Metges de guerra (XXI)

Anterior

21

La nit era, per descomptat, calorosa. Els picotons, les xinxes ígnies i els altres desafortunats insectes passaven volant i es llançaven contra les trampes, afegint petites resplendors blaves a les llums del campament i l’escassa brillantor de les estrelles que aconseguia filtrar-se per entre els nombrosos núvols. Les dues llunes de Drongar no eren prou grans com per il·luminar, per la qual cosa el pantà estaria completament a les fosques de no ser per la il·luminació de l’Uquemer. I el mateix passaria en tota la meitat fosca del planeta. En una nit plujosa, l'única llum procedia de la putrefacció del pantà, dels llampecs i de la brillantor intermitent de les xinxes ígnies.

Era un lloc desagradable en tots els sentits. Bé, en tots no. La veritat era que els individus pertanyents al bàndol enemic eren éssers bastants decents.

L'espia sabia que tenia certa tendència a identificar-se amb la gent que s'envoltava en el seu treball. Hi havia moments en què oblidava el seu objectiu original i començava a considerar amics de veritat a aquells que havia de vigilar o danyar. Allò es deia «tornar-se natiu». Li havia passat a molts agents i espies, tant en temps de guerra com de pau. Era molt fàcil. Els enemics no eren autòmats sense rostre, ni monstres immorals que s'aixecaven cada matí amb el desig incontrolable d'arrasar i fer el mal. No, gairebé tots eren gent corrent. Amb les seves esperances, pors i famílies, i creien estar fent el correcte per les raons correctes.

Era difícil demonitzar aquestes persones.

És cert, podien presentar-se com a tals a un grapat de joves soldats. Se'ls podia entrenar perquè visualitzessin l'enemic com dimonis maníacs que no volien sinó assassinar a nens innocents, cremar la casa de la teva mare i violar la tomba del pare de rajada. Els soldats moderns no solien veure mai la cara de l'enemic. Disparar un míssil contra algú que es troba a deu mil metres de distància és una cosa neta i no vinculant, però fins i tot una trobada breu a poca distància en el camp sol ser suficient per arruïnar mesos d'entrenament: la primera vegada que un dels reclutes veu a algú molt semblant a ell o ella, assegut al camp de batalla, agafant-se les entranyes amb les mans i demanant a crits una mica d'aigua..., doncs és impactant. El nou recluta podria adonar-se de sobte que el jove soldat moribund tenia esperances i pors que no diferien molt de les pròpies, i que possiblement l'únic que volia era llicenciar-se i tornar a casa. I adonar-se de tot això era com si li llancessin una galleda de nitrogen líquid: et congelava per dins.

Pensar així no és bo per a un soldat. Li pot fer dubtar en la següent ocasió, potser fins i tot causar-li la mort. El millor era ignorar-ho.

Però sent un agent infiltrat no pots fer-ho. No pots alimentar la il·lusió que els teus enemics són malvats. No quan es menja amb ells, es beu amb ells i es treballa amb ells. A vegades fins i tot desenvolupes profunds vincles amb ells. En un lloc com aquell, uns viuen amb els altres. S'aprèn a conèixer a la persona que s’asseu amb tu al menjador gairebé tant com al teu propi reflex.

El personal d'aquell Uquemer era bona gent, gairebé tots ells. L'espia ho sabia; era el tipus de judici en què consistia la seva professió. Si no hagués esclatat aquella guerra, qualsevol d'ells tenia potencial per haver estat el seu amic. No hi havia dimonis entre ells.

Això ho feia encara més difícil. Quan no es fereix un monstre en precipitar un esdeveniment determinat, es fa mal a gent que et considera el seu amic... i això fa mal. Et lleves cada matí, sentint que la teva vida amb ells és una completa mentida. Tot el que dius o fas ha de romandre ocult darrere d'un vel de misteri, mantenir-lo en secret per assegurar-te la teva pròpia supervivència. Després de tot, els espies no són ben tractats en temps de guerra. No és freqüent que s’intercanviï a un espia capturat: normalment s'organitzava un ràpid tribunal de guerra i se li elimina com qui apaga una llanterna, silenciosament i ràpidament, mentre s'extreu la informació que queda en el seu cervell proper a la mort. Una mort en algun planeta llunyà, sense ningú que plorés en la seva tomba anònima, detestat pels que creien conèixer-lo.

I fins quan s'aconsegueix, quan es completa la missió i es torna sa i estalvi a casa, no hi ha glòria, ni medalles, ni desfilades al teu retorn. Si tens molta sort, aconsegueixes viure una vida tranquil·la al marge de tot, sense que els del teu bàndol eliminin gran part dels teus records.

