Metges de guerra (X)

Anterior

10

Solien provocar-li les cosetes, els petits detalls. Aquesta vegada va ser una humana del laboratori tècnic rient a la taula del costat per alguna cosa que havia dit el seu acompanyant. No va ser una riallada estrident, sinó un so feliç, la d'algú que ha aconseguit oblidar, per un preciós moment, la macabra realitat de l’Uquemer. Tot d'una, Jos es va recordar d'una nena de la seva escola, la primera a la qual havia fet riure. Sí, ho havia aconseguit donant saltets d'un costat a un altre, fingint ser un selonià que s'ha cremat un peu, però és que llavors tenien set anys.

Es va quedar mirant el menjar a la safata de metall dividida en diversos compartiments que tenia davant seu. Malgrat saber que havia de menjar per no perdre les forces, li costava despertar la gana. Sí, el menjar estava bé. El remenat d'ous de falcopenat en pols tenia una textura una mica esgarrifosa, però els filets d’shroom no estaven malament, per ser un producte local. Tanmateix, no era un dels àpats més memorables de la seva vida.

En Jos va sospirar. Si no fos per aquella guerra, estaria a casa, muntant una clínica amb el seu pare o potser amb algun dels seus oncles o ties, ja que en la seva família hi havia molts metges, a més de diversos cirurgians. I, després d'un difícil dia a la sala d'operacions, tornaria al seu impressionant apartament a l'exclusiva zona de Platja Daurada a Coronet. La seva esposa aniria a rebre’l a la porta; una companya alegre, divertida i atractiva amb la qual compartiria la seva vida i el seu amor. I pot ser que fins i tot nens...

El menjar de la taula va perdre tot el seu encant. El que volia fer amb aquells valuosos minuts de temps lliure era tornar al seu cubicle, reptar fins al catre, tirar-se la fina manta de sinteteixit per sobre del cap i dormir una setmana seguida. Un mes. El que trigués aquella maleïda guerra en acabar d'una vegada, perquè ell pogués tornar a casa.

Sí, era cirurgià, i sí, no es podia tallar sense veure sang, però haver d'estar enfonsat en ella fins al turmell. Cada dia. Això sí que era difícil.

Tant era que gairebé tots els soldats fossin clons, tots trets del mateix motlle i programats per no témer la guerra. Encara que no fossin individus del tot, seguien patint i morint, i els que no morien havien de ser recompostos pels seus col·legues i per ell com fos possible, fent miracles, canviant un òrgan per un altre i apedaçant ferides perquè poguessin tornar a patir. I potser fins a morir.

Hi havia dies en què odiava el talent que tenia en mans i nervis que li feia possible tallar, plastienganxar i curar. Igual si hagués rebut alguna altra classe de formació, com genòmica o bio-robòtica, no es veuria ara en aquest pudent planeta. Per descomptat, preferia estar en un Uquemer, lluny del front, que en el moll. Després de tot, la seva programació genètica no incloïa la immunitat a la por. Però el que li agradaria era no ser-hi de cap manera.

Jos va pensar en la Barriss Offee, en l'atracció que havia sentit al principi per ella. Sort que s'havia quedat en això, es va dir, ja que ella estava vedada. Però el fet que ella no estigués al seu abast no alleujava molt la seva solitud. Volia tenir una companya, algú amb qui mantenir una intimitat, algú a qui mimar. Però per a això hauria d'esperar a tornar al seu sistema natal.

Va contemplar malenconiós el fons del seu te tanc, com si pogués obtenir alguna resposta dels fragments d'arrel que flotaven en el líquid tèrbol.

–Si segueixes mirant-lo tan fixament, s'evaporarà.

Va alçar els ulls i va veure la Tolk davant seu, amb roba de civil. La llum entrava per la porta del menjador, darrere d'ella, dibuixant de forma parcial la seva silueta, però no tant com perquè ell no pogués distingir els seus trets. La seva ment es va quedar en blanc excepte per un pensament:

Mare d’ibbot! És preciosa!

