Metges de guerra (XVIII)

Anterior

18

Normalment, quan tenia un moment per intentar llevar-se la crosta de suor rància, espores i ronya que Drongar proveïa de manera tan generosa. Jos utilitzava la dutxa sònica, més ràpida i eficaç que el bany químic o l'aigua. Entraves, donaves amb el peu a l'interruptor, i la brutícia s'arrencava per vibracions: sense més. Almenys la base comptava la major part del temps amb aquest nivell mínim de tecnologia en funcionament.

Però aquell dia va estar parat sota el pols palpitant d'una aixeta, i l'aigua, canalitzada i filtrada d'un profund llac, estava freda. Prou com per provocar-li calfreds, com perquè respirar li costés més del normal.

Tot i així, l'aigua no estava tan freda com per congelar-li els pensaments. I el problema de la Tolk. Tolk, que evidentment s'havia adonat del seu interès per ella. I que pel que sembla havia decidit divertir-se una estona a costa seva.

L'aigua li queia al cap, deixant anar filets gelats pels seus ulls i les seves orelles, però no estava tan freda com per apartar de la seva memòria el que havia passat aquell matí per tenir pensaments massa calents...

Hi havia entrat al vestidor per treure’s el vestit d'operar perquè li havia amarat un drenatge que va esclatar en meitat d'una punció. La sala era per a tots dos sexes, però hi havia un indicador de «OCUPAT» a l'entrada perquè ningú es portés sorpreses. Jos va posar el palmell sobre el botó d'obertura i va entrar bruscament, després de comprovar que el cartell de «OCUPAT» estava apagat.

I allà estava la Tolk, a mig canviar del seu vestit de feina. La qual cosa equivalia a dir que no estava vestida del tot. O, plantejant-ho altrament, gairebé nua. Del tot. De manera gloriosa...

En ser cirurgià, Jos havia vist molta carn en la seva carrera, d'homes, de femelles i d'altres. Era part del seu treball, i punt. No tenien pensaments obscens amb algú a qui se li estava trasplantant al fetge. Però era molt diferent entrar en una habitació i veure gairebé nua a la teva bella i recentment valorada ajudant.

Ni tan sols això hauria estat tan terrible (d'acord, no era dolent, era simplement una situació compromesa), ja que, després de quedar-se mirant-la bocabadat i paralitzat tot un segon, pot ser que fins i tot dos o tres, es va donar la volta amb la cara vermella i va exclamar:

–Vaja, ho sento.

Però el que el va retenir mirant aquell segon extra va ser l'expressió de la Tolk. Això, junt amb la resta.

Ella li va somriure. Amb un somriure lent i lànguid, inconfusible.

–Hola, Jos. He oblidat encendre l'indicador? Quina badada per part meva.

Jos va aconseguir sortir i tancar la porta, amb la visió de la Tolk gairebé nua gravada en la seva memòria... Estava segur que per sempre. Però aquest somriure... va ser la gota que va fer vessar el got. I, com va pensar més tard, almenys dotze vegades durant aquell dia, mentre treballava al costat d'ella, la pregunta era: De veritat havia oblidat Tolk encendre l'indicador?

I l'aigua, per molt freda que estigués, no aconseguia emportar-se aquesta pregunta.

–Portes aquí tota la nit, Jos! Tan brut estàs?

Aquesta sí que era una bona pregunta.

***

Assegut en una taula del menjador, Den Dhur se sentia un comensal feliç. No era pel que estava a punt d'ingerir. Estava assaborint la freda i imminent venjança perquè aviat, molt aviat, podria donar amb l'escotilla en els nassos a Filba, aquest fastigós hutt. Acabava de recollir una altra pedra per al mausoleu del hutt gràcies a un caporal descontent, i molt aviat enterraria a Filba com els gossos de combat enterren els ossos vells.

El pensament li va fer somriure. No es juga amb la premsa, no, senyor, i menys quan s'està més podrit que els queixals d'un rancor. Gairebé tothom té quelcom a amagar, quelcom que ningú voldria veure en els titulars del noticiari de la nit, però quan s'és un lladre, la cosa es posa encara pitjor. Molt pitjor.

