Curandera Jedi (XI)

Anterior

11

Les fragates MedStar eren el bo i millor de la flota mèdica de la República. Estaven equipades amb instal·lacions xeno i biomèdiques d'última tecnologia que rivalitzaven amb les de molts hospitals planetaris, i dissenyades per admetre pacients estabilitzats a l’Uquemer, malalts o ferits, i continuar amb el seu tractament en cas necessari. Es tractava de naus extremadament cares, i actualment hi havia poques en servei actiu. Donada la naturalesa i la durada de la guerra, les drassanes Kuat estaven construint més amb tota la pressa possible.

A la guerra, el camí cap a la victòria, o cap a la derrota, sempre es construïa a través de muntanyes de cossos.

Columna, assegut al transport que es dirigia cap a la MedStar, mirava pel petit i gruixut ull de bou el verd paisatge que disminuïa cada vegada més. El gravicamp de la nau garantia que els passatgers i la tripulació romanguessin en una còmoda constant planetària, però a jutjar per la velocitat a la que s'allunyava de Drongar, l'espia va calcular que el transport devia de viatjar almenys a cinc g. El motiu de tan ràpid ascens era travessar ràpidament els estrats d'espores. Columna va mirar per la finestra mentre multitud de colònies d'aquells proto-animalons unicel·lulars xocaven contra el transpariacer com insectes contra un parabrisa. Taques de color, gairebé totes en diferents tons vermellosos o verdosos, regalimaven per la superfície gràcies a la velocitat de la nau.

A Drongar la vida era tant mutagènica com adaptogènica, i la seva taxa d'evolució semblava ser mes constant que puntual, així com extremadament ràpida. Els estudis demostraven que les espècies d'aquell planeta posseïen un ADN que conferia propietats de diferenciació a gairebé totes les cèl·lules del seu organisme, permetent-los adaptar-se a les amenaces mediambientals en un període de temps sorprenentment curt. Aquesta ràpida mutabilitat era tot un perill per als alienígenes que acudien al planeta a recol·lectar bota. Les espores, els bacteris, els virus, els rizomes i segur que altres milions de petites formes de vida encara per descobrir entraven en tot el que hi havia a Drongar, embussant-lo. Una nau viatjant a través dels núvols d’espores havia de donar-se pressa. Si es demorava massa, la desbordant proto-forma de vida atacava els seus segells, i de vegades arribava a corcar el material tan ràpidament com un potent agent càustic. Podia fer el mateix, i solia fer-ho, amb els sistemes biològics alienígenes com pulmons, fetges, ronyons, budells, espiracles i altres. Per sort, les concentracions més perjudicials d'eixams d'espores solien estar per sobre de les copes dels arbres, prou alt com perquè la gent que es movia a nivell de terra pogués mantenir unes condicions de vida saludables. Ningú estava segur de per què no descendien. Potser fos per les corrents d'aire, va pensar Columna. O potser per la calor. Fora com fos la raó, tots agraïen que la ingent forma de vida drongariana no s’acarnissés més amb els forasters.

Columna va sospirar, sabent que si pensava tant en la fauna i la flora local era només per no pensar en la tasca que se li acostava. Va acariciar amb un dit els controls de l’holoprojector, va canviar la imatge d'una vista aèria de Drongar a una augmentada de la MedStar que esperava en l'òrbita superior geosincronitzada. El que havia de fer no era molt agradable d'això no hi havia cap dubte. Hi havia ocasions en què un espia no es limitava a ser un simple procurador d'informació. Hi havia ocasions en què se li requeria un paper mes actiu. En ocasions, calia entrar al territori del sabotatge. Era part de la feina: era difícil, però era inevitable.

Columna va reflexionar pel que semblava ser enèsima vegada en aquella trista però necessària realitat. Però pensar-hi no canviava res. Allò era la guerra. La gent moria a la guerra; alguns s'ho mereixien, altres no, i per molt que desitgessin el contrari, els espies i sabotejadors del campament enemic havien d'assumir la responsabilitat dels actes violents.

Si no ho feia Columna, ho faria una altra persona. Li agradava pensar que aquest altre agent podia no tenir tants escrúpols respecte a la mort i la destrucció.

No és que Columna es considerés molt escrupolós: en els últims mesos havia estat el responsable directe d'accions que s'havien cobrat, vides i danys materials. Accions que, com va dir un cop el revolucionari ithorià Andar Suquand, eren com "tirar sorra a les peces de la màquina". No anaven a acabar amb la guerra per si soles, però sí contribuirien a col·lapsar-ho tot.

