Curandera Jedi (V)

Anterior

5

El crepuscle tropical de Drongar ja havia caigut quan Jos va aconseguir sortir de la SO. Va veure a Uli assegut en un banc sota un arbre. El noi havia deixat el vestit en la recicladora i s'havia posat un mico de l'exèrcit de la República que li quedava una mica gran. Un petit núvol de xinxes ígnies brunzia al seu voltant, però era obvi que estava massa cansat per treure-se-les de sobre d'un cop amb la mà.

Jos es va acostar lentament. Va treure d'una butxaca una barra de graniespècies i la va alçar.

–Pren. Crec que et vindrà bé.

El noi va dubtar.

–Vinga, home –va dir Jos–. No passa res. És només un revitalitzant suau. Et seguiràs sentint com si t'haguessin arrossegat per una mata espinosa... cap per avall.

Uli va agafar la graniespècia i se la va ficar a la boca.

–Estàs fent broma? –li va preguntar mentre masticava–. Quan era resident, jo vivia a força d'això. Com tots els que m'envoltaven.

Jos es va asseure.

–Sí, ho recordo bé –va dir sospirant–. Estimcaf i graniespècia: la dieta dels campions. –Va assenyalar amb el cap a la SO–. Te les has manegat molt bé. Millor del que jo pensava, la veritat.

Uli es va fregar els ulls. Jos es va adonar que li tremolaven lleument les cames.

–Això és sempre així? I, si us plau, no em diguis: "No, normalment és pitjor."

–D'acord, però és que normalment és pitjor.

El noi va mirar de perfil amb una mirada massa anciana per una cara tan jove.

–Al meu primer pacient d'avui li havien donat amb un agonitzador.

Jos va assentir molt seriós. L’agonitzador era una nova arma de mà en fase experimental que atacava al sistema nerviós amb un raig microsònic d'alta col·limació que estimulava formacions desbocades de prostaglandina. El resultat era un dolor intens sense lesions físiques. No podia bloquejar-se amb somaprina ni cap altre calmant fort, i solia ser tan intens que el pacient moria de sobrecàrrega sensorial. L'única forma de superar-ho era tallar les sinapsis nociceptores al còrtex talàmic. Això requeria una operació molt delicada amb neurolàser, just la classe d'operació incompatible amb la cirurgia carnissera mimn'yet.

–Però crec que ho vaig fer prou bé, tenint en compte la situació –va dir Uli amb veu buida–. Vaig aturar el dolor. Per descomptat, patirà discinèsia greu i ataràxia motora per la resta dels seus dies...

Jos va somriure amargament, en un gest comprensiu. Van estar una estona callats,

–Ja m'he assabentat d’això del doctor Yant –va dir Uli–. Ho sento, Jos. Ja entenc per què no et venia de gust carregar amb un company nou.

–A vegades m'agradaria veure les cares de qui va començar aquesta fastigosa guerra i fer-li una pneumonectomia amb les meves pròpies mans.

–De debò?

–Doncs sí, per començar.

Uli va riure. Va mirar a Jos, i aquest va somriure al cap d'un moment. Després, de sobte, els dos van començar a riure a cor què vols, i no tant perquè se sentissin alegres, sinó de pura ràbia, pel sentiment de pèrdua, per la frustració...

Al cap d'un minut, es van calmar una mica. Ja no en reia cap.

–Sé com et sents –va dir Uli assecant-se els ulls–. Fa uns anys jo vaig perdre a una bona amiga a Mos Espa, a Tatooine. Dos caça-recompenses s'estaven barallant i ella es va veure de sobte enmig del foc creuat –va dubtar un moment–. No ho superes mai, oi?

–No –va dir Jos–. No ho superes, però aprens a suportar-ho.

–No puc fer res –va dir Uli,

–Així és. I has d'entendre que no pots. Culpar-te perquè no vas poder salvar la teva amiga, o perquè no pots aturar aquesta guerra, és malgastar el teu esforç i la teva energia. No és culpa teva, Uli. Res d'això és culpa teva.

Jos va fer una pausa, adonant-se que parlava més per a si mateix que per al noi. Va negar una altra vegada amb el cap. Era fàcil de dir. Però molt difícil de creure.

Però potser, només potser, el temps ho fes més fàcil de suportar.

***

Kaird se sentia inquiet. Les vestidures que li feien passar per Silenciós havien estat incompatibles amb aquelles condicions climàtiques, però la nova disfressa era encara pitjor, ja que ara havia de portar una fleximàscara. Però totes aquelles precaucions eren necessàries. Una de les raons per les quals era tan bon agent de Sol Negre, malgrat ser algú que solia destacar en la multitud, era per la seva habilitat a l'hora de camuflar-se. Durant els seus anys de servei havia ocultat els seus trets distintius i la seva silueta darrere de diverses identitats diferents, i sempre amb un èxit notable. En certa ocasió fins i tot es va disfressar de hutt, emprant una estructura plastoide de pell i rostre de sintecarn. Per l’Ou Sagrat, allò sí que havia estat fort. Al costat d'això, la màscara i la túnica de kubaz no eren res de l'altre món.

Els seus propis trets limitaven l'elecció de les espècies de les que podia disfressar-se, però el septe truncat d'un nas de kubaz ocultava bastant bé la seva pròpia boca en forma de bec, i les ulleres que portaven aquests insectívors per protegir-se de l'excés de llum solar cobrien els seus ulls violeta. Ningú hi repararia a l’espaiport. Hi havia kubaz per tota la galàxia.

