Intermezzo (I)

MedStar: INTERMEZZO

MICHAEL REAVES & STEVE PERRY

I

En Jos va extreure una estella de duracer esmolat i dentat, la meitat d'ampla que la seva mà, del ventre del soldat ferit, i la va deixar caure a la safata que la Tolk estava sostenint. No va ressonar en xocar contra ella; algú s'havia cansat de sentir aquest soroll particular un cop i un altre, i havia folrat les safates de metall amb velles làmines d'aïllament de microxip, espès i elàstic. Ara, quan un cirurgià extreia metralla d'un pacient i la deixava caure al plat, el so era esmorteït, un suau cop sense major conseqüència.

No és una mala idea, va pensar Jos. Per descomptat, el nou so el va irritar gairebé tant com ho feia el vell. Més, potser. Però la veritat és que moltes coses irritaven a Jos aquests dies. Haver de romandre-hi durant hores i treure trossos curts i gruixuts de metall esmolat dels carbonitzats i destrossats òrgans estava a la part alta d'aquesta llista. Això feia que folrar safates quirúrgiques per atenuar l'estrèpit semblés bastant insignificant.

De debò vols fer això, Jos?, va preguntar la seva veu interior. De debò vols pensar sobre la inutilitat de coses?

No. No volia.

Com si el que ell volgués importés molt.

Els refrigeradors d'aire estaven fets malbé una altra vegada, a causa de la putrefacció per espores; res inusual allà. La calor tropical humit es va filtrar a la SO, tornant l'aire mullat, provocant suor i no permetent evaporar-se. L'olor de floridura era omnipresent, camuflant fàcilment l'aroma d’ozó dels camps antisèptics, així com el més desagradable olor químic de l'herbicida amb què cobrien periòdicament les parets. La infestació d'espores havia estat particularment penosa des del trasllat de les planes de Jasserak als altiplans. Tothom portava mascareta amb microfiltres i ulleres protectores, tant fora com dins, i no era paranoia; tres humans, una kubaz, i un ugnaught eren a la infermeria ara mateix sent tractats per neumocontosis ascomicètica. Jos havia vist centenars d'éssers d'aquestes espècies, i d'altres també, patint nafra de pulmó en fase terminal, com era normalment coneguda aquesta malaltia. No era bonic. Alguns tenien febres prou altes com per cuinar-se literalment en els seus propis sucs.

I l'àrea de l'altiplà era considerada un dels punts més bells del planeta.

Jos va subjectar un parell de petits torniquets i va fer que la Tolk rentés la ferida amb l'esponja. Ell mirava la ferida amb ull crític. No tenia massa mala pinta. El droide va poder tancar-la amb un tap de cola, i si el soldat clon no contreia nafra de pulmó, putrefacció de melsa, o algun altre tipus d'infecció a la zona ferida en les pròximes 24 hores, probablement sobreviuria per lluitar un altre dia.

–Dóna-li al droide perquè el tanqui –va dir Jos a Tolk. Sospirà–. I digues-li al nostre proper convidat que la seva taula està llesta.

La sala d'operacions era provisional, fins i tot més de l'usual, ja que acabava de ser instal·lada. Els Uquemers s'havien dissenyat per resituar-se ràpidament –d'aquí el "mòbil" en Unitat Quirúrgica Mòbil de la República– però només s'havien fet servir per desplaçar-se una vegada des que Jos estava en aquest món sobreescalfat, i això havia estat feia menys d'una setmana. Hi havia semblat l'opció més prudent, atès que els Separatistes estaven muntant una ofensiva més gran per empènyer a la República més enllà de les línies del front, llançant morters, aniquilant amb làsers i raigs de partícules, i, en general, arrasant el lloc. La reubicació havia estat de llibre, segons l'informe oficial, amb una pèrdua mínima d'equip, pacients, i personal.

Per descomptat, una de les baixes havia resultat ser el millor amic d’en Jos.

