Metges de guerra (V)

Anterior

5

Barriss Offee estava asseguda al menjador, esmorzant magdalenes de trigada, xarop de poparbre i tires seques d'alga, quan va percebre una pertorbació en la Força. Era una energia de combat imminent, una cosa que ella havia après a reconèixer. Es va aturar un moment i va intentar concentrar-se en una sola direcció.

–Passa alguna cosa? –va dir Jos, que prenia a glopets una tassa de parichka a la taula del costat.

Ella es va girar per mirar-lo.

–Vas dir que estàvem a certa distància del nostre front, oi?

–Sí, per què?

–Perquè s'està produint algun tipus d'enfrontament no molt lluny d'aquí.

El cirurgià va mirar el seu crono.

–Ah. Igual és el partit de Teräs Käsi. Vols fer una ullada?

Les pluges nocturnes s'havien portat part del pol·len càustic i les espores flotants, però l'aire de la tarda seguia tenint un toc àcid i pútrid que ella va percebre a mesura que Jos la guiava fora del recinte. A uns centenars de metres d'allà, en un petit amfiteatre natural creat per l'erosió a la roca, hi havia unes vint o vint-i-cinc persones. Soldats en la seva major part, tot i que Barriss també va veure uns quants humanoides de diverses classes. Estaven asseguts o dempeus al bast semicercle format per les roques, contemplant ansiosos l'espectacle que anava a tenir lloc. Es van sentir uns quants crits de goig, però en general la multitud guardava silenci.

Al terra de l'amfiteatre hi havia una plataforma gran d'escuma nebulitzada, amb dos humans sobre ella. Els homes anaven nus fins a la cintura i vestien tapalls i mocassins de pell. Tots dos semblaven estar en bona forma, encara que no eren especialment grans o gruixuts. Un era baix, de cabells foscos i bru, amb forts músculs en pit i espatlles. L'altre era alt i esvelt, gairebé ros, amb diverses cicatrius als braços. Les cicatrius no semblaven rituals; si seguien algun patró, Barriss no podia distingir-ho. Però la seva forma les delatava com a marques de ganivet.

Barriss va sentir una altra onada de la Força i es va adonar d'on procedia la pertorbació.

–Són instructors de combat cos a cos –va dir Jos mentre s’acostaven–. El de menor alçada es diu Usu Cley, és d’Uquemer-5, que està noranta quilòmetres al sud d'aquí. Cley va ser campió de la Novena Flota a la categoria de massa mitjana per dos anys consecutius. L’he vist lluitar un parell de vegades: és molt bo. L'altre és nou. Substitueix a l'instructor de la nostra unitat, que la setmana passada va volar pels aires per un androide suïcida. Encara no l'he vist actuar. T'agrada el joc, Jedi Offee? No començaran fins d'aquí a uns minuts. Podries treure't uns crèdits. Les apostes estan dos contra un a favor d’en Cley.

La Força va tornar a regirar-se al seu interior, tornant-li una definida sensació d'amenaça, i sens dubte procedia del lluitador ros.

–Com es diu el nou?

Jos va arrufar les celles, intentant fer memòria.

–Pow... Fow... quelcom així...

–Phow Ji?

–Sí. El coneixes?

–Has apostat alguna cosa?

–Deu crèdits per Cley.

Barriss va somriure. Jos es va quedar desconcertat.

–Què passa?

Es van detenir en una de les elevacions des de les que es veia la zona d'entrenament. Els dos lluitadors es van acostar al centre de la tarima. L'àrbitre, un gotal, es va posar entre ells i els hi va donar instruccions. No va trigar molt. Semblava valer gairebé tot, menys matar-se.

–Fa un parell d'anys hi va haver un torneig de Teräs Käsi a Bunduki, que, com saps, és on va néixer aquesta disciplina –va dir Barriss–. A la final, un Cavaller Jedi, Joclad Danva, es va enfrontar al campió local.

–Un Jedi? Contra un nadiu? Això no sembla molt just.

–Danva tenia el singular talent de poder desvincular-se de la Força en ocasions. Mai va utilitzar la Força en els enfrontaments. Només les seves habilitats personals, que eren considerables. Era un virtuós dels sabres làser bessons, un dels pocs éssers que ha arribat a dominar la tècnica Jar'Kai. He vist holos seus; era un lluitador excepcional. Estava a l'altura de gairebé qualsevol altre Jedi.

–I...?

–I va caure derrotat en el combat de Bunduki.

Jos va arquejar una cella i va apartar la vista de la noia, dirigint-la cap als homes de pit descobert que hi havia sobre la plataforma. L'àrbitre es va apartar, i els lluitadors van assumir les posicions d'atac.

–No –va dir ell.

