Un noi i el seu monstre: El relat del cuidador del rancor (I)

Un noi i el seu monstre: El relat del cuidador del rancor

per Kevin J. Anderson

 

1.I

Carregament especial

La nau sense identificar va esquinçar la fràgil atmosfera de Tatooine deixant un rastre de foc i deixant anar després seu un fum greixós i negre. Onades de so, esclats sònics de la nau que s'estavellava, van crear un devessall en l'aire.

Sota, el reptador de les sorres jawa continuava el seu interminable camí a través del Mar de Dunes, a la recerca de restes oblidades de metalls abandonats, anava a ser un cobejat salvament. La sort va fer que el reptador quedés a només dues dunes de distància quan la nau que queia, va copejar l'oceà de sorra enlluernadora i va llançar un núvol de pols que va brillar com estelles de mica sota els ardents sols bessons.

El pilot del corroït reptador de les sorres, Tteel Kkak, mirava fixament per l'estreta finestra a la part alta de la coberta del pont, sense poder creure la increïble fortuna que la sort dels seus ancestres havia posat en el seu camí. El viatge d'un any del seu reptador, a través de les terres ermes, havia estat pràcticament infructuós, i li hauria fet vergonya tornar a la fortalesa oculta del seu clan portant tan poc... però ara una nau verge estava al seu abast, no havia estat reclamada per altres clans de recol·lectors ni s'havia espatllat pel pas del temps.

Els antics motors a reacció van posar a l'enorme reptador en moviment. Triturant les sorres movedisses buscant tracció amb les amples erugues, es va dirigir en línia recta en direcció al fumejant accident.

La nau descansava enmig d'un cràter de sorres soltes i gastades que podien haver esmorteït l'impacte; una mica de la càrrega encara hauria d'estar intacte. Les càmeres blindades i algunes parts del nucli de computadora podien haver-se salvat. O almenys això esperava Tteel Kkak.

Els jawes van sortir a patolls del reptador de les sorres cap a les restes: tot el grup de recol·lecció del clan Kkak, petites criatures encaputxades envoltades per una rància olor florida, xerrotejant mentre tractaven de reclamar el seu premi.

L’avançada de jawes portava motxilles amb supressors químics de foc, que van ruixar sobre el xiuxiuejant metall calent per tractar de minimitzar els danys. Ni tan sols van buscar supervivents de l'accident, aquesta no era la seva principal preocupació. De fet, si hi havia passatgers o tripulants que haguessin sobreviscut, solament complicarien als Kkak el fet de reclamar el seu botí. Els ferits en aquests accidents rares vegades sobrevivien als primers auxilis jawa.

Els jawes van esgotar completament dues motxilles de bateries amb les espetegants velles talladores làser, per obrir-se camí tallant a través del casc i poder arribar al compartiment blindat del pont. La tènue llum dels sistemes d'emergència i l'encara pampalluguejant resplendor dels components electrònics cremant a l'interior, il·luminaven els llocs abandonats.

Aspres vapors químiques i arrissades volutes de fum gris-blavós van fuetejar el sensible nas d’en Tteel Kkak... però per sota podia detectar un matís de por metàl·lica, l'olor de coure de la sang vessada i cremada. Sabia que no trobaria a ningú viu en la cadira del capità. No obstant això, pel que no estava preparat, era per no trobar cap cos en absolut... només arcs foscos i humits de sang ruixada, i esclats fosos de foc blàster en les parets.

Altres jawes van obrir les escotilles principals i van entrar a dolls, parlant entre ells. Els equips exploradors es van dispersar per les restes de la nau, ruixant les seccions ardents i van passar retorçant-se a través dels murs esfondrats buscant altres tresors en el celler de càrrega.

Tteel Kkak va ordenar a un dels membres més joves del clan que demostrés la seva destresa piratejant la computadora principal del pont per obtenir el nombre de registre i el nom del propietari de la nau, per si de cas hi hagués alguna gran recompensa, una recompensa per simplement informar del parador del casc... després que l’haguessin despullat dels objectes de valor, per descomptat.

El jove membre del clan —el cinquè fill de la tercera germana per part de la principal parella d’en Tteel Kkak— va treure un lector de pantalla plana amb cables ratllats i pelats penjant d'un extrem. Aquest va utilitzar les seves urpes de rosegador per arrencar la placa d'accés del panell del pont i va cridar quan van saltar espurnes en connectar els cables. Va ficar els cables en altres terminals, va accedir a l'energia restant de les bateries d'emergència de la nau, i va fer aparèixer la informació en pantalla amb lletres pampalluguejant de verd fosforescent.

