Curandera Jedi (XVIII)

Anterior

18

Jos no recordava haver-se sentit més emocionat des que va arribar en aquest planeta. El transport en el qual anava la Tolk estava a punt d'aterrar. Ell estava al costat de la plataforma, mirant cap amunt. No és que pogués veure res a través dels maleïts núvols que seguien cobrint l'arc de la cúpula. La neu arribava a l'altura del pit en algunes zones, encara que els androides no paraven de treure-la. S'havien instal·lat calefactors suficients com perquè es pogués estar en la majoria dels llocs, i alguns fins i tot s'havien tornat massa calorosos, però ja començava a ser quelcom més que un petit inconvenient. Al nivell del terra hi havia tal condensació que no es podia veure. Vivien en una bombolla opaca. Últimament no havien patit atacs enemics en les rodalies de l’Uquemer, ni míssils o raigs de partícules extraviats. Per sort. Si és per Jos, ell hauria tret la cúpula perquè la neu s'hagués fos, cosa que no trigaria molt, i hauria fet les reparacions amb el sistema apagat. Però, és clar, si depengués d’en Jos, ni tan sols es trobaria en aquest maleït planeta. I tampoc hi hauria necessitat de cúpules protectores perquè no hi hauria una maleïda guerra.

La finestra invisible de la cúpula es va dilatar, permetent l'entrada del transport, a més d'un ràpid intercanvi d'aire calent i fred que va provocar remolins de boira i núvols en una voràgine momentània. El petit remolí va anar apagant-se mentre la cúpula es tancava i la nau baixava dels núvols cap a la plataforma. La neu que va caure per la zona d'enlairament estava una mica bigarrada: era un pàl·lid arc de Sant Martí amb el vermell com a to dominant, obtingut per colònies d'espores que van entrar amb el corrent i es van congelar ràpidament.

La nau va semblar trigar una eternitat a aterrar i obrir les portes.

Van baixar a cinc persones abans que la Tolk, és clar. Portava l'uniforme d'infermera, i el seu equipatge venia darrere en la cistella d'un androide portador. Jos va veure que a ella li estaven sortint penellons en els braços nus.

Va sentir una alegria tan immensa que gairebé es va marejar en veure-la, i va córrer per abraçar-la. Ella es va deixar abraçar un moment i després es va posar rígida.

–Què et passa? Estàs bé?

–Sí, estic bé –Mirà al seu voltant i tremolà–. Al final resulta que això del clima no era broma.

–Aquí no està tan malament. A prop del dipòsit hi ha com una bossa d'aire fred en què la neu arriba a l'altura d'un wampa amb xanques –Jos la va agafar del braç i va començar a caminar cap al campament–. Anem, has de posar-te a cobert. Aviat entraràs en calor –li va passar un braç per l'espatlla i es van dirigir cap a la tenda d'ell.

–Anem primer al meu dormitori –Va dir ella–. He d'agafar una jaqueta.

Jos va arronsar les espatlles.

–D'acord.

Dins de la tenda de la Tolk, el calefactor que Jos havia instal·lat prèviament havia acabat amb la major part de l'aire fred. Tolk va seure al catre.

–Neu –va dir–. A Drongar, increïble.

–T’hi acostumes ràpid –va dir ell–. Després s'acaba convertint en una molèstia a gran escala. Sobretot tenint en compte la situació en què ens trobem ara amb els pacients. Si no aconsegueixen reinstaurar aviat el servei del transbordador a la MedStar haurem d’amuntegar als pacients en magatzems. Ens estem quedant sense lloc en els pavellons.

Ella va assentir. Semblava cansada, va pensar Jos. Cansada i farta.

–Tan malament estava la cosa allà dalt?

Ella va sospirar.

–No per a mi. Jo era a la coberta de comandament. L'únic que vam sentir va ser una vibració enorme abans que ens aïllessin. Jo no coneixia a cap dels qui van morir, i els ferits i supervivents van ser atesos pels equips d'emergència de les cobertes inferiors.

Jos va negar amb el cap.

–Increïble. Posar una bomba en una nau mèdica.

–És horrible –va dir ella. La seva veu era inexpressiva i una mica distant.

El silenci va prosseguir.

–Et ve de gust un estimcaf?

–Sí, si us plau.

Ell es va posar a preparar la beguda.

–I què tal l'oncle avi Erel?

Tolk va apartar els ulls d'ell i va mirar la seva maleta.

–Bé.

En el seu comportament hi havia alguna cosa estranya que va cridar l'atenció d’en Jos, fins i tot malgrat els horrors recents pels quals havia passat.

