Metges de guerra (XXII)

Anterior

22

A Bleyd li agradava variar les seves inspeccions. De vegades es quedava en un sector planetari. D'altres, viatjava per tota una regió sencera. En un mateix viatge podia visitar diversos Uquemers per ordre numèric, o anar només als que tenien nombres parells o senars. Hi havia dotzenes de bases mèdiques d'emergència repartides per tot el planeta de Drongar, gairebé una per cada front de combat. No hi havia manera de veure-les totes en un sol viatge, llevat que volgués passar tot un mes en terra, anant d’un costat a l'altre. Les Unitats Quirúrgiques Mòbils de la República eren tècnicament capaces de recollir-se i moure’s ràpidament, tant per evitar el perill com per seguir l'avanç o la retirada del front. Però, un cop establertes, les unitats tendien a quedar-se estancades durant setmanes o mesos, algunes fins i tot romanien en el mateix punt en què havien estat destinades en principi. No hi havia molta variació entre elles, ja que totes tenien el mateix objectiu: la reparació i manteniment de l'exèrcit de soldats clon o de qualsevol altre ferit que pogués arribar.

No és que el mètode d'inspecció que emprés suposés alguna diferència. Fos quina fos aquesta, sempre sabien per endavant que anava a arribar. Alguns líders preferien aparèixer d'improvís, però ell no considerava la sorpresa part del procés. Ell no volia trobar-se amb res desagradable. Mentre ningú fiqués la pota, li donaven igual les operacions del dia a dia.

El lliscant el va transportar des de l'espaiport provisional de la zona a l'actual ubicació de l'Uquemer-7, i en el viatge, Bleyd va observar febles motes de pols d'espores vermelles brillant en la coberta de transpariacer del vehicle. Tot i que les espores fossin molt menys perilloses a nivell del sòl, no era molt bona idea desplaçar-se amb un lliscant descapotable.

Tenia la unitat just davant. Havien recorregut els aproximadament dos-cents quilòmetres d'aiguamolls i pantans que la separaven de la pista d'aterratge. El seu pilot era un jove myneyrsh de quatre braços, la qual cosa era sorprenent, ja que gairebé tots sentien aversió per la tecnologia, i Bleyd suposava que això també era aplicable a naus terrestres com aquella. El conductor portava un làser al seient del costat, però Bleyd estava bastant segur que, en cas d'atac, el soldat recorreria primer del gran ganivet de dents de garral que portava en una funda lligada a la cama translúcida. Hi havia una dita mynerysh que resava: «Un ganivet mai es queda sense munició». Bleyd comprenia molt bé allò.

–Uquemer-7, almirall, senyor –va dir el pilot.

Bleyd va assentir. Ja havia estat allà abans, encara que feia uns mesos d'això. Aquell lloc era exactament igual que la resta. L'única cosa que el diferenciava era la ubicació i les pintades.

Bé, i el fet que hi visqués el seu soci, Filba el Hutt...

Es van acostar al perímetre. El guàrdia es va aproximar a ells i van ser admesos a través del camp d'energia. L'escut energètic militar no deixava passar certes coses, sobretot míssils de ràpid moviment i espectres d'alta potència com els raigs gamma i X, però permetia el pas d'ones radiofòniques i llum visible. Per desgràcia, la calor, la pluja, les espores i els insectes eren prou lents com per poder colar-se pel camp osmòtic.

Bleyd va ser rebut pel coronel D'Arc Vaetes, comandant de la base, amb el qual va intercanviar els típics complerts i comentaris mancats de significat. Mentre Bleyd complia amb les formalitats es va adonar que tot just dedicava la meitat de la seva atenció a la gira. Sabia que Vaetes era un bon líder, i li hauria sorprès molt veure alguna cosa fora de lloc.

En passar pel menjador i la cantina, de camí cap a la sala d'operacions principal, Bleyd va veure un home recolzat en un poparbre, a vint metres de distància, somrient.

Bleyd va sentir que li recorria un calfred, perquè d'aquell humà somrient emanava una clara sensació de perill. No era gens manifest, res que pogués veure com una falta de respecte, però la sensació era inequívoca. Es tractava d'un guerrer i no d'un soldat. D'un assassí somrient que sabia qui era i s'alegrava en això.

Bleyd es va aturar.

–Qui és?

