Metges de guerra (XIX)

Anterior

19

De vegades, últimament no molt sovint, Jos se sentia com si pogués tornar la vida a un pacient moribund. Com si pogués mantenir amb vida a algú en estat greu, impedint que la Mort se l'emportés.

Per descomptat, sempre ajudava que el procediment quirúrgic sortís bé. Però hi havia ocasions, fins i tot quan l'operació era tècnicament correcta, en què alguna cosa sortia malament i el pacient expirava, per molt que ell s'esforcés i desitgés una altra cosa.

Era el que li estava passant amb el soldat clon que tenia a la taula d'operacions. L'operació havia estat relativament senzilla fins a aquest punt: un resquill de metralla li havia perforat el pericardi, provocant una hemorràgia al sac pericardíac, amb un bloqueig cardíac associat. Se li havia netejat la sang i reparat la ferida, i això hauria d'haver estat suficient; però el soldat va deixar de respirar, el cor reparat va deixar de bategar i tots els esforços per reanimar-lo havien fracassat. Si Jos hagués estat un home religiós, hauria dit que l'essència de l'home l'havia abandonat.

Però aquest era l'últim pacient, i ja havia aconseguit mantenir amb vida a cinc, inclòs un amb ferides múltiples en tres sistemes d'òrgans que van requerir trasplantament: un pulmó amb perforacions múltiples, una melsa foradada i un ronyó greument danyat.

Per què havia sobreviscut aquest i mort aquell? Era una cosa completament inesperada, completament inexplicable i completament frustrant.

Sabia que la medicina no era una ciència exacta, i que els pacients solien confondre les coses. Es podria pensar que clons genèticament idèntics reaccionarien físicament de la mateixa manera al dolor, però, per descomptat, no semblava haver estat així amb aquells dos.

Quan Jos era estudiant a la facultat de medicina, solia freqüentar un restaurant bamasià que feia furor entre els seus companys. El menjar era econòmic però bo i les racions generoses. Aquell local estava a prop de l'allotjament dels estudiants, i obria dia i nit; era perfecte per a un estudiant. La cuina bamasiana era variada, picant i requeria acostumar-se a ella, però a Jos li agradava. Al final de cada àpat, les postres tradicional d'obsequi eren una petita rosquilla dolça de la mida d'una polsera. El dolç contenia un holoprojector proteic que només funcionava una vegada. Quan es trencava la rosquilla, el projector reflectia una porció de saviesa bamasiana que brillava en l'aire durant uns segons abans que es desfessin els circuits orgànics. Els aforismes divertien als estudiants de medicina, que solien acudir a menjar en grup per aprofitar els descomptes familiars. El que feien era trencar les rosquilles tots alhora, i intentar llegir els proverbis abans que s'esvaïssin. Alguns eren d'autèntic riure: «Evita els carrerons foscos en barris de mala mort». O «Ser ric i miserable és millor que ser només miserable». O «Compte amb els polítics que somriuen...».

Una tarda en què Jos estava exhaust, després d'una llarga sèrie d'exàmens i complicats procediments que havia resolt de forma maldestra, i que se sentia sobrepassat per coses que mai havia pensat arribar a veure, que mai va pensar que formarien part de la seva formació, va trencar la seva rosquilla dolça i va rebre un missatge que semblava haver estat confeccionat específicament per a ell:

«Minimitza les teves expectatives per no patir decepcions».

En aquell moment li va semblar un consell estranyament savi, malgrat ser una obvietat. Si no esperava res, no li disgustaria que no passés res. Va intentar integrar-lo en la seva vida, i es va adonar que l'ajudava. A vegades ho oblidava, és clar. A vegades albergava l'esperança de poder salvar-los a tots. Era un bon cirurgià, i segons les circumstàncies podia ser fins i tot un gran cirurgià, i mai pensava que perdria a un pacient amb possibilitats mínimes de supervivència. I quan passava, sempre era un trauma. I sempre era una decepció.

