Metges de guerra (XXXII)

Anterior

32

Jos va arribar a la conclusió que Tolk li torturava deliberadament. Ella sabia com li afectava la seva presència, i ho sabia tant per la seva naturalesa com per formació, tant per la seva espècie com per ser femella, i feia qualsevol cosa menys donar-li una invitació per escrit per unir-se a ella en fer el que ell pogués desitjar.

En la neteja de la sala de preoperatori, Jos es rentava les mans, mètode en el qual emprava els deu minuts de rigor, per ensabonar-se, treure’s la ronya de les curtes ungles i repetir el procés, encara que no hi havia necessitat de fer-ho des de molt abans que naixés. Gràcies als guants i als camps d'esterilitat, hi havia molt poques probabilitats que un agent patogen pogués arribar fins a un pacient, per molt que ell es rentés les mans durant nou minuts en comptes de deu, però els seus mestres havien estat amants de les velles costums. Per això es rentava, contemplava el crono i li donava voltes al cap.

Les velles costums. En el seu planeta era acceptable, encara que no molt, que un jove solter viatgés per la galàxia i degustés els plaers de la companyia esker. Era una cosa del que no es parlava en cercles socials, però que es feia. I el jove, després de visitar altres sistemes, tornava a casa, buscava algú d'una bona família enster amb qui casar-se i posar seny.

Però ni en els dies més bojos de la seva joventut, s'havia sentit Jos còmode amb la idea d'una relació casual. Les havia tingut, és clar, però aquestes trobades insignificants li havien pesat molt després. En el més profund del seu ésser, sabia que només hi hauria un gran amor en la seva vida, i que no podia ser-li infidel. Encara no l'hagués conegut encara.

Però aquí estava la Tolk. Maca. Atractiva. Llesta. Afectuosa. Intel·ligent. I, això Jos ho sabia bé, molt perceptiva. Li atreia molt. Volia conèixer-la, explorar les seves profunditats emocionals, esbrinar si el que intuïa en ella era real. I, de provenir d'un altre lloc, hauria trencat rècords de velocitat per córrer al seu costat i esbrinar si realment era ella. La seva família, la seva cultura, i una vida sencera de consagració al seu treball li ho impedia als dos. No era una dels seus. Era una Ekster. No hi havia sagrament, ni cerimònia, ni cap ritual que pogués canviar allò. Ella no podia convertir-se en un d'ells.

Jos era un home de debò dividit.

Tolk era perfectament conscient d'on procedia Jos. Podia retirar-se discretament per evitar-se problemes, però no ho havia fet.

I per què deu ser això? Eh, Jos, ximplet? Mmmm?

Jos es va fregar amb força el dors de la mà. Se li estava posant la pell d'un color rosa fosc. Neta. Molt neta.

Tolk no s'havia mostrat inaccessible per una raó molt senzilla: ell la volia, i no d'una manera merament física. I ella n’era perfectament conscient. Pel que semblava, no li disgustava la idea. I aquí estava el veritable problema...

–No et recomano que t’espelleixis del tot, Jos. El líquid serós deixa els guants perduts per dins.

Parlant de temptació, que aquí apareixerà ella!

Ell va murmurar alguna cosa.

–Perdó? No t'he sentit.

En Jos va continuar rentant-se les mans meticulosament, com el personatge d'aquell vell holodrama que pensava que, per molt que fregués, mai aconseguiria netejar-se la sang del seu pare. Com es deia...?

Va respirar fondo. Més li valia aclarir-se ja.

–Escolta, Tolk. Jo..., això, vull dir..., eh... –Vaja, si que era difícil. Amb el terme «sentiments» no n'hi havia prou per descriure el que sentia. Era més semblant a sentiments en peu de guerra.

Ella li va somriure dolçament, fingint no tenir ni idea del que li passava a Jos.

–Sí?

Jos es va redreçar i va posar les mans sota l'assecador.

–Per què m'ho poses tan difícil?

–Jo? Ho sento, què et dificulta, metge Vondar? –ni el més fi sucre filat d’Yyeger s'hauria fos en la seva llengua.

–Ja coneixes la meva cultura –va dir ell, decidit a acabar amb allò.

–Sí. És que això et molesta o alguna cosa així...?

–Apa ja, Tolk. Saps perfectament del que et parlo!

Ella el va mirar innocentment, amb ulls tan oberts que un sullustà hauria semblat guenyo al seu costat.

–El meu talent no és perfecte, Jos. No puc llegir la ment. Només sé el que seria obvi per a qualsevol que s'acostés prou com per mirar. Potser hauries de dir el que vols dir per evitar-nos més confusions –ella va somriure de nou.

Ell volia cridar i trencar alguna cosa.

–Jo..., tu..., nosaltres... Nosaltres no podem tenir un futur junts.

Tolk va parpellejar, innocent com un nadó.

–Futur? Però qui ha parlat d'això?

–Tolk...

–Estem en zona de guerra, recordes? El nostre camp de protecció podria fer-se malbé demà, podríem rebre un tret dels separatistes, i llavors deixaríem d'existir, així com així. O les espores podrien mutar i provocar-nos la mort. O podria caure un llamp. En resum, estem en un lloc perillós. Les nostres perspectives són lúgubres. Qualsevol futur per a nosaltres és pura teoria.

