Metges de guerra (IX)

Anterior

9

No tots els problemes mèdics de les tropes eren traumàtics. Hi havia una secció de l’Uquemer que allotjava a pacients amb malalties o infeccions no relacionades amb la batalla, però prou greus com per requerir observació. Al·lèrgies, febres idiopàtiques i una notable quantitat de malalties respiratòries, cosa que no resultava sorprenent amb l'aire ple d'espores, de pol·len i d'altres agents encara desconeguts. Cada planeta tenia els seus propis problemes mèdics: bacteris, virus i, en aquest cas, espores. L'estat de la medicina galàctica era tan avançat que podia curar-se a gairebé tots els pacients de gairebé tots els planetes, o almenys de mantenir-los amb vida gairebé sempre, però no totes les vegades. I a vegades, els efectes secundaris del tractament podien ser tan dolents com la cura.

Barriss Offee va estar d'acord a fer una guàrdia al pavelló perquè el seu ús de la Força era especialment adequat per a aquest tipus de tractament mèdic. La Força no podia tancar una ferida oberta, o almenys ella no tenia aquest tipus de control, però podia ajudar al debilitat sistema immunitari d'una persona malalta a superar els atacs d'agents patògens.

Mentre treballava, la padawan tenia altres coses al cap. L'explosió de la nau no havia estat cap accident; ho sabia amb tota certesa. Estaria el sabotatge relacionat d'alguna manera amb la part de la seva missió relacionada amb la bota? No hi havia una raó lògica per suposar-ho, però ella sentia que era així. Era una inspiració de la Força? O simple intuïció, quan no pura coincidència?

De moment, els seus contactes amb el personal de Drongar no havien despertat cap corrent fosc en la Força. Els metges, cirurgians, infermers i el personal de suport semblaven ser, en major o menor mesura, el que aparentaven. Sí, tots amagaven alguna cosa, tensions dissimulades o passions reprimides, però res que suggerís espionatge o robatori.

Evidentment, encara no havia conegut a tot el món i hi havia espècies a les que encara no podia llegir, en aquell punt de la seva formació Jedi. Com els hutt, per exemple. La ment d'un hutt podia ser molt relliscosa: quan arribava al centre d'algun se sentia com intentant agafar una bola de transpariacer empastifada amb lubricant de motor. Els qui millor se li donaven eren els seus. Tant que, en els últims anys, moltes vegades s'havia sentit desesperadament provinciana.

Un androide metge FX-7 li va lliurar el gràfic del pacient del Llit Verd. Com tots els clons eren exactament iguals, portaven al canell una etiqueta identificativa de l’Uquemer. El personal també havia posat petits adhesius de colors en els llits, de manera que, segons li havien explicat, les infermeres i els metges solien referir-se a ells com el Llit Roig, el Llit Blau, el Llit Morat, etcètera.

L'home del Llit Verd tenia una EOD, Malaltia d'Origen Desconegut, que feia que els seus vasos sanguinis es dilatessin de cop i volta, com si se sumís en un profund trauma. Encara no s'havia identificat l'agent causant. Per tant, el tractament consistia a mantenir la pressió sanguínia tan baixa que si intentava aixecar-se, o incorporar-se de forma brusca, s'esvaïa per falta de reg sanguini al cervell. L'especialista local en xenobiòtica, una humana anomenada Mal Ree Ohr, ho anomenava síncope ortostàtic hipotens d'origen idiopàtic, el que podia traduir-se com «algú que es desmaia sempre que intenta aixecar-se o incorporar-se amb rapidesa sense que sapiguem per què». Els metges donaven molta importància en aquest tipus d'etiquetes, com si el fet de donar nom a una malaltia pogués curar-la. Els curanderos Jedi intentaven anar molt més lluny a l'hora de tractar un malalt.

Vegem com funciona aquí, va pensar ella.

Es va acostar al llit. El soldat, la seva designació segons el gràfic era CT-914, semblava estar bé mentre es mantingués estirat. Acabaven d'administrar-li un histamínic que tenia com a efecte secundari la reducció de la pressió sanguínia. Si no podien curar la malaltia, alleujarien als seus símptomes el millor que poguessin.

–Hola. Sóc la Jedi Offee. Com et trobes avui?

–Em trobo bé –va dir ell sense afegir res més.

–Incorpora’t una mica, si us plau.