–Tolk, estàs bé?

Ella li va fer un gest per treure-li importància.

–Si, bé. Una mica cansada res més. He passat per uns moments bastant tensos.

–Ho entenc –va dubtar un moment–. Si vols podem anar a la cantina per menjar alguna cosa, o potser prendre una copa.

Ella li va observar.

–Mira, Jos, de veritat que no em ve de gust.

–D'acord, d'acord. Podem quedar-nos aquí, cap problema. Si vols vaig a enxampar alguna cosa al menjador i...

–Jos –va dir ella, i la seva veu va sonar lleugerament fràgil, quelcom que havia sentit massa vegades en massa congèneres–. Crec que... necessito descansar una estona.

–Ah, d'acord. És clar –ell va dubtar un instant, sense saber què dir. Ella no semblava especialment contenta de veure-li. Sí, estava cansada i havia passat per un moment traumàtic..., però, al cap i a la fi, era una infermera de cirurgia. Havia vist morir a més gent en un mes que moltes infermeres en l'última dècada, i en condicions força més desagradables. Estava feta de duracer. Com podia haver-li afectat tant una explosió en la qual no havia estat involucrada directament?

Ell va mirar el seu rellotge.

–El meu torn començarà en uns minuts –va dir ell, i es va sentir lleugerament, sorprès en adonar-se que s'alegrava de tenir una excusa per marxar–. Et... et trucaré quan acabi, et ve de gust?

–Sí..., d’acord –va dir ella.

Ell li va fer una abraçada, i ella va semblar quedar-se rígida de nou en tocar-la. La va besar, i ella li va tornar el petó, però va ser gairebé com un petó de germana... No hi havia cap rastre de passió.

En avançar per entre la nevada, cap a la SO, Jos va sentir una sobtada onada de terror d'origen desconegut. Tolk havia tornat canviada. No sabia com o per què, però no era la mateixa que quan se'n va anar.

Quelcom anava malament. Quelcom anava molt malament...

***

En Den va percebre que hi havia alguna cosa diferent quan va ocupar el seu lloc de costum a la taula de sàbacc. Va trigar una estona a identificar el que era. Després va anar a demanar una beguda i es va adonar que la Teedle no estava de servei. Allò era estrany. Els androides no treballaven per torns, com els orgànics. Teedle sempre hi era si la cantina estava oberta. Però aquell dia no.

I tampoc estaven Jos ni Tolk, cosa que era d'esperar, ja que ella acabava de tornar de la MedStar. Els jugadors, a part d'ell mateix, eren Klo, Barriss, I-5 i una cara nova, una que li encantava tenir davant: Eyar Marath, la cantant sullustana de la companyia. Den es va asseure just al davant. La cantant va alçar la vista sobre la seva copa i li va somriure.

Den li va tornar el somriure. Ell havia estat preguntant-se com abordar-la de forma casual, i aquella era una oportunitat de platí. Portava tant de temps sense veure a un altre exemplar de la seva espècie que probablement hagués trobat atractiva a la bruixa de To'onalk. Però aquí no hi havia cap problema; Eyar estava boníssima. Era jove, sí, probablement Den tindria edat per poder ser el seu pare, però, a jutjar per la mirada que ella li dirigia, no pensava en ell d'aquesta forma. Tenia els ulls brillants, foscos com l'obsidiana, i grans fins i tot per a ser sullustana. Les seves orelles tenien una forma delicada, amb grans espirals i lòbuls. Les seves mandíbules relluïen de saliva. Van mostrar un to rosa fosc en somriure-li.

Oh, si. Quin terròs de sucre.

–Wa loota, maga un –va dir ella. Mi nama Eyar Ahtram.

En Den va parpellejar. Estava dirigint-se a ell en el inflexiu inferior, com havia de fer una femella al seu company.

–Wa Denga, see't boes'e. Mi nama Den Dhur.

Ella va somriure de nou, i de sobte Den no va sentir ni mica de fred. Però ni mica. Allà no hi havia cap relació pare-filla, per descomptat.

–On és Teedle? –va preguntar a la taula en general. Tot d'una va sentir moltes ganes de prendre una copa.

Ningú va respondre.

Va mirar a Mèrit, i va veure que el gran equani semblava lleugerament incòmode.

I va contestar:

–Ja no està amb nosaltres.

–Què? Li han donat un altre destí? Però si acaba d'arribar –volia prendre una matabanthes o dos per relaxar-se. No és que ho necessités, però tot i així...

Hi va haver un altre silenci incòmode. Llavors, I-5 el va trencar:

–La unitat TDL-501 ha estat desacoblada.