L'espionatge no és una professió per a algú de coratge vacil·lant. Cal estar fet del més sòlid acerciment per suportar l'estrès de ser un agent encobert, independentment del bàndol en què estiguis, o de com de fortes i vàlides que fossin les teves raons per ser-hi.

Vàlides? Sí, és clar, les raons d'un espia sempre ho són. Les raons eren velles i llunyanes, però això no les afeblia. Així i tot, era impossible somriure en aquestes persones i no fer-ho sincerament, perquè eren bona gent. Cap d'ells havia participat en l'atrocitat que havia fet necessari tot allò. De fet, era probable que tots ells se sentissin horroritzats per allò. Però en totes les guerres hi ha gent decent en tots dos bàndols. No eren ells els qui provocaven coses així. I els qui havien de pagar pels seus crims eren els indecents. Cal ser conscient per endavant que molt sovint paguen justos per pecadors, i que un s'ha d'esforçar per què pateixin el menys possible, però el patiment és inevitable. La gent mor a les guerres tal com havia mort la família de l'espia, i poc es podia fer al respecte, llevat de procurar que passés de la forma més neta i ràpida possible.

Alguns d'ells eren atractius, brillants, talentosos... Totes les virtuts que l'espia busca en amics i amants. Però, tot i així, moririen. Aquesta determinació havia de ser ferma. La guerra era un assumpte fred. Les llàgrimes només podrien arribar més tard...

Era hora d'anar-se'n al llit. El dia de demà portaria el que fos, i el descans, quan ho permetien les circumstàncies, era sempre necessari.

***

Com a mínim un cop al mes, l'almirall Bleyd feia un recorregut pels Uquemer. Era una inspecció superficial per onejar la bandera i fer com si li importessin els soldats i metges que s'afanyaven en aquella bola de fang tropical a la qual havia arribat a detestar tan profundament. Bleyd no tenia intenció d'alterar la seva rutina, ni tan sols quan va aparèixer el següent agent de Sol Negre. La gira d'inspecció estava programada i, sense raons de força major per posposar-la, ell procediria amb normalitat. Com sempre.

Era una pèrdua de temps per a tothom. Ells sabien que ell es presentaria, i tenien temps de sobres per preparar-se per a la visita. No veuria res estrany tret que fos per accident i passés just davant els seus nassos.

Ni tan sols podia prendre’s un temps per anar de caça, encara que tampoc hi havia en aquell maleït planeta alguna cosa digne del seu talent cinegètic.

Bleyd sempre utilitzava el seu Alleugeridor personal per baixar a la superfície, una petita nau que va ser batejada amb aquest sobrenom perquè es van crear per «alleugerir» naus que es movien per mars planetaris portant la seva càrrega a la riba. El seu transport, una nau d'assalt Conqueror surroniana modificada, no era una nau típica d'almirall de flota. Era petita, de menys de trenta metres de llarg i una capacitat de càrrega limitada: no alleugeriria cap nau de forma considerable. Però tenia vuit motors iònics surronians, quatre A2 i quatre A2,50, i era, amb diferència, el més ràpid que havia solcat l'atmosfera d'aquell planeta. Les armes enemigues, programades per disparar contra transports i caces ordinaris, disparaven contra l'aire que la nau deixava enrere cada vegada que Bleyd trepitjava l'accelerador. L'exposició a les espores també era menor que en altres transports. En un bon vol, sense tempestes locals que servissin de fre, podia sortir de la coberta d'enlairament i aterrar a les estacions terrestres a la meitat de temps que qualsevol altre transport. L’hipermotor era un H1,5 de la corporació enginyera corelliana classe u, suficient per portar al seu passatger de tornada a la civilització. Bleyd havia sentit parlar de la nau, arran d'haver-li arrabassat a un pirata o algú així durant un enfrontament militar que va tenir lloc just abans de ser assignat allà, i va aconseguir convertir-la en el seu transport personal després d'una mica d'enginy en el regateig.

A més de les seves altres virtuts, la nau tenia una preciosa forma aerodinàmica, una mena de figura allargada en forma de vuit. Després de tot, no hi havia cap raó perquè el transport d'un almirall no tingués un aspecte tan bo com la seva capacitat de vol.

Aquella excursió seria bufar i fer ampolles. Mentre creuava a corre-cuita l'atmosfera rumb a la superfície, anava pensant en el seu altre problema: els crèdits i com pastar una ingent fortuna el més ràpidament possible sense ser detectat.

–Si us plau, identifiqueu-vos –va ser la petició del control de terra de la República.

Bleyd va somriure. Havien de preguntar, però evidentment sabien qui era. El perfil de sensors del seu Alleugeridor era únic: no hi havia res ni remotament semblant a vint parsecs a la rodona.

–Aquí l'almirall Bleyd –va respondre amb veu ferma–. En gira d'inspecció del MedStar Dinou –introduí el codi d'identificació actual, que es canviava diàriament per ordre seva.

