Metges de guerra (XXIX)

Anterior

29

Quan la Barriss va entrar al centre mèdic per fer les seves rondes, es va adonar que l'androide de guàrdia era el mateix al que havia ajudat durant el diagnòstic. El mateix androide de la partida de sàbacc d'unes nits enrere. I-5. L’androide amb qui Jos havia discutit els principis bàsics que definien als humans.

El va contemplar un moment. Estava canviant el fluid de bacta d'un tanc. Es movia amb la precisió econòmica d'un androide, però hi havia quelcom subtilment diferent en ell. Una cosa que ella també havia percebut en el seu rostre metàl·lic: en ocasions semblava ser capaç de gesticular. Sentint curiositat, Barriss va emprar la Força per percebre’l. Els tentacles eteris, invisibles i insubstancials, però no per això menys efectius, van embolicar la forma de l'androide, buscant coneixement i enviant-lo de tornada a ella. No hi havia un anàleg sensorial que descrivís la forma en la qual ella rebia i processava la informació de la Força. Els qui no eren sensibles a ella no podien entendre-la, igual que un cec de naixement no pot entendre el que és veure. Però per a Barriss era un missatge alt i clar.

Al principi no semblava haver-hi res inusual en I-5. Podia percebre el gairebé imperceptible murmuri d'incomptables quarks i bosuns canviant d'ubicació i polaritat, proporcionant connexions potencialment il·limitades a la xarxa sinàptica. Podia sentir el brunzit dels seus circuits, el suau batec del fluid hidràulic i la continguda energia dels servomotors. L'androide estava ben fet, malgrat que tenia algunes peces antigues.

Però semblava haver quelcom més..., una cosa massa subtil fins i tot per a ser anomenada aura. Un mer indici que d'alguna manera, d'una manera inexplicable per mètodes científics, el tot d'I-5 era major que les seves parts.

–Puc ajudar-la en alguna cosa, padawan Offee?

Ell va formular la pregunta sense donar-se la volta. L'havia percebut d'alguna forma. El més probable era que hagués estat mitjançant el seu sensor olfactiu, que era molt més sensible que el de la major part dels éssers orgànics. L'havia olorat.

–Només he vingut a fer les meves rondes –va dir ella, fent un pas endavant–. Alguns pacients als quals he pogut ajudar.

I-5 es va girar per enfrontar-s'hi.

–Amb la Força.

–Sí.

–Vaig conèixer a una padawan, una humana aproximadament de la seva edat, a Coruscant. El seu nom era Darsha Assant –ell semblava una mica abatut explicant allò.

Barriss va assentir.

–He sentit a parlar. Obi-Wan Kenobi afirma que va morir valentament, lluitant amb un enemic desconegut.

I-5 va callar un moment.

–Valentia –va dir per fi–. Sí. Ella era molt valenta. Els humans sou coneguts pel vostre valor en tota la galàxia. Fins i tot les espècies més bel·licoses us respecten. Ho sabies?

–La veritat és que no ho havia pensat molt. Hi ha moltíssimes espècies que són tan valents o més que els humans, suposo.

–Sí, però hi ha una diferència crucial entre els teus i un sakiyan, o, per exemple, un trandoshà o nikto. Ells són temeraris, però no necessàriament valents. Ser temeraris és una cosa que porten als gens. La vida té dues formes de garantir la supervivència dels millors: produint guerrers prou ferotges com per conquerir tot el que es creui en el seu camí, o creant formes de vida amb la intuïció de la fugida. Els éssers capaços d'ambdues coses escassegen. Els humans teniu una opció: lluitar o fugir. Però en moltes ocasions opteu per lluitar, i sovint per raons peregrines –I-5 va alçar les dues mans amb els palmells cap amunt, arronsant les espatlles com un humà–. És fascinant, de vegades aclaparador i normalment insuportable. Els humans no deixen de sorprendre’m.