I ell havia trobat aquesta cosa.

Anaven a escorxar a Filba i el penjarien a assecar-se al sol, i ja era hora. Den va riure per dintre seu i va enfonsar feliç els coberts en el menjar que tenia davant. La venjança era la millor espècia per al sopar.

Per descomptat, aquest sopar i la seva forma de preparar-lo eren coses a les que un ha d'acostumar-se quan es viatja a planetes estranys. Una de les primeres coses que Den va descobrir com a periodista novell era que passaria molta fam i set en els seus salts interplanetaris, cobrint notícies bèl·liques, si no aprenia a menjar i beure de la flora i fauna local. L'espai a bord d'un transport de tropes interestel·lar era una cosa molt cotitzada, i no solia malbaratar transportant menjar exòtic. Havia sentit que els soldats clon estaven condicionats per viure amb senzillesa, però, tot i així, donada la diversitat d'espècies que hi havia als exèrcits i armades de la República, no podien emmagatzemar les coses preferides de cadascú. Sobretot perquè els qui obtenien tracte preferent eren els oficials.

Els soldats de camp rebien RRS (Ranxos Rasos) que consistien en unes farinetes reconstituents de nutrients essencials per a cada espècie. Solien tenir un color que variava entre pustulós i pútrid, i tenien una textura i sabor que anava de bota vella de plastoide a alguna cosa que podria provocar-li nàusees a un neimoidià. Tenint en compte això, el primer que solien fer els cuiners militars quan arribaven a un planeta nou era designar cercadors als quals enviaven a buscar qualsevol cosa que semblés comestible. Den havia estat en planetes en els quals no hi havia molt producte local, i una dieta constant de RRS generava un munt de soldats famèlics. Ell mateix havia perdut una mica de pes en aquelles missions.

Afortunadament, una de les poques coses positives que podia dir-se de Drongar era que estava ple de coses que es podien atrapar, agafar, aferrar o recol·lectar, i encara que no era del millor que havia provat en la seva vida, podia dir-se que el menjador de l’Uquemer no era del tot dolent. Den havia demanat un plat de la gamba terrestre local, una criatura de la grandària d'una mà que, un cop cuita amb herbes i espècies, feia sorprenentment el mateix gust que el falcopenat, encara que més picant. Venia amb una planta d'arrel taronja feta puré de consistència suau i sabor lleugerament reminiscent a la canyella. Tot això regat amb la cervesa del lloc. Sí, hi havia menjat coses molt pitjors. Mentre no s'inventés un aparell que pogués confeccionar menjar a partir d'elements bàsics, com feien els aventurers de les holosèries de futur-ficció, el menjar militar seguiria sent una mica arriscat.

A més, ni tan sols un RR li hauria semblat malament, sentint-se com se sentia. Cinismes al marge, el que necessita un periodista per sentir que s'ha guanyat el sou és una bona notícia, per insignificant que sigui...

Va alçar la mirada i va veure a Zan Yant sortint de la fila amb una safata. Den va cridar al zabrak i li va indicar que s'acostés.

–Escolta, això és anguila fleek? –va dir en veure el plat de l'altre–. No l'he vist al menú.

–No. És llimagona, una mena de cuc gegant de Drongar, regat amb suc de baies del bosc i ruixat de xinxes ígnies saltades.

–Ah. Sona... saborós.

–Bé, no és el Manarai de Coruscant –va dir el cirurgià–, però per descomptat és millor que l’RR.

Dhur va mirar a Zan Yant interrogant.

–Tu has menjat al Manarai?

–Jo no vaig néixer en aquesta bola de fang, amic Dhur. Un dels meus professors era catedràtic de la facultat de música de la Universitat de Coruscant. Li vaig visitar unes quantes vegades.

–Tot i així, em sembla un lloc massa car per un estudiant.

