Metges de guerra (XXX)

Anterior

30

L'espia tenia dos àlies: Lente per Sol Negre i Columna per als separatistes. Aquesta última identitat es va asseure i va arrufar les celles davant l'estrany gargot que apareixia a l’holoprojector del seu ordinador. Per als no iniciats, la petita marca podia ser poc més que una mota posada en l'emissor d'imatges del projector. Per als experts, l'osca era una cosa molt diferent.

El cap de l'espia a Drongar havia enviat un altre dels seus en excés freqüents comunicats. Era exasperant. De les dotzenes de missatges en clau que li enviaven, cap li proporcionava res substanciós. Solien ser coses trivials del tipus «mantenir vigilància sobre la bota», generalment inútils, i una pèrdua de temps per a un agent de camp en les circumstàncies d’en Columna. Trigava hores a desxifrar les maleïdes coses, que eren bucles espaiats en feraleetxi. Utilitzant un procés avorrit, repetitiu i manual, es codificava parcialment una xifra, emprant una paraula clau de les holonotícies matinals. Això li proporcionava una sèrie numèrica que contrastava amb algun manual de la biblioteca, que solia ser tan avorrit que llegir-lo en veu alta podria parar en sec qualsevol baralla de cantina, alguna cosa com Procediments aridians per al desenvolupament de fertilitzant agrícola a Lythos IX, o qualsevol bestiesa semblant. Després calia traslladar-ho del bàsic al symbià, una llengua morta des de feia trenta mil anys, però per desgràcia no soterrada, i cada sisena paraula es transposava. El resultat de semblant tasca solia ser un missatge del tipus: «Què tal va tot?».

El cap espia no tenia molt a fer, i a sobre devia d'estar paranoic.

La qual cosa, en opinió d’en Columna, era una estupidesa. Fins i tot en el cas que algú aconseguís interceptar un d'aquests missatges, cosa gens probable, i fins i tot en el cas que fos el millor desxifrador de la galàxia i descobrís la xifra, cosa encara més improbable, no li compensaria l'esforç acabar sabent la quantitat de caixes de cervesa phíbia que havien arribat el mes passat a la cantina militar de la Base Principal.

Columna va sospirar. Era així com els separatistes volien fer les coses, i no es podia fer res. Hauria de fer-se així, però no en aquest moment. Ho faria més tard.

Molt més tard...

***

Jos va avançar per la secció mèdica en direcció a un pacient de postoperatori que havia desenvolupat recentment una infecció nosocomial. El pacient era un oficial humà, no un clon, i algú en qui Zan i ell havien treballat durant hores per substituir un cor perforat de metralla. Havien tingut sort: cinc minuts més i l’haurien perdut. Després d'un triomf quirúrgic tan brillant, era senzillament inacceptable perdre’l per culpa d'un microbi que havia madurat en un abocador. Tot i que l’Uquemer gaudís de tecnologia punta pel que fa a procediments i entorns estèrils, les infeccions nosocomials, contagis contrets durant una hospitalització, seguien passant de tant en tant. Aquella en concret era especialment obstinada, i no responia a l'àmplia gamma normal d'antibiòtics, i així i tot havien pogut extreure el cep per identificar-lo.

La prognosi era fatal. L'oficial no sobreviuria a menys que poguessin identificar la causa.

Quan Jos va arribar a la càmera d'aïllament, va veure que Zan ja estava dins de les parets d'aire i del camp esterilitzat que impedia entrar o sortir als patògens. Al costat del llit, just fora del camp, hi havia una figura encaputxada, un Silenciós.

Jos mai havia cregut molt en la suposada eficàcia de la muda germanor a l'hora d'ajudar en la recuperació dels pacients, però en aquell moment no pensava rebutjar cap mena d'ajuda. I ja fos per algun efecte placebo, per curació espontània o remissió o per quelcom completament aliè a l'experiència mèdica d’en Jos, la veritat era que la presència d'un Silenciós prop d'un pacient semblava accelerar la recuperació. Així que, en passar, va saludar amb una inclinació de cap a la figura amb un rostre que estava ocult per la caputxa. El Silenciós va respondre de la mateixa manera.

Jos va entrar al camp, que va cruixir lleument. Zan es va sobresaltar, com si algú li hagués fet pessigolles de sobte. Va mirar al seu voltant, va veure a Jos i es va tranquil·litzar.

–Ah, ets tu.

–Jo també m'alegro de veure't –Jos es va fixar que Zan tenia una ampul·la buida.

–Ho sento. Estic una mica atacat.

–Doncs no entenc per què. Últimament tothom té l'adrenalina al màxim –Jos va contemplar la forma inconscient que hi havia al llit–. Com ho porta el nostre pròxim model per al calendari dels horrors de la guerra?

El pacient, anomenat N'do Maetrecis, major de l'exèrcit de terra, semblava estar una mica millor que l'última vegada que l'havia vist Jos. Abans tenia la pell pàl·lida i deshidratada, però ara tenia un to normal i saludable. El gràfic del monitor penjava als peus del llit, i Jos el va recollir i va observar les dades reflectides. Pressió sanguínia normal, pols normal, recompte de glòbuls blancs en sang...

Però bé. Què era allò? L'elevat recompte indicava que la infecció estava remetent. I totes les diferencials –la quantitat i proporció de glòbuls blancs especialitzats, segs, polis, cos i altres– estaven dins dels límits de la normalitat.

El pacient es va girar.

