Metges de guerra (III)

Anterior

3

L'almirall Tarnese Bleyd tenia atenuada la llum d'espectre complet del seu despatx, ja que, en ser sakiyan, podia veure millor en els infrarojos que la majoria dels éssers, i preferia no suportar la intensa lluminositat que necessitaven moltes de les espècies de la galàxia per poder veure. Gairebé tots els éssers es consideraven il·luminats en major o menor mesura, però per als que podien veure les coses com realment eren, la resta de la població galàctica anava a les palpentes per la vida. Per desgràcia, els que podien veure solien estar disminuïts per la ceguesa de les masses.

Bleyd va arrufar les celles. Sabia que era un dels millors almiralls de tota la República: intel·ligent, hàbil i competent. D'haver-se donat les circumstàncies propícies, podria haver ascendit sense problemes al cim de la cadena de comandament de l'exèrcit en poc temps. Ser, com a mínim, comandant de flota, pot ser que fins i tot Summe Comandant del Sector de Prioritat; però, en lloc d'això, els seus superiors havien considerat oportú relegar-lo a aquesta roca perduda, oblidada pel Faedor, enmig d'enlloc, per presidir l'administració d'un MedStar de segona, una fragata mèdica que cobria a les unitats d’Uquemer carregades de clons apedaçats i recol·lectava una planta autòctona.

Va témer per l'estabilitat d'un sistema capaç de prendre decisions tan mal preses.

Bleyd es va aixecar i es va acostar a l'enorme finestral de transpariacer. Drongar ocupava un quart del firmament que tenia «sota» ell. El planeta semblava vil i pestilent fins i tot des d'aquesta òrbita elevada. Sabia que, des de la superfície, el cel tenia un to terrós i malaltís a causa de núvols d'espores que flotaven constantment per l'atmosfera superior i la vegetació desenfrenada i gairebé virulenta que ho cobria tot.

Es va estremir i es va fregar els braços. La seva pell era del color i la textura del bronze fosc i polit, la qual cosa no significava que no sentís el fred de tant en tant. Tot i que la temperatura estigués graduada a uns còmodes trenta-vuit graus.

Les úniques parts del planeta que li recordaven remotament a les sabanes del seu planeta natal, amb les seves vastes selves i zones humides gairebé continentals, eren els escassos pegats aïllats en què creixia la bota. Ni tan sols podia veure'ls estant en òrbita. Els camps més grans es trobaven a Tanlassa, el més gran dels dos continents de l'hemisferi Sud. El front Jasserak, única zona de conflicte actiu que tenia de moment el planeta, era a la costa Oest de Tanlassa.

Bleyd es va allunyar del port i va fer un gest. Una representació hologràfica va aparèixer davant seu, mostrant una imatge translúcida del planeta en rotació. Dades alfanumèriques queien en cascada a banda i banda de la imatge del globus. L'almirall va estudiar les estadístiques. Se les sabia gairebé totes de memòria, però sovint se sentia obligat a repassar-les. D'alguna manera, li era reconfortant conèixer tot allò referent al planeta que li faria ric.

Segons l'equip explorador de Nikto que havia descobert el sistema uns dos segles abans, Drongar era un món relativament jove amb un radi de 6259 quilòmetres i una gravetat estàndard de 1,2. Tenia dues llunes petites; poc més que asteroides capturats, la veritat. En el sistema hi havia tres planetes més, gegants gasosos que orbitaven a les zones exteriors, la qual cosa protegia a Drongar d'impactes de meteors i cometes. Drongar Prime era aproximadament de la mida de Coruscant Prime, però molt més càlid, la qual cosa explicava la localització climàtica, gairebé tropical, en què es trobava Drongar. Però la falta d'una lluna que compensés el seu el·lipse implicava que, en diversos centenars de milions d'anys, Drongar seria una «bola de neu» tan freda o més que Hoth.

Bleyd va fer un altre gest i l’holo es va esvair. Va pensar en Saki, el seu planeta natal. Sí, també era tropical, amb grans extensions de selva i pantans, però no era com Drongar. Ni tan sols Neimoidia i Saki junts rivalitzaven amb Drongar en fortor i soroll.

Saki també tenia boscos, sabanes, llacs..., però, al contrari que Drongar, tenia un eix estable, ancorat per la gravetat d'una única lluna enorme. Per tant, els canvis d'estació a Saki eren suaus, l'aire era dolç i la caça era abundant. Saki Prime era una vella estrella d'espectre virat al vermell. Des de la superfície del planeta semblava una joia d’arrabassat color escarlata penjant en el blau del cel.