Jos se la va quedar mirant. Va aconseguir retenir un mínim de control sobre els seus músculs per poder tancar la boca.

Tolk va dir:

–Coneixes el refrany bruvià «Kuuta velomin»?

Ell va negar amb el cap.

–Aprofita el moment. És l'únic que tenim. El passat ja no existeix, el futur podria no arribar mai. L'única cosa que existeix és l'ara. Jo no vull matrimoni, Jos. Sé que és un camí que no pots fer amb mi. Però podríem compartir l'afecte que podríem donar-nos l'un a l'altre, aquí i ara. Dues persones cuidant-se. El futur, si és que arriba, ja s'ho farà com pugui. Nosaltres hauríem de fer el mateix. Quin mal hi ha en això?

Ell va tornar a negar amb el cap.

–Jo... Tant de bo pogués. Però no sóc així. Necessito comprometre’m amb una cosa tan important.

–Tan important sóc per a tu, Jos?

Ell la va mirar, i ella va somriure de nou, amb tristesa.

–No has de dir res. M'ho diu la teva cara –va fer una pausa–. D’acord. Llavors serem amics i companys de treball, perquè sembla que és l'única cosa que se'ns permet. És una pena –estirà el braç i li va acariciar la mà, i Jos va sentir una descàrrega d'emoció recorrent tot el cos.

Ella va retirar la mà. Ja no somreia.

–Vaja, t'he contaminat. Em sap greu. T’hauràs de rentar les mans de nou. Et veig en la SO.

Quan va marxar, ell es va adonar que tremolava.

Odiava tot allò. La guerra, les morts, la seva cultura, i en aquell moment es va alegrar que Tolk s'hagués marxat perquè no veiés la desesperació que segur es reflectia a la seva cara.

Havia de sortir d'allà.

No per molt de temps, i no molt lluny, però no podia enfrontar-se a la SO en aquell moment, i menys amb la Tolk dins. Preferia enfrontar-se a un batalló sencer de droidekes armat amb només un troxar que tornar a veure aquella mirada en els ulls d'ella, almenys per aquest dia. No podria concentrar-se: potser acabés substituint un ronyó per una vesícula biliar o alguna cosa igual de dolent.

Va trucar a Zan.

***

–M'ho deus –va dir el zabrak molt seriós mentre Jos l'observava treballar–. A més, el meu torn va acabar fa dues hores.

–Dormir no és tan genial com ho pinten.

–No sabria dir-te...

–Només una hora o així –va dir Jos–. He d'aclarir el cap.

–Te’n vas a fer una passejada? Has sortit a l'exterior últimament? L'aire està tan condensat que podries anar nedant a la cantina.

–Una hora –va dir en Jos–. Tornaré.

Ell va sortir de l'edifici i va travessar el complex, allunyant-se de les zones humides cap al relativament sec camp de bota. Zan no havia exagerat. Als deu minuts de caminada, tenia la roba completament xopa de suor. Hauria de tornar a descontaminar-se.

Li era igual.

Va creuar un petit bosquet d'arbres de grans fulles, apartant als picotons i les xinxes ígnies que voleiaven al seu voltant, i va veure els camps de bota. Unes vint files paral·leles de cultius que es perdien en la boira de la distància. La bota era una planta curta; la major part creixia sota terra, quedant exposat només el cos dels fruits. Les mates eren ateses pel típic grup d'androides. No veia cap treballador orgànic per allà.

Ell no va intentar tan sols arrencar un pessic de la planta, sabent que els cultius estaven protegits per un camp cep. Aquell vegetal innocu era un article de luxe, cosa comprensible en servir les seves cèl·lules adaptògenes per a una gran varietat de propòsits. Podia servir tant de potent antibiòtic com d’al·lucinogen o nutrient, depenent de l'espècie. Si s'aconseguia conrear fora del planeta, els contrabandistes tindrien motius per preocupar-se, perquè llavors sí que seria tot per a tothom.

Tot per a tothom. A Jos li va semblar de sobte que s'havia passat gran part de la seva vida, potser massa, intentant ser la mateixa cosa. Que ell recordés, sempre havia donat per fet que seria metge. No era una decisió de la qual es penedís, ja que estava orgullós de la seva professió, però aquesta era una manera més de les moltes en què s'havia esforçat per ser un bon fill. Va ser un estudiant model, sempre obedient, el fill que tots volien. I la seva família estava realment orgullosa d'ell, això era innegable. Mai van escatimar els afalacs cap a ell. I ell no volia fer-los mal, ni veure'ls patir. I sabia que casant-se amb una Ekster els conduiria a una tomba prematura.

Però... li va semblar sentir la veu d’en Klo Mèrit: «Són aquestes els teus costums?».

«Ho són de veritat?».

No calia ser un Jedi per adonar-se que la Tolk destacaria fins i tot en un planeta ple de dones. I no podia negar que la seva oferta d'afecte en temps de guerra era temptadora..., molt temptadora.

Però no podia.

De què tens por?

–Tinc por d'enamorar-me d'ella –va dir en veu alta.

–Crec que ja és massa tard per això –va dir una veu dolça darrere d'ell.

Sorprès, Jos es va donar la volta, esperant per un instant que fos la Tolk, sense saber si estar encantat, enfadat, temorós o alguna cosa per al que no tenia ni nom...

Però no era la Tolk. Era la padawan, Barriss Offee.

Següent