Metges de guerra (XXVI)

Anterior

26

Hi havia moments, durant les seves meditacions, en els quals Barriss es desconcentrava i la seva ment s'allunyava del present per sumir-se en els records. Els primers anys mai va saber si allò era bo o no. Després va aprendre a acceptar simplement que era així. És cert, no l'ajudava en el seu propòsit d'aclarir la ment, però de vegades el passat llança una mica de llum sobre el present. Per això de vegades es deixava portar.

Com aquesta nit. Perquè ella seguia sentint-se perseguida per les fortes sensacions que havia tingut en la lluita contra Phow Ji la nit abans, i quan el record va acudir de sobte a ella, va deixar que la portés a on fos...

***

Va ser un matí assolellat però fred a Coruscant. No s'esperaven pluges en aquell sector fins al dia següent, i hi havia força gent a la passarel·la que portava al parc, tot i que no estava abarrotada. La Mestra Unduli i ella van arribar al cinturó verd. Els altres éssers que anaven camí de la gran extensió natural representaven una increïble varietat d'espècies: niktos, phindians, zeltrons, wookiees, twi'leks... Tot un mostrari fascinant de la infinita diversitat de la galàxia, tots en direcció al parc Oa. Hi havia molt ferrociment i metall en aquell planeta, molt, i els parcs s'havien situat aquí i allà per a aquells que desitjaven mantenir contacte amb la natura. El parc Oa contenia més de trenta entorns diferents que simulaven altres tants planetes, cadascun amb la seva pròpia barreja atmosfèrica, espectre solar i camp de gravetat, separats entre si per fronteres energètiques.

El Costat Fosc li semblava a Barriss molt llunyà en aquell brillant matí, enmig de la gent alegre i somrient que acudia a gaudir de la variada flora, els paisatges i els rius. Però quan aquest pensament li va passar pel cap, estant la seva Mestra i ella a l'ombra d'un pi negre de quatre-cents anys d'edat, de tres metres d'ample i dos-cents d'alt, la Jedi Unduli va somriure.

–El Costat Fosc sempre és a prop, padawan. A només un batec, un parpelleig, colze a colze amb el Revers Lluminós de la Força, amb una separació ínfima. A l'aguait dels incauts, vestint milers de disfresses.

Barriss havia sentit això abans, moltes vegades, i creia en el que li deia la seva Mestra, però mai havia sentit o comprès exactament el que significava. Mai havia sentit la temptació del Costat Fosc, no que ella sabés. I així ho va dir mentre caminaven cap a un tranquil lloc on la gespa havia estat manipulada genèticament per ser curta i suau, com una catifa vivent.

–Aquí farem la Salutació –va dir la seva Mestra.

Barriss va assentir. Es va fer a un costat per deixar espai a la Jedi.

–Per respondre a la teva pregunta, deixa que et digui això: cada moviment conscient que fas, des del més petit fins al més gran, requereix una elecció. Sempre hi haurà una branca en el camí i hauràs de decidir quin desviament agafar. Recordes l'examen en què vas haver de percebre un remot amb els ulls embenats?

–És clar –Aquella era una de les habilitats més bàsiques dels Jedi. Un remot era un petit androide levitador de la mida d'una argendarina que es podia programar per sobrevolar i disparar descàrregues elèctriques ínfimes als estudiants. Portant un casc protector amb el visor baixat, l'única forma de conèixer la posició del dispositiu era mitjançant la Força. Durant l'aprenentatge per utilitzar el sabre làser, els alumnes bloquejaven els mecanismes del remot com a exercici estàndard. Atès que no podien utilitzar-se ni ulls ni orelles per localitzar el dispositiu, l'única forma d'evitar una descàrrega era deixant-se guiar per la Força.

La seva Mestra va prosseguir:

–I no hi va haver moments en què el teu ús de la Força va ser menys que perfecte i les descàrregues van escapar al teu sabre làser?