El capità de la nau havia estat un humanoide anomenat Grizzid, i les esperances d’en Tteel Kkak van disminuir. Tenia l'esperança que fos algun conegut dignatari o passatger VIP.

El tal Grizzid havia partit del sistema Tarsunt, un altre lloc del que Tteel Kkak mai havia sentit parlar. Deixant això de costat, va ordenar al seu jove ajudant que busqués la informació més important: el manifest de càrrega.

Quan la nova informació es desplaçava per la pantalla, el dispositiu va començar a fallar, i el seu jove ajudant va haver de copejar-lo diverses vegades perquè tornés a funcionar de nou. La pantalla plana va mostrar un breu i descoratjador llistat de continguts. Entre forts batecs, el cor li va donar una bolcada a Tteel Kkak. Un dels ítems, identificat únicament com a «carregament especial», havia estat traslladat a bord per un comerciant bothan anomenat Grendu, un comerciant de «antiguitats rares», que va sol·licitar que es prenguessin precaucions extremes. Una gàbia de durànium fortament reforçada, omplia la major part del celler de càrrega de la nau.

Tteel Kkak va permetre que les feromones de decepció omplissin l'aire, eren prou fortes com per ocultar les ardents olors àcides. Tret que la gàbia hagués estat increïblement forta, el preuat carregament especial, fos el que fos, hauria mort sens dubte en l'accident.

Mentre aquest pensament creuava la seva ment, va sentir crits de terror i dolor... i un ressonant grunyit des de l'interior del vehicle, un so greu que li va sacsejar fins als ossos, i prou profund per fer que vibressin les restes de la nau.

Més de la meitat dels jawes sobresaltats van sortir corrent a través de l'obertura en el casc, fugint de tornada a la seguretat del reptador de les sorres, però Tteel Kkak era el guia i representant del clan, i per tant, era el responsable del salvament. Encara que semblava el més intel·ligent, ell no podia simplement córrer per haver sentit un so fort, i aterridor. Volia saber què era aquesta cosa. Després de tot, el «carregament especial» podia tenir valor.

Va aferrar el braç del seu jove ajudant, qui va desprendre una desagradable aroma de terror metàl·lic, freda i fosca. Mentre baixaven per passadissos inclinats, gairebé van ser derrocats per set jawes que es retiraven cridant una barreja incomprensible de paraules i una aroma impossible de captar amb precisió, que no transmetia una altra cosa que una por nauseabunda.

Tteel Kkak va veure llargues marques de sang al llarg del passadís, unes enormes petjades tacades de vermell. Les llums s'havien apagat a la zona mes allunyada del passadís, i la nau encara crepitava i retrunyia mentre que els incendis es refredaven i el sol del desert escalfava l'exterior. El fort grunyit reverberant es va sentir de nou.

El jove assistent d’en Tteel Kkak es va deixar anar i es va unir als altres que sortien corrent de la nau. Ara sol, Tteel Kkak va procedir lentament i amb cautela. Uns ossos mastegats jeien en el sòl, com si alguna cosa els hagués despullat de la carn amb ullals grans com simitarres i hagués rebutjat les sobres com escuradents blancs.

Més endavant, una porta que donava al celler de càrrega inferior, s'obria com la conca ocular buida d'un crani. Barres doblegades cap a fora creuaven l'obertura. En la seva opinió, la porta havia estat arrencada de les seves frontisses... però no en els últims moments i tampoc durant l'accident. Havia ocorregut abans.

Entre les ombres, alguna cosa enorme es movia, grunyia i copejava cap a fora. Fins a on Tteel Kkak podia saber, la cosa havia escapat de la seva gàbia mentre la nau s'acostava a Tatooine i havia tornat al seu cau per acabar de devorar a la resta de la tripulació. Però quan la nau no tripulada es va estavellar, les gruixudes parets s'havien doblegat cap a l'interior, deixant atrapada a la cosa en la mateixa gàbia que també l'havia protegit de la mort en l'impacte.

Atret per una mortal curiositat, major que la seva por, Tteel Kkak es va aproximar més. Ara podia olorar-la: una olor espessa i humida barrejada amb essència de violència i carn podrida. Va veure els esquinçalls estripats de diverses capes jawa. Ensumà l'aire, feia olor de sang agra de jawa.