–La meva família... és bastant benestant –va dir Yant, tallant un bon tros de cuc i ficant-se’l a la boca–. Mmm. Aquest cuiner xarbodià sap el que fa. Vols una mica?

–No, gràcies, amb el que és meu vaig servit –Den va contemplar amb curiositat al cirurgià.

Un metge ric, músic expert... no era la classe de persona que un espera trobar en el més profund de la galàxia. Com és que ell o la seva família no havien pogut fer que quedés exempt del servei militar? Tothom sap que la riquesa i el poder comporten privilegis. Seria possible que Yant fora voluntari? En aquest cas, el respecte que Den sentia per ell augmentaria considerablement.

Abans que pogués endinsar-se en el tema, Yant li va preguntar:

–I què tal va la teva creuada per mantenir informada l'opinió pública?

–Bé –Den va somriure–. I a punt de millorar.

–Ah, sí? Tens una notícia?

–Doncs sí, així és. No puc parlar-ne encara, no vull espantar a kreel, ja saps, però la veritat és que estic encantat. Crec que suposarà una agitació considerable en alguns sectors.

–Suposo que això és bo. –Yant va prendre un altre enorme mos de cuc, el va mastegar, va empassar-lo i va somriure–. No està gens malament. –Va fer una pausa. Et fa res que et faci una pregunta?

–Sóc tot orelles.

–La resta del personal i jo estem condemnats a ser aquí. Si fos per nosaltres no trigaríem ni una dotzena de parsecs a fugir de Drongar en qualsevol direcció. Però tu ets civil. No tens per què ser aquí. Podries estar informant des d'un planeta civilitzat, gaudint de certa comoditat i seguretat. Què fas aquí? Per què vas triar aquesta professió?

No s'esperava res així. Feia anys que ningú li feia aquesta pregunta concreta. Hi havia respostes comodí, per descomptat; fins i tot els periodistes les tenien. L'aventura, la possibilitat d'estar en el lloc de l'acció, el desig de servir al públic. Potser algú s'ho creuria. Ell s’ho va creure, molt temps abans.

I ara?

Tot d'una, sense voler, Den es va trobar dient la veritat.

–Les guerres generen històries increïbles, doc. I el que veritablement importa són les coses importants com la vida, la mort, l'honor, l'amor... És la notícia en cru, la veta mare, el gresol. Veus a la gent sumida en aquest tipus de combat, intentant sortir, intentant treure’s uns als altres, i llavors és quan es veu de què està feta de veritat.

»Mira, quan s'entrevista a un politicastre després de fer una declaració pública, ell et deixarà anar una teranyina de xerrameca com si fos una eruga teixidora: tot el que dirà lluirà i brillarà, però no tindrà veritable substància. Sí, treballa per mantenir el seu càrrec, pot ser que fins i tot treballi pel bé públic, coses més rares s'han vist, però no es veu sotmès a cap pressió real, i té temps per elaborar les seves mentides i fer que sonin bé.

»Però quan agafes a un comandant al que acaben de destrossar la unitat, sense possibilitat de rescat i amb l'enemic llançant un atac implacable, tingues per segur que et dirà el que pensa, i que no tindrà en compte les conseqüències. La guerra és un mal assumpte, amic meu, dolent, dolorós i cruel, però treu les màscares i descobreix la veritat nua, i això és l'únic que importa.

Zan va assentir, mastegant pensatiu un altre tros del seu sopar.

–Però veus tanta mort... Per no esmentar que tu també podries acabar mort.

Den va arronsar les espatlles.

–En una epidèmia de febre vermella es veuen munts de cadàvers. I sempre pot atropellar-te algun marrec que treu el seu lliscant a la ciutat per primera vegada. Quan et toca, hi vas... al marge del que creguis o on et trobis, no et sembla?

Zan va riure.

–Sí, independentment d'on et trobis, sempre et trobes sent el primer de la cua.

Den va riure també, i per uns minuts tots dos van guardar silenci, gaudint del seu menjar. El sullustà va apurar la seva cervesa, va rotar i es va recolzar en el respatller.