–Molts, massa –va dir Barriss en to queixós. Va negar amb el cap–. Va haver-hi ocasions en què em vaig sentir com un buirac de sastre.

–I en algun d'aquests moments no et van donar ganes de destruir el remot? D'utilitzar la Força per aixafar-lo com una boleta de paper?

Mentre parlava, la Mestra Unduli va començar a realitzar la Salutació a la Força, una combinació d'exercici i postura meditativa que s'iniciava traçant un arc, després de la qual cosa calia ajupir-se i estendre les cames cap enrere.

Barriss va imitar la postura de la Mestra.

–Confesso que hi va haver moments en què vaig sentir molt poca estima pel dispositiu d'entrenament, si.

–I tenies suficient maneig de la Força com per haver-lo destruït, en cas de decidir fer-ho? –la Mestra Unduli es va aixecar i va repetir la successió de postures, acabant aquesta vegada amb l'altra cama. Barriss la va imitar de nou.

–Sí, sense problemes.

–I per què no ho vas fer? Si la meta era protegir-te de les descàrregues, no hauria estat justificat?

Barriss va arrufar les celles.

–Però aquesta no era la meta de l'exercici. La meta era aprendre a manejar el sabre làser amb la Força per poder evitar que el dispositiu em donés. Les descàrregues eren doloroses, però el dany no era massa greu. En un combat real, si no puc bloquejar una descàrrega completa de làser apropant-se a mi, potser tampoc pugui impedir que un tirador a cinquanta o cent metres de distància premi el gallet.

–Exacte. Però sabies que un estudiant de cada vuit acaba per utilitzar la Força per destruir un remot? I que solen justificar-ho dient que és més eficaç aturar la font de les descàrregues que rebutjar-les sense parar? Postura Làser, si us plau.

La seva Mestra es va estirar a la tova gespa, es va impulsar i va elevar el cos cap al cel, recolzant-se només amb el clatell i les espatlles, amb una mà a cada costat, posada a terra.

Barriss també va adoptar la Posició Làser.

–Puc entendre perfectament per què es van sentir així. I la veritat és que té certa lògica, sobretot tenint en compte la premissa del combat cara a cara, que diu que la defensa pura és inferior a una combinació de defensa i atac.

–Sí, és cert. Postura de l'Arc.

Amb les mans i els peus a terra, la Mestra Unduli es va impulsar cap amunt, formant un pont amb el seu cos.

–Ara és quan ve el «però» –va dir la Barriss, mentre complia amb la petició.

–I veig que la teva podria separar-se més del sòl.

Barriss va somriure i es va impulsar per accentuar més l'arc. La seva Mestra prosseguí.

–Molts dels exercicis que els Jedi en període de formació han d'aprendre, i un Jedi sempre està en període de formació, sigui padawan, Cavaller o Mestre, estan relacionats amb la definició del veritable propòsit de l'exercici. Sens dubte recordes el de l'exercici levitatori i la pastisseria.

–Difícil d'oblidar.

–Destruir el remot no és de per si una opció incorrecta. Si has desenvolupat el suficient talent com per bloquejar les descàrregues i prens la decisió a través de la lògica i amb la ment clara, llavors pots justificar la utilització de l'ús de la Força per aturar l'atac des del seu origen. Alguns dels millors estudiants van prendre aquesta opció. Però si ho fas per ira, per dolor o per por, o per qualsevol altre sentiment que has permès que et controli, llavors hauràs entrat en el Costat Fosc. Si t'atens a què la fi justifica els mitjans sense detallar-ho lògicament, hauràs sucumbit a la insidiosa energia. Si només vas a retenir una frase d'aquesta xerrada, Barriss, que sigui aquesta: «El poder vol ser utilitzat. Cal mantenir-lo sota constant vigilància o et seduirà i corromprà». Un dia estàs aixafant un ninot d'entrenament i al següent et trobes paralitzant els pulmons d'un contrincant per asfixiar-lo fins a la mort. I ho fas perquè pots. I això es converteix en un fi en si mateix. Com a Jedi, sempre estaràs al tall. Un sol pas en fals i cauràs en el Costat Fosc. Li ha passat a molts, i sempre és una tragèdia. Com passa amb les drogues addictives, és massa fàcil dir: «Només per aquesta vegada». No és així com funciona. L'única cosa que hi ha entre el Costat Fosc i tu és la teva voluntat i disciplina. Si cedeixes a la ira o la por, a l'enveja o l'odi, el Costat Fosc et reclamarà com a seva. I, si això passa, et convertiràs en enemiga de tot el que defensen els Jedi, a més d'enemiga de tots els Jedi que segueixin el camí correcte. Postura Rocosa, si us plau.