Hi va haver una breu pausa mentre l'oficial al comandament fingia comprovar que el seu comandant no era un espia separatista que venia a bombardejar una pobra unitat Uquemer perduda en un pantà.

–Tot correcte, senyor. Procediu fins al quadrant d'aterratge designat, i benvingut, almirall.

Bleyd va apagar el comunicador sense respondre.

No era pels diners en si, encara que fins a cert punt això no deixava de tenir el seu atractiu. No, era per recuperar l'honor, el prestigi, i per compensar els errors; això representava un compte bancari ple de crèdits. Ja havia aconseguit fer-se amb una bona suma. Amb la gestió adequada, n'hi hauria prou per mantenir-se alimentat, vestit i raonablement còmode la resta de la seva vida. Però el seu objectiu no es limitava a retirar-se còmodament; no, la meta era molt més important que això. La meta era l'honor.

És clar que en això també hi havia cert component de venjança. Hi havia éssers als quals hauria d'enfrontar-se, vells rancors que hauria d’aplacar i una dinastia que començar. Hauria de trobar una companya, casar-se, produir hereus i assegurar-se que els seus fills i filles tinguessin la riquesa suficient per tenir una posició assegurada a la galàxia. Aquella guerra acabaria tard o d'hora. La República sobreviuria (això no ho dubtava, era inconcebible que no fos així) i la vida seguiria com abans. Una galàxia pacífica, amb àmplies oportunitats perquè els potentats i els benestants prosperessin encara més; eren coses a esperar. Cap ésser normal estaria a favor de la guerra, llevat que servís als seus propòsits. Hi havia fortunes que pastar en temps de conflicte, poder que acumular, i, quan aquella guerra toqués a la seva fi, Bleyd i els seus descendents estarien entre els rics i poderosos. D'això no li cabia cap dubte.

No seria fàcil, però ell tenia la intel·ligència i els recursos necessaris.

Podia seguir desviant i emmagatzemant petites quantitats de bota. Els seus tractes amb Sol Negre haurien de parar, ja que ni es plantejava un robatori a gran escala, però podia amagar una gran quantitat del valuós adaptogènic en una nau de la mida del MedStar, en blocs de carbonita disfressats d'una altra cosa, i transportar-la ell mateix a la civilització. El material mai constaria en cap document, ningú sabria que havia existit alguna vegada, i cada vegada es faria més valuós. Mil quilos de bota farmacèutica guardats en un magatzem acabarien per valer milions sense que ell mogués un dit.

Però hi havia altres coses que un almirall intel·ligent podia fer per augmentar la seva fortuna. Un sistema mèdic necessari per a un Uquemer podia sol·licitar-se per duplicat, i un d'ells podia acabar en qualsevol altra banda, potser un planeta que patís una necessitat desesperada d'un aparell semblant, on podria canviar-se per alguna cosa d'igual valor però més portàtil. Metall preciós o rares gemmes, potser. I un parell d'androides mèdics amb l'adreça del destinatari mal escrita podrien desviar-se a algun planeta fronterer amb mancances mèdiques, i també podrien reportar-ne bons crèdits. Fins a la còpia d'un programa informàtic com el que gestionava els sistemes operatius del MedStar era una valuosa pertinença, si es venia al client adequat. Quants planetes amb una sola nau estel·lar estarien disposats en aconseguir a preu raonable un per als seus hospitals, i sense fer preguntes?

El casc de la nau va començar a escalfar-se en entrar a l'atmosfera. Els sensors ho van percebre i van ajustar els sistemes de control mediambiental. Només estava a uns minuts de distància de les casernes mèdiques generals, el que tradicionalment es deia Uquemer-1. No semblava estar-se lliurant cap combat en aquell quadrant, pel que va suposar que no hi hauria problemes. Sempre hi havia algun pilot de la Confederació que realitzava una incursió suïcida, plantant cara a les espores, per atacar una nau de la República fora del seu abast operatiu. Però a ell mai li havia passat, i l’Alleugeridor estava equipat amb canons iònics, així com amb canons làser maniobrables des de la cabina. De vegades, fins i tot desitjava que algun caça separatista intentés atacar-lo per poder demostrar que no era un almirall de segona, però mai havia tingut aquesta oportunitat. Una llàstima.

–Aquí Control d’Aterratge. Assumirem el control de la seva nau en trenta segons, senyor.

Bleyd va assentir.

–Rebut, Control d’Aterratge.

Ell hauria preferit aterrar manualment, però aquest no era el procediment estàndard, i Tarnese Bleyd no arriscaria el seu futur per qüestions egòlatres de menor importància. Que aterressin ells la nau. Ell tenia peces més importants a rematar...

Següent