No és que no s'hagués adonat que la seva infermera en cap era humana i bastant atractiva; era obvi per a qualsevol amb ulls. Però el mateix problema de la padawan podia aplicar-se a la Tolk: estava vedada. Els vondars i els kersos, els clans del seu pare i la seva mare, eren enster de tota la vida; una filiació sociopolítica de llarga tradició en la qual també s'havia educat Jos. Gran part del sistema de creences enster es basava en el fet que no es podia celebrar cap matrimoni, molt menys consumar-lo, amb habitants de sistemes planetaris aliens al propi. Els fanàtics més extrems ho restringien encara més, negant-se fins i tot a establir qualsevol filiació interplanetària. Sense excepcions.

Sí, un jove podia sortir del planeta, i sí, fins i tot el més conservador dels ensterites podia fer els ulls grossos davant d'un fill o una filla que establís alguna... aliança temporal amb un «ekster», o «estranger», però un cop es tornava a casa, s'havia de deixar enrere els impulsos salvatges. No portava a un ekster a casa per presentar-lo als pares. Senzillament, no es feia. A no ser que volguessis renunciar al teu clan i ser rebutjat i repudiat per la resta de la teva vida. Sense esmentar la vergonya i el menyspreu que recaurien sobre la teva família.

Tot això li va passar pel cap a la velocitat de la llum. Va esperar que no se li hagués notat res, donada la implacable habilitat lorrdiana per llegir les expressions i el llenguatge corporal. Tolk no era èmpata, com en Klo Mèrit, però podia advertir i descodificar les més ínfimes pistes corporals sobre l'estat d'ànim de gairebé qualsevol espècie.

–Tolk –va dir ell–. Seu. Pren-te un te. De fet, queda't amb el meu.

Tolk es va asseure, li va agafar la tassa, va fer un glopet i el va mirar de prop.

–Qui ha mort?

–Aproximadament la meitat de les tropes de l'exèrcit de la República, o això sembla últimament.

–Mantenim amb vida al vuitanta-set per cent dels qui passen per la nostra base.

Ell va arronsar les espatlles. Ella va donar un altre glop al te.

–D'acord, el tretze per cent segueix sent massa. Però podria ser pitjor.

Ella feia bona olor. Amb una olor lleugerament intensa, però fresca alhora. No s'havia adonat. Per descomptat, el fulgor dels ultraviolats de la sala d'operacions i els camps d'esterilització solapats tendien a suprimir les olors, la qual cosa era bo en general, tenint en compte els gasos que s'escapaven quan un vibroescalpel travessava cavitats corporals.

–Què és tan terrible, Jos?

Per un moment va sentir la temptació de dir-ho. Què és tan terrible? Que em sento sol, estic lluny de casa i fart de tanta mort. Estic assegut al costat d'una dona preciosa que m'agradaria conèixer millor, però molt millor; però això no tindria cap futur, i no sóc dels que busquen una relació ràpida, encara que en aquest precís moment em sembla una idea estupenda.

No li va costar cap esforç imaginar-la al seu llit, amb els cabells estesos sobre el coixí..., però es va adonar de seguida que aquest no era el millor camí a seguir. Així que, en lloc de dir la veritat, va dir:

–És només que estic cansat. Tinc els bioritmes disparats. Necessito unes vacances.

–Com tots.

Però ella el va mirar, i per un segon ell va saber que ella sabia amb exactitud el que se li havia passat pel cap.

Amb tota exactitud.

***

Jos i Zan van observar la nau de subministraments descendir sobre les invisibles ones repulsores.

–Serà millor que hagin portat els biomarcadors –va dir en Zan–. Els vaig demanar fa mig any estàndard. Un sarlacc de Tatooine mou més de pressa les coses pel seu sistema.

Jos es va eixugar el front i va assentir, esperant que baixés la rampa. Hi havia demanat diverses coses que la base necessitava desesperadament. Tancs i fluid bacta, mòduls de bioescàner, coagulina, neuroprenolina, cistato provotínic i altres medicaments de primera necessitat... La llista era gairebé interminable. Però una de les coses més importants de l'inventari eren més androides. Les comandes eren sobretot d’FX-7s i 2-1Bs, però també havia sol·licitat un parell d'auxiliars d'administració. Dos dels quatre CZ-3s que havia sol·licitat al principi havien sucumbit davant l'òxid i l'excés de treball, i els altres començaven a presentar fallades excèntriques de funcionament. Sospitava que a causa de les espores.