Jos va llançar un altre sospir. Gairebé han passat quinze minuts des de l'última vegada que vaig pensar en Zan. Ha de ser un nou record.

Zan Yant, un zabrak del món de Talus, havia estat cirurgià i un músic reconegut, així com el company de cubicle d’en Jos, i l'ànima més amable que qualsevol podria demanar. Ara Zan era mort, un dany col·lateral en una guerra que havia odiat amb una passió que semblava reservada per a aquells de temperament artístic. Zan Yant, plançó d'una adinerada família de mercaders, compositor d’études clàssics, sonates, conserlistes, i altres treballs de geni musical, era mort, i no hi havia cap sentit en això. Cap propòsit, i cap excusa.

No hi havia patit; quedava aquest consol, almenys. Un resquill de metralla, més fi que un pèl de bantha, s'havia allotjat en el node del gangli anterior del zabrak, a la base del seu crani, enderrocant-lo a l'instant. Va ser –com tots deien– anàleg a apagar l'interruptor principal al clatell d'un androide de protocol. Així de ràpid i sense dolor.

La diferència crucial era, per descomptat, que un sempre podria encendre de nou a un androide.

Un parell de soldats clon, servint com a zeladors, van portar en una llitera al proper pacient. Aquest tipus de treball de suport devia haver estat fet per droides programats, però algun tipus d'òxid o corrosió havia atacat les juntes en molts dels éssers mecànics i, com a resultat, més de la meitat d'ells estava fora de servei.

Era una situació dement. Ell era el cirurgià en cap, després de tot, i capità, el segon en la línia de comandament després de coronel D'Arc Vaetes. Suposadament, no hauria de tenir els braços ficats fins als colzes en els intestins purpuris dels soldats clon, arrencant trossos de metall i aplicant coagulants. Però les condicions en aquest món havien endarrerit el rellotge uns mil·lennis, i ara treballaven sota pressió, en condicions primitives que massa sovint proporcionaven la mort en lloc de renovada vida per a qualsevol que estigués sota els seus escalpels làser.

Tolk le Trene, la seva infermera ajudant, mirava a la pantalla de dades l'informe del següent clon ferit.

–Cremades de partícules i lesions per compressió, segons el metge de campanya.

Ràpidament va informar de l'estat de la pressió sanguínia, respiració i ritme cardíac mentre Jos assentia absent. Tot que ell volia fer era arrossegar-se a la seva tenda i dormir; durant una setmana, un mes, el temps que fes falta fins que aquesta destructiva guerra hagués acabat. Costava massa esforç pensar, recordar, fins i tot respirar, com per damunt practicar cirurgia. Però no hi havia una altra opció.

–Fiquem-lo en fluids –va dir a l'altra infermera. Es va tornar cap a la Tolk–. Quant de temps podem mantenir-lo en el tanc de bacta?

–Quaranta-cinc minuts, com a màxim.

No n'hi havia prou, i Jos ho sabia. I un tractament parcial de les lesions i del teixit necròtic podria ser pitjor que no submergir-lo, ja que augmentaria el risc d'infecció.

–Prepara’l per a un tractament amb màser.

I fes algun encantament sobre ell i canta, ja que estàs en això.

Estava tan cansat i deprimit que fins i tot la presència de la seva estimada Tolk, normalment més que suficient per aixecar el seu esperit sota les condicions més adverses, no li va alegrar ara. Recentment havien reconciliat les seves diferències després de la mort d’en Zan, i ell sentia que hauria de ser la forma de vida més feliç de la galàxia; en canvi, sentia una barreja d'emocions trobades, de les quals la menor no era la culpa per estar viu i enamorat.

Sabia que havia de passar per això. El pesar era un procés que no podia apressar-se o rebutjar. I Tolk ho comprenia. A més de ser infermera, també era lorrdiana; la seva habilitat de llegir l'idioma del cos d'altres ratllava en la telepatia. Ella va saber que ell ara mateix necessitava espai més que res.

