Un noi i el seu monstre: El relat del cuidador del rancor (II)

Anterior

1.II

Un joc de buscar i portar

Malakili no es va molestar a preguntar si podia treure al rancor fora del palau, on el monstre pogués guimbar en la immensitat del desert, estirar les seves cames musculoses, i gaudir de la llibertat de l'aire lliure. Suposà que ningú discutiria amb ell si anava acompanyat per múltiples tones d'ullals i urpes.

Malakili havia estat prop d'animals cruents prou temps com per saber que el que més volien en la vida, allò que estava latent darrere de les seves petites ments ultraenfocades mentre passejaven pels corrals que havien arribat a odiar era el simple desig de sortir, sortir, Sortir!

Malakili va esperar fins a les hores més calentes d'una tarda de Tatooine, després que tots dos sols havien aconseguit els seus cims. En aquesta hora Jabba i els seus sequaços consentits prenien una migdiada com la seva única defensa contra la calor sufocant.

Des dels nivells de garatge principals, va agafar un bot de la sorra monoplaça i el va estacionar fora d'una de les enormes i pesades portes a la base de la ciutadella. Aquesta porta s'havia obert exactament una sola vegada, quan Bidlo Kwerve i Bib Fortuna havien arrossegat al rancor atordit a la seva presó i llavors van segellar la porta amb forrellats des de l'interior i l'exterior. Però Malakili va utilitzar petites càrregues explosives per volar els forrellats de la part exterior. Els forrellats de metall es van vaporitzar entre fum platejat. El cop ressonant de les càrregues va enviar unes petites coses esmunyedisses a amagar-se en les esquerdes ombrívoles.

Malakili es va quedar escoltant mentre un calent silenci somnolent tornava a caure sobre el palau, i llavors va tornar a ficar-se dins dels nivells dels calabossos. Es va quedar fora de la gàbia del rancor, sostenint una petita però poderosa vibrofulla específicament sintonitzada a les freqüències del metall. La fulla podia tallar a través dels gruixuts forrellats dins de la porta exterior, prendria més temps que les petites càrregues, però no volia que les explosions alteressin al rancor.

Gonar, el prim i nerviós seguidor humà, va aparèixer d'entre les ombres. A Malakili no li agradava la forma en la qual el jove sempre el molestava, el mirava, i el seguia.

—Què vas a fer? —va dir Gonar. Els seus rínxols llardosos de cabell vermell semblaven com si haguessin estat ungits amb oli fresc i la seva cara pàl·lida semblava llet en mal estat.

—Anem a sortir a fer una passejada —va dir Malakili—. Un joc de buscar i portar.

Els ulls d’en Gonar es van obrir com grans portes de càrrega.

—Estàs boig. Estàs deixant al rancor solt?

Malakili va riure. Se sentia molt bé sobre tota aquesta excursió. Es va donar una palmada en la seva panxa arrodonida.

—Crec que a tots dos ens anirà bé l'exercici, a ell i a mi.

Va obrir la porta de la gàbia i es va ficar dins, tancant-la sorollosament darrere d'ell. Gonar es va agafar als barrots i es va quedar mirant, però el jove mai somiaria amb seguir a Malakili al cau del monstre mentre que el rancor romangués despert.

Amb l'alteració del seu nou visitant, el rancor es va posar dempeus i va retrunyir un baix grunyit fluït, però Malakili no li va parar esment. El rancor va seguir mirant-lo amb ulls freds i brillants que mostraven una gelada intel·ligència. Però el monstre havia arribat a tolerar la presència d’en Malakili. De fet, el rancor semblava gaudir de les visites del cuidador. Malakili havia arribat a comptar amb això.

En una mostra evident de confiança, Malakili vagarejà pel sòl ple d'ossos escampats del cau i va passar directament entre les potes nuoses del rancor per arribar a la paret oposada on la porta incrustada de llim s'hi havia segellat.

Es va ajupir amb la seva vibrofulla i va sintonitzar la freqüència i densitat d'energia més alta mentre tallava els forrellats de metall. Van volar espurnes i gotes de duracer fos, però Malakili va seguir copejant fins que va haver-hi escapçat els forrellats.

