Curandera Jedi (X)

Anterior

10

L'anunci se sentia pels altaveus d’hipersò com si una veu tranquil·la parlés personalment amb cadascun dels éssers de la base. Però l'orador, era un ugnaught, i el seu accent dens, en un bàsic destrossat, feia difícil desxifrar les paraules.

–Atenció, en tre díah local, oci HoloRed a, aixòoo, col·lab... col·laboració amb l'Associació Benèfica de l'Exèrcit de la República, els hi portarà a Jasod Revoc i la seva Revista Galàctica, sí, sí. I l’Epoh Bahb, Lili Renalem, Annloc Yerj, Eyar Marath i Figrin D'an i els Nodes Modals.

Uli, que examinava una lectura de cefaloscàner en el seu monitor de mà, va arrufar les celles i va mirar a Jos.

–Que ha dit?

–Que el carnaval ve a la ciutat. Els soldats estaran entretinguts, i en teoria nosaltres també. Llevat que ens enxampi ficats aquí, jugant al qui és qui amb les vísceres.

Jos va fer un senyal a l’FX-7 que estava de guàrdia perquè s'encarregués de la resecció del soldat que tenia a la llitera. Hi havia trigat gairebé quaranta-cinc minuts a treure-li tota la metralla incrustada al mediastí. L'extracció de metralla era la causa de gairebé tota l'acumulació de treball que tenien a l’Uquemer. Més que els trets de llançacartutxos, les lesions per disrupció sònica, per vibrofulles o per qualsevol altre cosa del catàleg letal que hi havia a la jungla. Calculava haver extret uns deu quilos de metall retorçat de les entranyes de diversos soldats. El dany era sempre terrible. Un tros de duracer viatjant a una velocitat propera a la del so impactava contra el tors d'un cos com un reek embogit per la fam, i la seva mossegada era encara pitjor.

–No sé tu –va continuar ell–, però jo necessito desesperadament riure una mica. Segons m'han dit, els de Revoc són força bons –va somriure a Uli–. Per descomptat, pot ser que el tipus de música que toquen et resulti una mica indigesta...

–Jo sempre estic a favor d'un bon grup –va dir Uli–. La saltomúsica m'encanta. Ara la meva meta és trobar algú amb qui anar. Si és possible, una humanoide basada en el carboni, femella; encara que després de tres setmanes aquí estic aprenent a no ser primmirat.

En Jos va assentir pensatiu mentre es treia els guants i el davantal a la cambra de postoperatori. De debò havien passat ja tres setmanes de l'arribada d'Uli? Es va adonar que feia temps que no pensava en Zan i va sentir una punxada de remordiment. Per què?, es va preguntar a si mateix. Qualsevol bon metge sap que la pèrdua acaba per curar-se... el dolor és un procés. Zan ho hagués volgut així, però seguia sentint una culpa fosca. La veritat era que Uli, malgrat ser tan jove, era bastant bon company. Era net i, en ser tan organitzat, havia inspirat a Jos per estar al seu torn una mica més pendent del seu entorn immediat, perquè almenys les parets no resultessin com peludes al tacte. La veritat era que tenien una perspectiva diferent sobre moltes coses, però, al contrari que la majoria de la gent de la seva edat, Uli no era dogmàtic en les seves creences, i tots dos solien mantenir interessants converses de tot tipus de temes, des de política galàctica fins als seus restaurants favorits de Coruscant. Jos preferia l'elegant i car Zotique, mentre que Uli s'inclinava per una taverna greixosa anomenada el Restaurant d’en Dex. Sens dubte, el nou company havia ajudat a alleujar la falta de l'antic.

Tres setmanes. Gairebé el temps que havia passat des que l'almirall Keros prengués el comandament. El seu oncle avi encara no havia conegut la Tolk a excepció de la breu trobada a la SO. Diversos deures administratius havien mantingut a Keros la major part del temps en el MedStar que orbitava el planeta. Encara que Keros era culpable del mateix pecat que Jos pensava cometre, tenia por que el seu oncle avi no aprovés la Tolk, o que la Tolk no li caigués bé el seu parent. Sincerament, no estava segur de quina de les dues coses seria pitjor.

Bé, els dos acabarien per trobar-se en l'esdeveniment social d'Oci HoloRed. I no estava gens segur de voler ser-hi, o en alguna altra part del mateix hemisferi, quan això passés.

***

Columna va mirar el missatge descodificat del monitor, sentint-se una mica marejat pel contingut. Els poders fàctics havien ordenat un curs d’acció imminent que comportava violència, per molt que l'espia odiava la idea.

I era violència extrema.

Els separatistes volien el planeta i la seva valuosa bota. La seva intenció era desequilibrar a favor seu la precària balança del poder, i la manera en què pensaven aconseguir-ho era, en una paraula, menyspreable.