Darrere d'ell, amortallat dins una túnica amb una gran caputxa, romania un dels Silenciosos, aquesta misteriosa germanor que amb la seva mera presència semblava d'alguna manera ajudar als pacients a recuperar-se. Ningú sabia si l'efecte era panacea o placebo, però ningú podia negar que fos real.

El que sigui que facin, va pensar Jos, ajuda d'alguna manera.

***

Per fi tornaven a tenir una mena de cantina, i Den Dhur, reporter estrella de l’HoloRed, va ser el segon a la fila quan les portes van obrir. Hauria estat el primer, però, sent un sullustà, la seva baixa estatura i pes ho havien convençut de no molestar al bothan més gran davant d'ell.

Afortunadament, els bothans tendeixen a beure material simple, cerveses embotellades i similars, de manera que Baloob, el cambrer ortolà, el va poder atendre prou ràpid. Aquesta primera beguda era la important; necessitaves que baixés ràpidament.

Den va veure a doc Vondar uns llocs darrere d'ell, el que no era ben bé una sorpresa. La cantina havia estat últimament la segona llar d’en Jos; si no era a la SO bombant fluids en algun pacient, estava en una taula a la taverna escassament il·luminada bombejant-se fluids a si mateix. I qui podria culpar-lo? El seu millor company, el cirurgià zabrak Zan Yant, havia mort només feia uns dies. Den no era humà, però emocions com el pesar i la pèrdua eren bastant universals. No podies estar conscient i no sentir.

–Un Rebentador bantha, no? –va preguntar l’ortolà. Va netejar la seva suada front blava amb un drap lligat a la seva rabassuda cintura.

–I tant. I tan aviat com puguis veure la meva cara a través del vidre, prepara un altre.

–Cap problema. No vull haver de mirar la teva cara més del necessari –va dir Baloob. Va començar a preparar la beguda mentre Den es va dirigir cap a una petita taula encara buida. Va cridar a Jos pel camí.

–Ei, doc. Aquí.

En Jos va mirar a Den com si mai l’hagués vist abans però es va girar i va caminar cap a ell. Es va moure com una criatura no-morta en un holo d'horror.

Pobre humà. Aquesta és la seva primera guerra, i Zan Yant és el primer amic real que ha perdut en ella. Den va comprendre amb una mica de sorpresa que ell ni tan sols podia recordar la seva primera guerra i el primer amic que havia vist matar. Tots s’esborronaven junts en un llarg record de sang i caos.

Un droide cambrer va passar pel seu costat. Den li va fer un senyal, captant la seva atenció.

–Digues al nassut que faci un altre Rebentador per al meu amic –va dir, assenyalant a Jos aproximant-se.

–És clar, senyor –va dir el droide, i es va dirigir cap a la barra.

Den va tornar a seure i va beure a glops la seva beguda. No era doctor, però sabia què prescriure en aquest cas particular.

Barriss Offee va entrar a la cantina. Realment no volia una beguda, i, com padawan Jedi, se suposava que de totes formes no havia de beure. No era una prohibició, però el Consell no aprovava que els membres més joves de l'Orde s’emborratxessin. Barriss havia ignorat aquesta pauta algunes vegades; l'última vegada havia estat feia una setmana, quan va morir Zan Yant. S'havia pres diverses gerres de cervesa, més per acompanyar a Jos, Den i els altres que per ajudar-se a si mateixa a superar la tragèdia. La Força sempre hi era amb ella per ajudar-la a tractar amb aquestes situacions.

Ella també estava cansada de la seva rotació en la unitat mèdica, i de vegades estar al voltant d'altres persones li ajudava a aclarir-se una mica. Encara que el seu entrenament com a potencial Cavaller Jedi li donava reserves de les que la majoria dels éssers no tenien, tenir cura dels ferits i moribunds durant tot un torn era esgotador, fins i tot amb l'ajuda de la Força.