–Vaig a explicar-te una cosa –va dir–. Fa molt temps em van enviar a cobrir una petita insurrecció en un planeta de mala mort enmig de la Dorsal Gordiana. Estava donant una volta per la base de sortida, una estació prefabricada on les tropes que tornaven a casa esperaven per ser recollides... Aquella estació estava allunyada del front, a un dia de camí a lloms d'un bantha, i era més segura que la falda, o la bossa o el que sigui, d'una mare.

»Vaig entaular conversa amb un jove humà. Era alt, jo no li arribava a l'altura del pit, encara que era molt jove. Pel que sembla va mentir sobre la seva edat per allistar-se en l'exèrcit, per la qual cosa no devia tenir més de setze anys estàndard, i per la gràcia del Faedor, havia aconseguit sobreviure sense una rascada a la meitat d'una acció molt cruenta. El setanta per cent de la seva unitat va acabar socarrimat com la carbonita, però ell encara respirava i estava a punt de tornar a casa. Era un nen. Un nen que ara sabia el que era la guerra.

»I jo hi era amb la meva càmera de polze, gravant al xaval, registrant el típic testimoni de «com se sent un en tornar a casa» per als holovidents. I, de sobte, algú va disparar una carabina de polsos, agitant-la d'un costat a un altre com una mànega a pressió, encertant als soldats a tort i a dret. Era un dels insurrectes, camuflat, realitzant un atac suïcida.

»Els de seguretat es van acostar corrent a ell, però no es van donar la pressa suficient. El franctirador va venir caminant cap a nosaltres, em va veure, i jo em vaig adonar que em veia, i que no em quedava ni un holodiari. Tothom em cridava: Corre! Estaven de broma? Estava tan aterrit que no podia ni respirar, molt menys córrer.

»Però llavors, el xaval, que ni tan sols estava armat, es va posar davant meu sense dubtar-ho. Un dels trets, el que anava al meu cap, va anar a parar al seu estómac, i va caure a terra. La carabina del franctirador es va buidar en aquest moment, els de seguretat es van tirar a sobre i allà es va acabar tot.

»Jo em vaig ajupir al costat d'aquell pobre noi humà i em vaig adonar que no sobreviuria. Així que li vaig preguntar: «Per què has fet això?». I el noi em va dir: «Perquè ets molt petit».

Yant va deixar de mastegar i va mirar a Den de fit a fit.

–Crec que sabia que jo era un adult, ho sabia de forma intel·lectual –va continuar en Den–, però en aquell moment, quan el perill planava sobre mi, ell va identificar la baixa estatura amb la joventut. Es va posar davant meu perquè això és el que fan els humans... protegir els petits. Li vaig donar les gràcies abans de morir –Den va fer una pausa–. Saps el que em va dir?

Yant va negar amb el cap.

–Em va dir: «No passa res. Li diràs a la meva mare que l’estimo? ».

Els dos es van quedar callats una estona. Yant es va passar una mà per les banyes i va sospirar.

–Què trist.

–N’hi ha més –Den es va mirar les mans i va veure que les tenia entrellaçades. Les va separar, sentint un cruixit en els artells–. El franctirador? També era humà. Tenia catorze anys. No vaig aconseguir parlar amb ell abans que morís, però un dels de seguretat si. Es veu que les seves últimes paraules van ser: «Digues a la meva mare que l’estimo». Germans de mort, nens que es van acomiadar de les seves mares.

Yant va tornar a negar amb el cap.

–Aquest és el tipus d'històries que se senten al front, amic meu. És el tipus de coses que la gent ha de saber. –Den va arronsar les espatlles–. No és que actuï contra la guerra, però així almenys saben que això no és una festa. No quan hi ha nens matant-se entre si, i mares amb el cor trencat per això.

D'alguna manera, l'aniquilació potencial d'en Filba ja no li semblava tan lluminosa i vibrant com quan s'havia assegut a dinar.

–Ho sento –va dir Yant.

–Sí –va dir Den–. Tots ho sentim, no?

Següent