Barriss es va moure per adoptar la postura. Va dir:

–Alguna vegada t'has rendit al Costat Fosc, Mestra?

Hi va haver un silenci de diversos segons.

–Sí. En un moment de debilitat i dolor, així ho vaig fer. Em va permetre sobreviure a una situació a la que potser hauria sucumbit, però aquella mostra va servir per adonar-me que mai tornaria a passar. Mai ho tornaria a fer. Potser arribarà el dia en què experimentis això, Barriss. Espero que no, però si això passa, hauràs reconèixer-ho i resistir-te a fer-ho.

–Em sentiré malament?

La Mestra Unduli es va aturar en els seus estiraments. Va observar la Barriss amb el que semblava ser una gran tristesa en els seus ulls.

–Què va. Et sentiràs millor del que t'has sentit mai, millor del que creies que podries arribar a sentir-te mai. Et sentiràs poderosa, plena, satisfeta. I el pitjor de tot és que sentiràs que tens tota la raó. I aquí és on està el veritable perill.

***

Les paraules de la Mestra Unduli en aquell matí assolellat i fresc van acudir a la ment de la Barriss amb renovada claredat en un planeta situat a molts parsecs de distància de Coruscant, al pavelló mèdic d'un Uquemer, i, potser, amb una comprensió diferent. S'havia sentit temptada a destruir Phow Ji. Ell no havia estat una amenaça real, excepte per al seu orgull, i ella gairebé podia justificar-ho dient-se que aquell atac havia estat una amenaça cap a l'honor de l'Orde Jedi. Aquest argument era mentida, és clar. L'Orde Jedi no es veia amenaçat per l'atac d’en Ji, que anava dirigit personalment a ella. Però Barriss havia estat molt a prop d'utilitzar allò com a argument per acabar amb una vida.

Va acabar per adonar-se d'una veritat aclaparadora: tenia un deute de gratitud amb Phow Ji. Irònicament, la presència del bunduki en la seva vida era instructiva, era una oportunitat per aprendre a resistir la temptació del Costat Fosc. Si totes les coses tenien un objectiu, i si, com resaven els dogmes principals del Codi Jedi, la galàxia es desenvolupava com devia, llavors Phow Ji tenia un destí a complir, igual que el tenia ella.

Barriss va respirar fondo i va deixar anar a poc a poc l'aire. La Mestra Unduli tenia raó, caminava sobre una finíssima línia que havia de vigilar en tot moment. No era un sender fàcil, però era el que li havien ensenyat des del seu naixement. El fracàs era inacceptable, inconcebible.

Convertir-se en Jedi era la meta de la seva vida.

Sense els Jedi, no era res.

***

Jos va esperar que la pluja vespertina amainés per sortir a llençar les escombraries que havien acumulat entre el seu company Zan i ell. Per desgràcia, no hi havia suficients androides de manteniment designats per a aquesta tasca, pel que més li valia treure ell mateix les bosses o acabar sepultat sota les deixalles. Zan i ell tenien una aposta col·lateral en la seva partida de sàbacc relacionada amb aquesta tasca, i encara que Jos havia sortit guanyador, havia perdut davant Zan en l’apartat de les escombraries, i li tocava treure les bosses tota la setmana. A vegades feia la impressió que l'únic que Zan i ell feien era seure a generar escombraries. La plastibossa que portava devia pesar uns cinc quilos i amb prou feines tancava.