De vegades, era l'únic que un podia fer.

La següent acció seria com tirar pedres en lloc de sorra, almenys localment. Quan Columna hagués acabat, aquests engranatges metafòrics es detindrien, els arbres de lleves es trencarien i les reparacions requerien temps, diners i valuosa mà d'obra; i totes aquestes coses serien una pedra a la sabata de la República. No molt gran, cert, donada la longitud, la profunditat i l'amplitud de les Guerres Clon, que era com es començava a dir a totes aquestes batalles relacionades, i amb prou feines cridaria l’atenció. Però les guerres no es guanyen amb grans cops, sinó amb moltes petites esquerdes. Fins i tot els forats més diminuts, quan es donen en nombre suficient, poden buidar el contenidor més gran.

Columna va mirar de nou l’holoprojector instal·lat en el respatller del seient davanter. La MedStar creixia lentament en la imatge, completament sola contra el fons negre de l'espai. Columna va sospirar de nou. Havia de complir un deure. Així era la guerra.

***

Jos acabava de finalitzar una sèrie de procediments simples i avorrits, punts de sutura rutinaris que podia realitzar qualsevol resident de primer any. Però, per simples que fossin, portaven temps quan s'amuntegaven en mitges dotzenes o més.

Quan tirava el davantal brut a la cistella de reciclatge, Uli va sortir de la SO amb pinta d'haver dormit deu hores seguides, haver-se donat una dutxa sònica i haver-se pres una tassa de bajjah calenteta.

Que mal repartit estava el món.

–Què tal, Jos? –va dir el noi–. Avui no han parat d'arribar, eh?

–Sí, a vegades passa. Massa vegades. Què tal tot?

–Genial. Dos reseccions intestinals, un trasplantament cardíac i una reparació de fetge. Tots segueixen vius i amb prou feines m'ha costat esforç.

Jos va somriure i va negar amb el cap. Cap d'aquests procediments era fàcil, ni tan sols en la galàxia real. El que per aquell xaval era bufar i fer ampolles, a Jos li hagués tingut suant àcid de bateria en el seu tercer any com a resident. Tenia un vibroescalpel, i Uli també, això no es podia qüestionar. La inseguretat que Jos havia vist en el noi en el seu primer dia havia estat substituïda ràpidament per una confiança que ratllava en la fatxenderia. Jos sàvia que, encara que Uli s'havia passat el dia recuperant vides des del llindar de l'eternitat, la mort seguia sent un concepte abstracte per a algú tan jove.

–I tu te les apanyes bé?

Lleugerament sorprès per la pregunta, Jos va mirar al noi.

–És clar. Per què ho preguntes?

–Perquè, bé, ja saps..., com Tolk no està i això...

–No és l'única infermera de cirurgia de l'equip.

–Ja, però és l'única amb la qual tu tens, eh, alguna cosa.

En Jos va arquejar una cella.

–Què et fa pensar això?

Uli va somriure sorneguer, una cosa pròpia de la seva edat.

–Vinga ja, Jos. Som companys de tenda. I no és tan gran com perquè un parell de panells centrals de plastoide puguin aïllar-te acústicament.

Jos es va sentir incòmode.

–Em pensava que havíem estat discrets.

–La veritat és que no. A més, és obvi fins i tot pels que no comparteixen cofurna amb tu. Ella està bé?

–Està bé. Ha hagut d'anar a la MedStar per a un curs d'EMC. Tornarà en un dia o dos.

–La trobes a faltar.

No era una pregunta, i Jos va suposar que podria haver-li donat una bufetada per allò, però sonava com un comentari d'ànim i no de piloteig.

–Sí, la trobo a faltar.

Hi va haver un silenci incòmode.

–Crec que aniré a per una mica de menjar –va dir Jos–. Véns?

–Després. Abans he de veure a un pacient.

***

Barriss era acurada durant els seus entrenaments amb el sabre làser des que es va tallar. Al principi actuava insegura, amb una preocupació que frenava els seus moviments, però això va anar desapareixent gradualment, i ja havia recuperat la seva velocitat normal. Fora com fos el problema, no havia tornat a passar, així que havia recuperat la confiança, encara que seguia sense tenir ni idea del que va poder provocar aquell error. Un moviment que havia executat desenes de milers de vegades no era una cosa en el que pensés normalment; de fet, no hauria ni parar-se a pensar-hi. Pensar era lent.

Tampoc tenia ni la menor idea del que va provocar la sobtada corrent d'aire fred. Va preguntar a altres éssers que estaven per allà, així com a alguns tècnics. Ningú ho havia experimentat, i ningú tenia una explicació per aquell fenomen.

