Metges de guerra (XXXVII)

Anterior

37

La SO estava especialment sorollosa fins i tot prescindint de les gairebé diàries tempestes elèctriques i les explosions de morter que semblaven lleugerament més properes del que és normal. Jos estava ficat en una desagradable dissecció d'entranyes. El soldat de la taula semblava haver menjat en excés poques hores abans de ser assolit a l'estómac per un projectil que li havia perforat l'intestí prim. En aquest moment es va sentir al sistema de megafonia una veu nerviosa que parlava massa de pressa:

–Atenció, a tot el personal. La Unitat Set de Cirurgia Mèdica de la República serà reubicada a partir de les divuit hores. Això no és un simulacre, repeteixo, no és un simulacre!

–Posa un torniquet aquí, si us plau –va dir Jos.

Tolk es va afanyar a unir l'escissió, tan ràpid que va estar a punt de deixar caure el pegat.

–Calma't, Tolk. Arribes tard a una cita?

–No has sentit l'anunci?

–Sí. I?

–Mira el crono. Són les disset quaranta-cinc. En quinze minuts et quedaràs sol al mig d'un pantà buit sota la pluja, amb un munt de màquines de guerra apuntant al teu distret cul si no cuses aquest home.

–Tu creus?

Abans que pogués respondre es va sentir una explosió que va estremir la SO. La taula d'operacions va vibrar amb tal força que el pacient va lliscar cap a un costat.

–Però què ha estat això? –va dir Jos.

Vaetes va treure el cap per la porta i va dir:

–El nostre escut acaba de rebre l'impacte directe d'una arma de partícules. El generador principal no funciona. Estem funcionant amb les reserves. No sabem d'on han sortit, però tenim a deu mil metres a tot un batalló de més de vuit-cents androides de combat, acostant-se pel Congost Jackhack a bon pas. El terra està massa mullat perquè els soldats estableixin una línia de defensa. Això també servirà per retardar als androides, però és millor que anem tancant a tots els pacients i aixequem el campament, gent. Aquesta unitat mòbil farà honor al seu qualificatiu.

Una altra explosió va estremir l'edifici com si volgués puntuar les seves paraules, causant una tremolor tan forta que els orinals van caure de les prestatgeries, provocant un ensordidor estrèpit metàl·lic.

–No se suposa que haurien d'estar a la cambra frigorífica? –va preguntar Jos–. Sembla que ens esforcem per fer que els nostres pacients se sentin incòmodes.

A la seva esquena, Jos va sentir a Zan maleint alguna cosa en pugali en veu tan baixa que no va poder distingir-ho, però que sonava realment cruel.

–Si la meva quetarra pateix algun dany, aniré personalment a per Dooku, li trauré els òrgans reproductors i se'ls donaré de menjar als cargols del pantà.

–Enganxa aquest i obre un paquet estabilitzador –va dir Jos a Tolk–. Quant acabis agafa les teves coses. On està la nostra plataforma?

–En el quadrant sud-est, al costat del generador de l'escut d'emergència.

–D'acord –va alçar la veu–. Bé, gent, ja heu sentit al coronel. És hora de tancar la paradeta i fotre el camp d’aquí.

Jos va sortir del camp esterilitzador, es va treure els guants i va anar a veure al seu personal i als seus pacients. Existia un procediment per moure la unitat, ja que en l'exèrcit hi havia un procediment per a tot, però portaven allà una eternitat, i Jos s'havia acostumat tant al lloc que gairebé havia oblidat el que calia fer.

Una altra vibració va ressonar en l'escut energètic. Si aquests impactes eren un indicatiu, cada vegada semblava millor idea fer les maletes i traslladar-se a un lloc més segur... Si és que existia quelcom semblant al planeta.

Va recórrer el passadís a corre-cuita. Havien practicat el simulacre diverses vegades, durant els escassos moments en què no tenien pacients entrants, i tothom en la unitat devia saber i el que havia de fer en cas que ocorregués de veritat. Jos va mirar la cara dels infermers i d'altres membres del personal mentre es creuava amb ells, i li va tranquil·litzar veure que gairebé cap semblava preocupat. Estaven complint amb les seves obligacions, més o menys.