Va vacil·lar quan estava a un sol pas de l'obertura... i de sobte una urpa ampla amb moltes ungles i més gran que tot el cos d’en Tteel Kkak va escombrar l'aire en un arc tan veloç com un raig durant la temporada de remolins de sorra. Tteel Kkak es va trontollar cap enrere i va caure d'esquena. La monstruosa urpa, l'única part de la criatura que podia passar a través de l'obertura, va escombrar de nou l'aire, semblava que podia estripar el mateix espai. Les urpes van copejar les parets del passadís, fent grunyir les plaques de la paret i deixant blancs esquinçalls paral·lels.

Abans que el monstre pogués arremetre contra ell de nou, Tteel Kkak es va aixecar d'un salt i s’escapolí pel passadís inclinat cap a l'obertura del compartiment del pont. No obstant això, abans d'haver recorregut la meitat del camí, la seva ment va començar a reavaluar la situació, preguntant-se com encara podria obtenir algun benefici d'aquest accident.

Només coneixia a un ésser que podria gaudir apropiadament d'aquesta horrible i perillosa criatura: un que vivia a l'altre costat del Mar de les Dunes, en una antiga i malenconiosa ciutadella que havia perdurat durant segles.

Tteel Kkak hauria de renunciar a la major part dels materials de l'accident, però no estava disposat a fer front en aquest monstre. Almenys, esperava poder convèncer a Jabba el Hutt perquè li pagués una gran summa per haver-lo descobert.

La cura i l'alimentació d'un rancor

Malakili, entrenador de monstres i cuidador de bèsties professional, es va trobar transferit sense contemplacions del Circus Horrificus: un espectacle itinerant de monstruositats alienígenes que vagava de sistema en sistema, sorprenent i aterrint a les multituds d'espectadors. «Transferit» era la paraula impresa en l'arxiu de contracte, però la veritat era que Malakili havia estat directament comprat com un esclau i llavors portat a empentes cap a aquesta crosta desagradable de planeta desèrtic.

Mentre els ardents sols de Tatooine es posaven, Malakili ja estranyava les dotzenes de criatures alienígenes assedegades de sang que havia cuidat durant anys. Ningú més entenia exactament el que feia. Ningú més sabia com cuidar a les delicades i sovint excitables bèsties que estaven en exhibició. Els espectacles del circ sens dubte anaven a tornar-se molt sagnants quan els inexperts controladors intentessin fer les coses per les quals Malakili s'hi havia fet famós. El Circus Horrificus cauria en desgràcia sense els seus serveis.

Però mentre desembarcava del lliscant privat fora de les enormes torres de la ciutadella a la part alta dels penya-segats, Malakili va començar a comprendre la importància i el poder d'aquest ésser anomenat Jabba el Hutt.

Les parets de pedra del palau vibraven a la calor abrasadora dels sols dobles. A la base d'una de les torres punxegudes un rasclet ple de pues va ressonar mentre pujava, i dues criatures humanoides van sortir de les ombres. Una estava vestida amb túniques negres que accentuaven la pal·lidesa de la seva pell blanquinosa, ulls brillants i boca amb ullals. Un parell de llargs i gruixuts tentacles penjaven de la part posterior del cap de la criatura, un s'enrotllava al voltant del seu coll com escanyant-lo: un twi’lek, va notar Malakili, una de les desangelades criatures de l'aspre planeta Ryloth, que tenien la reputació de canviar de costat tan ràpidament com una brisa canvia en el desert.

Al costat del twi’lek hi havia un humà de rostre grisenc, un corellià pel seu aspecte, amb la cara arrugada, ja sigui per marques d'una malaltia o la cicatriu sanada fa molt d'una lletja cremada de blàster. El cabell del corellià era negre excepte per un floc de color blanc pur que li travessava com un senyal lluminós.

—Tu ets Malakili —va dir el twi’lek. No era una pregunta—. Sóc Bib Fortuna, i aquest és el meu soci, Bidlo Kwerve.

Kwerve va inclinar el cap, però els seus ulls maragda es van mantenir fixos en Malakili com si estiguessin clavats. Malakili es va estremir sota la seva mirada. Si li haguessin donat un altre entrenament, va pensar, aquest corellià podria haver-se convertit en un bon domador de bèsties.