Resultava temptador pensar que només havia estat la seva imaginació, però sabia que no era així. Barriss havia sentit una mena de pertorbació en la Força, al marge de la causada pels arbustos gralladors.

Ella confiava en la Força. Confiava des de la primera vegada que va brollar en ella i va comprendre el que era. I aviat va aprendre també el que no era. En primer lloc, i el més important, és que no era ni una protecció ni una arma, ni un tutor, encara que en ocasions pogués ser una d'aquestes tres coses. La força era el que era, ni més, ni menys. Els errors d'utilització eren responsabilitat exclusiva de l'usuari.

Acabava d'acabar la secció de la Forma III a la que s'enfrontava a quatre oponents imaginaris, tots ells empunyant pistoles làser. Ni el millor jedi de la història hagués pogut aturar quatre trets simultanis des de quatre punts diferents, però aquesta no era la qüestió. Els principis del combat Jedi es fonamentaven en el concepte de la constant recerca de la perfecció. Un Jedi entrava en la batalla amb la idea d'enfrontar-se a multitud d'atacants armats i hàbils. Si s'entrenava per al combat pensant que podien atacar-te en major nombre i més armats, i que tot i així podies vèncer, tindries bastants més possibilitats que si pensaves que series derrotat per tenir totes les circumstàncies en contra.

Algú s'acostava a Barriss des del darrere. Ella va utilitzar la Força...

Era Uli.

–Hola –va dir ell.

Barriss es va girar, encantada d'haver-li identificat abans de sentir la seva veu, i alhora, divertida per enorgullir-se per una cosa tan trivial.

–Hola a tu també.

–Què tal el peu? No t'han quedat danys secundaris?

–No, està bé. Està completament curat. –Ell va somriure amb admiració davant la seva capacitat curativa–. Tornes a caçar ales-bengala?

Ell va negar amb el cap.

–Acabo d'acabar el meu torn a la SO i necessitava estirar les cames.

–La va mirar, encara que esquivant els seus ulls–. Et puc fer una pregunta?

Barriss va apagar el sabre làser.

–És clar.

–Com pots ser curandera i utilitzar el sabre làser com l'utilitzes?

–Pràctica, moltíssima pràctica.

Uli va somriure i va negar amb el cap, però abans que pogués respondre, Barris va dir:

–Tu vols dir el perquè i no el com, oi que sí?

Ell va assentir.

–Així és.

Un picotó va passar brunzint, buscant una presa més petita que aquells dos éssers drets sota el sol ardent. Barriss va assenyalar a l'ombra d'un enorme arbre i es van acostar fins a ella.

–Des que va començar la guerra, els Jedi són sobretot guerrers –va dir ella–. S’han fet més poderosos per les seves habilitats amb la Força. Al llarg de la història, sempre hem buscat emprar el nostre poder per fer el bé, com guardians, la qual cosa es tradueix en defensa més que en agressió. Tot i així, un guerrer ha de saber combatre nivells que van de la batalla, fins al dol, i una part d'això implica responsabilitzar-nos del que fem.

»Creiem que, si has de matar algú, si has de privar-lo de la seva vida, s'ha de mirar en aquest ésser directament als ulls mentre ho fas. L'assassinat d'un altre ésser viu, encara que sigui algú que s'ho mereix, no és una cosa que s'hagi de prendre a la lleugera, com no ha de fer-se fàcilment. Cal estar prou a prop seu com per comprendre el que comporta aquest acte, per comprendre el dolor i la por que pateix l'enemic quan és assassinat. Cal patir la seva mort, en part.

–Per això utilitzeu els sabres làser.

–Per això utilitzem els sabres làser. Perquè serveixen per a acostar-se a l'enemic, cara a cara, no a una distància allunyada. Es pot emprar un rifle làser amb holomira per encasquetar un tret al teu enemic a un quilòmetre de distància... És més eficaç i comporta molts menys riscos, però t'impedeix escoltar el cruixit de la mort i olorar la por, i no t’has de netejar la sang del teu enemic de la cara. Si s’ha de matar a algú, cal ser conscient de quant suposa això... per al teu oponent i per a tu.

–D'acord, aquesta part l'entenc, però...

–Com puc ser curandera i guerrera al mateix temps?

Ell va assentir.