Kaird esperava que aterrés l'últim transport. Juntament amb els subministraments arribava un equip d'homes que li havien recomanat encaridament. Un era un umbaran, l'altra una falleen. Segons Lente, no eren uns nyaps qualsevol, sinó uns mestres de la subtilesa i del talent. Eren oportunistes, artistes de l'estafa que es guanyaven la vida de planeta en planeta, recorrent les autopistes espacials a força d’estafes. Segons li havia explicat Lente, eren com la majoria dels lladregots i tenien períodes de solvència, i fins i tot de riquesa, seguits per altres de desesperació. En aquest moment travessaven un dels últims.

El que significava que podien resultar útils per a Kaird.

El transport va baixar sobre rajos retropropulsors travessant els núvols d'espores de color carmesí i coure, i va ser admès pel camp interruptor de la cúpula per posar-se a la plataforma. Els androides i els muntacàrregues binaris van començar a treure la mercaderia del transport. Kaird observava el procés. Només hi havia uns pocs passatgers en aquell viatge: un kaminoà que arribava per realitzar algun tipus d'inspecció biològica, i un trio d'oficials humans per discutir amb el coronel Vaetes la quota d'enviaments de bota. Uns androides i els seus dos empleats potencials completaven la llista.

Els seus dos contactes van ser els últims a desembarcar, seguits per un androide "cap-roig" RC-101 que els hi portava l'equipatge. Cap semblava molest per l'aire calent i humit, tot i que les espores eren aquell dia especialment desagradables. Kaird els va observar amb cura. Eren tan diferents com podien ser-ho dos humanoides basats en el carboni, tan diferents que resultava gairebé ridícul. L’umbaran era baixet, de potser un metre vint, calb i pàl·lid. Per la seva banda, la falleen li treia més d'un cap i portava els cabells recollits en una cua alta. Caminava altiva, com una guerrera. No portava armes, però el moviment fluid dels seus músculs sota l'ajustada granota de sintotela va deixar clar a Kaird que era perillosa fins i tot desarmada.

L’umbaran, en canvi, donava la impressió que un fort vent l’aixecaria per sobre dels poparbres, un efecte que s'accentuava per la voluminosa túnica que li tapava del coll als peus. Kaird havia investigat sobre les dues espècies i sabia que la peça en qüestió es deia hàbit d'ombra. La majoria de les espècies d'humanoides la veien de color blanc, com la pell de l’umbaran, però els altres umbarans no, ja que la seva gamma de visió era a l'ona ultraviolada, per sota dels tres-cents nanòmetres.

Però Kaird no la veia així, els depredadors alats que van ser els seus avantpassats havien tingut accés a una paleta visual de colors més àmplia que l’escassa gamma de radiació disponible per a la majoria dels ulls. Al cap de centenars de milers de generacions, l'ull nediji podia seguir veient tots dos extrems de l'espectre visible. Per a ell, la túnica era un remolí de colors. dels quals pocs idiomes a part del seu tenien nom: Berl, crynor, nusp, onsible..,

Era realment bella, a mesura que l’umbaran caminava, els dibuixos de la tela semblaven arremolinar-se en ombres i matisos insospitats, en un joc constant i calidoscòpic de llums i ombres, una peça magnífica, va pensar Kaird. Coneixia governants de planetes que s'haurien acontentat amb peces molt pitjors que aquella.

Va fer un pas endavant per saludar-los, amb el xip de vocoder de la seva màscara imitant l'aspre accent kubindi.

–Hunandin, del clan apiida, al seu servei. El nostre mutu amic em va demanar que els hi donés la benvinguda a Drongar, –l’amic "mutu" era, per descomptat, l'espia anomenat Lente–,  en què puc ajudar-los?

Els dos li van mirar, Kaird va sentir una atracció definida per la falleen: nostàlgia?, carisma? Sabia què provocava allò, aquests reptiloides emetien un tipus de feromones amb una àmplia base química que podia influir subtilment, o no tant, en molts éssers. Es va preguntar si ella no estaria alliberant les feromones a propòsit o com a acte reflex. Tant era, mentre fos conscient del que estava passant, la seva ment comptaria amb la disciplina suficient per suportar-ho.

Després es va quedar atònit en sentir parlar a l'umbaran.

–Vola lliure, vola recte –va dir–, Germà de l'Aire.

La Benedicció del Niu, amb la inflexió laringítica adequada! Com? Com podia conèixer-la? La seva disfressa era prou bona com per enganyar a qualsevol al campament, fins i tot a altres kubaz. No hi havia manera que...

Un moment, va recordar una altra cosa dels umbarans: pel que semblava tenien habilitats paramentals que els hi permetien veure i fins i tot influir en els pensaments dels altres. Genial. Un altre manipulador mental més a l’Uquemer-7. És un miracle que no ens exploti a tots el cap.

Era evident que ell no era l'únic que havia fet els deures, havia pocs no-nediji que coneguessin el llenguatge de l'Esbart, Lente el coneixia, i ara aquests dos...

Va parlar en veu baixa, mirant al seu voltant per assegurar-se que ningú podia sentir-los,

–Us felicito per la vostra perspicàcia, però us asseguro que el nostre benefici mutu dicta que mantinguem la il·lusió de...

–És clar –va dir la falleen. La veu de l’umbaran tot just era un murmuri, mentre que la d'ella era rica i plena de vida–. La teva identitat secreta està fora de perill amb nosaltres, Hunandin. –Hi va haver un lleuger to de sarcasme en dir el seu nom–. I disculpa els nostres modals. Encara no ens hem presentat. –Ella es va redreçar i Kaird es va adonar que era una mica més alta que ell–. Em dic Thula. –Va assenyalar l'umbaran–. Aquest és el meu soci, Squa Tront.

–Encantat –va xiuxiuejar secament l’umbaran–. Hi ha algun lloc d'aquest maleït planeta en el qual un pugui fer una copa?

Kaird va somriure dins de la seva màscara.

–És clar. Veniu amb mi. Tenim molt del que parlar.

Següent