Va sortejar els tolls i el fang i va arribar al contenidor sense amarar, sense que li caigués un llamp o sense ser atacat per androides de combat separatistes assassins. El sensor del contenidor va obrir l'escotilla d'entrada, i ell va tirar la bossa dins el reciclador. Va escoltar els brunzits i cruixits de l'energia oscil·lant mentre els reactors trossejaven i reduïen a cendra la escombraries. Hi havia quelcom estranyament satisfactori en el procés, encara que fer-ho amb regularitat no li resultava atractiu.

Un altre excitant moment en la vida d’en Jos Vondar, un dels millors cirurgians de la República...

Es va girar i va estar a punt de xocar amb un soldat que arribava al contenidor amb diverses bosses de deixalles. El soldat va murmurar una disculpa respectuosa, Jos va assentir i va començar a marxar, però es va aturar de sobte. Li va semblar que coneixia aquell soldat. Si mirava més enllà de la plantilla Jango Fett distingia alguna cosa en els seus ulls, a la cara... Podia equivocar-se, però estava bastant segur que era CT-914, el qual havia plantejat la pregunta que últimament amenaçava amb superar a Jos.

–Hola, CT-914 –va dir Jos.

–Hola, Capità Vondar.

–T’ha tocat el torn de treure les escombraries, no?

–Això salta a la vista, senyor –va començar a ficar les bosses en les enormes gargamelles del contenidor.

Primer un androide, va pensar Jos, i ara un clon, fent brometes. Aquí tothom és un còmic.

Es va quedar allà un moment, sense saber què dir, la qual cosa per a ell era bastant estrany.

–Et puc fer una pregunta? –va dir finalment.

CT-914 va continuar ficant bosses al contenidor, que va grunyir i brunzí mentre se les menjava.

–Com et vas sentir per la mort de CT-915?

CT-914 va tirar l'última bossa per l'escotilla. Va mirar a Jos.

–La pèrdua d'un soldat entrenat és... lamentable –tant el seu discurs com la seva actitud eren rígids.

Jos sabia que CT-914 no volia anar més enllà, però ell ho va forçar de totes formes. Havia de saber-ho.

–No, no et parlo del seu valor per a la República. T'estic preguntant com et vas sentir tu. Tu, personalment.

CT-914 es va quedar allà durant una bona estona, sense parlar.

–Si fos civil –va dir per fi–, nascut per part i no de proveta, li diria que no és de la seva incumbència, senyor; però com he d’obeir als meus superiors, llavors la resposta a la seva pregunta és que, personalment, la mort de CT-915 em va fer mal. Tots estem fets de la mateixa carn i el mateix patró, tots som iguals en les habilitats bàsiques, però ell era el meu camarada en armes. El coneixia de tota la vida. Lluitàvem junts, anàvem a dinar junts i compartíem la nostra vida fora de l'exèrcit com a germans. El trobo a faltar. Crec que el trobaré a faltar fins que em mori. Respon això a la seva pregunta? Tinc més escombraries que recollir.

Jos va empassar saliva, se li havia assecat la boca de cop i volta.

–Sí, això em val. Gràcies.

–Només compleixo amb el meu deure, doctor. No ha de donar-me les gràcies.

CT-914 es va girar i es va allunyar, i Jos li va observar, incapaç de moure’s. Va tornar a sentir en la seva ment la petita veu que començava a odiar. Ja hauries d'haver après a no fer preguntes de les quals no vols sentir la resposta.

Posant-se seriosos. Si tots eren com CT-914, els soldats clon eren molt més complexos mentalment del que Jos havia suposat. Tenien sentiments, vides interiors, potser fins i tot somnis i aspiracions que anaven més enllà de l'art de la guerra. I això li donava una perspectiva totalment nova a una qüestió en la qual Jos no volia ni pensar.

Maledicció.

Següent