Curandera Jedi (XVI)

Anterior

16

Últimament Den es passava gairebé tot el temps a la cantina. No li semblava bé del tot, però la veritat és que tenia els seus avantatges. Per començar, era el lloc més calentet de l’Uquemer amb molta diferència. I era el millor lloc per conèixer gent, i la gent solia ser el punt de partida per al tipus de notícies que a ell li agradaven.

I en tercer lloc, per descomptat, hi havia les copes.

Feia falta molt per emborratxar a un sullustà. Perquè estigués borratxo de veritat, borratxo de si-em-caic-a-terra-no-el-trobo. Jos havia intentat explicar-li les raons fisiològiques d'allò emprant paraules altisonants com "glicòlisi''," mitocondri" i "quimioabsorció polimòrfica". La cosa es resumia en què les cèl·lules del seu cos eren molt selectives pel que fa a les molècules que usaven i com les feien servir. Això significava que amb prou feines li afectava una quantitat de licor que a la majoria de les espècies basades en el carboni hauria sumit en un estat d'exaltació de l'amistat, cançons tradicionals corellianes incloses.

En aquell moment estava alegre i no veia raó per no seguir endavant. Ja havia pagat el seu compte amb el pagament del seu últim article, un text per a l’holozine Éssers, sobre Uli Divini El Nen Cirurgià. Li va fer un gest a Teedle, que es va apropar rodant fins a la seva taula.

–Un altre whisky johrià, Teedle. Amb glaçonets.

–De seguida, cor -es va allunyar i Den li va cridar.

–I això vol dir "gel"! –havia hagut d'aprendre per les dolentes que la programació idiomàtica en bàsic de l’androide no era tan àmplia com hauria.

Teedle li va replicar de dalt a baix:

–I suposo que el voldràs en un got, no?

Den va riure. Aquella sí que era una resposta inesperada. Sens dubte, el programador neuronal de l’androide tenia sentit de l'humor.

Va observar les restes del líquid verd que quedaven en el seu got, pensant en les converses que havia tingut feia poc amb Jos i amb I-5. L'androide havia dit en una ocasió que tots els de la seva classe tenien sentit de l'humor. Den es va preguntar quina part de la personalitat de la Teedle hauria estat programada i quina part seria intrínseca. Se suposava que hi havia una prova molt senzilla, desenvolupada feia segles, que postulava que si un podia mantenir una conversa amb una altra entitat oculta i no ser capaç de diferenciar si es tractava d'un ésser orgànic o cibernètic, l'esmentada entitat havia de considerar-se conscient de si mateixa.

Mai havia sentit de cap androide sotmès en aquesta prova, almenys no de manera publicitada, cosa que no era sorprenent, ja que, al capdavall, els presidents de grans corporacions de fabricants com Cybot Galàctica o Indústries Automaton mai voldrien que als seus productes els donés de cop i volta per pensar que gaudien dels mateixos drets que un ésser orgànic.

Estava segur que I-5 podria passar la prova sense problemes. I pot ser que la Teedle també.

Teedle li va portar la copa.

–Amb glaçonets, cari, H₂O sòlida.

Den va donar un glop al whisky. Estava fred però lluitador, i li va escalfar per dins. Va agitar el got i va escoltar la dringadissa dels globus de gel. La veritat és que en aquell moment no anaven escassos de la gèlida matèria. La cúpula s'havia espatllat feia ja una setmana, i seguia sense haver-hi indicis de quan estaria reparada. Com a mínim havien aconseguit estabilitzar la temperatura, encara que fos a uns incòmodes sis graus sota zero. Havia deixat de nevar, però per llavors tres de les tendes ja havien sucumbit sota el pes de la neu. No era tan dolent com estar destinat a Hoth, cosa que sabia per experiència, però tampoc és que fos agradable.

Pel que havia sentit, hi havia almenys dues peces de recanvi de vital importància que calia portar de fora del sistema. Fins a la seva arribada, haurien de patir el llarg i fred hivern.

Va veure a un parell de còmics asseguts en una taula propera. Li hauria encantat fer un article sobre ells. Estaven posant-se cada vegada més nerviosos per ser-hi, i era d'entendre. Tenien completament desbaratades les agendes. Però fer un article sobre el seu mal tràngol requeriria parlar de la cúpula espatllada, i els poders fàctics havien decidit que per ara es tractava d'informació classificada. Ell s'havia posat una mica pesat al respecte, però Vaetes va ser contundent. Den no podia entendre de quina manera podien aprofitar-se’n els separatistes d'allò, ja que tothom afirmava que era un error de funcionament. Així i tot, aquesta era la postura oficial, i no tenia aspecte de canviar en un temps.

