Curandera Jedi (XII)

Anterior

12

Asseguts a prop de l'última fila de les grades construïdes a corre-cuita, Jos, Den, Uli i altres membres de l'equip mèdic observaven com tot tipus d'espècies omplien els seients. Era de nit, i el breu capvespre tropical es convertia ràpidament en foscor. La zona estava il·luminada -de forma radiant, però sense brillantors ni ombres- per uns potents focus d'espectre total. Metges, infermeres, assistents, tècnics, treballadors i altres membres del personal de l'Uquemer ocupaven un dels conjunts de grades, mentre que els soldats i reclutes ocupaven altres dos.

Uli va observar als clons asseient a les grades; dotzenes de cares i formes idèntiques.

–Una cosa és veure'ls d'un en un en les lliteres repulsores –li va comentar a Jos–, però tots així, alineats..., bé, resulten bastant impressionants. Com sortits d'un holoduplicador,

Jos va assentir sense dir res. Ell també els estava observant. Seien junts, rient, parlant; alguns fanfarrons i extravertits, altres més callats, més circumspectes. No podia trobar cap diferència entre ells i qualsevol altre grup de soldats en qualsevol altra part de la galàxia a punt de passar una estona entretinguda durant un parell d'hores. Sí, molts eren horriblement semblants en les seves maneres i gestos, com tenien pocs escrúpols a l'hora de compartir begudes o bosses de cascauets, però aquest comportament era freqüent també entre els bessons monozigòtics. Tot i així, les espirals idèntiques d'ADN no implicaven forçosament personalitats idèntiques, ni tan sols si aquestes personalitats havien estat llaurades de forma similar des del seu naixement..., o decantació, en el cas dels clons.

Jos es va mossegar pensatiu el llavi. Hi va haver un temps en què va creure que els clons eren substituïbles, sobretot perquè els seus òrgans ho eren, ja que podien realitzar els trasplantaments sense necessitat d’atapeir-los amb immunosupressors per impedir la síndrome de rebuig. Klo Mèrit tenia raó: la seva formació com a cirurgià, per molt benintencionada que fos, l’havia condicionat a l'hora de considerar els nascuts de la proveta com menys que humans. Però ara que sabia la veritat, es va preguntar com va poder veure'ls alguna vegada d'aquesta manera.

Les grades ja estaven plenes a vessar, i alguns endarrerits prenien seient a terra. No hi havia estructura a la base que pogués albergar a la companyia de còmics, per la qual cosa es va instal·lar un escenari semicircular en l'àmplia esplanada central del recinte. Tot d'una, el soroll de fons dels murmuris de la gent va ser eclipsat per la veu de megafonia:

–Dames i cavallers, membres de totes les espècies, donin la benvinguts al seu amfitrió, Epoh Trebor.

A un costat de l'escenari, els Nodes Modals amb el seu cantant, Figrin D'an, van tocar el conegut tema musical de Bahb, una composició bith que es traduïa al bàsic com Benvolgudes reminiscències. Trebor, que era humà, portava més temps que ningú com a showman en l'HoloRed. Revoc era en aquell moment l'estrella d’holovídeos més popular i més jove que Oci HoloRed havia procurat llançar al cim, però Trebor portava dècades muntant el seu espectacle en diferents llocs. Des del començament de l'actual conflicte, ell havia estat un dels defensors d'aquestes gires a diversos punts del front per entretenir les tropes, a les que anomenava "els herois anònims de la guerra". A Jos mai li havia cridat molt l'atenció l'humor d’en Trebor, el trobava massa sentimentaloide i massa gracioset. Però la seva popularitat era innegable, a jutjar pels aplaudiments.

–Bona nit, els meus estimats éssers. Una salutació molt especial a les nostres tropes. –Això va renovar els aplaudiments i els crits d'alegria dels soldats–, m'he assabentat de què els kaminoans estan tan satisfets amb l'èxit de l'exèrcit clon que estan pensant en expandir-se a altres àrees comercials. Estan planejant clonar falleen perquè exerceixin de consellers maritals..., zeolosians per ajudar en granges i jardins... i gungan per ensenyar oratòria.

Les rialles i els aplaudiments van continuar mentre Trebor prosseguia amb el seu monòleg d'obertura. Gairebé totes les bromes eren divertides, però Jos seguia estant de mal humor. Desitjava que Tolk estigués amb ell, en lloc de la MedStar, suportant unes classes ridícules i innecessàries..., a més d'un possiblement benintencionat però innecessari interrogatori per part del seu oncle avi almirall. Va trobar difícil amarar-lo de l'humor festiu tenint en ment pel que estaria passant ella.

Es va preguntar quant més duraria aquella guerra, i com serien les seves vides junts després d'ella, suposant, és clar, que hi hagués un després. Igual que Erel Keros, si Jos es casava amb una Ekster, mai podria tornar a casa. No li preocupava guanyar-se la vida, ja que amb el seu talent com a cirurgià podria trobar feina en qualsevol centre mèdic, igual que la Tolk. Fins i tot podrien tenir nens, ja que els lorrdians i els corellians eren bàsicament humans.

Però no tornar a veure el seu planeta, als seus amics, la seva família, mai més...

