Metges de guerra (XL)

Anterior

40

Jos va sortir de la inconsciència com nedant. Veia borrós i tenia mal de cap, i encara que «dolor» no era la paraula adequada, dubtava que hi hagués alguna cosa en algun idioma capaç de descriure allò. Era conscient que la nau estava lleugerament escorada a estribord, i que Tolk estava al seu costat, agenollada a terra. Li estava netejant la cara amb una tovallola humida.

–Hola –va dir ella.

–Hola a tu també.

–Com estàs?

–Com si m'hagués enxampat una hèlix. Què ha passat?

–Ens va impactar alguna cosa. Et vas donar al cap. Hem patit alguns danys. Anem més a poc a poc, però podem moure'ns. Estem a uns deu klicks del nou campament, sembla ser que fora del seu abast. Portes inconscient gairebé una hora.

Jos va intentar incorporar-se, però li va esglaiar una onada de nàusees i vertigen a l'estómac.

–Tens una contusió –va dir la Tolk–. Queda't quiet.

–Sí, d'acord. Està tothom bé?

Tolk va posar una expressió neutra. Va negar amb el cap. Llavors se li van omplir els ulls de llàgrimes i va apartar la mirada parpellejant.

–Qui...?

Però ja ho sabia.

Malgrat el vertigen i de les nàusees que li tiraven del cervell i dels budells, malgrat l'intens dolor del crani, Jos va rodar i es va incorporar sobre mans i peus.

–Jos, no pots ajudar-lo. Ha mort.

Jos va sentir les paraules, però no les va assimilar. Va gatejar fins a Zan, que estava a un parell de cossos de distància, tombat d'esquena, i a Jos li va donar la impressió que s'acostava i s'allunyava intermitentment. Fins que va aconseguir tocar la cara del seu amic no va saber que havia arribat al seu costat. Zan semblava adormit. No tenia ni una rascada.

–Zan –va grunyir Jos–. No em facis això, Zan. No em facis això. Això no està bé, em sents?

Va estirar una mà per tornar a tocar la cara d’en Zan, i l'esforç va fer que tot li donés voltes. Es va esfondrar, tocant al zabrak amb les puntes dels dits. Encara estava calent, va notar una desapassionada part de la seva ment. Seguia calent.

Però Zan ja no era viu.

–Zan! No té gràcia! Sempre et passes amb aquestes coses. Aixeca't ja!

En Jos va vomitar violentament, buidant un estómac que amb prou feines contenia bilis i aigua. Va aconseguir girar-se per no esquitxar al seu amic.

Es va sentir una mica més espavilat.

–Tolk –va dir.

Ella es va ajupir davant seu.

–Ho hem intentat tot, Jos. Va rebre un impacte de metralla al cap. Totes les seves funcions es van aturar de sobte. Ell... –ella va empassar saliva i els ulls se li van omplir de llàgrimes–... simplement es va apagar. Va ser instantani. L'últim que va pensar devia ser que la seva quetarra s'havia salvat. I se'n va anar... –empassà saliva de nou–. Se'n va anar somrient.

–Deixa'm ajudar-te, Jos –va dir una veu tranquil·la. Jos va alçar la vista i va veure a la Jedi al seu costat. Darrere d'ella, ajupits al vehicle inclinat, contemplant-ho tot seriosament, estaven I-5, Klo Mèrit i uns quants més. Barriss li va estendre una mà–. No puc portar-li de tornada, però puc ajudar-te a lluitar contra...

–No –va dir ell entre dents–. No vull sentir-me millor. El meu amic ha mort. Res pot canviar això. Res arreglarà ni millorarà això ni ho farà més fàcil –ell la va mirar–. Ho entens? No vull anestèsia. L'hi dec.

La Tolk va plorar sense inhibicions, i li va tocar l'espatlla a Jos, però això tampoc podia ajudar-lo. Maleïda guerra! Maleïts siguin el Govern i les corporacions i l'exèrcit!

Allò no podia seguir així. Calia fer alguna cosa. Havia d’assegurar-se que es fes alguna cosa.

Zan. Ai, Zan... Com has pogut abandonar-me?