–Sí. El Mestre Danva va ser vençut pel campió local de Teräs Käsi, Phow Ji. El vostre nou instructor de combat.

En Jos va sospirar.

–Entenc. Bé, només són crèdits. I tampoc és que hi hagi molt per comprar per aquí...

Davant els seus ulls, els dos lluitadors es van envoltar l'un a l'altre, observant-se. Cley es va mantenir en tot moment oferint la banda esquerra al seu oponent, amb les cames separades en un posat de genet de bantha, la mà esquerra elevada, la mà dreta baixa, els punys relaxats.

Ji es va mantenir en angle amb Cley, amb el peu dret per davant, els braços estesos, les mans obertes. Semblava vulnerable, però Barriss sabia que la invitació era falsa. Estaven a un pas i mig de distància, i Barriss va identificar aquesta distància com la de la lluita amb arma blanca, just fora de l'abast d'un ganivet curt.

Van seguir envoltant-se. Cley estava massa alerta com per caure en un parany tan obvi. S'assemblava més a un partit de jetz que a un combat, el delicat equilibri entre ells es mantenia mentre un es movia lleugerament i l'altre responia amb un moviment igualment subtil.

Els assistents murmuraven, sabent que estava passant alguna cosa, però sense saber molt bé què.

Llavors, Cley va avançar. Es va llançar cap endavant, impulsat per les seves potents cames, i era molt ràpid. Va iniciar una sèrie de cops de puny dobles, a dreta i esquerra, per dalt i per baix, suficients per donar per acabada la baralla, d'haver aconseguit el seu objectiu.

Ji no va retrocedir, sinó que es va abalançar cap endavant per rebre l'atac. El seu propi cop de puny va travessar la línia central i va rebutjar per un pèl el cop de puny alt d’en Cley, prou just perquè fallés. Llavors, el puny d’en Ji es va trobar amb Cley a l'altura del nas, però no es va conformar amb això. Va continuar avançant, va posar la cama dreta darrere del peu més avançat d’en Cley, el va agafar per la gola amb una ve baixa formada pels seus dits polze i índex, i el va aixecar per deixar-lo caure a la tarima amb força suficient com per imprimir momentàniament la silueta d'en Cley a la resistent escuma. Després es va ajupir i li va clavar el colze en el plexe solar, que es va quedar sense alè.

Ji es va aixecar, li va donar l'esquena a l'home enderrocat i es va allunyar. Cley jeia cap per amunt, intentant recuperar l'alè, incapaç d’aixecar-se.

I així va concloure la baralla. L'escena completa havia durat potser uns tres segons des de l'inici de l'atac.

–Per al Gran Faedor! –va dir Jos–. Què ha fet?

–Sembla que costar-te deu crèdits, capità Vondar –va dir la Barriss.

***

Jos va observar com el metge del combat reconeixia a Cley i arribava a la conclusió que no estava tan malferit com per necessitar alguna cosa més que primers auxilis. No havia vist mai res així. Un lluitador tan experimentat com Cley tombat amb tanta rapidesa i facilitat. Phow Ji era realment bo. Per descomptat, Jos havia rebut l'entrenament bàsic requerit a tot el personal de l'exèrcit, i se sabia un parell de trucs, però no eren res al costat del que acabava de presenciar. Encara no estava segur del que havia vist. Els dos homes buscaven posicionar-se i, de sobte, Phow Ji s'allunyava tranquil·lament mentre Usu Cley jeia d'esquena intentant recordar com es respirava.

Com se sentiria un sabent que podia protegir-se d'aquesta manera si les circumstàncies ho requerien?

Sabent que podies vèncer a un Jedi en combat cos a cos?

Li costava fins i tot imaginar-ho. Per descomptat, ni els moviments més ràpids de la galàxia podien bloquejar un raig de partícules làser o el projectil d'un llançacartutxos. Encara que tenia entès que els Jedi eren capaços, teòricament mitjançant la Força, d'anticipar aquests atacs abans que es produïssin, i, per tant, bloquejar-los i evitar-los, ja que podien veure el futur immediat. No sabia si creure-s'ho, però hi havia una cosa segura: a partir d'ara apostaria els seus crèdits al nou.

Barriss s’encarcarà al seu costat, i Jos va alçar la mirada per veure acostar-se el temible Phow Ji, assecant-se la cara amb una tovallola.

De prop, els trets de l'home eren marcats i precisos: els seus llavis semblaven conformar una expressió semblant a una burla. Era un home que sabia com de perillós que era, i que no li importava que els altres ho sabessin.

–Ets una Jedi –va dir a Barriss.

No era una pregunta. La seva veu era ferma, tranquil·la, però plena de confiança. Va ignorar a Jos com si no hi fos. Jos va decidir que li anava bé que fos així.