Barriss encara es preguntava per què la Mestra Luminara Unduli l'havia enviat allà, a Drongar. La galàxia tenia més necessitat de Cavallers Jedi que doctors en la sèrie d'enfrontaments galàctics que havien arribat a ser coneguts com les Guerres Clon. Encara que ella no era tècnicament una Cavaller, havent de completar el seu entrenament encara, seguia sense poder evitar sentir que els seus talents s'estaven desaprofitant en aquest lloc. Després de tot, per ventura no havia ajudat a derrotar a les forces d’en Dooku a la sorra de Geonosis? No hi havia lluitat braç a braç amb els llegendaris Kenobi i Skywalker a Ansion, i jugat allà un paper clau en la consecució d'un tractat de pau? Encara que intentava en la mesura del possible acceptar la decisió de la seva Mestra amb humilitat i agraïment, i tot i la noblesa intrínseca del treball de remeiera, encara se sentia de vegades frustrada sota el jou de la seva assignació en aquest lloc.

Va veure al reporter Den Dhur i al capità Vondar asseguts junts, i com el petit sullustà li feia un senyal. Va somriure en resposta.

–Bona nit, Jedi Offee –va dir una veu de darrere d'ella.

Es va tornar per veure l’androide de protocol I-5YQ entrant a la cantina darrere d'ella.

–I-5. Com estàs? –Semblava estrany estar preguntant a un droide per la seva salut, però per descomptat I-5 era un droide singular en molts aspectes. La majoria de la gent trobava difícil, després de més d'uns minuts de conversa, pensar en la unitat com un "allò"; el pronom apropiat per I-5 era definitivament "ell". La personalitat continguda dins d'aquest cervell positrònic era massa individual per ser asexual.

–Cap canvi substancial per informar –va explicar–. Encara estic treballant en completar la meva restauració de memòria.

–Algun progrés?

Ell va encongir les espatlles de manera notablement humana.

–Res per llançar coets. Estava esperant descobrir que sóc el governant deposat de M4-78, però fins ara no he tingut aquesta sort.

Barriss va somriure. M4-78 era el planeta llegendari de droides, datat suposadament molt abans de l'Antiga República. El sentit d'humor d'I-5 –el sol fet que un droide pogués tenir sentit de l'humor– encara li sorprenia en alguns moments.

Ella va assenyalar la taula.

–Et faria res unir-te a nosaltres?

–Algú ha vist a Klo últimament? –va preguntar Den als assistents. Normalment estarien jugant al sàbacc, però tothom estava massa cansat com per concentrar-se.

Tolk va arribar a temps de sentir la pregunta.

–Està fins a dalt de treball –va dir–. Té molts pacients infeliços i apesarats.

–Ja m'imagino –va dir Jos, sent curós de no deixar relliscar les seves paraules. Després del Rebentador, havia seguit amb un parell de Fresques de Coruscant i estava bastant begut, però no va voler deixar de veure fins a quin punt estava malament. Va notar que Den li mirava.

–Què? –va preguntar, i va quedar sorprès de com d’irat que sonava.

–Has parlat ja amb ell?

–Amb qui?

Den va gesticular, suaument.

–Amb Mèrit. Klo Mèrit, el Gran Tipus, l’equani, recordes? El nostre mentalista resident, el tipus que posa pegats psíquics com tu poses pegats a cossos?

–Jo? –Va dir Jos–. No –negà amb el cap–. No.

Va notar l'expressió a la cara de la Tolk i va saber el que volia dir, perquè ja ho havia dit tres o quatre vegades: Vés a veure l’èmpata. Deixa’l ajudar-te amb això. Aquest és el seu treball, això és el que ell fa.

Però ell no volia la seva ajuda. Feia mal, cert, però havia de fer mal. Per això també va rebutjar l'oferta de la Barriss d'oferir-li consol a través de la Força. El seu amic era mort, i això no era una cosa que un home pogués –o degués– deixar passar encongint-se d'espatlles.