***

Columna va mirar pel finestral del seu transport, observant com el pantà verd passava per sota. Els filtres de l'aire estaven a plena capacitat, i així i tot la pesta de pol·len i aigua estancada es colava a la fètida atmosfera. Zan Yant era mort, i Jos Vondar ferit. Una autèntica pena. Yant era un músic amb talent, a més d'un paio genial.

Una pena, una veritable llàstima.

Per descomptat, el missatge que l'espia no havia arribat a traduir abans era un avís d'atac imminent. Columna va sospirar. Hauria estat diferent de conèixer l'atac per endavant? Potser. Potser no. Hauria estat bé poder preparar-se mentalment, encara que no s'hagués pogut fer res físicament.

Hi havia una resposta per a això. Columna, Lente, l'espia, era igual el nom, tots vivien en un món subtil i canviant, un món on el negre era massa vegades blanc, un món on la lleialtat podia canviar gairebé diàriament, on les amistats eren un luxe i una responsabilitat. Riscos massa grans per a ser considerats, i molt menys assumits.

Columna va arrufar les celles. Seguia sent prou objectiu com per adonar-se que sempre podia haver errors de procediment. Era aquesta una d'aquestes ocasions? Estava la paranoia fent-se un buit en aquell cervell magníficament objectiu? Si així era, havia de resistir-se a ella, lluitar contra ella i acabar vencent.

Potser fos hora d'accelerar el pla. Al capdavall, ni a Dooku ni a Sol Negre els convenia que les seves manipulacions sortissin a la llum.

Columna va assentir. Caminava per una finíssima corda fluixa que creuava un abisme més gran que el mateix temps. Però el fracàs, ara menys que mai, no era una opció.

***

La Barriss no recordava haver-se sentit mai més impotent, més inútil. Hi havia salvat a Ji, i s'havia sentit orgullosa de fer-ho, però l'únic que havia aconseguit va ser que es tornés boig i entrés en combat perquè se l'emportés la mort. Sí, havia estat decisió seva, però, tot i així, la pregunta li assetjava: podria haver-li salvat? S'hauria esforçat més de ser algú que li caigués bé en comptes d'algú a qui detestava? Se suposava que un Jedi no havia d’involucrar-se en res de forma personal. Un Jedi havia de ser capaç de controlar els seus sentiments i fer el correcte per les raons correctes.

Podria arribar a actuar així alguna vegada?

No hi havia estat capaç de rebutjar l'atac que havia matat a Zan, ni tan sols ho va percebre per endavant. I quan el tros de metralla es va allotjar a la base del crani del zabrak, tampoc va poder salvar-lo, tot i utilitzar tot el poder que se suposava que tenia.

Ni tan sols va poder alleujar el dolor d’en Jos per la mort del seu amic. I en cas que ell li hagués permès, tindria ella aquesta capacitat? Unes hores abans no ho havia dubtat, però ara...

Tot d'una dubtava de tot. La immensitat de la guerra li semblava més enllà de les capacitats dels pocs Jedi que quedaven. Fins i tot aquella petita part era més del que ella podia controlar.

Jos havia aconseguit seure, recolzat contra la paret del transport que avançava a batzegades. Tolk, que l'estimava, es va agenollar al seu costat i li va curar les ferides físiques, que no eren res comparades amb el dany psíquic. Els metges tractaven aquestes coses, havien estudiat per a això, però no eren immunes als sentiments personals. Zan Yant havia estat bona persona, un cirurgià entregat, un músic meravellós, i ara tot això s'havia interromput. Per què?, es va preguntar la Barriss a si mateixa. Perquè dues faccions oposades volien més poder i el control sobre els ciutadans de la galàxia. Hi havia una activitat més terrible que la guerra? L'assassinat organitzat de masses per raons que mai semblaven justificades ni cordes?

Ella va contemplar als metges de la nau. De vegades calia pagar un preu excessiu, i ella havia jurat sacrificar-se en cas de ser necessari. Però també era remeiera, algú que podia emprar la Força per curar els malalts o ferits. Però en aquell moment es va sentir com un gra de sorra lluitant contra una enorme marea lunar. Era tot tan... absurd. Tan aclaparador. I ella no podia fer res per impedir-ho. Res.

Com podria arribar a ser una Jedi sentint-se així?

I-5 va dir:

–Entenc fins a cert punt les motivacions dels éssers biològics, però no puc comprendre com poden desempallegar-se de les conseqüències d'alguns dels seus actes.

