Curandera Jedi (XXI)

Anterior

21

Un dels que treballaven per a Kaird era el cap dels xenobotànics que monitoraven la bota. Kaird, que sempre anava un pas per davant, havia estat subornant-lo generosament, sempre ocult darrere de la seva identitat de kubaz, perquè li proporcionés informació respecte a l'estat de la collita.

Kaird es va reunir amb l'home en un bany, a porta tancada per evitar companyia no desitjada. Els filtre de l'aire, com gairebé tot l'equip de l’Uquemer, funcionaven només de forma intermitent, de manera que aquell lloc pudia rematadament malament.

Les notícies, però, feien una olor encara pitjor.

–No és la primera vegada –va dir el xenobotànic-. Has sentit parlar dels Ferro-blancs de Bogden?

–No.

–És fascinant. Són gairebé tan resistents com el duracer i s'exporten molt per als jardins dels àtics de Coruscant i altres planetes del Núcli. Els seus brots formen la major part de la dieta de l'ós gegant renda, i...

–Fascinant. I?

–Perdona. Bé, cada tantes dècades, tota la collita de plantes ferro-blanques del planeta es marceix i mor. Ningú sap molt bé per què. És com si hi hagués una mena de telepatia vegetal que disparés un efecte proper a l'extinció. Però el realment impressionant és que fins i tot arriba a afectar plantes que es troben a parsecs de distància, en altres planetes. La teoria afirma que hi ha una mena de reacció en cadena en l'ADN que...

–Limita’t a explicar-me exactament què té a veure això amb la bota –va dir Kaird, resistint el desig d’estrangular-lo.

–La vida vegetal d'aquest planeta està sotmesa a una mutació constant, i això inclou a la bota. Hi ha una nova mutació i, pel que sembla, s'ha estès per tot el planeta. No sabem per què. Podria haver-ho provocat qualsevol cosa. El canvi sembla estar alterant les propietats adaptògenes de la bota.

–I això què vol dir?

–Que si segueix així, i no hi ha raons per pensar el contrari, en una generació, i per molt que fem, la bota es marcirà. Quedarà inservible.

Kaird va maleir en silenci per dins de la màscara. Com anava a explicar-li això al vigo? No era culpa seva, ell no hagués pogut controlar el que havia passat, però els vigos eren famosos per la seva tendència a eliminar als portadors de males notícies.

–Qui més sap això?

–Doncs, a més de tu i de mi, ningú, de moment. Encara no he redactat l'informe per a l'exèrcit. Vaig pensar que tu voldries saber-ho abans.

–Bé. Podries retardar el lliurament de l'informe?

–No molt. Les estacions botàniques del continent executen proves periòdiques. Els informes respectius passen pel meu despatx, i potser pugui retenir-lo una setmana o dues, però no més. Unes poques collites febles estan dins del normal, però una cosa així sortirà a la llum –l’humà va arronsar les espatlles–. La gent parla.

Per un moment, Kaird va pensar en la possibilitat de matar al botànic.

Semblava la forma mes senzilla de mantenir allò en secret el major temps possible. Però... no. Si el matava, l'únic que aconseguiria seria que posessin un substitut que potser no seria tan subornable. Més li valia que aquell home treballés per a ell. El coneixement era, com sempre, poder. Es podia aconseguir molt en poc temps si el que hi havia en joc eren milions, potser fins i tot milers de milions, de crèdits.

–D'acord –va dir Kaird–. Tindràs la teva recompensa. Retingues aquesta informació tot el que puguis.

L'humà es va agitar inquiet.

–Si ho esbrinen m’acomiadaran.

–Jo t’aconseguiré una feina millor, en la que guanyis tres vegades més.

El botànic va mirar-lo fixament.

–Confia en mi. Tinc molts contactes útils –Kaird es va treure un xip de crèdits de la butxaca i l'hi va llançar a l'home, que la va encendre. La quantitat que va aparèixer en dígits vermells en l'aire davant seu era el seu salari de dos anys.

–Vaja!

–Aconseguiràs això i molt més si no destapes això durant un parell de setmanes.

L'home va assentir. La cobdícia es va perfilar a la seva cara.

–D'acord.

L'home va marxar, i Kaird no es va demorar més del necessari en aquell cubicle tancat i pudent.

Mentre avançava pel fang, de tornada al seu dormitori, Kaird medità en la situació, mentre lamentava que el temps tan bo que havia fet en les últimes setmanes s'hagués esvaït amb la reparació de la cúpula. La bota sempre havia estat fràgil, és clar, i no era sorprenent que les últimes setmanes de dures condicions climàtiques haguessin resultat en la pèrdua d'una collita propera. El seu pla era compensar aquella pèrdua augmentant la producció d'altres camps. Gran part de la collita del continent Tanlassa s'enviava a través de l’Uquemer-7, i amb Thula i Squa Tront controlant els enviaments, la porció de Sol Negre no es veuria afectada. Això podia seguir aconseguint-se fins a cert punt, i potser ajudar a mantenir el problema ocult uns pocs dies més.

Però això era només una cosa passatgera. L'única forma de salvaguardar la situació era aconseguir tota la bota en carbonita possible en el menor període de temps, i enviar-la a Sol Negre. Si la planta passava de ser un medicament miraculós a una mala herba, el poc efecte que seguís tenint seria molt més valuós.

