Curandera Jedi (XIII)

Anterior

13

Jos acabava d'agafar taula a la cantina: tenia molt on triar, ja que allà no hi havia ningú a excepció de l’androide cambrera, Teedle. Llavors, els llums es van apagar. Els generadors d'emergència, van rugir en encendre’s i van substituir la foscor amb una il·luminació lleu i més contrastada.

Però què passa ara?, es va preguntar.

Teedle es va acostar sobre la seva plataforma d'una única roda giroscòpica.

–Hola, col·lega. Què va a prendre? El de sempre?

–És clar. Un darrere l'altre fins que... –es va aturar, mirant per una de les finestres. A l'altra banda del transpariacer alguna cosa queia com fulles. Espores? No, eren massa grans, i massa nombroses. De totes maneres, no semblaven colònies d'espores... Eren blanques, com flocs, com cendres o com... Neu?

–Això sembla, oi? –va dir Teedle–. I els meus sensors m’indiquen que la temperatura baixarà més que un ugnaught fora de servei.

En sentir allò, Jos també s’hi va adonar. Vaja que si estava baixant la temperatura. Feia molt de fred.

Es va aixecar i es va dirigir cap a la porta, amb Teedle rodant darrere d'ell.

En sortir, va alçar la vista. La cúpula de força, allà dalt, solia estar transparent, encara que de vegades es podia observar una ionització de color blau clar en caure el sol. Però no aquella vegada. En lloc d'això, la resplendor del campament es reflectia en el que semblaven ser núvols baixos i densos.

De vegades, en dies especialment calorosos i humits, s'emmagatzemava certa condensació sota la cúpula, però res com allò. Els intercanviadors osmòtics eren bastant eficaços i deixaven passar l'aire, i fins i tot la pluja, alhora que mantenien a ratlla altres coses menys desitjables. Però perquè nevés, la diferència de temperatura havia d'estar molt lluny del normal. A part d'estar estacionant una bateria d'unitats de refrigeració en trineus de gravetat nul·la allà dalt, no se li acudia com podia haver passat allò.

Zan ho hauria sabut. Quan era jove, Zan havia treballat amb un parent que es dedicava a cúpules de força.

–Mai havia vist una cosa així –va dir Teedle, afegint aquest so d’espetec de xiclet que algunes vegades generava el seu vocalitzador–. Però la veritat és que només porto operativa sis setmanes, per la qual cosa tampoc he vist molt.

Jos es va allunyar de la cantina cap a la SO. Cada vegada feia més fred, i la neu seguia caient. El sòl, i gairebé totes les superfícies exposades, seguien massa calentes com perquè quallés, però va calcular que si la temperatura seguia caient així no passaria molt temps abans que haguessin de començar a retirar la neu.

Va recordar haver llegit o sentit en algun lloc que la cúpula era en realitat una bombolla esfèrica, i no un hemisferi. Una de les seves meitats s'amagava sota terra. Es va preguntar si allò tindria algun efecte en la temperatura del sòl.

Es va estremir. Necessitava una jaqueta. S'hauria portat alguna a Drongar? Se l'hauria emportat algú? La calor humida i enganxosa que li havia colpejat com un insult personal des de la primera vegada que va posar el peu fora de la nau no hi havia cessat mai. Aconseguia la temperatura del cos humà i augmentava durant el dia, reduint-se de nit a les tres quartes parts, i quan el factor d'humitat era inferior al noranta per cent era per tirar coets.

Tot i així, l'actual temperatura ambient, desafiant totes les lleis de la termodinàmica, s'acostava ràpidament a la congelació. Necessitava un abric, com a mínim. Una parca resistent seria fins i tot millor...

–Atenció, a tot el personal –es va sentir la veu d’en Vaetes pel sistema de megafonia–. S'ha produït un error en el sistema d'intercanvi de calor de la cúpula osmòtica del campament. No hi ha motius per alarmar-se: la cúpula segueix funcionant com a escut. Els tècnics estan treballant ja en el problema i no trigaran a tenir-ho resolt. Fins a aquest moment, s'aconsella l'ús de roba d'abric o permanència en interiors.

