Metges de guerra (XII)

Anterior

12

Zan estava assegut al tamboret plegable sense respatller que preferia per tocar la quetarra, afinant l'instrument. Quan no tocava, la guardava en una funda de fibra teixida bastant lleugera, però prou resistent com per suportar que saltessin sobre ella. Després de prendre unes copes, Zan ho havia demostrat una nit sense tallar-se un pèl. Jos estava segur que veure un zabrak talusià saltant sobre una funda d'instrument com un saltafulles geonosià gegant i descerebrat, amb les banyes cranials a punt de clavar-se en el sostre, era una visió per la qual molts haurien pagat bons crèdits.

Jos estava tirat al seu catre, llegint en el seu flatescàner l'última actualització del Diari quirúrgic galàctic. Un tallatòrax d’alt llinatge havia publicat un article sobre laminotomia microquirúrgica en lesions de columna rebudes en combat, i Jos no va poder evitar riure a cor què vols. «Utilitzeu l’escopi de pemetro per buscar les repercussions en el sistema nerviós». O «és vital l'aplicació de camps estènics i induccions de fase homeostàtica».

Escopis de pemetro? Camps estènics? Inductors de fase homeostàtica? Sí, és clar. Les probabilitats de trobar tot allò i al mateix lloc, fora d'un centre mèdic de primera classe amb un equipament quirúrgic de vint milions de crèdits, eren les mateixes que es tenien de poder arribar a la velocitat de la llum batent els braços. Era obvi que aquest paio mai havia estat al front. M'encantaria veure el que feia el supermetge aquest amb un vibroescalpel, un coagulant i un pacient amb l'aorta foradada...

Zan va acabar d'afinar la quetarra i va tocar un acord.

Després va començar a esquinçar suaument les cordes, amb més força després. Malgrat que a vegades li ho deia per punxar-lo, a Jos no li importava sentir-lo tocar.

La peça que tocava Zan era ràpida, tenia bon ritme i, després d'uns segons, Jos va deixar de llegir i es va posar a escoltar. Era això saltiboti? De debò estava Zan tocant alguna cosa escrita en els últims cent anys? Un mai deixava de sorprendre’s.

Jos no va dir res. Tant era el que digués perquè quan Zan s’hi posava, aconseguia eclipsar qualsevol altra distracció. Una vegada, feia uns sis mesos, un recol·lector gungan bastant maldestre a qui no haurien de permetre gestionar qualsevol arma més perillosa que un escuradents, va aconseguir activar una de les bombes de pols que portava en el seu saltador. El desgraciat amfibi es va convertir a si mateix, al seu vehicle i a bona part del paisatge local en un cràter fumejant. Es trobava a uns tres-cents metres del cubicle d’en Jos quan va saltar pels aires, però, fins i tot en aquesta distància, l'esclat va ser suficient per tirar gots, fer tremolar els mobles i descol·locar uns quants quadres de les parets del refugi. Zan, que en aquest moment tocava algun concert d'alguna cosa, no va fallar ni una nota. Quan va acabar va mirar al seu voltant, sorprès davant aquell caos.

–Si no t'agrada la música, no tens més que dir-m'ho –va dir a Jos.

D'altra banda, Jos no volia interrompre la música, que havia passat del ritme alegre del saltiboti al baix pausat i la melodia de l'isòtop pesat. Era impressionant el que el seu amic podia aconseguir amb un instrument només de corda, suggerint els sons d'una omnicaixa, d'una electroarpa, i tots els instruments que componien un sextet...

Al cap d'un minut més o menys Zan es va aturar.

Intentant no semblar massa interessat, Jos li va dir:

–Això era interessant. Ei, què era?

Zan va somriure.

–Això? Étude per una alba, la setzena Variació Vissëncant. M'alegra veure que per fi t'has convertit en un amant de la música clàssica, el meu estimat amic d'oïda de plom.

Jos se'l va quedar mirant.

