Metges de guerra (XXXI)

Anterior

31

Den Dhur no era dels que romanen ociosos molt de temps. Malgrat la seva façana de cínic i sarcàstic, de fer la seva feina només perquè servia per pagar factures, la veritat és que el que més li agradava al món era la seva professió. Fins i tot amb l'almirall seguint-li la pista, no podia limitar-se a quedar-se en el seu dormitori; de fet, no podia fer-ho precisament perquè l'almirall li seguia la pista. Com li havia dit un vell oficial de policia una vegada, la primera pregunta que hauria de respondre durant una investigació seria: què difereix l'ara de l'abans? Qualsevol canvi en el comportament d'un sospitós era motiu de sospita. Si es produeix un robatori al banc i de sobte el guàrdia de seguretat que va estar present decideix prendre’s unes vacances sobtades o acudeix al treball en un lliscant nou i caríssim... Bé, més li val haver heretat d'un oncle ric o haver guanyat una aposta en les carreres de dauxcat. Altrament, el més segur és que aconsegueixi companyia. Companyia d'uniforme, amb pistoles sòniques i bastons atordidors.

Den Dhur, el periodista, no solia passar-se el dia sol a la seva habitació, i no anava a agafar aquest costum ara. De manera que es va exposar a la calor sufocant d'aquell dia, seguint l'instructor de combat de l'Uquemer. Amb discreció. Amb molta discreció. No era bona idea cridar l'atenció d'un ésser que, si volia, podia matar-te sense que se li alterés el pols. Un ésser que havia demostrat la seva capacitat i la seva voluntat d'exterminar vides, i que havia estat gravat fent-ho. Un ésser que glorificava la caça i la mort.

Un ésser com Phow Ji.

Den va lliscar entre les ombres d'un edifici, sentint l'alleujament de la frescor, i va observar la seva presa. Va enfocar una petita càmera de gravació cap a l'escena i la va encendre. Mai venia malament una mica més de material de farciment. Era preferible tenir massa i tallar-lo a tenir molt poc i haver d’estirar-lo. El dispositiu no era ni molt menys tan sofisticat com l'arna lunar, però serviria.

Phow Ji havia reunit un grup d'estudiants de lluita, una dotzena més o menys, humans en la seva major part, i estaven escalfant els músculs en una extensió de gespa rosada situada darrere de la cantina. Els arbres d'amples fulles oferien una ombra parcial als alumnes d'arts marcials, però els estiraments provocaven que els qui podien suar ho fessin profusament, mentre que els qui tenien altres formes de refrescar-se panteixessin agitant les extremitats o dilatant porus i glàndules, el que fos per treure’s de sobre l'excés de calor.

–Quina és la regla número u? –va dir Ji. La seva veu era estranyament suau, però se sentia amb claredat en l'aire humit del matí.

–Sempre alerta! –va recitar la classe a l'uníson.

–Exacte. No es penja la mentalitat de lluitador en el penjador quan s'entra en el cubicle. No es deixa a la prestatgeria per dutxar-se, no s'oblida a la tauleta al dormir. Si no és part de tu, és inútil i...

Sense previ avís, Ji va donar un ràpid pas a l'esquerra, va descriure un breu arc amb el puny i va colpejar a un humà alt i prim entre les costelles.

L'humà va deixar anar un gemec i va retrocedir trontollant, alçant les mans en una retardada postura defensiva.

–Massa tard! –va rugir Ji, prou alt com perquè Den sentís un calfred, ocult, com estava, a trenta metres de distància.

L'humà va caure sobre un genoll amb la cara congestionada pel dolor. Quan va veure a Phow Ji observant-lo, es va aixecar immediatament.

–Els duels són divertits –va dir en Ji–. Els duels ocorren quan el teu contrincant i tu sabeu el que va a ocórrer, almenys en termes generals. Els duels són clars, nets i tenen regles. Un enfrontament en el ring podria matar-vos, però vosaltres hi esteu preparats. Sabeu qui és l'enemic, on està, i no us sorprèn que s’abalanci cap a vosaltres.

»A la vida real no existeixen aquests luxes. Podries estar assegut al lavabo quan algú vingués a per tu. Dutxant, dormint o assistint a una classe com aquesta. Llavors, quina és la regla número u?

–Sempre alerta! –van cridar a l'uníson.

Ji va fer un pas cap al grup. El grup va retrocedir un pas com un sol home. Alguns van alçar les mans. Un d'ells mig desenfundà un ganivet.

Ji va somriure.

–Això està millor. Bé. Primera postura!

Els estudiants es van col·locar en posició, un peu davant, una mà amunt, l'altra a baix. Ji es va passejar entre ells, tocant un braç o una cama aquí i allà, corregint les poses. Tots els membres del grup l'observaven amb tensió, segons advertí en Den, fins i tot des del seu amagatall.

Den va negar amb el cap. El tal Phow Ji era mala gent, no hi havia cap dubte. Ja tenia prou per a conformar una notícia, però va deixar que la càmera seguís gravant. Ja sabia quin enfocament li donaria: Phow Ji, un perdonavides assassí que, en temps de pau, probablement acabaria tancat per protegir la ciutadania, però que desfoga les seves violentes tendències en el camp de batalla, on se li permet matar i se li tracta com a un heroi i no com a un vilà. Com se sentiria el públic davant d'això? En saber que algú mentalment pertorbat, i violent, un assassí, un monstre, es movia amb llibertat i a més a més lluitava del seu costat?

Den sabia que podia retorçar-ho perquè se sentissin horroritzats. Unes poques seqüències més demostrant la crueltat i la violència de l'humà, i els éssers civilitzats reaccionarien amb fàstic i repulsió.

Va somriure. Allò era el que ell feia, i era bo en això. Evidentment, un mai podia estar segur de la reacció del públic, però sabia reconèixer una bona notícia quan la veia, i sabria explicar-la com cal.

Següent