Jos va mirar al seu voltant. Els flocs es convertien en aiguaneu i fang en entrar en contacte amb el terra calent. Així i tot, era una visió bastant inversemblant. Veia aquest lloc tots els dies des de feia pràcticament un any i mig, i no havia canviat des que es van instal·lar en ell. Però ara semblava totalment transformat. Es va preguntar quin aspecte tindria amb les teulades cobertes de neu, i amb neu apilant-se en els camins i contra les parets de les estructures,

Jos no va poder evitar somriure. A Zan li hagués encantat allò. Fa una mica de pena que les coses tornin a la normalitat abans que qualli la neu, va pensar. M'encantaria embolicar-me en una bona baralla de boles amb algú...

–Què fort –va murmurar en veu alta. Hi havia menys calor residual del que pensava... La neu ja començava a quallar.

Potser al final es complís el seu desig.

***

Barriss es va quedar parada sota la neu que en aquest moment queia amb força densitat. La capa del sòl ja tenia gairebé un dit de gruix i havia cobert al campament amb un lluent mantell blanc bastant bonic. Sempre li havia encantat la visió dels paisatges nevats. Transformava fins i tot les lletges estructures de duracer i plastiforma en una cosa bonica, neta i nova. La temperatura estava propera a la congelació, prou freda com perquè seguís nevant, i, per a la seva sorpresa, el sòl es va refredar prou com perquè comencés a quallar.

A més d'apreciar la neu, Barriss es va sentir venjada. Aquell corrent fred que havia sentit, l'impossible airet gèlid que havia contribuït al seu accident, havia estat real. I era conscient que si la potència de la cúpula havia fluctuat en la freqüència adequada, la pulsació resultant podia haver afectat el vidre del seu sabre làser.

Allò passava poques vegades, però els cristalls que alimentaven el centre d'un cúpula eren similars als que es trobaven a l'interior dels sabres làser, encara que molt més grans, és clar. L'energia requerida era molt més potent, i l'ona de l'arc s'orientava de manera diferent per produir una cúpula en lloc d'una fulla làser. Per tant, va raonar Barriss, era possible que una reverberació del potent generador harmònic de camp de la cúpula hagués ressonat en els vidres d'orientació de la seva arma, provocant una ona, tal com el tro pot arribar a fer vibrar les cordes d'un instrument musical. Normalment, el blindatge d'un sabre làser està a prova d'aquest tipus d'interferències, encara que va haver enemics que van intentar curtcircuitar les armes Jedi en alguna ocasió. Però pot ser que algun dels vidres de la cúpula tingués algun defecte ocult, cosa impossible de detectar en una inspecció ordinària, però suficient per provocar que el camp vibrés fins a reduir la fulla d'un mil·límetre. O fer-la augmentar un mil·límetre...

Barriss va sentir que es relaxava d'una tensió que no era conscient d'haver albergat. Potser no fos així, però almenys allò tenia més sentit que la idea de tallar-se el peu fent un moviment que podia fer fins i tot adormida.

La neu seguia caient, i ella va somriure. El coronel havia dit que l'anomalia no duraria molt, així que la gaudiria mentre pogués.

Algunes vegades, el present era més fàcil d'afrontar que d'altres. I aquella era, sens dubte, una d'aquestes ocasions.

***

Encaputxat com un Silenciós, Kaird, el nediji, s'alegrava del fred que feia fora de la sala de recuperació, contemplant amb una cosa semblant al goig la neu que queia mandrosa sobre el campament, espessint cada cop més el mantell blanc que ara ho cobria tot. La seva carrera al Sol Negre havia estat llarga i reeixida. Era respectat, era un professional i, algun dia, si romania prou amb l'organització, arribaria a ser nomenat subvigo, pot ser que fins i tot vigo. Però quan es trobava en planetes on regnava el fred, la crida del seu món natal sempre era més forta. No l'havia sentit allà, en aquell forat tropical pestilent que fins una hora abans era calorós, humit i d'una verdor gairebé maligne. Però ara...