Li costava admetre-ho, fins i tot davant si mateix, però hi havia moments en què fins i tot se sorprenia a si mateix sentint rancor per l’interminable desfilada de soldats ferits i moribunds. Hi havia moments, quan portaven a un twi'lek amb el lekku penjant, o a un devaronià amb un dels seus fetges foradats, en els quals una petita part d'ell acariciava la possibilitat de fer quelcom diferent. Perquè en aquell punt realment se sentia com si pogués construir un gratacels només amb el tonatge de metralla que havia extret dels soldats clon. Per no esmentar que podria pintar-lo de vermell de dalt a baix amb la seva sang.

En Jos va sospirar mentre s'encaminava al vestidor. Era una pena no tenir ara a mà una rosquilla bamasiana que li consolés...

***

Barriss anava camí del pavelló mèdic quan es va creuar amb un soldat que es trobava a l'entrada de la principal sala d'operacions. No semblava fer res concret, només mirar una paret en blanc.

Tots semblaven iguals a ulls inexperts, però no era així per a algú connectat en la Força. Ella coneixia aquell home. Hi havia estat el seu pacient.

Es va aturar.

–CT-914 –Va dir ella.

Ell la va mirar.

–Sí?

Ella va sentir la pregunta que bullia en la ment d'ell i va somriure.

–Potser sigueu tots iguals, però no sou la mateixa persona. Les vostres experiències us defineixen tant com el vostre coneixement. La Força sap reconèixer aquestes coses.

Ell va fer que sí. Ella el va mirar fixament.

–No tens problemes amb la pressió sanguínia –va dir, i no era una pregunta. Sabia que era així.

–No, em trobo bé... físicament.

–Llavors què fas aquí?

Ella va sentir més que va veure la presència d’en Jos Vondar sortint de la SO, darrere d'ella, abans de veure-la, i va ser conscient que ell escoltava la conversa.

–Vaig ajudar a traslladar a un altre soldat aquí ahir. CT-915.

–Ah, i què tal està?

–No ho sé, segueix en quiròfan.

Jos es va acostar.

–Nou-U-Cinc? Eh... em temo que no ha sobreviscut.

L'emanació de dolor procedent de CT-914 va arrasar a Barriss amb força sobtada. Però en mirar el seu rostre, amb prou feines es podien apreciar els seus profunds sentiments.

–Mala sort. Era... –va dubtar tot just un segon o dos –un bon soldat. La pèrdua d'algú tan ben entrenat és... una llàstima.

Barriss es va adonar que, fins i tot sense l'ús de la Força, Jos també percebia alguna cosa en el to o el llenguatge corporal de CT-914, tot i la subtilitat de tots dos.

–El coneixies?

–Va ser decantat just després de mi. Entrenàvem junts, ens van enviar aquí junts, érem part de la mateixa cohort –CT-914 va dubtar de nou–. Ell... jo pensava en ell com el meu germà.

En Jos va arrufar les celles.

–Tots sou germans, d'alguna forma.

–Cert –el soldat clon es dreçà–. Gràcies pels seus esforços per salvar-lo, doctor. Retorno a la meva unitat.

Es va girar i es va allunyar a gambades. Barriss i Jos li van observar marxar.

–Si no sabés que no és possible –va dir Jos–, diria que estava trist.

–I com saps que no és possible? Per ventura no sentiries tristesa per haver perdut un germà?

Ella esperava que Jos respongués amb alguna broma, cosa que solia fer en semblants circumstàncies. Però no va ser així. En lloc d'això, va arrufar les celles.

–És un clon, Barriss. Eliminen d'ells aquest tipus de sentiments.

–Qui t'ha dit això? És veritat que estan estandarditzats, entrenats i endurits, però no són autòmats inconscients. Estan fets de la mateixa carn i ment que nosaltres, Jos. Sagnen quan es tallen, viuen i moren, i lamenten la pèrdua d'un germà. CT-914 pateix un dolor emocional. Ho camufla força bé, però aquestes coses no poden amagar-se davant la Força.

Jos la va mirar com si acabés de donar-li una bufetada.

–Però... Però...