Malakili era musculós, per tota una vida d'aixecar objectes pesats i lluitar cos a cos amb criatures fortes. La seva panxa havia crescut molt pel bon menjar del qual va gaudir com l'estrella del Circus Horrificus, la seva cara era estirada i lletja, amb els ulls amples i rodons com llunes plenes. Però Malakili es preocupava poc per la seva aparença personal. No volia impressionar a ningú. Mentre que els monstres li tinguessin respecte, no demanava res més.

—Som els lloctinents de Jabba. T'hem convocat —va dir Bib Fortuna.

—Per què? —va preguntar Malakili, amb veu ronca, i els punys plantats fermament en els seus amplis malucs.

—Tenim un regal per a Jabba —va continuar Fortuna—. Una nau es va estavellar en el desert amb un carregament especial, una criatura que ningú sembla ser capaç d'identificar. Bidlo Kwerve aquí present va utilitzar vuit granades de gas per atordir al monstre prou perquè poguéssim transportar-lo a un dels calabossos sota el palau. —El twi’lek es va fregar les mans amb urpes—. Demà és l'aniversari del nostre amo. Ha estat absent en un viatge de negocis, després d'haver adquirit recentment una cantina a Mos Eisley. Però estarà de retorn demà, i volem donar-li una sorpresa. Per descomptat que, amb una criatura d'aquesta, eh..., corpulència i temperament, volíem que vingués amb el seu propi cuidador.

—Però per què jo? —va dir Malakili. Les seves paraules van sonar com grunyits disgustats. No estava acostumat a les converses llargues—. Estava content amb el meu vell treball.

—Sí —va dir Bib Fortuna, mostrant una boca plena de dents esmolades com agulles—. Vas passar set temporades amb el Circus Horrificus, entrenant als seus espècimens sense ser menjat. Aquest és un rècord per a ells, saps?

—Ho sé, —va dir Malakili—. M'agradaven els monstres.

Bib Fortuna va fer espetegar les seves urpes.

—Llavors t'encantarà aquest.

***

Bib Fortuna i Bidlo Kwerve van fer un pas enrere en les profundes ombres de les masmorres inferiors mentre que Malakili mirava per l'espiell amb barrots del pou. Va ser captivat, embadalit per la gegantesca bèstia.

Grunyia mentre respirava. Els seus petits i brillants ulls centellejaven fins i tot en la foscor. Es movia amb una ràpida i fluïda gràcia que moltes criatures àgils amb la meitat de la seva grandària no podien aconseguir.

—Magnífic —va dir Malakili amb els llavis inflats. Sentia unes fresques llàgrimes com línies de gel per les seves galtes. Mai havia vist res tan bell en la seva vida.

—No t'ho vaig dir? —va dir Bib Fortuna.

—Crec... —Malakili va respirar profundament, encara sorprès i temorós d'expressar les seves sospites—. Crec que aquest és un rancor. He sentit parlar d'ells, però mai vaig somiar que anava a tenir la sort de veure un en la meva vida.

—No només estàs veient aquest —va dir Bib Fortuna—. És teu. Tu has de cuidar-lo.

Malakili va sentir que el seu cor s'inflava d'orgull, i va somriure als dos lloctinents de Jabba.

—Això ho vaig a fer amb el millor de les meves habilitats —va dir.

***

L'inflat senyor del crim Jabba el Hutt ho sabia tot, per la qual cosa era impossible mantenir-li alguna cosa en secret... fins i tot un regal d'aniversari suposadament secret. De totes maneres, els seus dos lloctinents —amb Malakili parat darrere d'ells— van actuar com si estiguessin oferint a Jabba un gran honor mentre li felicitaven pel seu aniversari.

—Com el nostre regal per a tu, gran Jabba —va dir Bib Fortuna— t'hem trobat una magnífica i exòtica nova mascota, un despietat monstre anomenat rancor. Aquest és el seu cuidador. —Va fer un gest cap enrere, estenent les seves urpes d'aspecte salvatge cap a Malakili, que encara portava només un tapall i un tocat negre drapejat. S'havia rentat el pit nu i fregat la panxa per estar presentable la primera vegada que conegués al seu nou amo.

Jabba es va inclinar cap endavant, parpellejant els seus grans ulls. Una llengua tan gruixuda com una cuixa humana humida va escampar una nova capa de bava sobre els seus llavis inflats. La seva tarima es va lliscar cap endavant, més a prop de l'obertura enreixada.