–Són les dues cares de la mateixa moneda. T’emportes una vida, tornes una altra... Sempre hi ha un equilibri. En gairebé totes les cultures, l'individu és una combinació del bé i el mal, poques vegades és una cosa o l'altra. Gairebé tots els pobles tenen un concepte de decència innata. Viuen vides més o menys virtuoses, però sempre tenen l'opció d'escollir entre el bé i el mal.

»Jo no puc crear vida, Uli, però puc restaurar-la. Ser curandera em permet equilibrar el fet que he acabat amb vides... i que tornaré a fer-ho. Algunes vegades, l'enemic no es mereix la pena màxima i jo puc aconseguir el meu objectiu amputant un braç o una cama. Estaria malament permetre que aquest enemic mori. Per tant, és molt valuós poder reparar el dany que he causat.

–Però no tots els Jedi són curanderos –li va indicar Uli.

–Ja, però tots els Jedi reben una formació bàsica de medicina i de tècniques de primers auxilis. I, és clar, hi ha vegades en les que hem de guarir als nostres amics, o a un dels nostres, a més dels nostres enemics.

Ell va tornar a assentir.

–Sí, ja entenc.

–Per què m'ho preguntes?

Ell va mirar a terra, com si les seves botes fossin de cop i volta d'allò més fascinant. Després va tornar a mirar-la a ella.

–Sóc cirurgià. És cosa de família, però també és una cosa que he volgut ser des que tinc ús de raó. Ajudar als meus pacients, guarir-los, que es posin bé. Però, tot i així...

Es va quedar callat, pensant. Barriss va esperar. Sabia el que el noi estava a punt d'admetre, l'hi havia dit la Força alt i clar. Però era important que sortís d'ell.

–Tot i així–va dir Uli–. Hi ha una part de mi que desitja matar. Capturar als que van començar aquesta guerra i exterminar-los fins a no deixar ni rastre d'ells. Puc sentir aquesta... ràbia assassina. Jo... no és així com em vull veure a mi mateix.

Barriss va somriure amb un gest breu i trist.

–És clar que no. La gent decent no vol recórrer aquest camí. La bona gent, els qui estimen i s'interessen pels altres, preferiria no tenir aquests sentiments.

–Llavors, com puc lliurar-me d'ells?

–No pots. Has d'admetre'ls, però no permetre que et controlin. Els sentiments no vénen etiquetats com "bons" o "dolents", Uli. Et sents com et sents. Només tu ets responsable dels teus actes. Aquí és on entra la llibertat d'elecció. Fins i tot la Força, un gran poder del bé, pot utilitzar-se per fer el mal.

–Aquest és el "Costat Fosc" del qual he sentit parlar?

Bariss va arrufar les celles.

–Els Jedi fan referència al "Costat Lluminós" i al "Costat Fosc", però la veritat és que només són paraules, i la Força està més enllà de les paraules. No és maligna, tampoc és bona... només és el que és. El poder en si no corromp, però sí que pot alimentar una corrupció ja existent. Un Jedi ha de triar constantment entre un camí i l'altre. Digues-me una cosa: si tinguessis l'oportunitat de trobar-te cara a cara amb el Comte Dooku, i tinguessis el poder de matar-lo..., ho faries?

Ell ho va pensar durant el que va semblar una llarga estona. Barriss podia sentir el parrupeig dels arbustos gralladors, l'elevat i agut brunzit de les xinxes ígnies que voleiaven al seu voltant i el so buit de les petjades descalces d'un ishi tib en un bassal de fang proper.

–Probablement no –va dir Uli.

–Aquí ho tens.

–Però no estic segur que no arribés a fer-ho. Al capdavall, és el responsable directe o indirecte d'un genocidi planetari, de la destrucció de coses com el museu de la Llum de Tandis IV...

–Això és cert. Però, d'altra banda, coneixes les Variacions de Vissëncant, de Bann Shoosha?

Ell va assentir.

–Tenen menys de dos anys d'antiguitat i ja es consideren una de les grans obres musicals del mil·lenni.

–Eren de les favorites d’en Zan Yant. Aquesta música es va compondre per celebrar la fugida de la família de Shoosha de Brentaal. Si aquesta batalla no hagués tingut lloc, les Variacions no existirien.

Uli va semblar confós.

–De veritat creus que una obra d'art val el que milers de vides?

–Probablement no. No estic dient que sigui així, només dic que les coses no són difícils. D'això es tracta realment, no? De prendre decisions i de saber viure amb les conseqüències.

–Si suposo que és així –va dir ell en un to insegur.

Barriss va encendre el sabre làser de nou.

–Bé –va dir a Uli mentre reprenia el seu entrenament–. És el que hi ha.

Següent