Vaetes hi mirar i va dir:

–Phow Ji, l'instructor de combat bunduki. Els seus entrenaments em mantenen en millor forma de la que m'agradaria.

–Ah –Això ho explicava tot.

Bleyd sabia qui era Ji. Com tot bon caçador, sempre marcava als depredadors del seu territori. Ji ja tenia una reputació abans d'arribar-hi. El seu expedient tenia un senyal. I des de la seva arribada havia fet coses que van contribuir a llaurar aquesta reputació. Corria el rumor que existia un holo d’en Ji enfrontant-se a tres mercenaris, en el qual només ell sortia airós del combat. Bleyd estava molt interessat en veure allò.

–Anem a apropar-nos a saludar –va dir a Vaetes.

Quan es van acostar a ell, l'almirall va gaudir veient com les finestres del nas del lluitador aletejaven lleument, i la seva postura relaxada es tibava una mica més. Va somriure. Podria tractar-se de respecte per la seva gradació, però Bleyd no ho creia. Segons els seus arxius, Phow Ji amb prou feines li tenia respecte a l'autoritat. No, Bleyd va suposar que Ji havia reconegut en ell el mateix que ell havia vist res més mirar al bunduki: un contrincant potencialment perillós.

Ji es va posar ferms, encara que una mica lentament.

–Descansi, tinent Ji.

–A les seves ordres, almirall –el lluitador es va relaxar, va flexionar els genolls una mica i va sacsejar les espatlles de forma gairebé imperceptible.

Es prepara per moure’s, va pensar Bleyd. És excel·lent! Aquell home podia enfrontar-se a vint matons de Sol Negre com el que Bleyd havia destrossat en òrbita sense suar una gota.

–Em coneix? –va preguntar Ji.

–Per descomptat. He sentit dir que és vostè un... expert lluitador.

Amb el seu to i el silenci que va fer n’hi va haver prou per donar al seu comentari una ambigüitat que podia o no ser sarcàstica. Tan equívoc que podria no haver estat res... o bé un calculat insult. Impossible definir-lo.

Els dos es van observar per un segon, amb mirades fredes i calculadores.

–Prou ​​expert com per vèncer qualsevol en aquest planeta, senyor.

Bleyd va dominar el seu somriure, tot i que va sentir l'impuls de mostrar les dents. El bunduki era insolent. El comentari era un obvi desafiament.

Hi va haver un temps, quan era molt més jove, en què davant semblant resposta Bleyd s'hagués tret l'uniforme i s'haurien posat a combatre allà mateix. I això era el que volia fer en aquest moment, i sabia que Ji ho sabia i que també estava disposat a fer-ho.

Tres coses impedien a Bleyd atacar físicament al bunduki que el convidava a fer-ho. En primer lloc, era un almirall de la flota, i no podia donar semblant espectacle en públic. L'enfrontament, en cas que passés, hauria de tenir lloc a porta tancada i sense testimonis.

En segon lloc, els plans d’en Bleyd de venjar l'honor de la seva família seguien en marxa, i una picabaralla física amb un altre oficial, independentment de les raons que la motivaren, atrauria l'atenció de les altes esferes. I no volia arriscar-se a això.

Tercer (i aquesta raó era difícil d'admetre, però no podia negar-la) no estava segur de poder vèncer a Phow Ji en un enfrontament just. No hi havia dubte que ell era més ràpid i més fort, però l'humà era un campió de combat, i la seva habilitat s'havia depurat en dotzenes de confrontacions, algunes de les quals havien estat a mort. La mida, la velocitat i la força importaven, és clar; però un contrincant sense habilitats podia igualar aquest nivell. Quan dos dents de sabre adults lluiten, tant el guanyador com el perdedor acaben plens de sang, i de vegades resulta difícil endevinar quin és quin. Bleyd era un depredador, i com a tal estava disposat a arriscar la seva vida, però els assassins intel·ligents només fan això quan la recompensa val la pena. I guanyar-se el dret a fanfarronejar per haver guanyat a un campió de lluita no estava en aquesta categoria, almenys no aquell dia, no en aquell lloc.

Però què passaria si deixés anar a Ji a la selva tropical i ho convertís en una cacera?, es va preguntar per un moment. Això donaria avantatge a Bleyd, però, tot i així, potser no s'alçava amb la victòria. Un risc així donaria emoció a l'assumpte, per descomptat, però, per desgràcia, era una cosa que no podia passar, de moment.