A baix, el rancor caminava d'un costat a l'altre en el seu confinament humit, fent sons com un paper mullat trencant-se. El cos d’en Jabba va retrunyir de plaer. Malakili va veure que tots dos Bib Fortuna i Bidlo Kwerve relaxaven visiblement les seves espatlles tibants quan van veure que Jabba estava complagut. Embravint-se, Bidlo Kwerve va fer un pas endavant i va parlar, la primera vegada que Malakili havia escoltat paraules provenint del corellià amb cicatrius.

—En realitat jo vaig realitzar la captura, Amo Jabba. —La seva veu era virolada i aspra... més aviat gemegosa va pensar, Malakili. No li estranyava que Bidlo Kwerve mantingués la boca tancada la major part del temps.

Jabba es va incorporar ràpidament, una reacció de sorpresa. Bib Fortuna va agitar frenèticament les mans per exercir un control de danys.

—Sí, Amo, això que diu Bidlo Kwerve és veritat, però jo vaig realitzar tots els... detalls administratius. Ja saps com de difícils que poden ser aquestes coses.

Jabba es va tornar a inclinar cap endavant per mirar al rancor. Va sospirar de plaer. Bib Fortuna va explicar el funcionament de la nova porta parany que havien instal·lat enfront de la tarima, anticipant quanta diversió podria obtenir Jabba en deixar caure als seus enemics al pou del rancor. Salacious Crumb, el bocamoll mico-llangardaix kowakià, reia i balbucejava des de l'espatlla d’en Jabba, de vegades repetint paraules, altres vegades fent les seves pròpies frases sense sentit.

—Estic molt content —va dir Jabba.

Malakili va agusar l'oïda, però va mantenir el rostre impassible. Havia après a parlar el dialecte hutt molts anys abans, perquè les audiències més assedegades de sang davant les quals es presentava el Circus Horrificus consistien en insensibles hutts que miraven sofrir a altres criatures.

—Vaig a donar-li un gran premi a cadascun —va dir Jabba—. Un de vostès serà el meu nou majordom, la meva mà dreta per ajudar-me i per manejar el palau mentre estigui absent. L'altre... tindrà una recompensa encara major, una que serà recordada en la història.

Bib Fortuna va fer una reverència, i les seves cues cefàliques espetegaren. Semblava tibat, encara que Malakili no podia entendre per què. Bidlo Kwerve semblava satisfet i despreocupat.

—Amo —va dir Fortuna—, jo estaré satisfet amb la posició de majordom. Com Bidlo Kwerve ha assenyalat, ell li ha prestat el major servei. Si us plau, permeti-li tenir el major honor a ell.

Bidlo Kwerve li va llançar una mirada sospitosa, parpellejant els seus ulls verd-gel. Jabba va assentir.

—Bé —va dir el hutt.

Kwerve va fer un pas endavant. El corellià va tornar a mirar a Bib Fortuna.

—Què ha dit? —Ara Malakili va entendre les expressions crispades en la cara del corellià. Bidlo Kwerve no entenia huttès!

Bib Fortuna li va fer senyals que avancés mentre ell mateix feia un pas enrere. Kwerve va aixecar a l'aire la seva barbeta marcada i es va parar enfront d’en Jabba, esperant la seva recompensa.

—Tu seràs la primera víctima que dono de menjar al meu rancor —va dir Jabba—. Et veuré debatre't i ho recordaré per sempre.

Salacious Crumb va riure maniàticament. El grup de seguidors de Jabba en el saló del tron va riure més baix i va observar. Bidlo Kwerve va mirar a Bib Fortuna, i estava clar que no sabia el que havia dit Jabba.

Quan el rostre del corellià es va apartar, Jabba va prémer el botó que alliberava la porta parany. El pis sota Bidlo Kwerve va caure.

***

En els anys següents, tots coincidien que Bidlo Kwerve va donar una brega espectacular. El corellià d'alguna manera se les hi havia enginyat per ocultar la pistolera d'un petit blàster en la seva armadura corporal... cosa que estava estrictament prohibida en presència d’en Jabba. Però la pura ferocitat del rancor va sorprendre encara més als espectadors mentre devorava el seu primer menjar viu des de la seva captura a Tatooine.

Malakili va veure la victòria del monstre i es va sentir tebi per dins, com un pare orgullós.

Odontologia general

En els mesos següents Jabba es va delectar excepcionalment amb la seva nova mascota, preparant diverses víctimes i situacions de combat per al monstre.