La rampa va baixar. Filba, per descomptat, ja hi era, inspeccionant l'inventari i comprovant meticulosament que es deixava constància de cada tira de sintecarn i de cada rodet de filcrom. Els dos cirurgians, juntament amb diverses infermeres i ajudants, van observar passar els contenidors de plastidur, intentant llegir les llistes de contingut fotoplantillat.

–Sí! Per fi m'han portat els biomarcadors –va dir Zan amb una xiulada de satisfacció. Després, la seva mandíbula tatuada es va obrir de bat a par–. Com que només una caixa? No em durarà ni un mes! Què típic...

Jos també es va mostrar decebut en veure passar l'últim contenidor rodant.

–I on són els androides que vaig demanar? –Va mirar Zan–. Has vist sortir algun androide? O alguna cosa que s'assembli a un androide?

Zan va mirar de dalt a baix del seu amic. Abans que Jos pogués donar-se la volta, va escoltar una veu que deia:

–A mi m'han dit que m'assemblo a un, senyor –les paraules es van articular de manera precisa, amb aquell to buit lleugerament mecànic que només podia procedir d'un vocoder. Es va girar i va veure a un androide a la rampa–. És clar que potser qui ho va dir només pretenia ser amable.

Jos va mirar a l'androide. S'assemblava a un dels models de protocol que hi havia per tota la galàxia. Si ho era, l'havien reformat un parell de vegades: el cablejat no era del model estàndard, si no recordava malament. L’acoblament de recàrrega també era diferent. L'armadura de peltre tenia bastants bonys. Jos va mirar de nou a Zan.

–Demano un model d'oficina –va dir–. El que sigui, fins i tot un model CZ vell. I m’envien un androide de protocol.

–Et vindrà bé en els elegants sopars d'Estat i els cims diplomàtics als que t'obliguen a anar contínuament –va dir el zabrak molt seriós.

–Sí, és clar. No sé com he pogut sobreviure aquí sense el meu propi androide adjunt.

L'androide va murmurar alguna cosa a l'esquena que li va sonar a «La sort dels ximples, diria jo».

Jos i Zan es van tornar per mirar-lo.

–Què acabes de dir? –va preguntar Jos.

L'androide va tornar de la seva abstracció, i encara que el seu rostre era una màscara metàl·lica inexpressiva, Jos va sentir que alguna cosa (por?, ressentiment?, les dues coses?) Va sorgir a la seva cara per un instant. Quan l'androide va tornar a parlar, la veu no tenia sentiment, encara que més que en la majoria dels models 3PO.

–Només he dit que estic al corrent de la situació aquí. A Drongar. Crec que em trobarà més que competent per assistir-lo, senyor. He rebut una intensa programació mèdica que inclou accés als arxius de la base de dades del Sector Gen...

–Quina classificació ID tens? –el va interrompre Jos.

–I-5YQ, senyor.

En Zan va arrufar les celles.

–Mai havia sentit una classificació 5YQ.

L'androide va mirar a Zan i va dubtar un moment abans de respondre. I de nou, tot i que les rígides faccions no van canviar, Jos va sentir que la presència d’en Zan posava nerviós a l'androide d'alguna forma. Però quan l'I-5YQ va respondre, ho va fer educadament.

–Sóc una alteració de la sèrie 3PO, senyor, amb certs canvis en les unitats del mòdul cognitiu. El disseny ha pres prestades certes característiques del vell model de servodroides Orbot. La producció va ser interrompuda per Cybot Galàctica poc després de néixer a causa de qüestions legals. –L’androide va fer una breu pausa–. Em diuen I-5.

Els dos cirurgians es van mirar. Jos va arronsar les espatlles i li va dir a l'androide:

–D'acord, I-5, hauràs de fer una tasca doble: emmagatzematge de dades i secretariat, a més d'ajudar-me a la SO. Creus que podràs amb això?

I-5 no va respondre de seguida, i Jos va tornar a sentir, per una fracció de segon, que l'androide volia respondre com es mereixia al seu sarcasme. Però I-5 es va limitar a dir:

–Sí, senyor –i els va seguir mentre Jos i Zan es disposaven a travessar el recinte.

Que estrany, va pensar Jos. La calor ha d'estar afectant-me molt si ara em dóna per pensar que els androides són replicaires...

Següent