–Disculpa?

–Va ser necessari per extreure el component de la unitat central. La unitat TDL-501 era un dels últims models de Cybot Galàctica, i el seu component tècnic YX-90 era compatible amb el dispositiu secundari del generador harmònic de la cúpula de força. Va ser...

Den va alçar les mans per aturar l'androide.

–Espera un moment. M'estàs dient que l'han "canibalitzat"?

L'expressió i la veu d'I-5 semblaven més neutres que mai, si és que allò era possible.

–La Secció d'Enginyeria va saber que la peça de recanvi trigaria unes cinc setmanes a arribar, així que van buscar el més semblant, sol·licitant la unitat de TDL-501.

–Teedle –va dir en Den–. Es diu Teedle.

I-5 es va aturar un moment i va prosseguir:

–Sol·licitaren la peça YX-90 de la unitat. Els seus paràmetres de camp estan dins de l'abast necessari per a realinear el generador harmònic de fase.

Den va contemplar a l'androide, completament bocabadat.

–No m'ho puc creure. L'han destrossat per treure-li les peces? Com han pogut? Era més que uns simples... –es va detenir en adonar-se de tot el que comportava allò que havia dit I-5 –paràmetres de camp. Ja em recordo. Tu li vas preguntar pels seus...

Barriss va dir:

–Den, I-5 no està...

Den va fer cas omís i va dir a l'androide.

–Tu la vas delatar?

I-5 va dir:

–Em van demanar que determinés la utilitat potencial de la unitat.

–No m’ho puc creure. Era una dels teus.

–Odio aixafar-te la teva honrada indignació –va dir la Barriss–, però hi ha una o dues coses sobre el tema que no saps -havia alguna cosa estranya en la seva veu, Den es va adonar, però no tenia temps de preocupar-se per això. La seva millor cambrera s’havia anat i el seu "amic" I-5 havia estat el responsable.

–Ja sé tot el que necessito saber...

–Teedle es va presentar voluntària, Den –va dir en Mèrit.

Es va quedar mirant al mentalista.

–Eh?

–Sabia quines serien les conseqüències –va dir Mèrit–. Va ser Teedle la qui es va adonar de la compatibilitat de l'abast. I-5 es va limitar a consignar-ho. Però no va ser idea seva.

Den va negar amb el cap. L'havien esbudellat. Estava tan viva com qualsevol dels asseguts a taula, i a més era molt graciosa, i plaf! ja no hi era.

–Crec que li deus una disculpa a I-5 –va dir Barriss. De nou hi havia quelcom en la seva veu, una cosa que no podia localitzar del tot. Semblava... gran. Molt més gran. Però allò era una bestiesa.

–No cal –va dir I-5–. Després de tot, només sóc un androide. Per què anava a ofendre’m?

En Den va sospirar.

–Ho sento, I-5. M'he obcecat massa. Crec que m'he excedit... Anem a jugar...

Klo va començar a remenar. Havien decidit prescindir dels serveis del Tauró crupiers feia unes quantes partides, i ara solia romandre en un racó mentre feien la partida.

Era allà, va pensar en Den. Un altre record de les diferències entre androides i biològics. Algú amb qui interactuaven com si fos una persona podia... apagar-se, així, sense mes, perquè tenia un dispositiu que anava a ser mes útil en una altra part. Si, la gent moria a les urpes del destí constantment, companys amb els quals comparties borratxeres i rialles podien ser-te arrabassats tot d'una, pim pam, sense més, però allò era diferent. Era una cosa digne de reflexió per a un sullustà com ell.

Den va agafar les seves cartes mirant a Eyar Marath en fer-ho. Ella li va tornar el somriure. Bé. Almenys la seva demostració de mal geni no havia provocat el rebuig d'ella. Era preciosa. Quant de temps portava sense seure a taula amb algú de la seva pròpia espècie, per no parlar d'ajuntar els plecs de les galtes? Massa.

Se li va passar una cosa pel cap.

–Bé. Em sap greu. Després de tot, quan arribi la peça de recanvi, sempre podran reparar a Teedle i deixar-la com nova, no?

Va haver-hi un altre moment de fred silenci. Llavors, I-5 va dir, gairebé amb amabilitat:

–No han sol·licitat la peça de recanvi, Den. L'exèrcit compensarà a la corporació a la qual pertanyia Teedle, però no veuen la necessitat de pagar dues vegades per la reparació.

Den es va quedar de pedra.

–Quin fàstic –va dir.

–Una expressió molt adequada –va respondre I-5.

Mèrit va repartir les cartes.

Següent