La importància d’en Bib Fortuna va augmentar dins de l'organització del senyor del crim. Malakili, no obstant això, es va mantenir en els nivells més baixos del palau, parlant solament amb els pocs habitants que també preferien la frescor humida i l'anonimat de les ombres a estar a la vista de Jabba o els seus sequaços.

En les seves rondes per recollir menjar extra per a la seva mascota, Malakili va arribar a conèixer bastant bé al xef principal de Jabba, Porcellus. L'home era un talentós preparador d'aliments que vivia amb el constant temor que anava a crear alguna cosa que a Jabba no li anava a agradar, i en aquell moment la seva vida i les seves habilitats culinàries acabarien. Malakili llançava al rancor grans trossos de carn fresca i sucosa per les obertures, i el monstre va semblar gradualment acceptar-ho com el seu cuidador.

Per a aquells que buscaven l'aprovació d’en Jabba, trobar-li nous combatents pel rancor aviat es va convertir en un joc. Al principi Malakili es va prendre els desafiaments amb orgull i confiança, sabent que la preparada màquina de matar podia encarregar-se de qualsevol presa... però gradualment es va adonar que Jabba no estimava al rancor com ho feia Malakili. El hutt el veia com una mera diversió, i si es trobés algun monstre que pogués derrotar al rancor, llavors, Jabba estaria igualment content de tenir una joguina nova. El hutt no tenia cap compassió per la bella bèstia. Només volia posar-la a prova una vegada i una altra fins que fallés.

El rancor es va lesionar per primera vegada quan Jabba va llançar al pou tres aràcnids de combat caridans. Els aràcnids de combat tenien dotze potes cadascun i una armadura corporal carmesina amb taques marrons, tan dura com una fina capa de làmines de diamant. Els seus cossos estaven tan coberts d'espines esmolades com agulles que era difícil adonar-se d'on acabaven les espines i començaven les agudes potes. Però les mandíbules eren mes òbvies, pistons dentats amb tres vegades la grandària dels caps amb forma de bala i dotats de la força suficient per estripar el casc d'un transport blindat.

Quan es van obrir les portes de les cel·les secundàries i els tres furiosos aràcnids de combat van sortir provocant un tro amb les seves tres dotzenes de potes, Malakili i el rancor —com si estiguessin connectats psíquicament— es van tirar cap enrere simultàniament per la sorpresa. Des de dalt, el ressonant riure de Jabba, «Ho-ho-ho», va reverberar a través de la reixeta d'observació juntament amb els crits i xiulades dels esbirros que s'amuntegaven al seu voltant per demostrar la seva lleialtat.

El rancor es va inclinar i va estendre les mans, va parpellejar els seus petits ulls foscos, i va deixar escapar un crit de desafiament. Va esperar l'atac.

Els tres aràcnids de combat es van llançar cap endavant aparentment en silenci, però les oïdes d’en Malakili li van doldre per una palpitació aguda, com si els aràcnids es comuniquessin en algun nivell hipersònic.

Un aràcnid va córrer directament per sota de les potes del rancor. Movent-se massa lentament per reaccionar en aquesta tàctica inesperada, el rancor va escombrar el sòl amb el seu puny ple d'urpes, però l'aràcnid va escapar per l'altre costat.

Mentre que el rancor estava distret, els altres dos aràcnids es van abalançar sobre les seves cames corretjoses, tallant amb les seves espines. El rancor va apartar d'un cop a una criatura, copejant-la contra la paret amb un cruixit que va partir la seva closca i llancejant els seus tous òrgans interns amb els fragments trencats.

Però el rancor bramà de dolor i va aixecar la mà. Malakili podia veure les taques fosques gotejant, on dues de les llargues espines de l'aràcnid l'havien travessat completament.

El segon aràcnid de combat es va penjar de la part posterior de la pota del rancor, on els tibants músculs tiraven com cables de duracer. Les enormes mandíbules s'havien tancat i premien, mossegant amb tota la força mecànica i sense ment que l'aràcnid de combat podia aplicar.

Grunyint, el rancor es va inclinar i va tractar d'usar les seves mans semblants a pales per arrencar les mandíbules, quan no va poder trencar la seva mossegada, va decidir fer palanca sobre el cap de l'aràcnid.