–Sí –va dir ella.

–Però la teva formació no està completa.

–Sóc Barriss Offee, padawan.

Ji va somriure.

–Segueixes creient en la Força?

Barriss va alçar una cella.

–Tu no?

–La Força és un conte inventat pels Jedi per espantar els que vulguin enfrontar-se a ells. Els Jedi no sobresurten com a lluitadors. Jo tot just em vaig esforçar per fer caure un fa poc.

–Joclad Danva no va emprar la Força a enfrontar-se a tu.

–Això va dir ell –Ji va arronsar les espatlles, assecant-se la suor de la cara amb la tovallola–. Quina calor fa avui. Tu també estàs suant, Jedi. Pren...

Li va tirar la tovallola.

Barriss va alçar la mà com per agafar-la. La tovallola es va aturar en ple aire. Es va quedar penjant allà per uns dos segons. Jos va parpellejar. Però què...?

La tovallola va caure i va aterrar als peus de la Barriss. Ella no havia deixat de mirar a Ji en cap moment.

–La Força és real –va dir ella tranquil·lament.

Ji va riure i va negar amb el cap.

–He vist truquets molt millors per part dels mags de les caravanes ambulants, padawan –es va girar i es va allunyar.

Jos va mirar la tovallola i després a Barriss.

–A què ha vingut això?

–Un error de judici –va dir Barriss–. He permès que això em molestés –ella va negar amb el cap–. Em queda tant camí per recórrer...

Ella es va girar i va caminar de tornada cap al recinte. Jos la va contemplar una estona mentre s'allunyava, va recollir la tovallola i la va mirar amb curiositat. Era un drap de corrent sintotela absorbent, dels que no solen surar en l'aire com penjats d'un ganxo invisible. Estava humit per la suor del Teräs Käsi, però no era res de l'altre món.

Acabava de presenciar la seva primera demostració de la Força.

Pel que a espectacles es referia, no era com esquivar raigs làser, fer-se invisible o disparar raigs pels ulls, que era el que havia sentit que podien fer els Jedi. Però havia estat bastant impressionant, de totes formes.

Es va preguntar quines altres coses sabria fer la Barriss.

Quan la va veure per primera vegada, parada a l'elevació del terreny que hi havia fora de la base, amb el vent arremolinant el seu hàbit, va sentir una poderosa atracció, o això havia cregut sentir. En Barriss hi havia una força interior i una pau que apel·lava amb força al curandero que ell també tenia al seu interior. Però aquesta mateixa tranquil·litat la feia també remota i inaccessible, més un simulacre de dona que una real. Hi havia homes que se sentien atrets per aquesta aparença de distanciament, però Jos no era d'aquests.

A més, hi havia el poder que ella tenia. Encara que havia sentit parlar de la Força tota la vida, es va adonar que mai havia cregut que hi pogués haver alguna cosa així. Com molts altres en la seva professió, el cirurgià en cap Jos Vondar era un home pragmàtic: creia en tot el que fos real, quantificable i mesurable. I el que acabava de veure li havia posat els pèls de punta.

Un cruixit sobtat en les rodalies li va inquietar, i li va fer girar-se en rodó. El camp de força que marcava el perímetre del campament no era lluny, i alguna cosa l’havia fregat, rebent un càstig. La descàrrega no era prou forta per matar, però sí prou desagradable per a tot el que fos més petit que un ronto de Tatooine.

Jos va emprendre el camí de tornada als barracons. No és que hi hagués alguna cosa a la selva prou gran com per preocupar-li; segurament va ser una llimagona. Era la forma de vida terrestre més gran que havien trobat fins llavors: una mena de llimac de cinc metres de llarg i mig metre de gruix que s'arrossegava en ziga-zaga per terra. Els seus tentacles podien llançar descàrregues elèctriques prou fortes com per fer caure un home, però que no eren letals. Tota la fauna terrestre que havien vist fins al moment, fins i tot els éssers grans com la llimagona, era invertebrada. En teoria hi havia criatures aquàtiques molt més grans i variades en els oceans de Drongar, però ell mai n’havia vist una, i preferia que la cosa continués així.

Els seus pensaments van tornar a centrar-se en la Barriss, i va sospirar. Era absurd preguntar-se si li agradava la noia o no. Encara que fos així, i encara que l'Orde condemnés les relacions d'aquest tipus, cosa que no sabia ni en un sentit ni en l'altre, la relació seguia sent quelcom impossible. Els Jedi no eren els únics amb tradicions.

Qualsevol possible cavil·lació posterior sobre el tema va quedar interrompuda pel característic gemec de les aeroambulàncies apropant-se. Gairebé alegre per la distracció, va tornar a la base a pas lleuger.

Següent