I no és que la seva mort hagués tingut molt sentit. Zan havia mort per una planta. L'exèrcit clon de la República era aquí a Drongar lliurant una guerra contra la força droide Separatista per una sola raó: la bota, una rara planta que podia esdevenir una droga, una panacea, que servia de moltes maneres a moltes espècies; podia usar-se com antibiòtic, antipirètic, narcòtic, o somnífer, depenent de la forma de vida a la qual s’administrés. La llista era llarga, i seguia creixent encara més conforme els científics de la República experimentaven amb diverses variacions d'ella. Semblava tenir pocs efectes secundaris, si és que en tenia algun. Era de debò una droga miraculosa; però l'estructura cel·lular de la bota era tan fràgil que qualsevol vibració més forta que l'avanç d'un droide segador podria matar-la. Això usualment impedia que les faccions bel·licoses es llancessin l'una a l'altra amb res que fes un espetec massa gran. Però no sempre.

La bota creixia salvatge en els pantans del continent del sud de Tanlassa, i la República i els Separatistes volien tanta d'ella com poguessin aconseguir. No tenia beneficis específics per als éssers mecànics, però les forces del Comte Dooku no eren tot droides; hi havia suficients éssers biològics que podrien usar el que la planta els oferia.

La ironia fonamental era que la llista aparentment interminable de cures miraculoses es va prohibir per al seu ús a Drongar. Es va prohibir a Jos i als altres doctors que usessin la bota per ajudar a les mateixes tropes que lluitaven per protegir-la; es conservava per al seu ús en batalles més importants en altres mons. Zan havia lluitat contra això, havia anat fins a l'extrem de tractar il·legalment a diversos pacients amb un destil·lat de la planta. Llàstima que el que li havia abatut havia estat una de les poques coses que la fenomenal planta no podia curar.

El somni d’en Jos va ser interromput per un so massa familiar, creixent en la distància. Va alçar la mirada i va veure que els altres ho estaven sentint també. El brunzit va penetrar la sorollosa cantina, un so que tots coneixien i tots odiaven: aeroambulàncies.

–Comença l'espectacle –va dir Jos, acabant la seva beguda.

Es va dirigir fora de la cantina, col·locant-se una màscara amb filtre mentre l'aire sufocant del migdia drongarí li embolicava com la llengua d'un rontu. Barriss i Tolk el van seguir. Va veure a Leemoth i als altres cirurgians que s'aproximen als seus boxes. El camí de tots va convergir a la plataforma de desembarcament que també servia com a àrea de diagnòstic. El primer dels transports estava aterrant, amb els seus elevadors de repulsió aixecant pols i espores, i Jos ja podia veure que anava a ser un de dolent.

El coronel Vaetes va agafar a Jos mentre s'estava col·locant la bata i els guants.

–La taula sis és teva –va dir–. I serà millor que et donis pressa.

Jos no va qüestionar al seu cap. Després de tot, no li importava. Talla, encola, subjecta amb grapes, cus, un clon era igual que el següent. No volia dir res, era igual; cosit un, cosits tots.

Però quan s'acostava a la taula i va mirar al pacient, va sentir una esgarrifança tan freda com si s'hagués submergit en un camp criogènic.

Zan!

Llavors, quan es va acostar més, va comprendre el seu error. Sí, el pacient era un home zabrak, però els tatuatges eren diferents, tot i que les banyes seguien el mateix patró. Era un error en el qual caure fàcilment, donat el seu estat en els últims dies.

El seu sotrac va desaparèixer. Per descomptat que no era Zan. Ell havia vist el cos d’en Zan. Estava mort, per sempre.

Tolk estava col·locant els instruments, i la infermera de torn estava connectant tensors, generadors de pressió i làmpades de camp estèril quan ell va arribar.

–No sabia que teníem més personal zabrak –va dir.

–No el tenim –va dir la Tolk–. És un mercenari Separatista. Va ser abatut darrere de les nostres línies.

No havia tingut ocasió de treballar en cap des de la mort d’en Zan. Una ràpida onada d'ira va passar sobre ell.

–Que qualsevol altre s'ocupi d'aquest –va dir.

Vaetes es va enfrontar de nou a Jos.