Bleyd havia sentit dir alguna vegada que els sakiyans eren massa insulars, que tendien a quedar-se al seu planeta en lloc d'aventurar-se per la galàxia a jugar amb la gent gran. Ell mai responia a semblants acusacions. Estava segur que si la majoria dels éssers que afirmaven aquestes coses poguessin passar un dia a Saki, entendrien per què els seus pobladors eren tan reticents a marxar.

Sí, ell s'havia anat, però només perquè les circumstàncies el van obligar a buscar fortuna a altres mons. El seu pare de clan, Tarnese Lyanne, havia invertit molt en operacions de mercat negre i contraban, massa. Shiltu el Hutt, un Vigo de Sol Negre, havia traït a Lyanne, arruïnant al clan Tarnese i obligant a Bleyd a buscar feina en l'exèrcit de la República.

Però algun dia tornaria. Això mai ho va dubtar. I tornaria per la porta gran.

Els sakiyans eren una raça orgullosa de depredadors. Els avantpassats d’en Bleyd eren llegendaris caçadors. El seu monthrael era ser tan llegenda com ells.

Bleyd es va deixar de somnis. En aquest moment no es podia permetre tal desconcentració. Havia de prendre una decisió, una decisió que podria determinar la resta de la seva vida.

Però la veritat és que només hi havia una opció. Si la República no podia o no volia reconèixer les seves habilitats, pitjor per a la República, no per a ell. Al capdavall, sempre havia sabut que només depenia d'ell poder sortir d'aquesta guerra sent més savi, i més ric.

Molt més ric.

Si reunia els crèdits suficients, Bleyd podria reclamar les possessions del clan. Ja era tard per dur a terme la seva posposada venjança contra Shiltu. El vell corrupte havia mort deu anys abans per hemorràgia cel·lular massiva, una mena d'embòlia corporal completa que havia acabat amb la vida del hutt d'una manera molt menys dolorosa i prolongada del que li hauria agradat a Bleyd.

Però resultava bo no tenir aquesta temptació. Sabia que la venjança era un luxe car i perillós. Retirar-se de la guerra com un home ric seria la millor venjança contra un estament militar massa imbècil per adonar-se de la seva vàlua.

Si Filba seguia portant-se...

Bleyd no era aliè a l'enorme ironia que suposava haver de confiar en un altre hutt per tornar a tractar amb Sol Negre. Era arriscat, molt arriscat. Aliar-se amb Sol Negre era com apostar amb un wookiee: a vegades convé deixar-se guanyar per ell, encara que sàpigues que està fent trampes. Però hi havia massa en joc per tallar. Podria convertir-se en un potentat amb els crèdits que esperava guanyar, potser fins podria entrar en política. Va tancar els ulls mentre s'ho imaginava. L’adinerat senador de Saki amb la seva pròpia cúpula palatina a Coruscant, influint en les vides de bilions d'éssers amb les seves ordres... Podria acostumar-se fàcilment amb aquest tipus de vida.

Sí, era arriscat. Anar en gran sempre ho era. Però ell havia caçat tigres de cua de fulla en les Fosses de Pols de Yur, havia lluitat amb lyniks que havien provat la seva sang i, per tant, coneixien per endavant els seus moviments, fins i tot havia capturat una vegada un nexu, una de les bèsties més ferotges de tota la galàxia.

Era més que capaç de superar fins a una bèstia de molts caps com Sol Negre.

El seu androide secretari va aparèixer a la porta.

–Almirall, em va demanar que li recordés l'hora.

Bleyd va mirar amb menyspreu a l'androide, disgustat per veure’s apartat dels seus somnis de glòria.

–Sí, sí. D'acord, ja m'ho has recordat. Segueix amb els teus assumptes.

L'androide, una unitat de protocol estàndard, es va allunyar ràpidament. Sabia que no li convenia endarrerir-se quan Bleyd li deia que se n'anés.

L'almirall va contemplar el seu escriptori i la muntanya de papers i datapad que reposaven allà, i va posar mans a la feina. Més li valia tenir el cap clar, allunyat de qüestions trivials, per concentrar-se en els seus plans. Havia d’aconseguir que tot fos com la seda. En aquest moment hi havia massa en joc com per cometre errors. Bleyd va pensar en els milers de milions de crèdits que trauria del pla del hutt.

Aquests milers de milions li servirien de passaport a un àtic en una de les mònades del prestigiós cinturó equatorial de Coruscant, a més de servents que atenguessin cadascun dels seus capritxos. Allà tenia els mitjans per aconseguir-ho; només havia de ser prou valent per aprofitar l'oportunitat.

***

Den Dhur va entrar tentinejant a la cantina.

No era un moviment pronunciat, però era un sullustà que arribava al pit a la majoria dels clients del lloc i només pesava la meitat que ells. Era comprensible que les converses no s'interrompessin per ell, i que ningú notés la seva presència. Tampoc li treia la son.

