Curandera Jedi (XX)

Anterior

20

–Jos, amic meu. Què tal estàs?

Jos va mirar al mentalista.

–Doncs, la veritat, he tingut dies millors. Mesos millors. Dècades, fins i tot.

–Què passa?

Jos es va agitar inquiet, una cosa realment difícil en el formaseient que s'adaptava a tots els seus moviments perquè estigués còmode.

–Ja saps això meu amb la Tolk.

L’equani va ajuntar les puntes dels dits.

–Per sort, no m'he quedat cec ni sord últimament.

–Sí, ja... bé, jo pensava que això nostre anava sobre les rodes d'un lliscant amb harmònics personalitzats. Però és que últimament ella... s'ha refredat.

–I això?

En Jos va sospirar. Tot allò relacionat amb Klo i el seu despatx estava dissenyat per induir a la calma: els seus gestos, la decoració, el formaseient del pacient..., però Jos mai havia pogut relaxar-se en aquell lloc. No era que desconfiés de Klo, o del procés de mentalisme, com feien molts dels membres de la seva família. Encara que procedia d'un extens llinatge de metges, molts dels seus avantpassats immediats veien amb recel el concepte de curació a través de teràpia mental. Encara que el seu pare mai ho admetria, Jos sabia que el més gran dels Vondar estava molt més còmode curant la depressió, l'ansietat, l'esquizofrènia i semblants ajustant els nivells de dopamina, serotonina i somastotina, en comptes de través d'un intercanvi d'informació. Jos es va dir a si mateix que no compartia els seus prejudicis, però, tot i així, seguia sentint-se tibant al despatx d’en Mèrit.

No estava segur de per què havia anat aquesta vegada. No tenia cita, només havia decidit aprofitar que Mèrit estava lliure. Havia de considerar el problema amb algú, i el seu company de tenda no era l'adequat, ja que en Jos tenia parells de botes més velles que ell.

–A Tolk i a mi ens anava bé..., llavors ella va pujar a la MedStar a fer un curset d'EME. Hi era quan van explotar les cobertes..., i des que ha tornat ha estat més freda que la neu acumulada a la llinda d'aquesta finestra.

Mèrit va assentir.

–A què creus que es deu?

–Si ho sabés no estaria aquí, no creus?

–Heu discutit per alguna cosa?

–No.

Mèrit va assentir i es va recolzar al respatller del seu formaseient, que es va ajustar al seu nou equilibri i contorn.

–Bé, l'accident va pertorbar a molta gent.

–Pel que he sentit –va dir Jos–, no va ser un accident.

Mèrit va arronsar les espatlles.

–Jo també he sentit aquests rumors. Per descomptat, els poders fàctics volen que la gent pensi això... Després de tot, si va ser sabotatge, això qüestiona als membres de l'equip de Seguretat. La República no és immune a la paranoia de vigilar les esquenes.

Jos ho sabia. Va arronsar les espatlles.

–Barriss diu que va ser deliberat. I jo la crec.

–Bé, la veritat és que això no té res a veure amb el que estem parlant. Tant si l'explosió va ser un accident com si va ser a propòsit, sembla haver repercutit en la Tolk més del que ella vol admetre.

–M'he adonat, però no entenc per què. En aquest Uquemer mor més gent en un mes, i en ocasions en una setmana, que la que va morir a la MedStar. Tolk sovint està a la taula d'operacions quan moren, mirant-los fixament als ulls. Per què li anava a afectar més això que un grapat de gent que no coneixia i amb qui no va haver de tractar?

–No t'ho sabria dir... –Klo es va aturar com pensatiu.

–Què?

–Res.

–No sé llegir les cares, ni sóc Jedi, ni sóc mentalista, Klo, però tampoc acabo de caure del guindo. Què passa?

–Coneixes bé la Tolk? Vull dir, sí, has treballat amb ella des que vas arribar aquí i heu establert una relació que suposo serà física...

–Suposes bé.

–Però fins a quin punt coneixes la seva vida? La seva gent, els seus ideals, el seu desenvolupament social?

–On vols arribar?

–Potser té raons per estar així, raons que tu no veus. Potser hi hagi alguna cosa en la seva vida que no t'ha revelat.

–No m'agrada el caire que està prenent aquesta conversa.

El mentalista va alçar una mà pacificadora.

–No és la meva intenció insultar-la –va dir–. Només estic suggerint que, com tu has assenyalat, no hi ha raons aparents perquè li hagi afectat més l'explosió de la MedStar que la situació diària que es viu a l’Uquemer. Per tant, potser hi hagi una altra raó.

Jos va mirar-lo parpellejant.

–Estàs suggerint que ella va tenir alguna cosa a veure?

–És clar que no, Jos. Només que sembla que a la Tolk li passa alguna cosa que tu ignores completament. Si sabessis el que és, potser podries resoldre el problema. Almenys, tindries més eines amb les que treballar.