–Ningú pot fer-ho. Tu ets l'expert en l'anatomia zabrak, Jos. L'escàner de ressonància magnètica mostra un petit tros de metralla contra el seu plexe sub-esternal, un fragment d'un altre en el seu dotzè nervi circuncollar, i diversos altres trossos de metall aquí i allà. El tenim en immobilina.

–Genial –va dir Jos, recordant els dies en què treballava com a resident quirúrgic al Gran Zoo. Hi havia tingut gran quantitat de pacients zabrak, després que el transport d'un grup de visitants hagués xocat. Hi havia ajudat a més de quaranta cirurgies en cinc dies–. Serà difícil. Si movem el plexe encara que sigui una mica, entrarà en xoc sistèmic i morirà. Una molèstia al CC-12, i viurà, però serà només un tros de carn del coll per sota.

Per això li estaven administrant immobilina, un paralitzador; qualsevol moviment, per petit que fos, podria ser desastrós.

Mentre parlava, Jos va sentir el so d'una altra aeroambuàancia apropant-se.

–Llavors serà millor que comencis –va respondre Vaetes–. Necessitarem la taula. Aviat.

–Coronel... –va començar Jos.

–Ho sé. És un combatent enemic i ara mateix no ets massa aficionat a ells. Però també és un oficial d'alt rang, i la IR el vol viu i parlant.

–La Intel·ligència de la República, el major oxímoron que mai hagi hagut, no és la meva preocupació.

–No, però la cirurgia si. Ell és el teu pacient; en tingues cura, doctor Vondar.

Pels ulls del Creador, va pensar Jos. Va entrar al camp estèril, parpellejant quan els llums antipatògens van brillar sobre ell.

–Escàner?

Tolk va assenyalar a la infermera de torn, que va sostenir la pantalla de dades amb la imatge de l'anatomia del ferit zabrak en ella.

Aquestes begudes estaven tornant per espantar-lo. Ja era massa tard per a un glop de suc anti-ressaca. Fins i tot serè, relaxat, i descansat, aquesta classe de cosa era neurocirurgia espinosa, i estava mig borratxo, tens, i exhaust. No apostaria un decicrèdit contra el títol de propietat d'un creuer estel·lar de luxe per les oportunitats de supervivència d'aquest tipus.

–Un humà? –va dir una veu profunda i gutural–. No podien trobar un metge de veritat?

El zabrak aparentment encara estava despert.

–Qui s'encarrega de l'anestèsia? –va preguntar Jos–. Per què està parlant aquest pacient?

–Ni tan sols has començat a llescar-me encara i ja has infringit les regles, eh, humà? Bona sorpresa, aquesta.

En Jos va serrar les dents.

–Que algú posi a aquest pacient a dormir, si us plau. Ara.

–Què passa? –va preguntar el zabrak–. No tens els nodes per matar-me mentre et miro als ulls?

Jos llençà una ferotge mirada al pacient ferit.

–Creus que és una brillant idea fastiguejar al cirurgià que està a punt d'obrir-te com un trikaloo del Dia de Festa?

El zabrak va somriure amb menyspreu. Molta gent podria no haver reconegut l'expressió, però Jos havia viscut amb Zan durant mesos, i la coneixia.

–Continua i talla alguna cosa fatal, humà. Estaràs fent-me un favor. Si sobrevisc, els teus rebrega-cervells m’espremeran com a una esponja de mar per treure el que sé. Mort ràpida o tortura lenta, què triaries?

–Nosaltres no torturem als presoners.

El zabrak va riure. Li va doldre en fer-ho, Jos podria assegurar-ho. Millor, va pensar, i estava sorprès del ferotge plaer que sentia.

–No surts molt, oi? –va preguntar el zabrak.

Jos es va concentrar en la seva respiració. No deixis que pugui amb tu.

–Com et dius, zabrak?

–I a tu què t'importa, humà?

–Curiositat, només. Després de tot, t’estaré obrint en uns minuts. Jo sóc el doctor Jos Vondar, per cert.