–Benvingut al misteri –va dir la Barriss.

–Em sembla que no seré jo qui ho resolgui. Aquest últim impacte sembla haver afectat negativament als meus circuits de recuperació. El meu procés heurístic de memòria ha deixat de funcionar.

Barriss va utilitzar la Força, però la ment de l'androide, com les dels que eren com ell, era impenetrable. A ell tampoc podia ajudar-lo.

Arribar a ser una Jedi li semblava en aquell moment una cosa tan llunyana com Coruscant i els feliços dies de la seva infantesa.

***

Den va prendre molts apunts, va registrar amb la gravadora, va capturar imatges. Quan finalment van arribar al seu destí, els androides van començar a muntar l’Uquemer, malgrat ser negra nit. Els sons i imatges de construcció es van desenvolupar en la foscor calenta i humida, a l’aspre resplendor de la llum artificial que atreia eixams d'insectes no pensants.

El trauma per la mort d’en Zan li va aixafar com una onada oceànica, amb un impacte fort, sobtat i aclaparador. Den es va retirar a treballar; era la mateixa tàctica que utilitzaven soldats, metges i periodistes a tota la galàxia. Seguir movent-se, no pensar en coses que és millor deixar per a un altre moment.

La gent i els androides feien la seva feina, i ell feia la seva. Anava d'un costat a un altre, fixant-se en les reaccions, assimilant-ho tot i registrant-lo.

Es va trobar amb I-5, que dirigia a altres androides en la col·locació de pacients en un pavelló recentment acabat.

–Una pena això d’en Zan –va dir Den.

–Una gran pèrdua –va dir l’androide–. Si et serveix de consol, el seu últim moment va ser feliç. Et va veure salvar el seu instrument. La seva expressió de gratitud semblava autèntica i sincera.

Den va arronsar les espatlles.

–No em consola molt, amic androide.

–Potser, però no és això millor que cap consol? El meu circuit emocional no és tan profund com el teu, però la tristesa que sento es mitiga en saber que la mort d’en Zan Yant va ser tan ràpida com mancada de dolor. A més, a falta d'un terme millor, estava en estat de gràcia. Tu acabaves de salvar la seva possessió més preuada. Crec que si els hi donessin l'opció, els éssers amb sentiments optarien per morir en aquest estat en lloc de fer-ho amb por o sofriment.

Den no va poder evitar sospirar.

–Sí, suposo. Tampoc es pot triar la forma de morir. Algú com Zan no ho hauria d'haver de decidir.

Va passar un parell d'androides que portaven una peça de construcció que Den va reconèixer com a part de la cantina. Bé. Com més aviat la muntessin, millor.

–Tant de bo ningú hagués de prendre aquesta decisió –va respondre I-5–. Però aquesta és la galàxia en què vivim, i fins que els poders fàctics s'adonin que la guerra és ineficaç i costosa en termes de vida i propietat, sempre haurem de prendre aquestes decisions.

Den va negar amb el cap.

–Segueixo sense acostumar-me a un androide filòsof. Ets molt especial, I-5.

–Vés acostumant-hi. No crec ser l'últim androide d'aquest tipus. Si m'ho permets, si els androides estiguessin al comandament, la guerra no seria una activitat aprovada.

Den va assentir.

–Això seria genial.

–Però tu no tindries treball com a corresponsal de guerra.

–Ja trobaria un altre. Creu-me, valdria la pena.

I-5 tornar a la coordinació de pacients, i Den es va allunyar. Va creuar el recinte, trobant-se amb diversos soldats que òbviament eren nouvinguts... Encara que tots eren iguals, hi havia una espècie d'innocència en els nous que els distingia de tropes més experimentades. Xerraven animadament; sens dubte tot allò els hi semblava increïblement emocionant. Havia estat ell així d'innocent? De ser així, va ser fa molt de temps i molts planetes.

Trobaria a faltar a Zan Yant, la seva música, la seva espurna i la seva forma de jugar a les cartes. Però I-5 tenia raó. Així era com funcionaven les coses. I no tenien pinta de canviar.

Mentrestant, ell tenia feina a fer.

–Disculpi, em podria dir com es va sentir com a tècnic durant el recent atac sofert per l’Uquemer...?

Següent