–M'encantaria veure’l en acció algun dia –va dir Bleyd.

Ji va assentir sense deixar de mirar-lo. Bleyd es va adonar que entenia que l'almirall no estava tirant-se enrere, sinó posposant una possible confrontació.

–A mi també m'agradaria, almirall, senyor.

Tots dos es van quedar allà dempeus un moment, sense parpellejar. Finalment, Bleyd es va girar cap a Vaetes.

–Anava a ensenyar-me la sala d'operacions, comandant. I suposo que els comandants de camp voldran mostrar-me les tropes, que sens dubte han d'estar reescalfant-se amb aquest temps.

Vaetes, que va mantenir una distància respectuosa i una expressió absent durant el que sens dubte devia semblar un estrany interludi, va assentir.

–Per aquí, almirall.

Bleyd va sentir la mirada d’en Ji a l'esquena mentre s'allunyava. Una pena, però un caçador sense paciència sempre sol quedar-se amb gana. Ja arribaria el moment. Però Bleyd ja se sentia millor pel que fa a la visita. No hi havia res millor per a la circulació sanguínia que l'amenaça d'un animal perillós.

El seu entusiasme es va frenar una mica en recordar que tenia altres assumptes que atendre en aquell Uquemer en concret, per desagradables que fossin. No hi ha repòs per a qui està al comandament...

***

Havia arribat l'hora.

Den sabia que no tindria una oportunitat millor per parar una trampa a Filba que tenint a l'almirall de l'Uquemer de visita al planeta. Què podia ser més perfecte? O més satisfactori que veure com sortien a la llum els nombrosos crims del detestable hutt, entre els quals es comptava el desfalc, el robatori i altres incomptables apropiacions il·legals que Den havia descobert diligentment en les últimes setmanes, tant a través de l'HoloRed com a través d'intel·ligents entrevistes amb el personal, tot això davant els mateixos nassos de l'almirall Bleyd?

No havia estat fàcil. El rastre de dades havia estat tan enrevessat com el rastre de baves del propi hutt després d'una borratxera imponent a la cantina. El testimoni més incriminador procedia d'un dels membres del personal mèdic, que tenia un oncle a subministraments. El seu oncle posseïa dades codificades que implicaven a Filba en la redirecció de cinc-cents hectolitres d’anticeptina-D al magatzem d'un vaixell de càrrega del mercat negre dos mesos enrere. No era una prova molt contundent en si mateixa, ja que Filba havia estat prou llest com per no utilitzar el mateix recurs dues vegades, però això, sumat a altres infraccions descobertes per Den, n'hi hauria prou per acabar amb ell.

Den s’arrepapà al seu formacatre i va somriure. La venjança seria molt dolça.

En els altaveus d’hipersò s'escoltaven els marcials acords de la primera estrofa de l'Himne de la República, la música que tradicionalment es posava quan anava de visita un oficial de rang o un alt dignatari. Per descomptat, Den no pertanyia a l'exèrcit, de manera que tècnicament no estava obligat a aparèixer al costat dels altres. Però no passava res per ser una mica amable.

Només hi havia parlat una vegada amb l'oficial sakiyan, i per poc temps, abans d'arribar a Drongar. Però pel que era a la base, l'almirall Bleyd gaudia de molta admiració. Tenia qualitats de comandament i era impossible qüestionar el seu valor personal, el seu orgull i el seu honor. Den no coneixia molt la cultura sakiyana, però sabia que la societat estava estructurada al voltant de complexes unitats familiars i polítiques, i l'honor, la dignitat i el respecte tenien un paper molt important en elles, tant que hi havia multitud de permutacions subtils, però diferents, cadascuna amb el seu propi nom i les seves regles.

Va sortir de la seva tenda, pestanyejant i, com sempre, una mica atònit davant l'asfixiant i humida calor regnant, i va veure oficials, soldats i personal mèdic formant per inspecció. La cohort de clons esperava per separat, amb les lluents armadures blanques i negres, tots exactament de la mateixa altura i complexió, en posició de ferms i en fileres que, si no eren perfectes, no ho eren per mil·límetres.

No sabia quina raó podia haver per inspeccionar clons. Vist un, vistos tots.