El que sí li costava suportar eren els llums i el soroll. Hi havia globus fluorescents en cada taula, i una unitat quadrifònica prop de la porta que emetia un so massa alt, ressonant i sincopat que a alguns li donaven per anomenar música en aquests dies. Però quina sorpresa, es va dir. Una cantina sorollosa. Qui anava a suposar-ho? Però que el fet no fos cosa extraordinària no ho feia menys desagradable.

A més de l’estrèpit procedent dels altaveus estaven els parroquians. Gairebé tots eren militars i parlaven a crits, el que només augmentava la cacofonia. Com tots els sullustans, que havien evolucionat a partir d'una vida subterrània, Den tenia els ulls relativament grans i unes oïdes molt sensibles comparades amb les de la resta dels éssers. Portava unes ulleres reductores polaritzades i uns amortidors sònics, però, tot i així, acabaria amb un galopant mal de cap si es quedava allà massa temps. Però era periodista, i en llocs com aquell era on un podia assabentar-se de les notícies més interessants. Sempre que un pogués escoltar alguna cosa en aquell antre...

Es va dirigir cap a la barra, pujant per la rampa dissenyada per a espècies de menor alçada o mancats de cames, aconseguint així posar-se a l'altura del bàrman, al qual va indicar que s'acostés.

El cambrer, un flegmàtic ortolà, es va aproximar. Va mirar a Den sense parlar, almenys sense dir res que Den pogués sentir. La majoria dels ortolans parlaven en freqüències massa elevades o massa baixes. Ni tan sols les oïdes del sullustà, tan sensibles, eren tan agudes com les orelles de borrissol blau que lluïa l’ortolà. Den estava segur que el gruixut alienígena de morro llarg portava amortidors sònics com ell, pot ser que fins i tot millors que els seus.

Afortunadament, els amortidors realitzaven un bloqueig selectiu. O això o l’ortolà era molt bo llegint els llavis, perquè quan Den va dir: «rebentador bantha», el bàrman es va posar a abocar líquids en un got, barrejant una substància arremolinada de color taronja i blau. Den es va adonar que era un professional. En qüestió de moments, l’ortolà acostava la beguda a Den.

–T'ho anoto –va dir el bàrman amb una veu greu i profunda.

Den va assentir. Va fer un glop llarg i lent. Ahh...

La primera beguda del dia era la millor. Després d'unes quantes, ja no s'assaborien.

Va fer els glops suficients com per apagar la llum ambient, i va observar el seu voltant. El primer que feia una bon reporter en arribar a un nou planeta era anar-se'n als antres de mala mort. A les cantines es trobava més informació que en qualsevol altre lloc. Aquesta no era gran cosa, tot just una malmesa construcció d'escuma modelada enmig d'un pantà –gairebé tot el planeta semblava selva o pantà, segons va poder apreciar des de la nau–, muntada per servir a les tropes clon, als soldats i al personal de suport. Aquest últim compost majoritàriament per metges, donat que estava en un Uquemer.

Un llamp va parpellejar a l'exterior, deixant als seus ulls una efímera resplendor blavosa. El tro va ressonar gairebé al moment, danyant-li les orelles fins i tot amb els amortidors. Si el clima allà s'assemblava al dels planetes que Den coneixia, l'estrèpit que travessava el cel significava pluja imminent. Va observar com la majoria dels ocupants de la cantina canviaven de lloc. Vaja. Hi ha goteres. Els parroquians sens dubte estaven familiaritzats amb els llocs per on es filtraria l'aigua. Va veure com s'obrien clars entre la gent, que es va moure d'un costat a un altre de forma gairebé inconscient. Va a ploure, no et quedis aquí, que et xoparàs. Exceptuant, és clar, les espècies aquàtiques, en el cas, els punts humits eren molt disputats. El que un no vol, un altre ho desitja...

Es va sentir un altre tro, un so fàcilment distingible de la de l'artilleria, sobretot quan es porta tant de temps com Den entrant i sortint de les zones de guerra. Al momentani i estrepitós silenci que va venir després, les primeres gotes de la tempesta van anunciar la seva arribada a la teulada d'escuma modelada. El cel es va obrir en qüestió de segons, i el tamborineig de la pluja es va convertir en un repic constant.

I tal com havia suposat, les goteres van començar a regalimar.

L'aigua va entollar gran part del sòl sense donar a ningú en caure. De tant en tant, algun novell es veia sorprès i havia de suportar les rialles dels seus camarades per haver-se quedat xop. Al final de la barra, un ishi tib mecànic es va treure el mico que portava i es va moure sota un corrent constant, movent les antenes i fent petar el bec al ritme de la música.

Den va negar amb el cap. Quina vida. Arrossegar-se per una cantina en un altre forat perdut, tot per servir a la necessitat de saber del públic.