Així ho va fer. Dos segons després, va posar els ulls en blanc i va tornar a caure al llit, inconscient.

Un aplaudiment per a la nova medicació.

El soldat es va recuperar al cap d'uns segons. Va obrir els ulls.

–Digues el que acaba de passar –va dir Barriss.

–Em vaig incorporar i em vaig esvanir. Una altra vegada.

Ella no portava molt temps en aquell planeta, però havia après que els soldats clon tendien a ser una miqueta literals i taciturns en el seu procés comunicatiu. Quan se'ls preguntava alguna cosa, responien amb precisió, però no solien oferir més informació de la necessària.

–Quant de temps has estat inconscient?

–Tretze segons.

La seguretat en la seva veu va deixar a Barriss bocabadada.

–Com ho saps?

–Hi ha un crono a la paret darrere teu.

Barriss va mirar per sobre de la seva espatlla. Allà hi era. Sentint-se una mica ximpleta, va dir:

–Sóc remeiera Jedi, CT-914. Tinc certes habilitats que podrien ser-te útils. I, amb el teu permís, intentaré ajudar-te.

Un somriure es va dibuixar a la cara del soldat.

–Que potser tinc una altra opció, Jedi Offee?

Això li va fer somriure a ella també. Una broma. La primera que sentia d’un clon. Encara que tampoc solia conversar amb ells.

Ella va respirar fondo, expulsant dels pulmons tot l'aire que va poder, i va procurar relaxar-se, deixant que tornessin a omplir-se. Va repetir el procés. Respiració en onades, li havia dit la seva mentora. Sempre funcionava: sentir com es relaxava, passant a un estat mental cada vegada més receptiu a la Força. Un lloc tranquil i serè, lliure de records i expectatives de futur, on deixava de ser la padawan Barriss Offee per ser un canal de la Força viva.

Estava allà per a ella, com sempre. La va utilitzar per temptejar el seu entorn i es va introduir en el camp d'energia del soldat, buscant el que estava malament en ell.

Ah. Aquí hi era. Una pertorbació en la seva xarxa neuronal, centrada en l'hipotàlem. No semblava haver cap causa patògena. No va percebre formes de vida microscòpiques llevat de les que havien de ser-hi, però el cervell d'aquell home havia estat danyat d'alguna manera. Podia «veure» una formació maligna de color vermell brillant, i va tranquil·litzar la lesió emprant la Força, «acariciant-la» amb ones d'èter fins que la resplendor es va esvair.

Llavors es va retirar. Tornar sempre li resultava una mica desorientador. Es va concentrar i va obrir els ulls. CT-914 l'estava mirant.

–Incorpora’t, si us plau –va dir ella.

El pacient ho va fer. Al cap d'uns segons, seguia conscient.

–A veure si pots posar-te dempeus.

Ell va treure les cames per la vora del llit de durescuma, va posar els peus a terra i es va aixecar.

–Et sents bé? –va preguntar ella.

–Sí. Em sento bé –ell es va ajupir amb les cames estirades, va posar les mans a terra, es va alçar sobre els talons i va obrir els braços–. Ni marejat ni desorientat ni res –va comentar.

–D'acord. Si us plau, torna al llit. En breu vindrà algú a reconèixer-te. Podràs sortir d'aquí si no tornes a posar-te malament.

Ell va tornar al llit.

–Gràcies, Jedi Offee. M'encantarà tornar a la meva unitat i a la meva missió.

–De res.

Mentre Barriss es tornava per acostar-se al següent pacient, es va fixar en el crono de la paret. El que va veure li va sorprendre. Hi havia passat poc més d'una hora des que havia començat a parlar amb CT-914. Havia estat una hora dreta, immersa en la Força, però tot just havien estat segons per a ella.

Aquestes coses seguien sorprenent-li.

El Llit Indi era el següent...

***

La trucada va arribar fins i tot abans del que Bleyd esperava. De fet, va arribar en persona.

El representant de Sol Negre estava assegut a l'altra banda de l'escriptori, i la seva actitud demostrava quelcom més que seguretat en si mateix: era repugnantment petulant. I per què no anava a ser-ho? Era un criminal de carrera, el delegat d'un dels majors sindicats de criminals de la galàxia. I, a més, Mathal, com es feia dir, era enorme i musculós, amb una pistola làser lligada a la cama dreta i una vibrodaga enfundada al maluc esquerra. I té pinta de saber utilitzar-les, va pensar Bleyd. Bé.