Només pensar en les conseqüències d'aquella acció li produïa nàusees. Columna no seria l'únic responsable de realitzar aquell sabotatge. Tot i així, l'espia hauria d’instigar un element vital del pla en el moment adequat i el resultat inevitable seria la pèrdua d'una part de les forces de la República, potser de molts soldats, i una gran quantitat de no-combatents. Si, la major part del personal era militar, però això es devia al reclutament; Columna havia conegut molt pocs metges que triessin unir-se voluntàriament a l'exèrcit o la Marina. Encara que sempre hi havia gent que considerava vàlid el servei militar, tots els qui ajudaven als ferits i els malalts, sobretot els cirurgians, els metges, les infermeres i el personal de suport tècnic, havien estat reclutats. No tenien elecció: o et reclutaven o t’empresonaven. Alguns optaven per això últim, però eren minoria, La guerra acabaria algun dia, guanyessin o perdessin, i llavors els presos que sobrevisquessin tornarien a casa, de tornada a les seves vides. Però triar la presó en lloc de l'exèrcit era una decisió que podia acompanyar una persona al llarg de tota la seva vida. No era fàcil. Abans que comencés la guerra, abans que hi hagués un agent amb l'àlies de Columna o Lente, la persona que feia servir dos noms havia conegut a objectors de consciència que s'havien posicionat en contra. Alguns van poder resistir: altres es van trencar sota el pes de la seva pròpia decisió, aixafats com un picotó sota una bota.

Columna va sospirar. En temps així, només calia pensar en les metes a llarg termini. Les persones i els objectes propers estaven borrosos i, igual que les parts més petites de la matèria, no aguantaven un examen detallat. Mirar-los massa de prop, sabent el que anava a ocórrer, era flirtejar amb la bogeria. Com podia somriure als que tenia al seu voltant, interactuar amb ells, compartir les seves esperances, els seus somnis i les seves frustracions, mentre participava en una confabulació que acabaria amb les morts d'almenys alguns d'ells?

No, la lletjor immediata havia de ser ignorada. Ja tindria temps de lamentar-se quan tot allò hagués acabat, quan la República caigués d'un vegada per totes i els errors del passat, antics però no oblidats, se solucionin.

De vegades els tòpics contenen una mica de veritat. Per això es converteixen en tòpics. En aquest cas, hi ha ocasions en què el fi justifica completament els mitjans, independentment de com d’atroç que puc semblar llavors.

Així era com havia de contemplar el problema. Si canviava de perspectiva es quedaria immobilitzat. I, passés el que passés, la República havia de perdre aquella guerra.

Havia de perdre-la.

***

Tolk es va asseure al catre d’en Jos i es va assecar el cabell humit amb una tovallola de sintotela.

–L’assecador sònic del teu bany torna a estar avariat –va dir ella. Estirat al llit, contemplant-la, Jos va somriure.

–No em diguis. Faré que l'androide majordom truqui immediatament a l'androide mecànic –va dir ell imitant l'accent embafador de casa bona del quadrant Est de Coruscant–. Espero que no hagis patit massa en tan terribles i agrestes circumstàncies, estimada.

Ella li va tornar el somriure, es va acabar d'assecar els cabells i li va tirar la tovallola humida a la cara abans que ell pogués alçar una mà per evitar-ho. Ell va riure i ella va somriure encara més.

Llavors, de sobte, es va posar seriosa.

–Què passa?

–Res –va fer conat d'aixecar-se, però ell la va obligar a seure de nou, agafant-la amb suavitat.

–No ets l'única capaç d'interpretar expressions, saps? Va, explica-ho al doctor Vondar.

Ella es va mossegar el llavi inferior.

–El Director dels Serveis d'Infermeria de la MedStar s'ha posat en contacte amb mi.

–I...?

–Volen que pugi a fer un curset d'Educació Mèdica Continuada en cures de llit. Sis hores, entre la pràctica i la teòrica.

Ell va riure burleta.

–Una Classe d'EMC d'úlceres de llit? Però a quin idiota se li va ocórrer això? Aquí no tenim als pacients el temps suficient com perquè desenvolupin aquest tipus de lesions! i amb els camps de massatge no és una...

–Ho sé. L'ordre va venir directament del despatx de l’almirall.

En Jos va arrufar les celles.

–Entenc..., alguna cosa més?

–Segons un vell amic dels SEQ, des d'aquest matí sóc l'única infermera del planeta a la qual li han ordenat fer el curset. Què creus que significa això?

La resposta era bastant òbvia. Per què anava a sortir una ordre del despatx de l'almirall perquè una sola infermera fes un curset que, donada la naturalesa de l’Uquemer, era bastant inútil?

–El oncle avi Erel –va dir en Jos entre dents–. Vol inspeccionar-te. I no vol que jo estigui a prop quan ho faci.

Ella va assentir.

–És el que jo vaig pensar.

Jos es va asseure al llit.

–Puc dir a la MedStar que en aquest moment no podem prescindir de tu –va dir.

Ella va negar amb el cap.

–No. Tard o d'hora hauré de parlar amb ell. Més val que sigui ja. Porto aguantant la respiració des que em vas dir qui era.

–Tolk... No tens per què...

Ella es va acostar i el va silenciar posant-li una mà a la boca.

–Calla. Ja sóc grandeta. No em posaré a plorar si el teu oncle em mira amb mala cara. Si serem família... –ella es va aturar– O t'estàs repensant això nostre?

Ell li va posar una mà a la galta.

–Mai.

Ella va somriure.

–D'acord. Llavors aniré a veure l'oncle almirall i veurem quina panxa se li ha trencat. Estaré bé.

–Segur?

–Sé llegir les cares, Jos. Almenys sabrem a què atenir-nos amb ell.

Ell seguia preocupat, i ella va poder apreciar en la seva expressió. Tolk va somriure, li va agafar la mà que encara seguia acariciant-li la galta i la va besar al palmell. Tot d'una, la preocupació pel seu oncle va deixar de ser la prioritat número u en la seva llista de coses pendents.

Següent