–No et va explicar la teva mare que si menties et creixerien les banyes?

–Admeto que l'he accelerat una mica. I he canviat els temps en un parell de llocs, i accelerat la part del baix, però, en essència..., bé, jutja-ho per tu mateix.

Va començar a tocar de nou sense mirar al pal, sinó a Jos, i amb un lleu somriure als llavis.

Jos va escoltar. Sí, per descomptat era la mateixa peça musical, però amb un to i una intenció totalment diferents. Definitivament clàssics.

–Com ho aconsegueixes? El que en principi és bo, un segon després és música per turboascensors.

Zan va riure.

–Ets patètic. Un llimac espacial és menys sord que tu.

Quelcom en la forma que li mirava Zan li va indicar que encara quedava alguna cosa més.

–D'acord –va dir Jos–. Dispara la segona ronda.

Zan va riure a mandíbula batent aquesta vegada.

–Si sabessis alguna cosa més enllà del teu escalpel, sabries que només hi ha quinze Variacions Vissëncant. El que he tocat és Mitjanit freda de Dukin re Lemte, una fusió de saltiboti i isòtop pesat que acaba de sortir a l’HoloRed. Me la vaig baixar fa un parell de dies. L’alenteixes, li afegeixes un contrapunt i no està tan malament. És obvi que re Lemte va rebre una mica de formació clàssica abans de tenir una carrera en el mercat de masses. Però a tu què et vaig a explicar.

–Vas a lamentar-ho –va dir Jos–. La meva venjança serà terrible. Potser no sigui ràpida ni especialment inspirada, però definitivament terrible.

Zan va deixar anar una rialleta i va començar a tocar de nou.

–No serà molt pitjor que els teus gustos musicals.

***

Sola en el seu cubicle, després de rentar-se i refrescar-se a la dutxa sònica, Barriss Offee va seure nua a terra. Tenia les cames creuades, amb els turmells sobre les cuixes, i l'esquena recta en la postura que deien de Repòs. Les seves mans descansaven sobre els genolls amb els palmells cap amunt. Tenia els ulls oberts, però no mirava a cap punt en concret. Respirava lentament, inspirant pel forat dret del nas fins al fons de l'estómac, i exhalant per l'esquerre.

La meditació flotant era per a ella un dels exercicis Jedi més difícils. Hi havia dies en què era com el mercuri en un plat de transpariacer: s'asseia, respirava i simplement hi era. La gravetat desapareixia, i ella s'elevava com un globus, surant ingràvida a un cos de distància del sòl. Però en altres moments la seva ment es negava a buidar-se, i ja podia invertir tot el seu temps o esforç en concentrar-se, que el seu cul seguia fermament enganxat a terra.

Avui era un d'aquests dies. Els pensaments es perseguien pels passadissos de la seva ment com ocells-papallona tyrusians, xiulant com bojos. Barriss sabia que si la Mestra Unduli pogués veure-la en aquest moment, estaria negant amb el cap. Pensar en la seva Mestra va obrir una comporta de sentiments contradictoris. Quan era a Coruscant, Barriss es considerava a si mateixa una padawan normal, una mica millor que alguns, una mica pitjor que altres. No era brillant, però tampoc era especialment estúpida. La seva Mestra li havia dit que això era part de les limitacions que Barriss s'havia autoimposat. Era una lliçó que recordava bé. L'havia après després d'un combat mà a mà en un dels centres d'entrenament, seguit d'una pràctica de sabre làser que la va deixar gairebé incapacitada per moure els braços. Van treure el cap a un balcó d'alts murs, a dos-cents pisos del nivell del sòl, sota el corrent constant de trànsit sortint i entrant des de l'estació d'enllaç sideral. El balcó estava blindat, però la Mestra Unduli havia desactivat els camps perquè els sons, l'olor de combustible cremat, els vents canalitzats pels enormes edificis i la brillantor dels anuncis ambulants suposessin un atac multisensorial. Tot això sumat a l'olor de la seva pròpia suor i al cansament extrem que es va apoderar d'ella van fer que se sentís aclaparada.