Era realment increïble. A l'altre costat de la cúpula feta malbé seguien regnant la jungla i el pantà; podia veure més enllà de l'arc en el qual la cúpula tocava el terra. Però allà, almenys de moment, l'aire era fresc i clar, el que li recordava el lloc on havia nascut i on s'havia criat.

Potser era hora de tornar a casa. Tenia suficients crèdits estalviats com per poder retirar-se a Nedij i viure la resta de la seva vida còmodament, però sense luxes. Trobaria unes poques femelles núbils, construiria un niu i es dedicaria a marcir-se com patriarca d'una nova casta. Construiria la seva pròpia família i s'oblidaria del passat que l'havia obligat a abandonar Nedij. El seu esbart no li considerava del Niu, però Nedij era un planeta gran. Segur que en algun lloc hi havia lloc per a ell.

El fred i la neu li arribaven al més profund. S'havia passat dècades com a agent de l'organització, i als seus caps no els hi agradaria que marxés, però li podien permetre amb les circumstàncies adequades. Sabia on s'ocultaven massa cadàvers, éssers als que ell havia exterminat per ordre dels seus superiors. I s'havia assegurat que certa informació sortís a la llum si ell era víctima d'una mort sobtada o en circumstàncies sospitoses, així que als seus caps els hi convenia que tingués una vida llarga i saludable.

L'emoció de la caça, fer-se amb una presa perillosa... Sí, això s’ho perdria. Però tard o d'hora aquesta emoció acabaria amb ell. Potser no aquell dia, ni d'aquí a uns anys, però, al final, faria un pas en fals, equivocant per una mica els càlculs, i del camp de batalla sorgirà un contrincant més ràpid i mes àgil que ell. A cert nivell, mai creuria que li pogués passar això, però a un altre si, sabia que hauria de ser així.

La inesperada neu que hi havia era una mena de senyal. Sí, causada per una màquina espatllada, però, tot i així, significava alguna cosa. Kaird estava segur.

Tot d'una, va prendre una decisió. Sí, per l’Ou Còsmic! Quan acabés amb la seva actual missió, cosa que ocorreria aviat, es presentaria a Sol Negre i trobaria la manera de dimitir. Un regal prou generós aconseguiria que el seu vigo li donés el vistiplau. Podria tornar al seu planeta i gaudir d'una vida diferent, una vida en què faria moixaines a les seves petites cries i amanyagaria amb suaus paraules a les seves esposes en lloc de matar gent i provocar desastres.

No es mereixia menys.

***

Els éssers reunits a la cantina formaven un curiós grup. Jos, incapaç de trobar res que s'assemblés remotament a un abric, havia tallat un forat en una manta i se l'havia passat pel cap. Era improvisat, però funcionava força bé per aïllar-se del fred. Uli havia tingut la genial idea de posar-se una jaqueta de paracaigudista, segells i guants inclosos. Era objecte de moltes mirades d'enveja. Den Dhur, que portava tant de temps vagabundejant per l'espai que estava preparat per a qualsevol condició climàtica, portava un impermeable de polifab tèrmic lluent que mantenia la seva calor corporal, també va obtenir el seu propi contingent de mirades envejoses. Barriss portava la mateixa túnica Jedi de sempre i semblava gaudir amb el canvi de tropical a gèlid. Òbviament, a I-5 no li afectava en absolut el fred, que arrasava la cantina fins al punt de provocar nuvolets de vapor en els alens, encara que seguia fent bastant més calor que a l'exterior.

La cantina era l'edifici públic més càlid del campament, ja que tenia revestiment doble per aïllar-la dels típics sons d'una nit bulliciosa. Això, combinat amb la calor corporal de les espècies de sang calenta, feia la temperatura més agradable, que no més còmoda, per a la supervivència.