Seria molt difícil. Brutalment difícil.

Erel Keros havia portat una vida a l'exili i Jos podia llegir el penediment en els ulls d'aquell home. Va sentir que es posava de mal humor. Va desitjar que Mèrit hi fos per poder desfogar-se amb ell, però els deures del mentalista li havien allunyat temporalment de l’Uquemer. No, hauria de combatre ell solet el seu dolor, i l'única manera fiable que tenia de fer-ho era, òbviament, ofegant-lo. La cantina estaria més aviat deserta, però Teedle estaria allà, i tampoc estava d'humor per a una altra cosa que no fos beure sol. Va donar gràcies a les estrelles per no haver de preocupar-se per convertir-se en un addicte a l'alcohol: cinc-cents mil·ligrams d'una nova substància anomenada sintenol abans de la primera copa impedien que els potents beuratges tinguessin efectes a llarg termini en el cervell. I de vegades, també ajudava a alleujar les ressaques; i quan no era així, sempre podia acudir a I-5. L'androide havia descobert recentment la capacitat per alleujar amb tons sònics mals de cap i altres símptomes post-festius.

–Dos clons entren en una cantina...

Jos es va sentir de sobte impacient. L'espectacle li semblava mancat de sentit, i el que era pitjor: aquell era el típic cas d'imprudència. Les possibilitats que tot es veiés interromput per l'arribada de més pacients eren més grans que de costum, ja que en aquells moments els separatistes estaven ampliant agressivament el seu front. Es va aixecar bruscament, es va acostar a les escales i va marxar.

***

Den i Uli li van mirar mentre sortia de les grades. Uli es va gratar el cap.

–Vaig creure que tenia ganes de veure això.

–Probablement ell també. Quan portis aquí un temps t'adonaràs que el nostre bon capità, encara que no sigui exactament bipolar, té de vegades... canvis d'humor.

–Jo crec que estranya la Tolk.

–És clar. Però últimament també té problemes existencials amb el tema de la guerra. Em fa la impressió que Jos era bastant apolític abans de ser reclutat, pot ser que fins i tot estigués lleugerament inclinat a favor de la guerra. Però em temo que la seva sensibilitat ha canviat dràsticament de rumb des que està en Drongar.

Uli va riure.

–Digues a qui no li ha passat això.

–Podria haver-ho fet, però és mort. Va marxar cobert de glòria, emportant-se separatistes per davant i, segons s'ha revelat, impedint un intent d'assassinat que hauria suposat un cop dur per a la República –Den va arronsar les espatlles–. Però pertanyia a una minoria. La veritat és que per aquí, ell era la minoria.

–Phow Ji –va dir Uli–. "El Màrtir de Drongar" li diuen. Notícies HoloRed està preparant un documental.

–Era inevitable.

Per un moment, Den considerà la possibilitat d'unir-se a Jos a la cantina, perquè el capità es dirigia cap a aquell lloc sense cap dubte. Però, llavors, Epoh Trebor presentà a Eyar Marath, una cantant i ballarina sullustana bastant atractiva, i va decidir quedar-se una estona més. No tenia res de dolent veure una femella atractiva que pràcticament no portava res ja, no?

No obstant això, era difícil no deixar-se portar per l'enorme injustícia còsmica. Sí, Ji era mort, i, per tant, no podria gaudir de la seva breu notorietat; però, per a Den, això només aconseguia accentuar la ironia.

Sí, ja, la fama és passatgera. Va observar a Eyar Marath remenant-se per l'escenari, recitant la lletra d'una de les cançons que acabaven d'entrar en els 40.000 Principals de la Galàxia. Era bellíssima, és clar. I ara mateix ho era d'allò més, però on estaria d'aquí a deu anys? El grup que portava, com es deia? Els Nodes Modals?, també estava al cim, però no li sorprendria res que vint anys més tard acabessin tocant per xavalla en un repugnant bar d'algun espaiport perdut. Així era aquell món. Era igual que el focus t’apuntés amb tota intensitat: tard o d'hora acabaria apagant-se.

En aquest moment es van apagar tots els llums del campament.

Un atac de pànic va embolicar a la multitud. Den va escoltar crits de sorpresa i d’esglai, i el murmuri intranquil de les preguntes. Tant Uli com ell eren prou petits com per a encongir-se i rodar per sota tota la grada, i estava a punt de dir al jove humà que es preparés a fer-ho en cas que el pànic s'apoderés de la gent. Més li valia arraulir-se en un lloc incòmode que morir atropellat.

Però, abans que pogués obrir la boca, van saltar els generadors d'emergència, emportant-se la foscor. Den va veure a Trebor, a Marath i als altres; membres de la companyia mirant d'un costat a un altre, atònits i temorosos.

La sensació col·lectiva de por refulgí sota la llum. Però, llavors, les coses es van posar interessants de veritat. Den va sentir una brisa freda fregant-li el clatell. Després, sota aquella il·luminació escassa però suficient, uns flocs grossos i blancs van començar a caure sobre el públic. Un d'ells va anar a parar a la mà d’en Den. Ell el va mirar, observant com es fonia.

Neu.

Per tots els Sith! Neu?

Següent