Els controls havien estat desconnectats, però Malakili va adjuntar un nou paquet de bateries i va improvisar una connexió al circuit. Amb un pesat so grinyolant, la pesada porta de metall es va moure cap amunt, obrint una escletxa en la part inferior i vessant una fulla de llum solar com mantega en l'humit cau. Li van assotar unes brises calentes, que van robar la fresca humitat, fins que la porta havia arribat gemegant al topall, una finestra oberta a la llibertat del desert.

El rancor es va posar dempeus, parpellejant els seus ulls impenetrables. Va obrir els braços, estirant les seves mans de grans urpes com si estigués adorant als sols i a l'aire fresc. El monstre es va quedar sorprès i confús, mirant cap avall a Malakili, sense estar segur del que estava passant. Malakili li va fer senyals perquè passés a través de l'obertura.

—Està bé —va dir Malakili amb una veu calmada—. Endavant, tot està bé. Tornarem en una estona.

El rancor va sortir a la llum del sol, es va encongir per la lluentor. Les seves espatlles es van encorbar. Les seves mans com pales es van balancejar d'un costat a l'altre, raspant el fons del pou... i llavors es va posar dempeus, va sortir a la plena llum i la calor, i va llançar un crit d'alegria. Els seus ullals van brillar a la doble llum solar.

Com si s'alliberés sobtadament d'unes cadenes, el rancor va arrencar a córrer al trot, estirant les seves potes, agitant les seves pesades mans d'un costat a un altre per mantenir l'equilibri. La clapejada pell verda-marró semblava esvair-se entre les roques del desert.

Malakili va observar a la criatura corretejar durant diversos segons, sentint el seu propi delit, llavors va saltar sobre el bot de la sorra, va encendre el motor que sotraguejava i quequejava, i va partir a l’encalç de la seva monstruosa mascota.

El rancor va saltar al cim d'un aflorament de roca de lava ple de butllofes. Va inclinar el cap cap amunt i li va rugir al cel, aixecant les enormes urpes, i llavors va baixar d'un salt, buscant un camí per l'aspre pendent del penya-segat.

A dalt, a les torres del palau de Jabba, les llums d'emergència es van encendre. Malakili va sentir els llunyans sons carrisquejant dels llunyans guàrdies cridant alarmats, però en aquest moment no li importava. Tornaria amb el rancor. Els hi demostraria que tot estava bé.

Quan va volar massa prop del rancor en el brunzidor bot de la sorra, el monstre va arremetre en un acte reflex cap a un costat amb les seves urpes ossudes, com si Malakili fos un insecte molest. Però Malakili va donar la volta i es va posar enfront del monstre perquè el rancor pogués identificar-lo. El monstre va retrocedir, va baixar el cap com si estigués avergonyit del que havia intentat fer, i llavors va continuar cap a les sorres obertes.

El rancor va trotar a través de la terra calenta i esquerdada, saltant amb èxtasi per sobre dels afloraments. Va córrer lluny del palau de Jabba, però no estava fugint... simplement estimava la seva llibertat.

El pit de Malakili es va inflar de goig, encara que s'avergonyia de la seva pròpia feblesa emocional. Les llàgrimes traçaven patrons frescos en les seves galtes. Aquest probablement va ser un dels dies més extraordinaris de la seva vida.

El rancor va córrer cap a una línia de cingles amb ratlles vermelles i marrons, amb estrats que mostraven l'agrest passat geològic de Tatooine. Les muntanyes trencades es desplegaven, esquerdades amb nombrosos canons com mandíbules de fulles esmolades, precipicis rocosos tallats bruscament per antics i oblidats torrents d'aigua. En veure l'ombra i les roques escarpades en forma d'escala per grimpar, el rancor va accelerar cap als canons ombrívols.

Malakili va prémer l'accelerador del bot de la sorra... però en lloc de proporcionar-li una velocitat addicional, el petit vehicle va saltar i va tossir com un malalt que escup una bombolla de sang. El bot de la sorra va caure sota el pes d’en Malakili. Es va aferrar als controls, i les greixoses mans estaven sobtadament suoses.

El palau de Jabba s'alçava en la distància darrere d'ell, una ciutadella malenconiosa com un pare sever que vigilava als quals li havien desobeït.

Sense adonar-se, el rancor es va llançar a un dels canons propers i va desaparèixer en les ombres.