Molts membres del grup de còmics també s'havien obert pas fins allà, i encara que la majoria no es barrejava, semblaven bastant simpàtics, sobretot al cap d'unes quantes rondes.

–Què va dir Vaetes? –va preguntar Den a Jos.

Va prendre un altre glop del pixarelles de licor vermell que segons ell podia pujar un grau el termòstat intern. Jos es va sentir temptat de provar-ho, però del líquid emanava una olor pestilent que li recordava a un sac de roba brut, gran i oblidat.

–Va dir que probablement hi hauria peces de recanvi a la MedStar, i que quan les trobessin, ja que sembla que no estan al seu lloc, aconseguiran reharmonitzar el regulador i tot tornarà a la normalitat. Dins del que és la normalitat en aquest lloc.

–Mai vaig pensar que diria això, però la calor no estava tan malament –va dir Uli.

–Jo, personalment, prefereixo les coves –va dir en Den–. Una temperatura constant entre divuit i vint graus, ple de bolets, res de sorolls estrepitosos. No entenc per què no vivim tots en coves.

–A la meva ment venen paraules com "fosc", "trist" i "depriment" –va dir Jos.

Teedle es va acostar en silenci.

–Què tal, éssers? Tothom content? Hi ha res que una servidora pugui fer per vosaltres?

Tots van afirmar estar bé, i Teedle es va allunyar per atendre els còmics.

–Un altre androide graciós. Aquest lloc s'està omplint d'ells –va mussitar Den.

–Us vaig a explicar un petit secret –va dir I-5–. Tots els androides tenen sentit de l'humor. Que és més del que pot dir-se de molts bioéssers.

–La neu té el seu encant quan comença a caure –va dir Den, mirant per la finestra i ignorant a I-5 –, però deixa de ser divertida quan arriba a l'alçada de la cintura, és a dir, a l'altura de les vostres genolls, races hiperdesenvolupades. Mai havia sentit parlar d'aquest tipus de civada en una cúpula.

–És clar que no –va dir Jos–. Nosaltres som l'avantguarda pel que fa a desastres naturals.

–Crec que algú de Subministraments centrals ha aconseguit crear estufes a partir de paquets comprimits de menjar. Produeixen tanta calor com per a mantenir una tenda relativament calenta –va afirmar Uli.

–Relativament calenta? –va comentar Den.

–Potser aconsegueixin que no et congelis mentre dorms –va dir la Barriss.

–Ja, però sense menjar acabes morint de fam –va afegir I-5.

–Deixa'm endevinar –va dir Jos–. I després d'això, Teedle i tu repoblareu el planeta.

En Den va negar amb el cap.

–No serà fàcil.

–E chu ta –va murmurar I-5.

–Vaja –va dir Uli–. Això t'ha calat en el més profund dels circuits, eh?

L'androide estava a punt de respondre, però de sobte es va posar rígid i va decantar una mica el cap. Era una postura que Jos l'havia vist anteriorment.

–Oh, no –va dir el doctor en veu baixa.

–Jo també ho he sentit –va dir Den. Al cap d'un moment, també ho sentien els altres. El llunyà brunzit de les aeroambulàncies apropant-se.

–Maleïda sigui –va dir Jos. Es va acabar la beguda d'un glop. Els altres es van apressar també.

En aquell moment, un tècnic de comunicacions va entrar corrent a la cantina, visiblement nerviós. Caminava violentament, i va xocar amb un dels membres de la companyia de còmics i amb un trandoshà gran i fornit, la seva beguda es va vessar sobre el seu portador. L'alienígena va deixar anar una maledicció en Dosh que Jos es va alegrar de no entendre, va agafar al tècnic i el va alçar del sòl amb una mà.

Molts dels parroquians es van acostar per impedir la imminent matança, però abans que pogués passar alguna cosa...

–Ha tingut lloc una explosió a la MedStar! –va cridar el tècnic–. La meitat de les cobertes d'enlairament i gairebé tot un nivell sencer d'emmagatzematge han quedat a la deriva!

En Jos va sentir una fiblada de terror.

Tolk!

Següent