Mentre parlava, Barriss va agafar el lumipanell de la prestatgeria i va començar a repassar les fileres de llits, comparant les xifres dels monitors situats sobre els caps dels malalts amb les incloses en el lumipanell mentre introduïa el camp d'informació de cada pacient. L'androide va caminar al seu costat.

–Jos i tu vau parlar del que significa ser humà durant la partida –va dir ella–. Tu et consideres valent, I-5?

–Dubto que qualsevol que ho sigui pensi que ho és. No crec que la padawan Assant es cregués valenta.

Van recórrer l'estret passadís format per dues files de llits. Gairebé totes estaven ocupades per soldats clon. La mateixa cara multiplicada un cop i un altre. L'única cosa que variava eren les ferides.

I-5 va dir:

–M'han dit que les tropes també han estat modificades genèticament per sentir poc o gens de por en el camp de batalla. Un no pot evitar preguntar-se... el fet de no tenir el «gen de la por» els fa menys humans?

Barriss no va respondre. Estava molt ocupada veient com l'última peça del trencaclosques encaixava al seu lloc. Sabia que Jos havia estat lluitant amb un problema de tipus existencial durant els últims dies i, amb la certesa que només tenen els connectats en la Força, va saber de sobte que era aquest. Jos, com gairebé tothom, inclosos alguns Jedi, classificava als éssers que l'envoltaven en còmodes caselles. Còmodes per a ell, almenys. Per a ell, els clons havien anat a parar a la mateixa categoria que els androides; només els diferenciava el fet d’estar fets de carn i ossos en lloc de duracer i circuits electrònics. Li resultava convenient veure-ho des d'aquest punt de vista distant. Li facilitava acceptar una pèrdua a la sala d'operacions, encara que seguia prenent-s’ho molt malament. No era el tipus d'home que roman impassible o indiferent davant la vida, ni tan sols davant la d'algú a qui la majoria considera un autòmat orgànic.

Però de sobte apareix I-5, una màquina totalment conscient, o extremadament prop de ser-ho, i la vida deixa de ser senzilla. Si Jos no podia segregar mentalment a un androide i convertir-lo en una cosa una mica inferior a un humà, tampoc podria incloure als clons en aquesta categoria.

Ara entenia per què estava tan abatut últimament. La seva forma de veure la vida s'havia ensorrat.

Una mà que subjectés un vibroescalpel havia de tenir el pols ferm. Havia de parlar amb ell. O almenys assegurar-se que visités al mentalista.

Però... quines paraules podria oferir ella per callar aquell remolí? Per ventura estava tan segura de conèixer la vida en totes les seves formes com per oferir una solució real al problema d’en Jos? Ments més privilegiades que la seva havien fracassat en el seu afany d'elaborar una filosofia de tot el que convertia la galàxia en un lloc perfectament coherent. Sobre nosaltres? D'on venim? De què va tot això? Ella tenia la Força, una constant en la qual havia trobat suport des que tenia ús de raó, i el seu coneixement de la Força havia anat creixent amb el pas dels anys. Com el brunzit de microones de la galàxia, la Força sempre estava amb ella. Ella tenia una seguretat. Però què quedava als que no podien sentir el consol de la Força?

Què podia dir-li ella a un home que es feia preguntes que tenien una resposta tan difícil? I en el cas que ell pogués percebre la Força, què deia això de la vida d'un clon, d'un androide o de qualsevol? La Força no era l'instrument de ningú, sinó el més bàsic de l'ètica i la moral. Hi havia el Revers Lluminós i el Costat Fosc, i aquestes eren les opcions ofertes per la Força. Els ensenyaments sobre la veritable naturalesa de la vida com a tal havien de procedir d'un altre costat.

Però, tot i així..., ella era remeiera. I en ocasions podia alleujar la fúria de les tempestes mentals. Com a mínim, una ment en calma era una eina millor per tractar temes així. Ella no podia respondre a les preguntes d’en Jos, però potser sí ajudar-lo a trobar un lloc tranquil en el qual poder trobar-les per si mateix. Estava disposada, i encantada, a fer almenys això.

Següent