Mathal acabava de comunicar-li l'oferta de Sol Negre. Més aviat un ultimàtum. No volien més bota.

Ho volien tot.

–Podem aconseguir un gran preu per a tota la que pugui lliurar-nos –va dir.

Bleyd hauria enarcat una cella de tenir-la. Però es va limitar a somriure i assentir mentre pensava que aquest humà era ximple. De debò creia que no hi havia salvaguardes al planeta? Hi havia algunes coses que resultaven massa arriscades fins i tot per al comandant de les unitats mèdiques de la República, i sagnar la valuosa collita més del que Filba i ell ja ho feien s’acabaria notant.

A Mathal i als seus caps els hi era igual. Eren cobdiciosos i ho volien tot, i si això deixava a Bleyd convertit en una columneta de fum que sortia d'un cràter, doncs se sentia.

–El tracte és que vostè augmenti la producció i els enviaments. Nosaltres situem una nau gran fora de l'abast dels sensors. Tenim una Damoriana Nou Mil que podria transportar mig planeta; oblideu-vos d'aquesta ferralla d’YT-1300F que han estat fent servir. Pugen la mercaderia, omplen els cellers, li paguem i a córrer. Tothom es folra, tothom content.

A Bleyd li van donar ganes de riure. Sí, ja. I la meva cara sortirà en totes les holoemissions de criminals més buscats d'aquí a Coruscant mentre vosaltres quedeu en l'anonimat. Quin tracte.

Encara que Sol Negre li deixés viure després de la transacció, i no pensava apostar-hi el yuthrael, encara que aconseguís pastar una fortuna, no n'hi hauria prou per compensar una vida en constant fugida. Sempre mirant per sobre l'espatlla per veure si li seguien els oficials de la República. Sense poder relaxar-se, sense tornar a contemplar una nit de lluna a Saki. No, gràcies. Bleyd sabia que l'única manera de ser un delinqüent d'èxit era cometent un delicte del qual ningú s'assabentés. No calia que fos perfecte, només un que no pogués portar a ningú a la seva porta. Si compraves un làser sense registrar, l’usaves una nit fosca contra algú a qui no t’unís cap connexió evident, i fugies a corre-cuita, era bastant probable que mai et relacionessin amb l'assassinat. Però si segrestaves un vaixell de càrrega que transporta mercaderia il·legal de gran valor com la bota, més et valia començar a acostumar-te al menjar que donaven a la presó.

Però va dir a Mathal:

–D'acord. Potser tardi una mica a organitzar-ho.

L'home va somriure, mostrant la seva malmesa dentadura.

–Podem portar una nau aquí a, diguem, mig mes local. Això hauria de ser suficient, no creu?

Bleyd va somriure al seu torn. Observa els meus ullals, humà.

–Doncs sí, això hauria de ser suficient.

Per descomptat, és igual el que jo digui, perquè això no arribarà a passar mai, i tu no diràs res als teus caps.

–Llavors suposo que això és tot –va dir Mathal–. Menys el del seu, això..., ajudant. Segueix el llimac ficat en això?

–Filba és un empleat lleial i fiable –va dir Bleyd, formulant sense problemes aquella mentida. La veritat era que es fiava molt poc d’en Filba perquè sabia que podia trair-lo en qualsevol moment, sense dubtar-ho.

–Excel·lent. Tornaré amb el meu Vigo i posarem en marxa l'operació.

Tornes a equivocar-te, amic meu, va pensar Bleyd. La «operació» en què et trauré les vísceres comença ara mateix.

–Sí, sí. Ah, una altra cosa –va afegir en veu alta–. Tinc una partida petita però extraordinària ficada en carbonita, un producte d'alta gradació. M'agradaria enviar-la al seu Vigo en senyal de bona voluntat.

–Alta gradació, eh? Quant?

–No gaire –Bleyd va arronsar les espatlles, com llevant-li importància–. Cinc quilos o així.

–Excel·lent –va dir l’humà–. El meu Vigo estarà satisfet.

–I jo me n'alegro de sentir-ho –Bleyd es va posar dret–. Vaig haver d’ocultar-ho, és clar. Li faria res acompanyar-me? Està a l'hangar de quarantena.

En Mathal va vacil·lar un moment.