Quan era jove va escoltar de la seva tia preferida una cosa que solien explicar els comerciants: "Si ets l'únic que posseeix una caixa d'una collita de vi únic per valor de mil crèdits l'ampolla, i vols maximitzar els beneficis, beu-te-les totes menys una i guarda-la en una caixa forta". Hi havia molts rics disposats a pagar una fortuna per una cosa tan extraordinària, però que no mourien un dit si hi hagués una dotzena, o fins i tot menys, d'ampolles així repartides per la galàxia. Una sola valdria més que la caixa.

La bota, per les seves propietats, ja era una de les drogues més valuoses. Si desapareixeria la possibilitat d'obtenir subministraments frescos, el que quedés es revaloritzaria amb mes velocitat que la d'una nau en arribar a la velocitat de llum. Una persona rica i greument malalta pagaria el que fos per escapar de la mort. La quantitat de crèdits que tens et dóna igual quan el teu cadàver va en direcció a la recicladora.

Kaird va considerar les seves opcions: podia robar una gran quantitat de bota i intentar treure-la clandestinament del planeta en una nau militar o comercial...

No. Massa arriscat. Hi havia massa elements que escaparien al seu control.

També podia contactar amb Sol Negre, en cas que aconseguís fer funcionar l'intercomunicador. Portava uns dies sense poder trucar, i encara que això canviaria aviat, també suposava un risc. Quan la mutació sortís a la llum, l'exèrcit triplicaria la vigilància sobre la planta, la qual cosa agreujaria encara més les coses.

Agafar-la per la força era impossible. Sol Negre seria un imperi criminal formidable, però les seves armes eren el calze enverinat i el punyal ocult, no la pistola i el sabre làser. Tot l'arsenal de Sol Negre no podia equiparar-se ni amb l'exèrcit clon de la República que era a Drongar.

Kaird va arribar a la seva tenda, va segellar la porta i es va treure agraït l'asfixiant disfressa. Seguia revisant les seves opcions. Tenia als seus agents col·locats, pel que el robatori en si era factible. Pel que fa a la fugida i al transport, necessitaria una nau, una que fos prou ràpida com per sortir airosa d'una persecució en cas de descobrir-se el robatori abans de la seva marxa.

Hauria de robar una, a més dels codis de seguretat que li deixessin via lliure per escapar.

Kaird sabia que al seu vigo no li agradaria tot allò. Però també sabia que cinquanta quilograms de bota encara efectiva i més valuosa que mai serien suficients per calmar-lo.

Va llançar un sospir d'alleujament. Sí. Ara que tenia un pla general, els detalls serien més fàcils. Podia aconseguir-ho. La gent que s'interposava en el camí de Kaird de Nedij no solia durar molt de temps.

Contactaria amb la falleen i l’umbaran i posaria en marxa el robatori.

Llavors buscaria una nau adequada i també iniciaria aquesta operació.

Se sentia bé passant a l'acció, després de portar tant de temps fent-se passar per Silenciós. Kaird sempre funcionava millor quan passava a l'acció.

***

Quan Den es va despertar, el cap li bategava com un gong benwabulà, cosa que no era de sorprendre. Hi havia oblidat per complet prendre la seva dosi d’anul·la-resaques abans d'adormir-se. Últimament semblava estar oblidant moltes coses. El proper seria perdre el sentit de l'orientació...

–Bon dia –va dir una alegre veu femenina.

Den es va fregar els ulls i va veure a Eyar Marath, dreta al seu bany i assecant-se amb una tovallola.

Si que eren bons, sí...

–La teva dutxa sònica està trencada –va dir ella somrient–. Vaig haver de fer servir la dutxa d'aigua. L'escalfador podria trigar una mica a tornar a omplir-se, per si vas a usar-lo.

Den va somriure. Després de tot, no havia estat un somni.

Eyar va entrar al dormitori de la tenda i es va asseure a la vora del llit.

–M'ha encantat estar amb tu, Den-la –va dir ella, afegint el sufix afectuós al seu nom.

–M'alegro –va dir ell, incorporant-se per parlar amb ella–. A mi també.

–Tens dones? –va preguntar ella.

–Mai vaig tenir temps de casar-me –va dir ell, i amb un gest de la mà va voler abastar la guerra, el seu treball, tot–. I tu? Algun marit?

–No. La veritat és que crec que em falta com un any per estar preparada.

Tots dos van somriure mentre ella es calçava les botes.

–Revoc diu que ens quedarem aquí fins que l'exèrcit aixequi la quarantena de seguretat. Creus que podríem tornar-nos a veure’ns?

–M'encantaria.

S'acabaven de conèixer oficialment el dia anterior, i iniciar immediatament una relació era una cosa perfectament normal per als sullustans. Se solia dir que els sullustans no solien perdre’s, però que si aquest fos el cas sempre podien ficar-se al dormitori més proper...

Eyar es va posar dreta, agità els plecs ràpidament i li va dedicar a Den un ampli somriure.

–Estic al maca?

–Ets la sullustana més bella en cinquanta parsecs a la rodona –va dir ell.

–Probablement sóc l'única –va dir ella–,  però val.

Ella es va dirigir cap a la porta. Per a Den, allò era més que perfecte.

Li agradava saber que seguia tenint el seu toc màgic.

Eyar es va aturar davant la porta, va tornar la vista enrere i va somriure.

–Em recordes al meu avi. Era un rondinaire encantador.

I va marxar. Den es va quedar completament bocabadat, amb els plecs tremolant. El seu avi! Podria haver passat perfectament sense aquesta informació...

Següent