Per tant, poc li quedava a fer a excepció de prendre’n una altra.

El sabotatge de la MedStar no accelerava en absolut les coses. Pel que Den havia pogut determinar, que no era gaire, ni tan sols amb les seves fonts d'informació, l'explosió havia estat, sense cap dubte, provocada. Això ja era horrible per si sol perquè fer esclatar una nau hospital era un acte de barbàrie impropi fins i tot en la guerra. Però el fet que a més estigués relacionat amb l'anterior explosió del transport semblava indicar que, d'alguna manera, hi havia un espia entre ells.

No calia dir que aquesta informació tampoc la hi permetien donar.

No pels canals oficials.

Va negar amb el cap. Allò semblava absurd: què feia un espia en un Uquemer oblidat en un planeta maleït com aquell? I pensar que quan va acceptar aquell destí s'havia preparat per l'avorriment i l'oci obligat. El temps que havia passat a l’Uquemer-7 havia estat de tot menys avorrit.

Mentre s'acabava la beguda, va veure a I-5 entrar a la cantina. Li va indicar que s'acostés, però l'androide es va dirigir cap a la barra, on es trobava la Teedle.

Els dos androides van parlar una estona. Den estava prou a prop com per sentir la conversa. Normalment no tenia cap escrúpol a l'hora de posar l'orella, però, atès que aquella conversa era en binari, i no en bàsic, no hi havia molt a treure dels veloços xiulets i trinats que van intercanviar.

Al cap d'una estona, Teedle va seguir a la seva i I-5 es va unir a Den a taula.

–No sabia que parlessis binari –va dir Den.

–Et sorprèn? Segur que saps que els androides de protocol, fins i tot d'un llinatge discontinu com el meu, estem programats amb multitud d'idiomes.

–Ja. Així que suposo que només estaves sent simpàtic amb la senyoreta.

–No molt. Si vols saber-ho, et diré que li estava demanant el número de sèrie i els paràmetres del substrat de camp.

Den estava prou borratxo com per trobar allò graciós.

–Quina frase –digué entre rialles–. Potser la utilitzi amb aquesta encantadora ballarina de companyia: "anem a la meva habitació, nena, que tu i jo hem de parlar d'aquests paràmetres teus de substrat de camp".

Va riure de nou.

–Els orgànics són una font constant de diversió –va dir I-5–. Si bé només per a si mateixos.

Den va aconseguir deixar de riure, encara que els plecs de les galtes aletejaren amb una gaubança incontenible.

–No et posis així. Escolta, mai t'hem arribat a emborratxar, oi? Vaig tenir un parell d'idees, però allò no va tirar endavant.

–La veritat és que no sé si donar les gràcies per això o lamentar-ho. El suggeriment de Klo Mèrit podria funcionar, però només quan hagi recuperat totes les dades de memòria que he perdut. Fins llavors, els meus inhibidors de control no locals impedirien qualsevol alteració en la línia de base.

–Bé, seguiré pensant en això. No tinguis por –Den va apurar la seva copa.

–És un consol. Ara és quan et desmaies i et tornes a esfondrar sobre el bol de patasetes? Perquè, encara que m'encanta la comèdia física orgànica, em queden moltes altres tasques ridículament fàcils per fer.

–No estic tan borratxo –va dir Den. Va posar el got buit sobre la taula sense bolcar, encara que això últim li va costar una mica d'esforç.

–El més important és que ho creguis de veritat –l’androide es va dirigir cap a la porta, fent-se a una banda per permetre el pas a dos éssers. En Den va aclucar els ulls davant el momentani resplendor de la neu. Els va reconèixer al cap d'un instant: eren la falleen i l’umbaran. Si no li fallava la memòria, havien arribat recentment per suplir llocs administratius. Treballarien per al nou oficial de subministraments. Va sentir una fiblada d'enveja: almenys ells tenien una funció allà. Fins que s'arreglés l'apagada, ell no tenia res més a fer que seure a beure a la cantina.

Una cosa que, ben pensat, no estava tan malament després de tot...

Següent