–Quarantena? Com allò de les malalties contagioses?

–No, no, res d'això. Tot el que procedeix del planeta s'ha d'esterilitzar, irradiar, com a mesura de seguretat. Com ja sabrà, Drongar és un enorme embornal de patògens exòtics. L'hangar està net, i jo mantinc el pas restringit perquè ningú trobi coses que no vull que trobin..., com el que tinc per a tu.

Mathal va assentir.

–Molt intel·ligent. Potser vulgui considerar la possibilitat de treballar per a Sol Negre quan acabi aquesta guerra, almirall. A algú com vostè li aniria molt bé.

–És massa amable –Bleyd li va indicar que fos davant–. Li sembla si anem a recollir el regal del Vigo?

–Estic a les teves mans –va dir Mathal.

Aquest cop, Bleyd va haver d'esforçar-se per contenir el somriure.

***

Den Dhur va fer un gest al bàrman per atreure la seva atenció i va assenyalar les gerres buides sobre la taula, alçant dos dits. El cambrer, que aquesta vegada no era el taciturn ortolà, va assentir.

Den va tornar a mirar l'ésser que tenia davant seu, una rabassut mecànic ugnaught, especialista en equips mèdics i anomenat Roran Zuzz, que era més ample que llarg.

–Fascinant –va dir Den–. Explica’m més.

Zuzz va aprofitar el que quedava del repugnant beuratge que feia servir per alterar la seva química cerebral i va deixar el got a la taula. L'olor, pertanyent a alguna classe d’intoxicant derivat del carboxil, recordava a Den a un reptador mell que portés una setmana mort, i no es va considerar afortunat per conèixer semblant referència. L'etiqueta de l'ampolla, que l'androide havia deixat sobre la taula, deia: «CERVESA ROJA TYRUSIANA», i la lletra petita deia: «PERQUÈ EL GROC NO QUEDA BÉ A L'ESPAI». Què significarà això?, es va preguntar en Den.

–Pos mira, jo te dic que questa feina és de les més xungues que hi ha en el servei, t'aposto el que vulguis.

Tenia un bàsic bastant simple. Els ugnaughts no solien molestar-se a aprendre l'idioma comú de la galàxia llevat que s’hi veiessin obligats, però Den havia sentit i entès coses molt pitjors.

–Els metges estan vinga a xisclar to l’estona: «Arregla això, arregla allò altre», com si a mi em sortissin les peces de recanvi pel cul! Els recanvis no abunden en aquest planeta, saps? Metges... –va murmurar, contemplant fixament les restes de la seva beguda.

L'androide cambrer es va acostar i va posar una ronda nova a taula. Va xiular alguna cosa, i Den li va fer senyals amb impaciència perquè se n'anés.

–Sí, sí, anota-ho en compte.

L'androide va xiular a manera d'afirmació i es va allunyar rodant.

–Tu treballes amb Filba, no?

El tècnic va agafar la nova gerra i es va empassar un terç d'un glop.

–Coi, què bo està això. Què stava dient?

–Deies que treballes amb Filba.

Zuzz va negar amb el cap.

–Els hutt són pitjors que els humans. D'allò més picallós i primmirats que hi ha, m'entens?

Den va assentir.

–Sí, t'entenc perfectament. Vist un, vistos tots.

L’ugnaught el va mirar amb un ull lleganyós. Compte, Den. No està prou begut com perquè comencis a parlar com si fóssiu amics de tota la vida.

Zuzz va rotar.

–O sigui, estic intentant resetejar tot el sistema de biosensors per a Recuperació de totes i cadascuna de les màquines, i al hutt no se li pot ficar pressa perquè aconsegueixi un calibrador decent.

–No m'ho puc creure –va dir en Den–. Quina escòria.

–Ja et dic, tiu –Mirà al seu voltant, i després es va tirar cap endavant–. Entre tu i jo... –va dir en veu baixa i llisquívol–. El hutt es porta algu entre mans. Crec que els crèdits van anar a parar a la seua butxaca, m'entens el que et vull dir?

–Ah, sí?

–Doncs si. He estat vigilant-lo. Està traient l'herba d'algun lloc, em segueixes?

–Sí, és clar, noi –va dir en Den.

Va somriure. Filba anava a lamentar profundament haver-se creuat en el camí d’en Den Dhur. Podia escanejar això i ingressar al banc.

Següent