Finalment, el tercer aràcnid de combat va saltar des d'enrere sobre el llom ple de bonys del rancor mentre el monstre s'inclinava. La tercera criatura va atacar amb les seves potes esmolades, clavant les espines, estripant un patró de carnisser en la pell del rancor.

Amb un xiscle de confusió i dolor traït, el rancor es va encabritar, es va sacsejar cap enrere, i va xocar contra els blocs de pedra de la paret. El rancor va envestir cap enrere una vegada i una altra, trencant la dura closca de l'aràcnid penjat a la seva esquena fins que la cosa es va convertir en un batibull de potes esmolades que se sacsejaven en el sòl de pedra cobert d'enderrocs.

L'últim aràcnid supervivent va continuar mossegant la pota nerviüda. Finalment, com si estigués entumit pel dolor i incapaç de pensar amb claredat, el rancor va aferrar les poderoses mandíbules i va separar completament el cap del monstre, arrencant el cos i aixecant-lo amb un parell de brins de ganglis de color vermell brillant penjant de l'articulació del coll. El cap es va mantenir subjecte a la pota del rancor, sense deixar de mossegar en un acte reflex.

Sense una altra sortida per a la seva ira, el rancor es va portar l'espinós cos cuirassat de l'aràcnid de combat a la seva boca plena de dents esmolades i el va mossegar, travessant el buirac espinós del cadàver de l'aràcnid. Un líquid vermellós brillant va brollar de l'inflat abdomen trencat en la boca del rancor... però es va barrejar amb un icor d'un altre color, la sang del rancor. La seva boca havia estat escorxada, feta xixines en mastegar el cos mort del seu últim enemic.

Malakili va començar a murmurar de consternació. El rancor estava ferit, sagnava per moltes ferides diferents. Mentre continuava mastegant per reflex el cruixent aràcnid de la seva boca, el rancor va alliberar el cap encara adherit a la seva pota, arrencant un sagnant tros de la seva pròpia carn mentre ho feia.

Malakili volia reaccionar, volia córrer per ajudar al rancor en el seu dolor, però no es va atrevir. El monstre estava en un frenesí cec tal que no sabria la diferència entre amic i enemic. Malakili es va mossegar l'artell, tractant de decidir què fer mentre el rancor estava sagnant i patint convulsions.

De sobte, amb un fort so buit, quatre granades tancs van caure al pou, llançant a la càmera un fort gas de substàncies adormidores. Unes fulles de metall impenetrable van caure sobre les finestres, segellant els conductes de ventilació per mantenir el gas tranquil·litzant a l'interior fins que el rancor pogués quedar prou atordit.

Va sentir un pas darrere d'ell i es va girar per veure a Gonar, un dels altres éssers humans rondadors que semblaven desconcertats de si passar més temps amb Malakili i mirar al rancor o romandre a dalt a la sala del tron per poder guanyar punts amb Jabba.

—Jabba vol obtenir les closques dels aràcnids de combat —va dir Gonar, assentint amb el cap com una marioneta. El seu nas estava tornat cap amunt i aplanat, com la d'un gamorreà, i el seu cabell queia en llardosos rínxols vermellosos com si se’l pentinés amb sang fresca.

Atordit, Malakili es va portar una mà a la panxa, a punt de vomitar.

—Què?

—Les closques —va dir Gonar—. Molt dures i com joies. Els aràcnids de combat es crien per la seva quitina, tant com per les seves habilitats de lluita. No ho sabies?

Finalment, després que el rancor hagués caigut en la inconsciència, el gas adormidor va ser tret mitjançant bombes i les grans portes d'accés, amb les seves vores inferiors dentades, es van aixecar, l'equip de guàrdies gamorreans d’en Jabba va entrar matusserament per portar-se a ròssec les restes trencades dels aràcnids.

Malakili va passar al costat d'ells i s'acostà a la rondinaire i roncant mola de la seva monstruosa mascota. Els guàrdies gamorreans van utilitzar un cabrestant hidràulic per obrir les gegantesques mandíbules del rancor, fent palanca en les gargamelles plenes d'ullals per poder llevar el cos cuirassat de l'aràcnid de combat.

Els guàrdies no eren molt brillants, en opinió d’en Malakili, i no pensaven abans d'actuar. No van ser gens acurats mentre deixaven anar a la criatura morta semblada a una aranya, obrint encara més les ferides en la boca del rancor.