Va sentir una bufetada de calor quan el vent humit es va arremolinar al seu voltant, mentre el segell de la porta s'obria. Den va saber qui havia entrat sense haver de girar-se. Ho va endevinar per l'olor a hutt mullat que es va estendre de sobte per tota l'estada.

El hutt es va bellugar, ignorant les mirades de fàstic i les exclamacions de la gent a la qual esquitxava, i es va arrossegar cap a la barra. Es va aturar al costat d’en Den.

El sullustà va apurar la seva beguda i es va prendre un moment per calmar-se abans de mirar al hutt.

–Filba –va dir–. Què t'expliques?

El hutt no semblava sorprès de veure’l allà. Sens dubte li havien notificat de l'arribada del periodista. Tot just es va dignar mirar-lo.

–Dhur. Que estrany que no estiguis per aquí inventant mentides sobre gent honrada i treballadora.

Den va somriure.

–També me les puc inventar en una cantina còmoda i seca. Bé, relativament seca.

Gent honrada i treballadora, cal fastiguejar-se, va pensar. Si Filba es veia alguna vegada mínimament prop d'un treball honrat, l'enorme gastròpode acabaria marcint-se i morint com els seus avantpassats remots quan els cobrien de sal.

El bàrman es va acostar.

–Dopa voga noga –va grunyir Filba en llengua hutt, alçant dos dits.

El bàrman va assentir i va servir dues tasses d'alguna cosa groga i bombollejant que va col·locar davant del hutt. Filba se les va beure d'un glop, gairebé sense respirar entre una i altra.

–Ja veig que no ets dels que assaboreixen la beguda –va dir Den.

Filba va girar un enorme ull biliós en la seva direcció.

–La cervesa hutt cal beure-la ràpid –va explicar–. Si no, corroeix la gerra.

Den va fer que sí amb expressió sàvia. El bàrman li va omplir el got, i el periodista el va alçar.

–Per la guerra i els impostos –va dir, i va beure.

–Koochoo –va murmurar Filba.

Den no coneixia prou bé la llengua hutt per reconèixer la paraula, però pel to d’en Filba sonava a insult. Per descomptat, gairebé tot el que deia Filba sonava a insult. El sullustà va arronsar les espatlles. O Filba seguia tenint un problema amb ell o només s'estava esplaiant. En qualsevol cas, això a Den li preocupava més aviat poc. L'experiència li deia que hi havia molt pocs problemes en la galàxia que no poguessin curar-se, o almenys veure’ls amb la perspectiva adequada, amb una bona dosi d'alcohol o dels seus molts equivalents.

La pluja es va aturar tan ràpid com s'havia deslligat. Den va contemplar els tolls del sòl, sabent que en aquell ambient tan humit trigarien dies a evaporar-se. I abans que ho fessin, ja hauria tornat a ploure. Va preguntar a un bothan que estava recolzat a la barra, a uns pocs metres.

–Per què no li poseu un camp al sostre d'aquest lloc, perquè almenys estigui sec?

El bothan el va mirar.

–Mira, si pots aconseguir un de la central o trobar algun per aquí que no utilitzi ningú, jo el poso encantat. I no em suggereixis que ho arregli a la manera tradicional, es fa constantment. Quant aconseguim posar pegats en un forat, les espores obren un altre a mossegades.

Den es va encongir una altra vegada d'espatlles, amb la sensació que ho faria sovint a Drongar, i va tornar a concentrar-se en la beguda. Però abans de poder dedicar-li l'atenció que es mereixia, va veure a uns metres un grup assegut en una taula. Eren quatre: dos mascles i dues femelles. Un dels mascles era un zabrak, els altres eren humans. Den va fer una ganyota de desgrat. Malgrat que intentava ser tolerant i obert de ment, havia d'admetre que no li agradaven molt els humans. Tendien a ser més sorollosos que les altres espècies, i sempre hi havia un humà enredat quan es desfermava una baralla en un lloc així. Recordava una ocasió, a Rudrig, en la qual...

Va pestanyejar.

Una de les femelles humanes portava el vestit propi d'un Jedi.

No hi havia dubte. L'hàbit fosc amb caputxa, el sabre làser penjant del cinturó i, sobretot, una cosa tan indefinible com innegable en la seva forma de comportar-se: totes aquestes coses la identificaven, com si tingués un holoneó sobre el cap, amb la paraula «Jedi». L'Orde havia estat molt present en les holonotícies dels últims dies, va pensar en Den. Va sentir com se li accelerava el pols mentre pensava en les possibles implicacions de la seva presència a Drongar. Potser tenia alguna cosa a veure amb la bota. O amb quelcom més secret, més clandestí...

No podia ofegar la seva curiositat de periodista. Den va agafar la beguda i es va acostar a la taula.

Després de tot, el públic es mereixia saber.

Següent