Metges de guerra (XI)

Anterior

11

L'home de Sol Negre no s’ho podia creure.

–Serà una broma, no? Està esgotant la meva paciència.

Bleyd va dir:

–Gens ni mica –havia desarmat a Mathal a punta de làser, i l'home estava a punt de tenir un infart de pura incredulitat.

–Està boig! –el to d’en Mathal era agressiu, però els seus ulls miraven nerviosos a una i altra banda, i Bleyd gairebé podia olorar la por a la suor de l'home.

–En la seva posició jo també pensaria això. Però em temo que no és tan senzill. Ara escolti’m bé. L'escotilla està bloquejada. El codi que l'obre és aquí, a la butxaca de la meva cintura. Si vol sortir d'aquesta nau amb vida, haurà de treure-me'l. En alguna part d'aquesta coberta hi ha a la vista un ganivet gran amb el que podria armar-se per defensar-se.

Mathal es va quedar gelat.

–Ah, sí? I què m'impedeix partir-li el coll ara mateix?

–Podria intentar-ho, encara que no tingués un làser, però no l’hi aconsello. Sóc més fort que vostè i la meva herència genètica és quelcom més... ferotge. Els seves probabilitats de victòria són excessivament escasses. Ni tan sols tenint vostè el ganivet i estant jo desarmat tindria unes possibilitats que superessin el cinquanta per cent.

–Quan torni amb el meu Vigo i li expliqui això, utilitzarà el teu crani de gerra.

–És possible –va dir Bleyd–. Però per a això hauràs de passar per sobre del meu cadàver. Et dono dos minuts abans d'anar a per tu. La propera vegada que ens veiem, morirà un dels dos. –Flexionà els dits, sentint que els tendons es movien com cables engreixats–. Serà millor que corri.

Va fer un gest amb el cap en direcció al corredor ascendent.

Bleyd va concedir a l'humà el crèdit de saber reconèixer una veritable amenaça quan la sentia. Deixà de faronejar i va arrencar a córrer, molt de pressa. Deu segons després havia agafat el revolt del corredor i desaparegut de la seva vista.

Bleyd li va concedir la resta del temps anunciat, gaudint del lleuger i persistent olor amarg de la suor de l'home, i va començar a moure’s pel passadís en direcció contrària a la que havia pres Mathal. L'arma estava més a prop per aquest costat, i hi havia diversos llocs on poder amagar-se a observar i esperar. Podia permetre a l'home que agafés el ganivet, la qual cosa seria de justícia en ser els músculs i lligaments d'un sakiyan mecànicament superiors als d'un humà, fent que Bleyd fos almenys el doble de poderós que un home fort, a més de molt més ràpid.

Si estigués caçant per menjar, tindria a casa una companya i cadells que alimentar, i llavors trauria un làser per matar l'home sense dubtar-ho un segon. Després l’hauria escorxat, se l'hauria tirat a l'espatlla i tornat a casa. La supervivència requeria eficiència, i a la presa que es menja no se li dóna cap oportunitat, ni t'arrisques quan tens una família a la qual alimentar. Si tu mors, també moriran ells, i tant el monthrael com el yuthrael –l’honor personal i el del llinatge– quedarien maculats per sempre.

Però, ah, a la caça per esport, en què ningú depèn de tu..., bé, això era completament diferent. On és el repte quan un és més fort, més àgil i millor armat que la presa? Qualsevol esbirro sense cervell i ben armat pot matar. La presa d'un veritable caçador ha de tenir alguna oportunitat de guanyar. Si comets l'error de caçar un depredador, això t’ha de costar una mica, encara que el preu sigui la teva vida; és l'espècie que dóna gust al joc.

Mathal podia ser només un noi dels encàrrecs, però Bleyd sabia que els agents de Sol Negre solen començar la seva carrera a un nivell bàsic. Algun temps enrere, abans de ser reclutat per Sol Negre, Mathal devia ser un pinxo de lloguer que cobrava per la seva capacitat d'oferir violència i fins i tot la mort. Bleyd sabia que no era un herbívor. Era un depredador.

No estava ni de lluny a l'altura d’en Bleyd, és clar. Bleyd era un caçador de primera. Hi havia caçat shistavens a Urena III armat amb només una llança. Hi havia acabat amb un rancor amb només un arc de ressort i tres dards. Hi havia rastrejat i matat noghris amb dagues, les quals la seva fulla tallant no era més llarga que el seu dit mitjà.

No recordava l'última vegada que havia comès un error potencialment fatal durant una cacera per esport. És clar que només es necessitava una...