Va sortir de l'edifici. Havia deixat de ploure, però seguia bufant un fort vent que intentava remoure una mica la humitat de l'ambient. Es va adonar que els androides de demolició i dels ASP eren ràpids a l'hora de derruir edificis i cubicles prefabricats, mentre que els CLL-8s els ficaven amb la resta del material en els transports de càrrega que havien estat ociosos des que Jos havia estat destinat allà. Els pacients també eren embarcats per FX-7s dissenyats especialment per a aquesta funció amb lliteres repulsores. Les aeroambulàncies i els transports de càrrega modificats els allunyarien del perill. Els pacients eren la primera prioritat, és clar, però no serviria de res deixar que el personal de suport fos assassinat o capturat.

Tot va ser ràpid, precipitat i tan estrany que no semblava real. Primer estaven operant als pacients, reparant soldats com era normal, i de sobte es trobaven escapant a corre-cuita d'una guerra que s'apropava a ells com un tren de levitació magnètica descarrilat.

Jos va anar ràpidament al seu cubicle i va començar a recollir el més essencial. Se suposava que havia de tenir una bossa preparada en tot moment, però després de tants mesos al mateix lloc, Jos havia començat a fer servir les mudes netes i els subministraments de la seva bossa de viatge, i, per tant, l'equip estava gairebé buit.

Els androides carregarien tot el que quedés en el cubicle, i molt més eficaçment que ell. Però encara que tot sortís perfectament, no hi havia forma humana sota aquell despietat sol que l’Uquemer sortís d'allà a les divuit hores. No, llevat que els androides fessin màgia.

Zan havia arribat abans que ell i ficava mitjons a la funda de la quetarra, envoltant l'instrument.

–No pots emportar-te això en el transport –li va assenyalar Jos–. Haurà d'anar en el vaixell de càrrega.

–Ho sé. Per què et creus que el farceixo de mitjons?

–És la teva assegurança de robatori? Qualsevol que l'obri i olori això, abandonarà per sempre els seus instints de lladre. A més, creia que la funda estava reforçada amb plastidur –Jos va tancar la seva bossa de viatge.

–Hauria d'estar feta de neutrònium per fiar-me d'aquests androides. Alguns dels ASP que s'empren solien treballar en naus de càrrega. Podrien destruir «accidentalment» un bloc de carbonita dins d'una caixa forta de duracer.

–Atenció, a tot el personal –va ser l'anunci de megafonia–. Els transports estaran...

Una bomba va esclatar a l'orella d’en Jos, o almenys és el que li va semblar. Un profund estrèpit es va elevar de cop i volta fins a l’ultrasònic, i el llum superior de l'estada va caure sobre el llit, destrossant les dures potes de plastoide del catre, que es va desplomar a terra.

–Què...?

–El generador de l'escut d'emergència s'ha sobrecarregat. No funciona –va dir Zan–. El següent impacte directe fregirà a tot el que no estigui sota protecció.

–Com ho saps?

–Em vaig passar un estiu treballant per al meu oncle, que instal·lava escuts EM i cúpules per a la Companyia Minera Vuh'Jinêau. Sé com sona una sobrecàrrega en l'escut. Més ens val estar en una altra part com més aviat –Va agafar la funda de la quetarra i la seva borsa–. Anem, Jos. Els escuts amortidors seran útils contra els llamps, i fins i tot poden rebutjar un tret làser, però un impacte directe els vaporitzarà. I a nosaltres amb ells.

Va dedicar una última mirada preocupada a la funda, i es va acostar a la porta. Jos anava darrere d'ell.

–Però és que els separatistes no s'adonen que aquestes explosions estan destrossant el cultiu de bota?

–Potser vulguis esperar aquí i discutir-ho amb ells. Jo prefereixo enviar-los una carta queixant-me.

Zan va travessar la porta per unir-se a l'èxode, amb Jos trepitjant-li els talons.

***

Den Dhur ja havia passat en la seva vida per un parell d'evacuacions precipitades, i aquesta no li preocupava en excés. No fins que l'escut va desaparèixer. Llavors sí es va posar una mica nerviós. D'acord, era periodista, i en teoria els de l'altre bàndol no li dispararien si llegien la seva targeta identificativa, però hi havia més d'una zona de guerra amb un o dos reporters caiguts en ella, demostrant que el sistema no era perfecte. Les tropes separatistes que s'acostaven no devien tenir els centres mèdics com a objectiu, o almenys era de suposar, però sens dubte es produirien danys col·laterals amb aquest bombardeig per aclarir el camí, i un cadàver a la intempèrie durant dies olorava igual de malament, fora civil o militar.

