Metges de guerra (XXXIX)

Anterior

39

Den va veure que el seu transport arribava al punt de recollida. Almenys les naus grans i rectangulars tenien algun tipus de blindatge: un cop estaves dins, tenies una mica més de protecció que estant a l'aire lliure. Es va dirigir cap al transport. A la pàl·lida llum dels focus flotants va veure al seu bàrman favorit, Baloob, l’ortolà, pujant per la rampa d'accés a la nau. Va somriure. Bé. Un ésser que sap barrejar tan bé les begudes es mereix sobreviure...

Una altra explosió ensordidora va estremir la zona, enderrocant a Den, cosa que també va tenir la seva part positiva. Abans que pogués aixecar-se, diversos trossos de metall, un d'ells de la mida d'un lliscant, van passar per sobre d'ell com meteors, xiulant en l'aire. Den es va posar les mans a les orelles.

Un vaixell de càrrega va passar per l'altre costat, amb els retropropulsors fumejant. Dos trossos petits d'hèlix van impactar amb tanta força que es van incrustar en el casc. Els impactes van fer inclinar la nau un moment, i qui va ficar la càrrega devia oblidar-se de connectar algun node de camp de pressió, perquè diverses peces d'equipatge van caure i van rebotar al terra humit.

Algú s'ha quedat sense muda neta per a aquesta nit, va pensar Den. Una pena...

–No! –va sentir cridar a algú.

Den va mirar al vehicle d'evacuació quirúrgica que tenia a cinquanta metres. Va veure a I-5 subjectant a Zan, que semblava intentar saltar de la nau. Den va seguir la mirada nerviosa d'en Zan i va veure la raó: una de les peces d'equipatge caigudes era una funda d'instrument. La que contenia la quetarra d’en Zan.

Ja s'havia embarcat gairebé tot el personal de la base i s'estaven allunyant del caòtic escenari. Den estava a uns deu metres de la seva nau.

–Parin! –va cridar Zan de nou, aconseguint deixar-se anar. Si no hagués estat perquè I-5 li subjectava, el zabrak hauria saltat del transport en un intent inútil de salvar la seva quetarra. Inútil perquè quant arribés a l'instrument tots els transports ja estarien massa lluny i a massa velocitat per assolir-los. El zabrak no era precisament un atleta. I quin pilot arriscaria una nau plena de pacients i metges per rescatar un de sol, per impressionant que fos la seva música?

Davant la mirada d’en Den, I-5 i Jos Vondar van alçar a pes de braços a Zan per tornar a ficar-lo al transbordador, que avançava cada vegada més ràpid en la penombra del vespre.

Den es va acostar al trot a la seva pròpia nau. Va mirar la funda de quetarra. Només estava a uns dotze metres... si canviava de rumb, potser podria recollir-la i arribar a temps a la nau.

Es va produir una altra explosió, aquest cop molt més propera. Va escoltar l'inconfusible brunzit de la metralla que passava volant a centímetres del seu cap. No era tan gran com els fragments d'hèlix, però prou com per obrir-li un forat pel qual se li escaparia ràpidament la vida.

El teu transport està per allà, Den, afanya't!

Però aquell crit d'angoixa va ressonar en el seu cap, el lament d'algú que acabava de perdre una part important de si mateix.

Sense pensar-ho molt més, Den es va girar i va córrer cap a la funda de l'instrument.

La seva veu interior va adoptar la velocitat de la llum immediatament: Però és que t'has tornat boig? Puja ja a la nau!

–Només un minut –va dir en veu alta–. He d'agafar una cosa...

La seva veu interior no es va aplacar. Tanoca! Torracollons! Idiota! Vas a arriscar la teva vida per un..., un..., un instrument musical? És de bojos!

–Ja li has sentit tocar –va dir en Den–. Un paio així necessita la seva música per sobreviure.

La seva veu interior li va cridar coses que farien envermellir a un pirata del Mar de Limo.

Però ja havia arribat on era la quetarra. Va agafar la funda sense aturar-se, però es va sentir com si li haguessin desencaixant el braç –Com podia una música tan lleugera i bella procedir d'un instrument tan pesat? –I es va dirigir de tornada a la nau.