–Vaja, vaja –va dir Jos–. Sembla que algú ha passat per les guaridores mans d'una Jedi. O els dits almenys.

La pell que envoltava les banyes d’en Zan es motejaren lleugerament, la qual cosa equivalia, en zabrakiès, a posar-se vermell. Es va ficar l'ampul·la buida a la butxaca del mico.

En Jos va arrufar les celles.

–Ara t'ha donat per agafar afecte a l'instrumental. Vas a fer que l’anoditzin per reutilitzar-la?

–Perdona?

–Des de quan no acaben les ampolles buides a les escombraries? –Jos va assenyalar la paperera que hi havia al costat del llit.

–Apa. Ho sento... Crec que el meu cervell ha demanat la baixa –Zan va agafar l'ampul·la i la va tirar a la paperera.

Mentre passava per davant d'ell, Jos va observar acuradament l'injector pneumàtic. La buidada etiqueta de plastoide estava això..., buida. Res. Cap tipus d'identificació que denotés el tipus de medicament que havia contingut. Ni número de comanda. Res.

Això no es feia així.

El pacient, que ja estava conscient, va murmurar que se sentia molt millor. Jos va emetre cortesos sorollets de metge, va comprovar de forma automàtica les constants de l'home i va mirar a Zan amb la cella arquejada.

–Doctor Yant, podria parlar amb vostè en privat?

En sortir de l'edifici, Jos va dirigir a Yant cap a l'ombra.

–D'acord. Què està passant aquí?

–Què passa de què? De què em parles? –Zan no li mirava als ulls.

–T’estic parlant d'un pacient que ha sortit d'una infecció letal secundària tan ràpid que els gràfics han derrapat en el monitor. I et parlo de tractaments amb ampul·les sense identificar.

Zan va dubtar un moment i va sospirar resignat.

En aquesta breu pausa, Jos de sobte es va adonar del que acabava de passar.

–Digues que no és cert –va dir.

–Ho és –va respondre Zan.

–Zan, t'estan creixent les banyes cap a dins o què? Ja saps quins són els riscos. Si t'agafen et sotmetran a un consell de guerra.

–Si veus a un altre ésser viu ofegant-se i tens una corda tirada a terra al costat teu, et vas a preocupar per si t’acusen de lladre?

–Si hi ha una elevada probabilitat que em pengin per això, si. I no és el mateix.

–Ah, no? Estem al planeta amb major subministrament de la droga més miraculosa de la galàxia. A cinc minuts d'aquí hi ha un camp enorme on es conrea. Hem intentat tot el possible amb aquest tipus, Jos: regeneració macromolecular, implants de nanocèl·lules, cauterització... Res ha funcionat. L'home es moria. Ja saps el que es diu en la literatura especialitzada sobre la bota: que és un adaptògen que pot curar-ho tot en gairebé tots els fenotips humans, menys un mal dia. Hem tingut pacients que han mort d'infeccions que probablement podríem haver curat amb una part ínfima –Zan va alçar les mans en gest d’inevitabilitat–. No podia seure i veure’l morir. No quan existia una mínima possibilitat...

Jos va obrir la boca, però no va dir res. Què podia dir? La bota era valuosa, tant que robar-la era considerat altament punible per la República. La planta era, en última instància, la raó per la qual ells i els separatistes es trobaven a Drongar. Irònicament, els Uquemers de la zona tenien prohibit utilitzar-la pel seu elevat valor potencial fora del planeta.

Abans que Jos pogués parlar de nou, Zan va dir:

–Ningú trobarà a faltar unes poques plantes. Hi ha petits cultius pels aiguamolls que ningú coneix. Agafes un parell de brots, te'ls fiques a la butxaca, els processes manualment més tard... Qui va a assabentar-se?

–Zan...

–Vinga, Jos, ja saps que molts dels xenos de per aquí es colen i la cullen per al seu ús recreatiu. Filba solia col·locar-se amb un hookah de bota gairebé cada nit. Tothom sap el que pot fer per ells, i tothom mira cap a un altre costat, mentre ningú es passi d'ambiciós. Almenys jo ho faig servir per salvar vides, que és el que la República diu que està fent. És que la vida d'algú que es troba a cent parsecs d'aquí és més valuosa que la dels que estan a la sala contigua? És que he de quedar-me quiet veient com es mor la gent sense fer tot el possible per salvar-la?

–Tu no vas començar aquesta guerra, Zan. No ets responsable de tots els que surtin ferits en ella.

–Ah, molt bonic. Està parlant el paio que va obrir un forat a la paret d'una puntada perquè va perdre a un pacient per la Síndrome Draknahr, una cosa que no podria tractar cap metge de l'Hospital de Coruscant ni una habitació plena de Jedi i de Silenciosos.

Es va quedar sense paraules. Jos va mirar al seu amic i no va veure res més que un metge que es prenia el seu treball tan seriosament com ell mateix. Va sospirar.

–D'acord, però has de tenir més cura... Aquí hi ha mirades molt més agudes que la meva que podrien veure una ampolla sense etiquetar.

–Entesos. M'asseguraré d’identificar-les d'ara en endavant –va dir Zan–. Fins i tot podria tenyir el sèrum perquè semblin polibiòtics o spectacilina. Ningú es donarà compte, Jos.

–Això espero –va dir Jos–. Perquè si algú s'assabenta, la teva carrera quedaria més aixafada que un mynock en un forat negre.

Zan va somriure i va donar uns copets al seu amic a l'esquena. Els dos van tornar junts al pavelló mèdic.

Següent