quelcom que podrà comprovar quant surti d'aquí.

Jos va sortir del despatx del coronel a la tarda drongarina, humida i asfixiant.

És just el que necessito, va pensar. Un xaval més innocent que un clan recentment decantat. Pot ser que el noi cregués estar preparat per treballar, però això estava per veure. Sí, les coses podien arribar a posar-se molt lletges en un centre mèdic gran, però ell havia vist endurits veterans amb anys d'experiència en tot tipus de morts haver d'abandonar la SO d'un Uquemer per no seguir plorant en les seves màscares.

Ho anomenaven cirurgia mimn'yet, per un guisat de carn d'origen qüestionable molt apreciat entre els reptiloides famolencs de sang de Barab I. Era una clara metàfora que il·lustrava el frenètic ritme de talla i posa pegats que havien de seguir. Talla aquesta hemorràgia, s'aplica un pegat de sintecarn aquí, posa un encanyat nebulitzat allà, no t'aturis. No hi havia temps per detalls com l'estimulació regenerativa. Tant era si algun ferit quedava amb una enorme cicatriu llustrosa en tota la cara. L'important era que pogués seguir disparant.

Hi havia moments en què Jos es passava vint hores seguides dret, amb els braços coberts de sang i sense pausa entre un pacient i un altre. Era primitiu, atroç, brutal.

Era la guerra.

I aquell era l'infern estèril al qual Vaetes acabava de llançar a un xaval que no semblava tenir edat ni per conduir legalment un lliscant.

Jos va negar amb el cap. Al tinent Kornell "Uli" Divini l'esperava un difícil despertar, i Jos no sentia cap enveja per ell.

D'altra banda, la situació tenia un aspecte positiu: Segur que el noi li queia de por a Tolk.

Pensar en ella li va fer somriure de cor. La seva relació amb la infermera lorrdiana era una cosa bona que havia sortit d'aquella guerra. En el que a Jos respectava, era l'única cosa bona.

***

Den Dhur tenia una missió.

Era una missió que tenia poc a veure amb la guerra entre la Confederació i la República, excepte en termes bastant abstractes. I encara que ell era un corresponsal autònom, tampoc era una cosa que pogués acabar sent notícia. No, era una iniciativa orientada a ajudar a un amic, algú a qui havia conegut durant la seva estada a l’Uquemer-7 i al qual havia arribat a considerar una ànima bessona.

Sens dubte, tot el que conegués a l’avesat sullustà d'abans dubtaria que Den pogués professar amistat cap a algun ésser viu. La qual cosa significava que no hauria de variar la seva opinió d'ell, ja que l'ésser al que estava realitzant aquest favor no estava viu... Almenys no en el sentit tradicional.

La qual cosa ho feia encara més interessant.

Den estava assegut amb el seu col·lega a la cantina de la base, degustant un combinat especialment potent de beuratge especiat: ginebra sullustana i licor de Vell Janx, anomenat el Tornavís Sònic. Ningú semblava conèixer l'origen d'aquell nom, i després de beure’n un o dos, a ningú li importava. Com de costum, el seu company no bevia res, cosa que no era sorprenent, ja que no tenia boca ni gola, i per fi havia aconseguit convèncer a Den que abocar alcohol al seu vocalitzador no era bona idea.

Den va fixar els seus enormes ulls miops en I-5YQ. L'androide tenia la molesta tendència (exagerada per les lents reductores polaritzades del sullustà) de separar-se en diverses imatges. A part d'això, era perfectament normal.

–Hem d'aconseguir que t'emborratxis –va dir a I-5.

–I per quina raó això és imperatiu?

–Perquè no és just –va dir en Den–. Tothom es pot enxampar unes melopees impressionants....

–Cosa que fan amb una freqüència alarmant, pel que he pogut veure.

–Tots menys tu. Això no és bo. Cal fer alguna cosa.

–Suposant per un moment que jo aspirés a aquest estat d'intoxicació –va dir l’androide–,  abans caldria solucionar tot un seguit de problemes. Un d'ells, bastant considerable per cert, és que no tinc metabolisme per processar l'etanol.

–Bé, bé –va assentir en Den–. Caldrà treballar-hi. No et preocupis, ja se’m passarà alguna cosa pel...

–En aquest moment, dubto que aconsegueixis recordar ni com et dius. No t'ofenguis, però ara mateix no permetria ni que manipulessis els cables d'un androide ratolí. Potser després, quan hagis...

El sullustà va agitar de sobte els plecs de les galtes, content.

–Ho tinc! És perfecte!

–Què? -el to de l'androide era recelós.

Den es va empassar el que quedava de la seva copa i va haver de recolzar-se un moment en la vora de la taula fins que es va estabilitzar la cantina sencera, que semblava haver saltat de sobte a l'hiperespai i sense raó aparent.

–Anem a fer-te una retallada parcial d'energia en el nucli. Regirarem una miqueta l'entrada dels sensors, afluixarem els circuits de lògica...

–Ho sento. Tinc múltiples sistemes de suport. Estan reforçats. No podria interferir amb ells voluntàriament, com tu no podries deixar de respirar.

En Den va arrufar les celles en veure el seu got buit.

–Maleïda sigui –va somriure de cop i volta–. I per què no realineem el circuit directament? Només de forma temporal, és clar...

–Potser funcionaria si tinguessis els picoandroides enginyers que van fer la realineació. I només es poden aconseguir en els centres de reparació de Cybot Galàctica o representants autoritzats. Crec que el més proper està a uns 12 parsecs d'aquí.

Den va rotar i va arronsar les espatlles.

–Bé, ja veurem com ho fem. No et preocupis... Den Dhur no es rendeix. Jo m'encarrego, amic meu -el seu cap va caure sobre la taula amb un soroll sec. Un moment després va començar a roncar.

I-5 es va quedar mirant al periodista inconscient i va sospirar.

–Hi ha quelcom en tot això que em resulta tan familiar –va murmurar l'androide.

Següent