Va poder veure diversos éssers reunits davant la porta oberta del vaixell de càrrega, entre ells Zuzz, l’ugnaught que havia garlat de valent sobre Filba. Semblava que havia estat feia mesos; li costava creure que només havia passat una setmana. Tots li feien frenètics gestos perquè es donés pressa. I ell ho intentava, però la maleïda funda semblava augmentar de massa exponencialment a cada minut. I tenia una forma massa peculiar per portar-la per la nansa. Se la va passar per sobre del cap, agafant el coll de la funda amb les dues mans, deixant que el cos li cobrís l'esquena com si fos una estranya closca.

Una cosa gran i pesada va colpejar de sobte la funda des del darrere, fent caure a Den amb força. El so de l'explosió li va arribar mig segon després, quan es va aixecar i va seguir movent-se, pel que no podia haver caigut tan a prop, es va dir.

Només el just per gairebé matar-lo.

Den va serrar les dents, va agafar la funda amb les dues mans i va córrer amb totes les seves forces.

Unes mans ansioses el van agafar i van tirar d'ell per pujar-lo a bord. El transport es va elevar i va avançar, deixant a terra la major part de les vísceres d’en Den, o almenys així es va sentir ell. Va mirar per sobre l'espatlla i va veure que el sòl en el qual moments abans van estar els edificis estava ara calcinat i ple de fang. Un altre impacte de morter es va produir davant la seva mirada, i l'explosió gairebé li va cremar els timpans i li va fregir els nervis òptics. Es va adonar que se li havien caigut les ulleres reductores, probablement quan li va colpejar l'ona expansiva. Igual que els inhibidors auditius.

Hi havia massa llum, massa soroll. Però almenys era viu per explicar-ho.

Va mirar la funda i va veure que la part de dalt estava cremada i plena de metralla. No prou com per travessar-la i afectar l'instrument, però si això hagués estat la seva esquena, no hauria sobreviscut.

–Ho veus? –va dir lentament–. M'ha salvat la vida.

Si no haguessis anat a per la maleïda cosa aquesta, hauries estat dins de la nau quan va caure el projectil, pallús. No tornis a intentar fer-te l'heroi!

Den va mirar la funda sorprès. Un heroi? Això era l'últim que volia ser. No va agafar l'instrument perquè fos un gest noble, sinó per..., bé, perquè...

Per què...?

–Perquè perdre la música d’en Zan sí que hauria estat una tragèdia de guerra –murmurà.

Ho va dir en veu baixa i dubtava que ningú li hagués sentit amb el rugit dels motors. Però la seva fidel Veu Interior sí que li havia sentit, perquè les acusacions de l'interior del seu cap van cessar.

Den va negar amb el cap. Sí, era un borinot, però se sentia bé. Zan li devia almenys una copa. Més aviat diverses. I això sí que suposava un article que li donaria de menjar durant força temps. T'he explicat la vegada en què em va salvar una quetarra...?

***

–Has vist això? –va preguntar Tolk, incrèdula.

–Sí –va dir Jos, negant amb el cap–. No m'ho crec, però ho he vist. I ho ha fet el mateix paio que va jurar que mai arriscaria la seva vida per res ni per ningú. Hi deu haver perdut un cargol.

–Formes de vida basades en el carboni –va dir I-5–. Just quan creus comprendre-les...

Els tres van mirar a Zan.

–Quan acabi aquesta guerra –va dir–, si Den vol, tindrà un lloc en qualsevol de les empreses de la meva família. Serà un lloc tan elevat que necessitarà un tanc d'aire per respirar. Durant tot el temps que vulgui. Estaré en deute amb ell eternament.

–Zan –va dir Leemoth–. És només una quetarra.

–No, no ho és. És molt més que això. Vaig compondre la meva primera conserlista amb ella. Vaig aprendre amb ella la primera de les Sonates de Berltagh. És tan part de mi com el meu braç. Mai oblidaré el que ha fet Den Dhur, no mentre visqui.

Jos va somriure. Mai li ho diria a Zan, és clar, però el periodista era gairebé tan insensible a la música del quetarrista com ell, encara que ell hagués hagut d'aguantar bastants més d'aquests miols histèrics que Zan deia música de la diàspora zabrak...

I llavors quelcom va colpejar el vaixell de càrrega amb molta més força que un meteorit de grau d’extinció. Jos va sentir que la nau queia i colpejava cap al terra.

Va allargar instintivament el braç per protegir la Tolk, però el món es va esvair en una boira vermella abans de poder arribar-hi.

Següent