—Espera! —va cridar Malakili, la seva veu es va assecar com la humitat al sol del desert. Va lluitar amb el bot de la sorra mentre s'inclinava cap a les sorres polsoses i els esmolats artells de roca. D'alguna manera, el vehicle es va mantenir levitant, sacsejant-se i trontollant-se en l'aire fins a arribar a la paret rocosa de la cresta. Es va concentrar tan fort a mantenir al bot en l'aire que havia perdut el rastre de per quin dels nombrosos canons laterals havia entrat el rancor.

Malakili va gemegar quan el bot finalment es va estavellar contra el terra, fent-li donar tombarelles per un escabrós pedreguer. Es va aixecar de les esmolades roques i va mirar cap a l'acollidora ombra dels canons secundaris. La calor del desert dels dobles sols queia sobre ell.

Va avançar matusser pel terra accidentat, deixant enrere el bot de la sorra. Finalment es va obrir camí en el ventall al·luvial de pols en la boca del canó, passant per sobre de l'argila aplanada i entrant en l'ombra més fosca. Cada pas emetia un nítid so dringant de roca trencada quan els còdols secs fregaven els uns contra els altres. D'altra banda, el món estava increïblement silenciós.

No sabia què fer. No podia caminar tot el camí de retorn al palau de Jabba, encara que podria intentar-ho en la penombra de la nit. Malgrat el seu propi perill, ara la principal preocupació de Malakili era trobar al rancor. Si havia perdut al monstre, Jabba li trobaria una llarga sèrie de tortures imaginatives i indescriptiblement doloroses. Seria millor que simplement es tombés i es calcinés fins a la mort en el sol del desert.

Però no podia creure que el rancor li abandonés tan alegrement. Havien passat per moltes coses junts.

Es va obrir camí pel llit de l'antic riu durant aproximadament una hora, a la recerca de les petjades del rancor, però no va veure ni va sentir res, només unes poques roques caient des de les alçades.

Per fi, més endavant, va venir un frec sorprenentment suau d'unes trepitjades sobre les pedres. Una gran i pesada ombra va desaparèixer en una petita fractura de la paret, un canó en miniatura amb ràfecs esmolats i parets rocoses suavitzades pel temps.

Malakili va agafar velocitat, amb l'esperança de trobar al rancor perquè almenys poguessin enfrontar-se al futur junts.

—Hola! —va dir. Els seus peus cruixien sobre les seques pedres mentre caminava cap endavant—. Vine aquí, noi!

Però en girar la cantonada, un dimoni que cridava va saltar enfront d'ell... de la grandària d'un home, però amb un rostre embolicat en benes, una boca coberta per un filtre de sorra, i els ulls que miraven a través d'un parell de lluents tubs de metall.

Habitants de les sorres! Incursors Tusken.

El dimoni sostenia a les seves mans un llarg i esmolat bastó gaderffii com si fos un garrot. El seu extrem ganxut saltava a dalt a baix mentre l’incursor llançava un desafiament.

Malakili va trontollar cap enrere i llavors va reconèixer a altres dos habitants de les sorres muntant uns enormes banthes llanuts, bèsties de la grandària de mamuts amb ullals corbats al voltant de les seves orelles. Els dos Tuskens muntats van clacar, i els banthes van respondre com per telepatia, carregant cap a ell.

El Tusken que no estava muntat va baixar d'un salt de la roca i va atacar a Malakili amb el ganxut gaderffii.

Malakili estava desarmat. Es va moure pesadament cap enrere, però sabia que no podia escapar. Es va ajupir, va agafar una roca, i la hi va llançar al seu atacant, però el projectil va sortir desviat.

Panteixant i esbufegant, els banthes van córrer en estampida cap a ell. Malakili va caure sobre les roques esmolades, i sabia que els monstres l’anaven a calcigar. Seria aixafat fins a convertir-se en polpa en qüestió de segons.

Llavors, amb un rugit que va llançar un ressò que va partir les roques soltes en la paret del penya-segat, el rancor va saltar des d'un sortint alt. Estirant les urpes, el monstre va xocar contra el bantha més avançat, fent-lo caure al terra.