Va arribar fins al ganivet minuts abans que Mathal pogués recórrer el perímetre del lloc. Hi havia tres llocs que li proporcionaven una bona posició. Un estava al nivell de coberta, a tres passos de distància, en un racó en ombres. El segon estava darrere de l'enorme resistència refrigeradora que hi havia a l'altra banda del passadís, a uns dotze passos de distància. El tercer amagatall estava dins d'un conducte de ventilació situat gairebé a sobre del parador de l'arma i, malgrat estar a dos cossos de distància, era en caiguda recta.

No tenia cap dubte sobre on s'amagaria. Els seus avantpassats, igual que els dels humans, provenien dels arbres i de terrenys elevats.

Bleyd es va preparar, es va encongir i va saltar cap amunt. Es va agafar a la vora del conducte de ventilació, va fer girar la reixeta amb una mà mentre s'aferrava amb l'altra a la vora i es va ficar en el conducte amb els peus per davant. Rotà sobre si mateix, va posar la reixeta al seu lloc, es va sostenir cap per avall a l'estret conducte emprant la força dels seus braços i va començar a respirar amb lentitud i regularitat, reduint els batecs del seu cor al ritme de caça. Un caçador en tensió no es pot moure de pressa.

No va haver d'esperar molt. Dos minuts, tres... i va arribar l'humà, donant trepitjades i fent vibrar la coberta tant que podria sentir-li fins i tot un ancià sord.

Mathal es va acostar al ganivet. Va mirar al seu voltant, temorós, i el va agafar. Bleyd li va sentir sospirar alleujat, i va veure com s'eixamplava el seu somriure.

El ganivet era una bona arma, una de les favorites d’en Bleyd. Tenia el mànec gruixut, una fulla llarga com l'avantbraç d'un home i gairebé tan ampla com el seu canell. Estava fet de net flexiacer quirúrgic forjat i plegat a mà, amb una guarda de flexibronze i una nansa de rugós os perquè no s'escapés en tenir la mà suada o ensangonada. Al capdavall, seria poc esportiu proporcionar a la teva presa una arma dolenta. I la seva investigació li indicava que Mathal era un expert lluitador amb ganivet. Bleyd sabia que necessitaria habilitat i força per vèncer-li. La sort no era un factor.

Va respirar fondo, va pivotar, va apartar la reixa i es va llançar de cap sobre l'home. Va llançar el crit ancestral del seu llinatge:

–Taaarrnneeeessseeee...!

Mathal va alçar la mirada amb el terror pintat a la cara. Va aixecar el ganivet massa tard. Bleyd el va desviar i va buscar la gola de l'home.

I llavors es van tocar...

***

L'espia tenia menys problemes amb aquest tipus de coses. Després de tot, qualsevol podia fer explotar alguna cosa i matar un objectiu. Encara que era cert que es requeria certa habilitat per cometre aquests actes sense ser atrapat, i l'espia tenia més habilitats en aquest sentit del que podria suposar qualsevol d’aquell lloc, l'autèntic repte del seu projecte radicava en altres qüestions. El laberíntic funcionament de la burocràcia militar podia ser lent, però resultava perfecte per aconseguir els resultats desitjats si es manipulava adequadament. Tal com havia après des de la seva infància, tot és possible si es compta amb els instruments adequats. Per soscavar una organització militar o un Govern cent mil vegades més potent es necessitava molta subtilesa. Sempre es pensa que només pot fer-se amb exèrcits i naus de la mida de sauròpodes gegants, enormes bèsties que trontollen sorollosament en moure’s, aixafant tot el que es posa en el seu camí, sovint sense adonar-se'n. Una sola persona no pot aspirar a aturar o fins i tot fer girar a una bèstia semblant per si sola, per molt hàbil o físicament entrenada que estigui. D'aquí naixia el vell adagi: «Quan un ronto ensopega, no cal posar-se sota ell per interrompre la seva caiguda».

No, la forma de desviar una cosa tan gran en la direcció desitjada és convencent al monstre que el canvi de rumb és idea seva.

Quelcom que, en teoria, és senzill. Es planta la idea en el lloc i el moment adequats i s'espera al fet que germini. A la pràctica és una mica més difícil, un complex joc d'intel·ligència.

La recent destrucció del transport havia causat preocupació i no poca paranoia. Però l'amenaça seguia sent massa nebulosa per desviar el monstre del seu camí i poder vèncer-ho. També anava bé una mica de misteri, però els líders militars no se solen alterar molt pel que no es veu. Vivien i morien segons fets reals, o pel que se'ls podia fer creure que eren fets.

L'amenaça havia de fer–se més real. El que Vaetes i els seus homes necessitaven veure en aquell moment era un enemic de veritat. I a la base existia algú que encaixava a la perfecció en aquest paper. Era una pena que hagués de patir, però així eren les coses.

Següent