–Planejant llegir el meu epitafi?

Jos no va poder evitar-ho.

–Potser, si tinc sort.

El zabrak va aconseguir riure de nou, encara que va tornar a costar-li bastant.

–Sar Omant –va dir–. En realitat, és coronel Sar Omant, dels cossos Mercenaris Independents. Al teu servei... desafortunadament.

L’anestesista es va presentar per fi i va plantar un pegat dèrmic al coll del coronel Omant.

–Em sap greu, doctor Vondar –va dir–. Havia de trobar suficient phyleol sòdic per al seu pes.

En Jos va assentir. Per descomptat, la fisiologia d'un zabrak requeria un anestèsic especial. No és que tinguessin massa d'això per aquí tirat.

Els ulls del zabrak van començar a girar, posant-se en blanc. Abans que perdés la consciència, va aconseguir dir algunes paraules més:

–Ioz noy jitat...

–Què va ser això? –va preguntar la Tolk–. Una oració?

En Jos va fer petar les seves dents de nou.

–No. Una maledicció.

Començant, Jos va comprendre que anava a haver de fer la cirurgia en dues parts. El CC-12 era el més fàcil dels dos procediments, en la mesura que prendria només una hora com a màxim acabar amb això. El plexe sub-esternal podria esperar; no mataria al zabrak per tal que fos immobilitzat. Jos podria extreure el primer fragment i, si no causava més danys al nervi circuncollar, el pacient seria capaç de caminar, assumint que no morís durant el segon procediment.

Seria tan fàcil ficar la pota. Ni tan sols els millors mestres cirurgians de l'Hospital de Coruscant podrien extreure un projectil de la mida de la punta del dit polze d'una àrea tan sensible com el plexe d'un zabrak sense posar al pacient en xoc sistèmic. Ningú podria assenyalar amb el dit a Jos si Sar Omant no sobrevivia. Simplement amb empènyer lleugerament mentre treus el resquill, només amb tirar-li bruscament d'un cabell...

O podria danyar el CC-12 una mica i paralitzar al bastard. Salvar la seva vida però deixar-lo esguerrat; era temptador, molt temptador. Al capdavall, Zan era mort a causa d’assassins com aquest. D'aquesta forma, Omant tindria temps suficient per pensar sobre les seves accions. I almenys hi hauria una mica de justícia.

–Vibroescalpel nombre divuit, si us plau.

Ella va prendre la nansa de l'escalpel a la mà enguantada. En fer-ho, els llums van parpellejar, apagant-se i tornant a encendre’s.

–Què? –va dir Jos, apartant la mà de la caixa toràcica del pacient.

–És el generador –va dir algú–. Probablement les espores s'estiguin menjant els plats harmònics.

Realment s'ha sorprès algú?, es va preguntar Jos. Havien hagut d’aconseguir que la SO i els seus voltants funcionessin abans que tots els generadors estiguessin al seu lloc, i per tant tot estava constantment a la vora de la sobrecàrrega. Fins i tot el personal. Especialment el personal.

–Tenim algunes trombes en el pericardi secundari, doctor –va dir l’anestesista–. El MEG mostra un augment de fluid en el sub-cor.

Merda!, va pensar Jos.

–Haurem de drenar abans d'extreure el resquill.

Els zabraks tenien dos cors, un de principal i un de secundari, i si un començava a bategar fora de sincronització amb l'altre, l'arítmia podria causar que els dos comencessin a fibril·lar. I això probablement hauria matat a Omant abans que el xoc del plexe tingués oportunitat de fer-ho.

–Obre una safata cardíaca –va dir Jos. Mentre la seva gent es va tornar per aconseguir-ne una, ell va fer una mirada al voltant de la gran sala. Totes les taules d'operació estaven plenes. Va poder veure els droides zeladors, incloent a I-5, empenyent més lliteres a l'altra banda de les clares portes de transpariacer de la SO, cap al vestíbul. I encara que va comprendre amb el cor enfonsat el lluny d'ells que encara estaven, va sentir el gemec creixent de més aeroambulàncies aproximar-se.

