Metges de guerra (XIV)

Anterior

14

–Voleu veure una cosa interessant? –va preguntar Dhur.

Jos, Zan Tolk i Barriss eren a la cantina, tots excepte la Jedi prenien alguna beguda alcohòlica. Havien passat quatre dies des d'aquella riuada infernal de ferits. En aquells moments, el terme «interessant» tenia truc per a Jos, però mentre no tingués a veure amb obrir soldats ferits, va decidir que li prestaria atenció.

–Pren seient –va dir Jos.

Va fer un senyal al bàrman, que va assentir i va començar a barrejar. En aquell temps ja sabia qui era Dhur i què li agradava prendre.

Dhur es va asseure i va treure un petit dispositiu de la seva butxaca, una esfera de plastoide i metall amb els talls arrodonits, més o menys de la mida del puny d'un nen. El va alçar.

En Jos va arrufar les celles.

–No puc dir que estigui meravellat –va dir–. Espera... –va fer un altre glop, va posar la copa a la taula i va tornar a mirar el dispositiu amb els ulls entretancats–. No –va dir–. Segueix sense meravellar-me.

–Sembla una bola d'espècia –va dir Zan–. Això sí que seria interessant.

En Jos va alçar la gerra per mostrar el seu acord amb això.

–És una càmera androide –va dir Barriss–. De tipus militar, sembla.

–Primer premi per a la Jedi –va dir Dhur–. El vaig aconseguir d'un recol·lector, que se’l va trobar pel camp després d'una recent retirada dels separatistes. Pel que sembla va quedar destrossat per la batalla, a excepció de les funcions passives. No es podia moure, no tenia armament en línia... i tenia espatllat fins i tot l'intercomunicador.

–Bé, segueix sense semblar-me una notícia de primera plana –va dir Jos–. Hi ha peces d'androides destrossats per tot arreu.

–Crec que aquest matí em vaig partir una dent amb una de les meves pastes de trigada –va afegir Zan.

El cambrer va arribar amb la beguda d’en Dhur.

–Posa-ho en el compte de Vondar –va dir Dhur. Va mirar a Jos–. Et tornaré els diners si creus que no val la pena.

Jos li va fer un gest a l'androide, que va registrar la transacció i es va allunyar. Tampoc tenia una altra cosa en la qual gastar-se la paga en aquell lloc.

–Vaig a intentar endevinar-ho –va dir Zan–. Crec que l'interessant no és l'esfera en si.

–No se t'escapa res, oi? Mireu –Dhur la va posar sobre la taula i la va activar.

L’holoimatge va brollar de l'esfera, amb una imatge a escala 1:6. Es veien arbres de fulles enormes, molts androides cremats o fets trossos, i uns pocs soldats clon aquí i allà. Tot estava inclinat en un angle baix i estrany, com si s'hagués gravat a pocs centímetres de terra.

–No és la primera vegada que veig soldats morts –va dir Jos–. N’he vist molts. Ni tan sols he d’endinsar–me a la selva per veure'ls, tenim servei a domicili que ens els porta fins a la porta.

–Calla, Jos –va dir la Tolk amb fredor en la veu.

Al cap d'un moment es va veure a tres humans avançant entre les màquines i els cossos enderrocats. Portaven granotes de color negre i morat i botes d'assalt, i uns llançacartutxos penjats de l'espatlla.

–Són mercenaris salissians –va dir la Barriss–. Ja havia sentit que Dooku tenia aquí uns quants treballant per a ell.

–Sí –va dir Dhur–. Alguns són mecànics, altres porten els recol·lectors... No hi ha molts androides programats per recollir el producte local, que al cap i a la fi és la raó per la qual estem tots aquí, en aquest fètid femer de planeta. Uns pocs són membres de tropes especials, de reconeixement tot i així, capaços d'anar a llocs i de fer allò que els androides no fan bé. Hi ha coses per a les que només pot emprar-se un humanoide. I els salissians farien qualsevol cosa que pugui reportar-los uns crèdits. Són mala gent, els hi és igual mirar-te que disparar-te–i, mirant a Jos, va afegir–: Probablement prefereixen disparar-te a mirar-te.

Jos va somriure indulgent i va mirar a Zan.

–Què macos són així, tan petitons, oi?

Els tres mercenaris estaven rapinyant, recollint armes i eines del lloc de la batalla i comprovant cos per cos. No hi havia so, i la imatge es diluïa de tant en tant, trencant-se en blocs digitals per tornar a sintonitzar de nou.

–El droide era a les últimes reserves d'energia –va dir Dhur–. La càmera es va apagar pocs minuts després de capturar això. Va ser una sort que estigués apuntant al lloc correcte.