L'almirall Bleyd es va posar davant d'ells. Era un personatge imponent, per descomptat. Alt i fort, i amb l'uniforme absolutament immaculat. D'alguna manera, Den va saber que no feia servir un generador de camp antiestàtic. Les arrugues sabien que més els valia no acostar-se ni a un mil·límetre de l'uniforme de l'almirall.

El seu cap calb i lluent brillava al sol, amb una resplendor bronze fosc com la closca d'un insecte. Den no va poder apreciar ni una gota de suor en l'almirall. Igual els sakiyans no suaven. O potser fora Bleyd qui no suava.

El periodista es va aturar no molt lluny de la formació d'oficials. Podia veure a Filba. Tampoc és fàcil deixar de veure’l, semblava el moc d'un llimac espacial. La pell groguenca del hutt tenia encara més imperfeccions del normal i aquell dia semblava especialment viscosa. Encara no saps el que és patir, va prometre Den en silenci al llimac gegant. Com a mínim aquest planeta té atmosfera, ni que sigui una mica repugnant. No és com les presons dels asteroides, on l'únic que es veu és pedra per tot arreu...

El millor moment per deixar anar la seva bomba informativa seria durant la passada de revista, on Filba no pogués sentir-ho. Den intentaria visualitzar la mirada d'horror del hutt quan els de seguretat anessin a per ell.

Per a la seva sorpresa, es va descobrir notablement desinteressat per la situació, ara que estava a punt de donar fruit el seu elaborat pla de venjança en el qual tant havia treballat en les últimes setmanes. Tot d'una, delatar al hutt li semblava més una obligació que una saborosa compensació. No va sentir l'alegria que va creure que sentiria.

No era només venjança per la forma en què li havia tractat el hutt últimament. També era perquè va estar a punt de fer que l’assassinessin a Jabiim. No, feia temps que Filba es mereixia allò. Però ara, i això li va omplir d'alguna cosa molt semblant a l'horror, Den es va adonar que es resistia a fer-ho.

T'estàs estovant, es va dir Den. Perds facultats. Deu ser cosa de la calor. Has de sortir d'aquest planeta.

Llavors es va fixar en què l'almirall feia una breu pausa davant el hutt, en passar davant d'ell. Van establir contacte visual, una mirada molt ràpida, cosa que passaria desapercebuda a qualsevol tret que fos un periodista d'investigació amb els sentits agusats després d'anys en la professió.

Però Den ho va veure.

Molt interessant.

Malgrat ser conscient que igual veia en aquesta mirada més del que hi havia, les implicacions seguien sent... pertorbadores. S’apostaria les ulleres reductores al fet que el hutt i el sakiyan es portaven alguna cosa entre mans, i que això era quelcom, si més no, poc ortodox. De què anaven a parlar un almirall de flota i un sergent d'abastament?

Igual veia massa en una mirada gairebé subliminal. Potser el que va provocar l'expressió d’en Bleyd havia estat fàstic pels hutt, però Den Dhur era un expert en el seu treball, i havia après a confiar en els seus instints de reporter. El Faedor sabia quant li havia costat tenir-los. I com més pensava en això, més sentit tenia. Com més investigava en les malifetes d’en Filba, més obvi li resultava que el hutt no podia portar sol semblant operació de contraban. Havia d’obtenir ajuda des de dalt. Den no sabia d’amunt que es trobava aquella ajuda.

En aquest moment va decidir fer un canvi ràpid en els seus plans.

Sembla que al final no podré presentar a l'almirall les teves iniquitats, sac de mocs. Per descomptat, no mentre no conegui millor el nivell d'implicació d’en Bleyd. La podridura arribava més amunt del que ell havia suposat. Cometria un error si es plantava com si res davant l'almirall i es posava a fer pestes sobre els delictes d’en Filba davant el mateix còmplice d'aquests delictes, algú que, a sobre, podia ordenar la seva mort amb un simple gest.

No em diguis que et sorprèn, li va dir la seva ment, burleta.

L'almirall va dispersar a les tropes i al personal. El coronel Vaetes, acompanyat pels capitans Vondar i Yant, es va unir a Bleyd per anar fins a la sala d'operacions.

Més tard o més d'hora, Bleyd trobaria el moment per parlar a soles amb Filba. I Den estava decidit a què no estiguessin tan a soles com ells creien...

Següent