El bantha va esbufegar i es va encabritar, però no comprenia el que acabava de succeir. El rancor va usar les seves poderoses urpes i forts músculs com el duracer per aferrar els ullals a banda i banda del cap del bantha, retorçant-lo com si girés la roda de tancament d'una escotilla. El cap del bantha va girar cap a un costat, i la seva columna vertebral va llançar un espetec buit i humit quan el seu coll es va trencar.

En un sol moviment final, el rancor va escombrar les seves urpes cap a un costat i va estripar a l’incursor Tusken que havia tirat del bantha.

El segon genet va gemegar un desafiament, va sacsejar el seu propi gaderffii en l'aire, i va carregar directament cap al rancor. El bantha va mantenir el cap baix, els ullals corbats cap endavant com un moltó... però el rancor es va moure de costat amb una velocitat enganyosament fàcil i va agafar al Tusken del llom del bantha. Va aixecar a la víctima fins a la seva cavernosa boca i va llançar al Tusken a l'interior, mastegant-lo amb mandíbules dotades d'ullals esmolats com navalles, i engolí a l'atacant en només dues mossegades.

Sense el seu genet, el bantha es va moure sense control, com si s'hagués tornat boig. El rancor va recollir una roca d'arenosa enorme i trencada que havia caigut des dels penya-segats de dalt en èpoques remotes.

Malakili es va posar dempeus matusserament. El primer incursor Tusken havia tornat el seu rostre embenat per mirar la batalla entre rancor i bantha, oblidant a la seva víctima humana. Mirant al rancor, Malakili va sentir la fúria de la seva monstruosa mascota. Va veure al Tusken que l’havia atacat, que hi havia brandat un gaderffii contra ell. Malakili va agafar una pedra, molt més petita, però una encara prou mortal.

El bantha es va encabritar i va tractar d'envestir al rancor, però el rancor va aixecar la pedra arenosa. Va baixar la pedra xocant-la contra el pelut cap de la gegantesca bèstia, esmicolant els ullals com si fossin fràgils palletes i enfonsant el gruixut crani de la criatura. El bantha grunyí. L'impuls li va fer seguir endavant fins que es va desplomar al sòl del canó.

Quan l'últim incursor Tusken va sentir un so al seu costat, es va donar la volta, amb el seu gaderffii en alt just quan Malakili va atacar amb la roca més petita, aixafant el cap embolicat del seu atacant. L’incursor Tusken va caure a les roques, les gruixudes benes es van humitejar estenent una flor de sang brillant.

El cor d’en Malakili va copejar fort mentre mirava la carnisseria. El rancor va deixar escapar un crit udolant de triomf i va mirar a Malakili amb quelcom semblat a la complaguda satisfacció. Llavors el monstre es va posar a la gatzoneta sobre el sagnant cadàver del bantha assassinat i va començar a alimentar-se.

Més tard, Malakili es va aferrar a la seca pell nuosa del coll del rancor mentre el monstre trotava per les sorres del desert en l'ocàs. Sabia on estava la seva casa i es va encaminar en línia recta cap a la part baixa del palau de Jabba. Mentre corria encorbat, glopades de sorra van surar cap a la nit porpra.

El rancor s'havia sadollat, i la sang esquitxava el pit del monstre. Semblava considerar que Malakili era estrany per no devorar l’incursor Tusken que havia matat, però Malakili no tenia gana.

Ja s'estava preguntant com anava a explicar-li-ho tot a Jabba el Hutt.

Esmorzar sota les maixelles

Va resultar que a Jabba no li va molestar especialment que Malakili hagués tret al rancor per a un passeig per les terres ermes, es va posar furiós, no obstant això, per haver-se perdut la seva titànica batalla amb els dos banthes.

Malakili somreia amb orgull paternal mentre enaltia la valentia i ferocitat del seu monstre, però Bib Fortuna va murmurar un suggeriment diferent a cau d'orella de Jabba. El hutt es va redreçar verticalment en la seva estrada amb un rot de delit. No seria un magnífic duel enfrontar al rancor contra un drac krayt?