–Seu –li va dir la seva Mestra–. Fes la teva Meditació Elevatòria fins a una alçada des de la qual puguis veure per sobre del mur una petita pastisseria que hi ha a l'altre costat. Tingues en compte que, per a aquest exercici, el més important és que em diguis quantes pastes es veuen a l'aparador.

Barriss ho va intentar, però, evidentment, el sòl del balcó no va deixar que s'enlairés d'ell.

–Algun problema, padawan? –va dir la seva Mestra al cap d'una estona.

–Sí, Mestra. Ho intento, però...

–Dient «ho intento» et limites a tu mateixa. I els Jedi no es limiten per gust.

Barriss va assentir dòcilment.

–Sí, Mestra.

–Necessito saber quantes pastes hi ha a l'aparador de la pastisseria. És de vital importància. Continua. Tornaré més tard.

I, després de dir això, la Mestra Unduli se'n va anar.

Però, òbviament, la pressió era massa. Barriss no va aconseguir levitar ni a un dit del sòl. Seguia intentant-ho, amb el cul i les cuixes anquilosats en el fred ferrociment, quan la Mestra Unduli va tornar per fi, hores després.

–He fracassat, Mestra.

–Ah, sí? I per què?

–No he aconseguit levitar.

La seva Mestra va somriure.

–Però quina ha estat la lliçó, padawan?

Barriss la va mirar confosa.

–Què?

–Un pot fracassar en una tasca, però, tot i així, aprendre una lliçó, Barriss. La primera vegada que vaig seure en aquest balcó i vaig intentar la Meditació Elevatòria l'únic que vaig aconseguir va ser quedar-me adolorida. Un Jedi no es limita per voluntat pròpia, però els límits hi són, i has de trobar-los i aprendre a tractar amb ells. Has sentit alguna vegada l'anècdota del vell que va creuar el riu?

–No ho recordo.

–A la riba d'un ample riu d'aquest planeta, molt abans que fos com és avui, hi havia un vell assegut prop de l'aigua, meditant. Un home més jove es va acostar i va veure l'ancià. «Què fas?», Li va preguntar. «Desenvolupo la meva habilitat per caminar sobre l'aigua, per poder creuar el riu», va dir el vell. «Ah, i què tal va?», Va preguntar l'home. «Bastant bé. Porto en això uns quaranta anys, i crec que ho hauré aconseguit en altres cinc o deu», va respondre l'ancià. «Ah», va dir el més jove. «Doncs et desitjo bona sort». Es va inclinar i va seguir caminant fins arribar a un bot amarrat no molt lluny d'allà, es va muntar i es va allunyar remant a través del riu.

La Mestra Unduli la va mirar.

–Comprens el significat d'aquesta història?

Barriss va pensar un moment.

–Si allò important era creuar el riu, llavors el jove era més savi que l'ancià.

–Exactament. Per què passar-se dècades aprenent a caminar sobre l'aigua quan es té un bot amarrat prop? –La Jedi va fer una pausa–. Què era el més important d'aquest exercici que t'he posat?

–Veure quantes pastes hi havia a l'aparador.

–Exactament.

Barriss es va sentir increïblement ximple entenent de cop i volta el que li volia dir la seva Mestra.

La Mestra Unduli va somriure.

–Veig que per fi ho has entès.

–Només havia d’aixecar-me i mirar per sobre de la paret –va dir Barriss–. La qüestió important no era com obtingués aquesta informació. Només obtenir-la.

La Mestra Unduli va assentir.

–Encara hi ha esperança per a tu, la meva jove padawan...

Barriss va somriure en recordar allò. Llavors va respirar fondo, va deixar anar l'aire i va deixar la ment en blanc. Un segon després va ascendir per sobre del sòl i va surar, ingràvida i lliure, en l'aire...

Següent