–Els clons són criats per al combat, Jos. Estan dissenyats per això, i ho accepten sense qüestionar-ho. Si no fos per la guerra, no existirien. Una vida dura com a soldat és millor que cap vida. Fins i tot tu has pogut apreciar-ho sense la Força –va afegir amb veu suau–. Per estoic que intentés ser, ha sortit a la llum. Nou-U-Quatre pateix. Li fa mal haver perdut a un camarada. Al seu germà.

Jos es va quedar sense paraules. Els sentiments van començar a aflorar de l'interior del metge, i ella ho va sentir com ho havia sentit en CT-914.

–Mai se't havia passat pel cap, a què no?

–Doncs, jo... clar, jo –es va quedar callat. No. Mai se li havia ocorregut, no així. I ella es va adonar.

Què cecs estaven aquells que no sabien el que era la Força. Que trist per a ells.

–Els cirurgians són famosos per la seva falta de modals a la taula d'operacions –va dir ella–. Tendeixen a veure i a tractar les ferides sense preocupar-se pel seu pacient, ni tan sols quan es tracta de gent «real». Gairebé tothom considera els clons com si només fossin peons... Per què anaves a ser tu diferent?

En Jos va negar amb el cap, la confusió seguia bullint al seu interior. Barriss es va sentir malament per ell. Un dels inconvenients d'utilitzar la Força era que de vegades t’assabentaves de coses que no t'esperaves, coses que no podies entendre bé, molt menys arreglar-les. Una i altra vegada, Barriss descobria que el poder comportava coneixement i que aquest era un do amb doble tall.

–Em sap greu, Jos. No pretenia...

–No, no, no passa res. Et veig després.

Ell li va dedicar un somriure a totes llums falsa i es va allunyar. Semblava com si acabessin de tirar-li sobre les espatlles el pes d'un planeta sencer.

***

En Jos va travessar el recinte. Un vent humit que anunciava un cel sobtadament ennuvolat refredaven d'alguna manera la xafogor de la tarda, mentre, sorpresa, s'acostava una altra tempesta. Hi havia aconseguit endevinar aquest tipus de coses després de portar tants mesos allà. Sabia que tenia dos, potser tres minuts abans que el cel descarregués sobre ell.

–Jos –va dir la Tolk–, estàs bé?

Ella s'havia acostat a caminar al seu costat. Ell ni tan sols s'havia adonat, de tan preocupat que anava amb aquell nou i molest pensament.

–Jo? Sí, bé.

–No, no és cert. Recorda qui sóc. Què et passa?

Ell va negar amb el cap.

–M’acaben de treure una bena dels ulls. Una cosa que jo donava per fet, una cosa en el que mai havia pensat abans. Em sento... totalment imbècil.

–Què estrany.

Ell la va mirar, va veure el seu somriure i va apreciar que intentés animar-lo. Ell mateix va aconseguir somriure una mica.

–Segur que vas aconseguir la nota de «Tirador expert» en les proves bàsiques d'armament –va dir a la infermera.

–La veritat és que vaig treure un «Mestre» amb el rifle de pols, però vaig baixar a «Tirador expert» amb el làser de mà.

–Les notes són igual. Jo vaig treure «Tirador bàsic» en les dues, el que significa que no podria encertar a un destructor ni estant dins...

–Vols parlar-ne?

Ell es va aturar. Estava a punt de començar a ploure. Ella va posar la mà sobre l'espatlla d’en Jos, i, sí, la veritat és que es moria de ganes de parlar-ne. Més tard, quan estiguessin abraçant-se, besant i més feliços del que havien estat mai des que els van reclutar. Llavors parlaria d'això. Llavors seria impossible fer-lo callar.

Però ara...

–No, la veritat és que no –va dir ell. El frec de la mà de la Tolk a l'espatlla li proporcionava un consol gairebé hipnòtic.

Llavors es va desencadenar la tempesta. Gotes grans, poques al principi, caient espaiadament... I després el diluvi. Es van quedar drets sota la pluja, sense moure’s.

Següent