Tot d'una, els tres salissians es van quedar de pedra. Van tirar les armes i van aixecar les mans, retrocedint per apartar-se dels làsers que havien tirat.

–Sembla que algú ha enxampat als mercenaris amb la guàrdia baixa –va dir Tolk.

Un segon després, un home va entrar en quadre, apuntant al trio amb un rifle làser.

Jos va mirar a l'humà. L'estrany angle dificultava el reconeixement, però li resultava familiar. Decantà el cap, estudiant l’holo des d'una perspectiva diferent. És clar... es tractava de...

–Phow Ji –va dir Barriss. La seva veu va sonar suau.

Davant les seves mirades, Ji va somriure i va tirar l'arma a terra, que va anar a parar a un silenciós bassal de fang.

Tolk, Jos i Zan van reaccionar amb sorpresa. Barriss no.

–Però què està fent? –va dir Zan.

Tolk mirava atentament l’holo.

–Sap el que està fent –va dir.

Jos no va dir res. Que ell sabés, ni Zan ni Tolk havien vist al professor de combat en acció, tot i que el talent de la Tolk per llegir el llenguatge corporal ja devia haver-li indicat que no era algú a qui prendre a la lleugera. Jos mirà la Barriss. Ella va negar amb el cap, però Jos estava segur que tant ella com Tolk sabien el que anava a passar, perquè ell mateix estava segur de saber-ho.

I Zan estava a punt d'esbrinar-ho...

L’holo va parpellejar de nou mentre Ji avançava i els tres salissians s'abalançaven sobre ell.

Un moment després, els tres mercenaris jeien a terra, i Jos no hauria estat capaç de dir el que havia passat.

Igual ja havia begut bastant per aquella nit.

–A veure la repetició d'això –va dir Dhur, tocant un botó de l'esfera.

Tots es van acostar i van observar acuradament mentre l'escena tornava a desenvolupar-se a un quart de la velocitat.

Però fins i tot alentit, era impossible veure exactament el que Phow Ji feia, encara que Jos sabia prou d'anatomia com per reconèixer el mal que havia infligit als tres mercenaris caiguts. Un tenia la laringe trencada, un altre al coll partit i el tercer havia rebut tal cop de colze a la templa que probablement patia trencament cranial. Els tres corrien el risc de morir si no rebien tractament, però no va veure personal mèdic separatista a la clariana de la selva.

Phow Ji es va acostar als tres un per un, es va ajupir i va agafar alguna cosa. La imatge es va aturar en ajupir-se al costat de l’últim.

–No sé el que va fer al final –va dir Dhur–. Però crec que s’emportava algun tipus de trofeu. Els soldats separatistes fan servir implants sub-Q per identificar-se, així que seria algun tros de tela o... alguna cosa així.

Jos va mirar al seu voltant i va saber que tothom pensava el mateix. Aquest «una cosa així» podria ser un galó o qualsevol tipus d'ornament, però també podria ser un dit o una orella.

–L’androide va haver de quedar-se sense bateria en aquest moment, perquè això és tot –Dhur va mirar a Jos–. Es mereix la invitació a una copa, doc?

–Es mereix la invitació a diverses –va respondre Jos tranquil·lament–. Totes les necessàries per oblidar-ho.

–Matà en aquests tres mercenaris –va dir Zan amb ràbia a la veu–. Amb les seves pròpies mans. Podria enfrontar-se a un consell de guerra i anar a la presó per això!

–No ho crec –va dir Dhur–. Eren mercenaris, que és com dir escòria galàctica, estaven en un camp de batalla i eren tres contra un. A excepció d'aquest enregistrament, no hi ha testimonis, i qui es fiaria d'un androide càmera enemic? Tothom sap com de fàcil que és falsejar aquest tipus de coses. Potser l’hagin deixat allà amb un propòsit intencionat.

–És un assassí a sang freda –va dir en Zan. La seva veu sonava ronca.

–En les guerres mor gent, capità –va dir Dhur–. Si Ji els hagués fet caure a trets ningú s'hauria impressionat gens ni mica. Soldats enemics, en un camp de batalla, saquejant els cossos dels nostres morts? Tot i que els hagi matat amb les seves pròpies mans, sé de molts oficials de la República que dirien: «Que li donin un ascens!» I li donarien una medalla.

Zan va esgotar la seva copa i va posar amb cura el got sobre la taula.

–Odio aquesta guerra –va dir–. Odio tot el que té a veure amb ella. Quina mena de gent som si veiem coses d'aquest tipus i no muntem en còlera? Què diu això de nosaltres?