Malakili els hi va cridar, carregant cap endavant i amb un aspecte encara més temible que la seva monstruosa mascota. Els gamorreans van esbufegar d'alarma, sense la menor idea del que havien fet malament, però els guàrdies gamorreans estaven acostumats a no entendre, així que no van discutir mentre agafaven els cadàvers enjoiats i se’ls emportaven a ròssec.

Malakili va ordenar a Gonar que busqués diversos grans barrils d'un ungüent medicinal que tenien en la infermeria del palau de Jabba, i aviat l'humà pèl-roig va entrar fent rodar un d'aquests barrils. Gonar el va obrir, deixant anar una vil olor de químics en la confinada càmera de la presó del rancor.

Malakili ja se sentia marejat, no només per l'olor química, sinó també pel residu del gas tranquil·litzant que s'aferrava a l'aire fred i humit, i per les nàusees del seu disgust en veure el que li havia succeït al rancor. Prenent grapats de l'humit i fibrós emplastre, Malakili va untar les ferides obertes en la pell del rancor. Buscant al voltant va trobar l'escàpula plana i rosegada d'un dels menjars anteriors del rancor i va utilitzar l'espatlla com una pala per posar amorosament la substancia desinfectant sobre els talls.

Gonar li va ajudar amb reticència, amb por d'acostar-se massa al monstre i no obstant això volent fer-ho. Amb les principals lesions exteriors ateses, Malakili es va tornar cap al desastre de la boca del monstre. Va enviar a Gonar corrent a la recerca d'un parell de pinces, que va utilitzar per llevar els quitinosos fragments, durs com el diamant, que encara estaven encaixats entre els ullals del rancor com vidres trencats. Es va posar dempeus directament endins de la boca del rancor, tirant i halant mentre extreia els trossos embussats.

Gonar tremolava observant-lo, però Malakili no tenia temps per preocupar-se per aquestes coses. El rancor estava sofrint. Si aquests fragments quedaven atrapats en les seves mandíbules, les ferides s'infectarien, i el monstre es tornaria encara més intractable.

Una pudor va pujar per la gola del rancor mentre els seus roncs tartamudejats es tornaven més suaus. Malakili va trobar els monyons trencats de dues dents podrides que havien d'haver-se trencat en alguna altra baralla. Malakili també va agafar aquestes i les va arrencar. Les arrels es van deixar anar més fàcilment del que esperava, però la boca del rancor estava tan plena d'ullals que semblaven créixer-li dos per cadascun que perdia.

El monstre es va sacsejar, i els seus petits i brillants ulls negres van parpellejar. Les seves fosses nasals es van dilatar mentre deixava escapar una profunda respiració. Malakili va sortir d'un salt just quan les mandíbules es van tancar de cop.

—Està despert! —va xisclar Gonar i va fugir per la petita porta. L'efecte del gas somnífer s'havia acabat amb una rapidesa alarmant.

Malakili va caure cap enrere mentre el rancor es posava dempeus trontollant-se. Es va balancejar inestable per un moment. Malakili va considerar que aquesta podria ser la seva última oportunitat de sortir corrent cap a la porta.

El rancor s’alçà i va estendre les seves mans amb urpes. Va esbufegar i li va mirar, encara en una òbvia agonia.

Malakili es va quedar immòbil, mirant cap amunt al monstre. Si corria, atrauria la seva atenció, i seria menjat a l'instant. Una part d'ell resava perquè el rancor el reconegués i no el matés.

El rancor va tornar a grunyir, i després es va inclinar per olorar l'ungüent medicinal en les seves potes ferides. Va aixecar una mà descomunal als seus nassos aplanats i va tornar a ensumar, mirant on les ferides de les espines dels aràcnids de combat havien estat tractades amb l'ungüent i embenades. El rancor li grunyí a Malakili, llavors va mirar al voltant del sòl del seu cau, com si busqués alguna cosa.

Malakili va seguir mirant-lo fixament, congelat d'esglaiament i terror. La suor brollava de la seva pell bruta. El seu cor martellejava com naus xocant en el seu pit.

Però llavors el rancor va trobar el que estava buscant: el llarg fèmur d'un menjar bestial. Encara mirant de costat a l'humà en el seu corral, el rancor va prendre l'os ensangonat i s’agenollà en la seva gàbia, rosegant amb indiferència, encara que la seva boca encara havia d'haver estat amb molt dolor.

Malakili es va quedar allà durant molt, molt temps abans que finalment, se n'anés en silenci.

Següent