Jos es va quedar pensatiu.

–Fins ara no he pogut aconseguir tenir una conversa seriosa amb ella.

–I, per tant, et manca de la informació necessària fins i tot per realitzar una investigació adequada. Potser hagis d’esbrinar alguna cosa més. Podria no ser res greu: algun trauma del passat relacionat amb la família o amb els amics que va fer ressuscitar vells records, per exemple. Però fins que tinguis més dades, només pots especular –va dir Klo–. I això no et conduirà a res.

Jos va assentir. Klo tenia raó. Necessitava parlar ambla  Tolk sobre allò, esbrinar què li passava realment. Fos el que fos, podrien solucionar-ho junts.

A menys, és clar, que la Tolk tingués alguna cosa a veure amb l'atemptat...

Jos va negar amb el cap. De cap manera. En aquell moment no estava segur de moltes coses, però sabia del cert que Tolk no havia pogut tenir res a veure amb aquest horrible crim. Gens ni mica. Cap membre de la professió mèdica podria haver participat. El seu treball era salvar vides, no llevar-les.

–Gràcies, Klo. No et prenc més temps.

–Segueixen jugant a les cartes a la cantina. I-5 va guanyant. M'ha netejat del meu límit diari –va dir Klo amb un somriure–,  i per això he tornat aquí.

Jos es va posar dempeus.

–Potser vagi a prendre alguna cosa i a fer una parell de partides.

–Per què no?

Jos va somriure i va marxar.

***

No va arribar a la cantina.

Quan estava a mig camí, creuant l'esplanada coneguda com l’Ouad, ell i d'altres que avançaven entre la neu es van aturar en sec en sentir l'ensordidor espetec d'una cosa molt semblant a un tro. Però què...?

Un moment després, la temperatura va començar a pujar. Era fàcil advertir la diferència perquè estava passant a tota velocitat.

Jos no tenia molta idea de com funcionava el tema del clima, però sabia que quan l'aire calent entrava en contacte amb el fred, passaven coses. I aquestes coses estaven començant a passar. Una densa boira es va formar al moment, i va deixar de veure res a un parell de metres de distància. Va sentir la bufetada de microcorrents d'aire procedents de diferents direccions, algunes calentes, altres fredes, que aixecaven remolins de neu fosa i barrejada amb espores. Persistents onades de pluja van començar a assotar el sòl a ràfegues. A través de la boira va poder veure esgarrifosos parpelleigs de llum... Eren les descàrregues elèctriques de les que havia sentit parlar en el passat, conegudes com foc Jedi. Li brillaven les puntes dels dits. Es va quedar quiet. El voltatge requerit per travessar l'aire era alt, òbviament, però la seva capacitat per emmagatzemar una càrrega era relativament reduïda. No hi havia perill. O això pensava ell...

La boira va començar a aclarir-se al cap d'un moment, Jos va sentir l'aire carregar-se d'humitat mentre la temperatura seguia pujant. Va començar a suar i a treure’s capes de roba: l'abric, l'armilla, el segon parell de pantalons. Xipollejà sorollosament sobre el fangs.

–Sembla que el sacrifici de la Teedle no va ser en va –va dir la veu de Den Dhur. Jos va mirar al seu voltant i va veure el diminut sullustà materialitzant-se lentament a través de la boira que es dissipava.

–L’hivern sembla estar marxant a bon ritme.

Jos va assentir. Per bé o per mal, la cúpula feta malbé havia estat reparada. I ja començava a trobar a faltar el fred.

Una altra forma humanoide va començar a prendre forma a uns passos de distància.

Era I-5. L'androide mirava cap amunt. Jos va seguir la seva mirada. Per primer cop en setmanes, l'implacable resplendor de Drongar Prime es va fer visible.

–Crec que les coses han tornat a la normalitat –va dir a I-5.

–Així és.

Jos va contemplar la base. Els pannes de gel gotejaven i es desintegraven, el nivell del fang començava a pujar i les olors pútrides dels Altiplans Jasserak tornaven amb la seva rància venjança. L'única cosa que faltava era el soroll de les aeroambulàncies per donar-li el toc final.

Just quan aquell pensament li passava pel cap, l'aire dens va començar a bategar amb la llunyana tremolor dels retropropulsors.

–És la nostra cançó –va dir l'androide mentre tornava cap a la SO.

Es va sentir inexplicablement animat. Per bé o per mal, les coses semblaven estar tornant a la normalitat. Potser no hi hauria més sorpreses durant un temps. És que era massa demanar?

Potser sí...

I-5 no es va moure.

–Anem –va dir Jos–. Tenim feina, recordes?

L'androide es donar la volta i va mirar a Jos. Els subtils matisos lluminosos dels seus fotoreceptors van imprimir al seu metàl·lic rostre una expressió de sorpresa.

–Ho recordo –va dir. Jos es va aturar.

–Recordes què?

–Ho recordo tot.

Següent