Ningú hi va trobar una resposta.

Zan es va aixecar lentament perquè havia begut prou com per sentir-se inestable. Resultava molt difícil d'endevinar, però Jos el coneixia i ho va notar de seguida.

–Me’n vaig al llit –va dir el zabrak–. No em desperteu fins que acabi la guerra.

Quan es va haver allunyat, Dhur va fer un glop a la seva copa.

–Aquí hi ha una gran notícia, encara que dubto que passi la censura. Els ciutadans que són a casa seva podrien trobar-la... pertorbadora. –Va fer una pausa–. El teu amic és massa sensible per ser aquí. És un artista. No se li donen bé les guerres.

–I a qui sí? –va preguntar Jos.

Dhur va assenyalar a la imatge congelada de l’holoprojector.

–A alguns. On si no podries colpejar legalment a algú fins a matar-lo i que a més et paguin per això?

***

De retorn al seu dormitori, Barriss va pensar en l'enregistrament que havia vist. Era de nit, feia xafogor, i els picotons i les arnes carronyeres voleiaven al voltant dels fanals, projectant ombres gegantines i fantasmals. Una tempesta tardana va retrunyir en la distància, els seus rajos il·luminant la foscor. La pluja seria benvinguda si arribava fins allà, perquè serviria per refrescar l'aire enganxós i asfixiant, i el tamborineig de les gotes sobre la teulada d'escuma modelada del seu cubicle seria reconfortant. La veritat és que li feia falta consol, cosa que a Drongar escassejava. Els planetes tropicals podien ser molt bonics, i els humans eren tropicals per dins, o almenys criatures temperamentals, però ella preferia planetes més freds. Un passeig per la neu era, per a ella, molt més reconstituent que un a ple sol.

La seva part Jedi s'havia sentit impressionada per l'eficàcia de Phow Ji com a lluitador. Els seus moviments eren fluids i potents. Podia ser un enemic realment formidable contra un oponent que no comptés amb l'ajuda de la Força.

Però la part del seu ésser que jeia sota la seva formació Jedi se sentia fastiguejada per la violència de l'acte. Havia estat un assassinat, perquè era obvi que els tres mercenaris no havien tingut molta possibilitat de vèncer a Ji. Fins i tot sent tres homes armats contra un desarmat, les possibilitats estaven decantades a favor seu. I, per descomptat, ell ho sabia.

Quants trofeus tindria penjant de la paret? No és que volgués saber-ho, però una part del seu ésser sentia curiositat. Un cop, al Temple, havia sentit a Mace Windu comptar a un grup d'estudiants que matar era fàcil. Només calia una estocada de sabre làser. Però viure sabent que havies matat algú podia canviar-te per sempre. El Mestre Jedi tenia raó. Ella se sentia canviada. Matar no era una cosa que es feia a la lleugera, no si es tenia compassió o un mínim de decència moral o codi ètic. De vegades, un Jedi es veia obligat a iniciar un atac que acabaria amb el contrincant enderrocat, però per protegir un innocent o protegir-se a si mateix, en pro de la justícia i de la supervivència. Però el que va ser necessari no implicava que no veiessis rostres en els teus somnis, ni que escoltessis en el silenci de la nit els crits de dolor dels caiguts. Com podia una persona amb una mica d'humanitat caçar deliberadament a unes víctimes i matar-les amb les seves pròpies mans, aturar-se i després emportar-se trofeus per poder recordar allò?

Però és que potser podia oblidar-ho?

La Força et permetia ser un gran lluitador, però també mitigava els impulsos violents. Quan sabies del que eres capaç amb un sabre làser, quan t'adonaves com de letal que eres, et calmaves. El poder per fer una cosa no volia dir que haguessis de fer-ho...

Ella va negar amb el cap. Phow Ji era un assassí, un ésser que buscava i gaudia la violència, i era igual si ho feia per desafiament personal o per plaer. Era malaltís. Si aconseguia arribar a la ment d'aquest home, conduir la Força fins a la seva psique, igual podria guarir-li de la seva malaltia.

O contagiar-se.

Ella va tornar a negar amb el cap, aquest cop per rebutjar els seus propis pensaments. La pressió constant d'aquell lloc, la intensitat del treball, el no poder descansar de veritat... Tot això li estava passant factura. Definitivament, un Jedi preocupat perquè la Força no pot protegir-ho contra un perdonavides entrenat necessita descansar. Havia de ficar-se al llit i dormir... Ho necessitava.

El tro va ressonar en la distància amb més intensitat. Bé. Pot ser que la pluja s’emportés aquests foscos pensaments, juntament amb les espores i la podridura de l'aire...

Següent