Metges de guerra (i Ep)

Anterior

Epíleg

L’Uquemer-7 es va situar a vuitanta quilòmetres al sud-est del vell assentament. Per fora tot semblava més o menys igual. Els arbres estaven en llocs diferents, els petits pujols tenien ombres diferents i els bolets tenien altres formes, i fins i tot hi havia un altre camp de bota proper. Seguien estant en un Uquemer, en un planeta maleït, només que Zan ja no hi era, i la guerra seguia present, amagada per abalançar-se com un monstre des d'alguna cova fosca i ombrívola.

Jos es va asseure en el seu nou catre, en el mateix cubicle que havia compartit amb Zan, mirant a l'infinit a través de la sòlida paret.

Tot era igual, però tot havia canviat.

Els androides podien ser molt més del que ell havia pensat, i els clons no eren tan simples com a ell li havia convingut creure. El món estava cap per avall, però d'alguna manera les coses seguien caient sobre els seus caps des del cel.

Seguia sense poder assimilar la mort d’en Zan. No s’ho podia creure. Sabia perfectament que el seu amic havia mort, havia anat aquell lloc del qual no torna ningú. Però, emocionalment, Jos seguia esperant que la porta s'obrís en qualsevol moment i Zan entrés per ella, arrossegant la funda de la quetarra, queixant-se de la pluja o rient d'alguna ximpleria de la SO, abans de treure l'instrument i interpretar alguna fuga clàssica.

Però això mai tornaria a passar.

Gairebé tots els dies moria algú a la SO, alguns a les seves mans, mentre intentava salvar-la frenèticament, però allò... Allò no era el mateix.

Zan era el seu amic.

–Jos?

Va alçar la vista.

Tolk era a l'entrada. Portava l'uniforme blanc. El seu cor es va accelerar en veure-la..., i després es va aturar i es va trencar. La seva tradició, les centenàries costums del seu clan li impedien estar amb ella. La seva família, la seva història i els seus lligams socials especificaven que la Tolk i ell mai podrien estar junts. I ell ho havia cregut fins aquell moment, havia pensat que tot allò era cert, ho havia acceptat com havia acceptat com anatema pensar en desafiar el cànon.

Però Zan havia mort. I aquell fet tràgic i simple havia fet que Jos s'adonés més que mai de la veritat que era la vella dita que havia sentit durant tota la seva vida, que fins i tot s'havia dit a si mateix alguna vegada, però sense entendre-la de veritat:

La vida és massa curta.

Massa curta per gastar-la en coses que no fossin importants. Massa curta per desaprofitar-la en alguna cosa que no beneficiés d'una forma o una altra a un mateix o als teus éssers estimats. I massa curta per deixar que normes i tradicions absurdes li diguessin el que podia fer, on podia viure...

I a qui podia estimar.

Allà hi havia la Tolk, davant seu. Jos la va mirar i va sentir que se li amuntegaven les llàgrimes. Es va aixecar i va obrir els braços.

–Tolk... –va començar a dir.

Però no necessità més. Ella va córrer fins a ell. Es van abraçar, es van besar, amb tendresa que es tornava passió, mentre descobrien el bàlsam més antic per als horrors de la guerra. La veritat coneguda des de sempre però sempre ocultada: que el passat estava congelat, el futur sense formar i que l'eternitat es trobava en cada batec del cor.

En la guerra, així com en la pau, era l'única forma en què es podia viure.

El moment va ser breu. El brunzit de les aeroambulàncies el va trencar. Jos mirà la Tolk un instant.

–És hora d'anar a treballar –va dir ella suaument.

Ell va fer que sí.

–Sí.

Van sortir junts cap a la SO.

FI