Den va acudir a corre-cuita al seu lloc d'evacuació, procurant mantenint-se a cobert en tot moment. Ja hi havia grans núvols de fum greixós alçant-se del pantà, entre els incendis. Era difícil creure que un pantà pogués cremar, però més et valia creure-ho si volies salvar la vida. En una ocasió va arribar a veure un continent sencer en flames en..., com es deia aquell planeta? Tot d'una s'havia quedat en blanc. Però no era moment de preocupar-se per perills passats, no quan la pesta de la vegetació en flames i les cendres caient com neu negra i calenta li deia que hi havia tot un exèrcit d'androides aproximant-se de forma imparable. Era hora de marxar, ja es posaria a rememorar més tard... Si hi havia un més tard.

Els androides de transport, els ASP, i els vaixells de càrrega estaven per tot arreu, realitzant les seves respectives tasques, trencant refugis, carregant caixes i treballant de forma ràpida i eficaç. Amb els desacobladors treballaven diversos androides demolidors de menor grandària, amuntegant runes o emprant llançaplasmes per fondre embulls de metall, cables de plastiacer i altres restes que no valia la pena carregar, però que eren massa valuoses per deixar-les a l'enemic. La típica política retorçada practicada per ambdós bàndols.

No anava massa malament, va pensar Den. Aquell lloc probablement estaria buit en vint o trenta minuts, i ja camí a un lloc més segur. Quan arribés l'exèrcit d'androides, l'únic que trobarien seria un pegat sec a la meitat del pantà; no quedaria res en la tènue llum del capvespre. Això amb una mica de sort.

Però el gran problema consistia en cedir els camps de bota. Malgrat que creixia sense problemes per tot Drongar, la política oficial era impedir com fos que els separatistes accedissin a la planta. Mentre Den continuava el seu camí, contemplant com es desmantellava la base al seu voltant, els recol·lectors mecànics i orgànics s'ocupaven de recollir tota la planta que podien, és a dir, el poc que quedava després de l'atac de l'artilleria pesada. Hi havia un transport esperant per portar els recol·lectors i la càrrega a un lloc segur, mentre diversos androides modificats esperaven per regar d'herbicida la bota que quedés enrere. Si no era seva, tampoc seria de l'enemic. Era una pena destruir una cosa tan valuosa, però així era la guerra i etcètera, etcètera.

A cinc-cents metres, es va produir una encegadora espurna actínica seguida per una sorollosa explosió i la sensació que el vent bufava en aquesta direcció. Llavors li va arribar una onada de calor, distingible fins i tot en aquell lloc infernal.

Den va fer una ganyota de disgust. Si aquella bomba tèrmica hagués virat un grau o dos en ser llançada, ell i la resta del personal de la República destinat allà ja serien història calcinada. Havia arribat l'hora de marxar.

Va veure part del personal de cirurgia corrent pel campament, en direcció als seus punts de recollida. Jos, Zan, Tolk i un parell de tècnics avançaven a corre-cuita a la creixent foscor, cap a un transbordador d'evacuació quirúrgic que surava a uns metres de terra. I-5 estava amb ells.

El que quedava del campament es va omplir de fum. La temperatura va pujar encara més pels incendis, creant bosses climàtiques. Ocasionals descàrregues de partícules o rajos làser travessaven l'aire, encara distants però massa visibles, amb aquest esgarrifós color verd, igual que els projectils vermells d'aire ionitzat que Den creia sentir crepitant al pantà ardent.

Soroll, calor, explosions, la pesta de por en l'aire. Tot era diferent en cada lloc en el qual havia estat, però sempre era el mateix.

Corre! Ràpid! Fuig! Estava en l'aire.

Els transports de personal es van elevar amb les turbines repulsores retrunyint i bombollejant, i els androides obrers van començar a agrupar a la gent al seu voltant. Bé, bé... Den es va acostar ràpidament.

Quelcom va explotar en un extrem del campament. Va sonar com una hèlix generadora esfondrant-se, a jutjar pels xiulets metàl·lics. Den va avançar encorbat. No volia creuar-se en el camí d'aquells trossos de metall. En ocasions, una hèlix hiperrevolucionada podia llançar xiuxiuejant metralla a una distància de quilòmetres abans que s'enfonsés en el primer que trobés, fora fang, carn i ossos.

Hi havia mil maneres de morir en una zona de guerra, però els resultats eren sempre els mateixos...

Següent