Els llegendaris dracs del desert de Tatooine eren enormes i rars, i infonien més por que qualsevol altra criatura en aquest sector de la galàxia. Cap mai havia estat capturat viu abans, però l'incentiu d’en Jabba, cent mil crèdits garantits a qualsevol que pogués portar a un espècimen viu i il·lès, era suficient per assegurar els esforços més ambiciosos. Fins i tot el gran caçador de recompenses Boba Fett es va comprometre a romandre en el palau de Jabba mentre considerava la millor manera de fer front al desafiament.

Malakili estava convençut que algú anava a tenir èxit, i esperava a la batalla amenaçadora amb gran temor. Malgrat que se sentia orgullós de les habilitats de la seva rancor, sabia com de formidables que eren els dracs krayt.

Jabba planejava construir un amfiteatre especial en la vall de les sorres del desert visible des de les seves torres més altes, on el drac krayt i el rancor s'enfrontarien i es farien trossos entre si. Fins i tot si el rancor aconseguia derrotar a l'increïble drac, Malakili sospitava que la batalla mateixa feriria greument al rancor, tal vegada mortalment.

No ho podia permetre.

A baix, en els nivells més baixos dels calabossos, Malakili tirava d'un carro molt carregat amb una alta pila gotejant de carn, ossos serrats i sobres de l'escorxador connectat a les cuines d’en Jabba. Porcellus, el xef d’en Jabba, havia apartat bocins selectes com a llaminadures pel rancor, igual que un entrepà de llesques de carn marinada per a l'esmorzar del mateix Malakili.

Malakili es portava bé amb el cuiner espantadís, passant-li qualsevol xafarderia que s’enginyava per escoltar en els nivells més baixos, a pesar que havia d'escoltar els cada vegada majors temors del xef que Jabba aviat es cansaria de les seves habilitats culinàries i li donaria de menjar al rancor.

Amb un sospir, Malakili va empènyer el carro al reixat de la fossa del rancor. Les rodes van xerrotejar com un rosegador estarrufat aterrit en els nivells de calabossos. Va obrir la porta, va fer passar al carro, i va assegurar la porta darrere d'ell.

El rancor es va posar dempeus i el va veure acostar-se el monticle de carn, passant una llengua porpra grassoneta per les vores de les seves atapeïdes files de dents. Malakili va empènyer la carn enfront del rancor després de treure el seu propi entrepà embolicat de blanc de damunt de la pila. El rancor va utilitzar una urpa com un garfi per regirar les ofrenes de menjar fins que va seleccionar una corbada costella de dewback tatxonada de trossos de carn cartilaginosa.

Malakili va desembolicar l’entrepà i es va acomodar en el dit del peu del rancor que era de la grandària d'un banc. Per sobre d'ell, el monstre rosegava el llarg os de la costella, rosegant i xarrupant. El tocat negre de Malakili el protegia de les esquitxades de trossets de sucs que degotaven de la boca del rancor, que queien sobre ell i corrien per la seva esquena nua.

Mentre menjava, mastegant distret el seu deliciós entrepà, Malakili pensava en les seves possibilitats, les opcions... i el seu futur.

Havia estat clar des del principi que l'objectiu principal d’en Jabba era desafiar al rancor fins que algun oponent major el matés. A Jabba no li importava gens el monstre, ni tampoc a cap dels altres. Fins i tot a Gonar, el de pèl llardós, estava aterrit pel monstre, i només volia estar amb el rancor pel prestigi i el poder que oferia. Els altres espectadors que freqüentaven els calabossos tampoc tenien cap inclinació per la bèstia... ni el pelut guàrdia whíphid que apuntava els seus ullals contra els barrots de la gàbia, mirant el poder bestial del rancor com si li recordés una mica del seu planeta d'origen; ni Lorindan, l'espia nas-de-mànega que no tenia més motius que trobar informació que pogués vendre a una altra persona.

No, Malakili estava sol a Tatooine. Només ell estimava al monstre, i d'ell depenia assegurar-se que la seva mascota estigués protegida. Trobaria alguna forma d'ajudar al rancor a escapar... i a ell mateix juntament amb ell.

Malakili va continuar mastegant el seu entrepà, empassant amb la gola seca mentre es començaven a formar plans en la seva ment. Jabba era un senyor del crim poderós, sí, però no era l'únic poder de Tatooine. Jabba tenia molts enemics, i Malakili tenia molta informació.

Potser podria trobar alguna manera de comprar la llibertat de la seva mascota.

Següent