Això està durant massa. Quants dels clons moririen mentre ell estava treballant en aquest soldat enemic?

***

Den Dhur havia estat a la cantina després que els altres sortissin. La mare Dhur no havia criat a cap plançó boig, i boig era el que havies d'estar per sortir al flamejant sol de la tarda si no tenies per què fer-ho. Així que el pla d’en Den per a la resta del dia era un ben simple, i ho faria millor a soles: mantenir el negoci de la cantina amb la seva gola.

El brunzit d'un servomotor prop de la part posterior de l'edifici el va fer mirar al voltant. Un droide de construcció estava donant els últims retocs en un dels panells posteriors. La SO estava en funcionament, Den ho sabia, amb la resta de la infraestructura de suport necessària; i la cantina, és clar. Però la resta de la base encara estava sent instal·lada des de feia gairebé una setmana. Agraïa que la cantina hagués estat el segon a ser erigit, després dels edificis de l’Uquemer. Algú tenia en ordre les seves prioritats.

Tot i així, però, Den –i altres amb els quals havia parlat– encara tenia una clara sensació de romandre sota el foc. Com si tots ells estiguessin esperant que algú o alguna cosa els hi donés permís per continuar amb la resta de les seves vides, o almenys amb la resta de la seva estada a Drongar. Hi havia un terme musical que Zan feia servir bastant... En Den va arrufar les celles, buscant la paraula. Intermezzo. Una peça curta i simple, unint dos treballs separats. Encara que sovint se la menyspreava com quelcom menys que "música per turboascensors", de vegades podria ser, segons el compositor zabrak, extremadament important.

–Com el teixit conjuntiu –havia explicat a Den–. Manté tota la resta al seu lloc.

Va mirar a la resta dels parroquians. Hi havia set o vuit altres éssers que eren principalment humans, però no tots. El bothan que s'havia col·locat davant d'ell abans encara hi era, observant pensativament la seva gerra. Més a prop de l'entrada una ishi tib semblava estar coquetejant amb un ugnaught. Den es va estremir lleugerament. Agh, dimonis, aquesta unió només podria donar-se en el Planeta Infern. Va observar precipitadament la resta del local, i va veure una tècnic de medicina durosiana que acabava d'entrar. Quelcom sobre ella va fer que el sentit de la història li brunzís. Va recollir la seva beguda i va anar a unir-se amb ella a la barra.

Gesticulà al cambrer. El que ella vulgui. La tècnic va assentir agraïda, i Den va fer un gest llevant-li importància.

–Només digues-me alguna cosa d'interès. He d’aplacar aquesta bèstia insaciable anomenada Servei de Notícies de l'HoloRed.

–No hi ha molt per explicar –va dir la durosiana–. Tots ocupats. Taules plenes, vestíbuls plens, gent apilant-se fora.

–Notícies velles, estimada. Dóna'm quelcom una mica sucós d'on pugui treure una història.

–Bé, hi ha una cosa. Vondar està tallant a un mercenari enemic.

Les orelles d’en Den van girar cap endavant.

–Sí?

La durosiana va baixar la seva veu.

–I no crec que ningú li hagi dit que el seu pacient és el mateix tipus que va dirigir la càrrega al nostre últim campament... el que va matar al doctor Yant.

En Den va parpellejar.

–Que em munyin amb un turbolàser. Ei, digues-li al nassut que m'apunti les teves properes tres begudes.

Es va aixecar i va tornar a la seva pròpia taula, rumiant aquesta dada i observant-la des de tots els angles.

Era una xafarderia, no una notícia, però era una xafarderia bastant bona. No li agradaria ser el pacient sota la vibrofulla d’en doc Vondar quan Jos esbrinés que estava operant al mateix ser responsable de la mort de Zan Yant. El sepa tindria millor sort afaitant a un wookiee amb els ulls embenats i una fulla oxidada!

 Següent