El Falcó Mil·lenari (VIII)

Anterior

CAPÍTOL 8

En les instal·lacions mèdiques d'Aurora, a Obroa-Skai, els equips de reanimació i els aparells de bioescàner es xiulaven uns a uns altres. Junts al voltant del llit del pacient, un grup de droides físics i metges avaluaven les dades i debatien.

—Les ones cerebrals indiquen una elevació des de la fase tres fins a la hipnopòmpica —va informar un dels droides—; el moviment ràpid dels ulls ja ha cessat.

—Caldrà anar amb compte ara —li va anticipar Sompa al droide, amb els flocs del cabell retorçats—, no trigarà a despertar, però cal anar amb cautela en aquest procés de transició.

—Augmentin la dosi en un zero coma cinc —va ordenar el físic ho’din a un altre dels droides després de detenir-se a estudiar la informació digital disponibles.

—Amb cura —va advertir Sompa, qui dedicà una altra mirada furtiva als monitors i s’adonà que en les imatges neuronals es veia esforç per part del pacient. Va aventurar—: Estic segur que aquesta vegada tornarà en si.

El pacient, humà, va emetre un grunyit, encara que no de dolor; s'assemblava més als quals emetem quan ens despertem d'una migdiada llarga. Fent justícia a la reputació d'Aurora, els droides mèdics van incloure el millor que es podia comprar amb diners: un humanoide 2-1B d'Indústries Automaton; un meditècnic FX sèrie 10, de vint anys, equipat amb els processadors heurístics més moderns; dos GH-7 de Chiewab als quals els seus repulsors els hi permetien mantenir-se en l'aire i no molestar; i dos metges especialistes MD sèrie 11 programats per a l'anàlisi neurològica. Cap dels membres d'aquest equip heterogeni de físics portava guants, bata o mascareta quirúrgiques; tots anaven vestits amb jaquetes, pantalons i faldilles immaculats que conformaven l'uniforme d'Aurora.

Els droides mèdics estaven disponibles per administrar medicaments i controlar i gravar els procediments. El neuròleg en cap, Lial Sompa no volia sorpreses. Les constants vitals del pacient eren excel·lents i les probabilitats que entrés en xoc o en aturada cardíaca, les habituals. Tenia el cor i els pulmons d'algú de trenta anys i els ronyons, la melsa, el pàncrees i el fetge d'algú amb la meitat d'edat cronològica. Durant diverses setmanes es va veure sotmès a entroncaments nerviosos i a estimulació neuronal segons les tècniques més noves, havia entrat i sortit de la consciència, experimentat els cicles de vigília i somni, havia donat voltes i voltes en el llit, li hi havia carrisquejat les dents, havia rigut i plorat, potser com a reacció involuntària a alguns dels lúcids somnis als quals li havia estat sotmetent Sompa durant més d'una dècada ja. De fet, el pacient s'acostava a la superfície com si fos un bussejador de les profunditats en un món d'aigua: lentament i metòdicament per no sofrir la síndrome de descompressió. Segur del seu èxit, Sompa va ordenar llevar-li la sonda nasogàstrica al pacient.

—El veig molt segur de si mateix —va dir la Ril Bezant. Una twi’lek, i la millor psicoterapeuta d'Aurora—; hem arribat fins aquest punt en nombroses ocasions.

—Aquesta vegada serà diferent —va prometre Sompa.

—Crec que és totalment immoral que segueixi dedicant la meitat dels recursos d'Aurora a un projecte experimental.

Els flocs de pèl de Sompa van canviar sobtadament de color.

—Li recordo que durant aquest projecte vostè s'ha limitat a mirar?

—Tampoc estava interessada en res més, Lial.

Sompa la va mirar.

—Per què segueix obstinada a deixar que aquest home es mori?

—No més obstinada en això del que està vostè a mantenir-lo amb vida costi el que costi, si és que en això en diem viure.

—Ho vull més que viu.

—No és omnipotent, independentment del que li hagin dit en l'Acadèmia Rhinnal.

—Sé perfectament quines són les meves limitacions.

—Llavors podríem dir que porta anys rient-se de tots nosaltres —es va queixar Ril Bezant mentre feia un gest de menyspreu cap a una de les pantalles—. El dany reticular segueix present; les xarxes corticotalàmiques estan separades, la qual cosa indica que la connectivitat és limitada i que la integritat funcional és parcial... Encara que de debò despertés, les probabilitats de viabilitat són mínimes.

Sompa va dirigir la seva resposta a tot l'equip present:

—Hem aconseguit mantenir aquest cos amb vida; hem estimulat els seus músculs de manera que encara estan en bones condicions; hem reemplaçat els òrgans que estaven danyats. Malgrat el dany cerebral, crec que la seva ment es troba tan bé com el seu cos.

—La carn pot congelar-se —rematà Bezant—; els éssers es poden conservar en carbonita, però el cervell és molt sensible, i no és un múscul.

—Li hem donat somnis i records; la seva ment està sana.

—Li hem implantat records —va puntualitzar Bezant—, els records d'una vida que ell no ha viscut. Si arribés a despertar, tindria un caos psicològic.

Sompa va sonar desdenyós.

—Els efectes secundaris es poden tractar amb teràpia, com es fa amb els somnis recurrents.

—Haurà d'acudir a teràpia la resta de la seva vida.

—Hi ha molta gent que hi acudeix igualment i no ha sofert el dany cerebral d'aquest pacient.

Bezant es va donar per vençuda; ja li tremolaven fins i tot els lekku.

—Mai ho entendré, Lial. Ja té un munt de premis Faan’er de reconeixement.

—No ho faig pels premis, doctora.

—Llavors per què? No puc creure que de debò estigui convençut que això va a funcionar i que es podrà aplicar en tot l'univers. La majoria dels éssers que reben tractaments aquí no podrien sufragar les despeses del que ens ha costat mantenir aquest pacient en gel.

—Doctor Sompa. —Va interrompre’ls el 2-1B.

Sompa va girar-se a temps per veure com es movien els ulls del pacient; primer pestanyejaren, després es van obrir completament i els dos iris blaus van examinar un assortiment de cares humanes, alienígenes i droides.

—Moviments descoordinats de les òrbites oculars —va dir el mateix droide.

—Baixeu les llums —va demanar Sompa amb els ulls fixos en les pantalles que mostraven les pulsacions i la freqüència respiratòria. Després es va inclinar lleugerament sobre el pacient i li va dir amb veu suau—: Capità Jadak.

Els ulls d’en Jadak es van obrir de bat a bat i se li va accelerar el pols.

—No s'incorpori —li va indicar Sompa—, i no intenti parlar encara —Sompa va esperar al fet que estabilitzessin les constants vitals del capità i va prosseguir—: Es troba vostè en un hospital, capità. Porta aquí algun temps, bastant temps, de fet; però ja parlarem d'això més tard. Com a conseqüència de danys cerebrals multifocals, va caure en estat vegetatiu continuat. Vam veure que continuava el procés de recuperació, i el vam mantenir en coma fins que vam estar segurs que les ferides s'havien guarit. Li hem intervingut en diverses ocasions i ha seguit diferents tractaments. Hem estimulat els seus músculs tot aquest temps per prevenir la resorció i l'atròfia i hem alimentat la seva ment amb somnis que poden semblar-li records. Amb el temps, no obstant això, aconseguirà diferenciar-los dels seus records reals.

En Jadak pestanyejà diverses vegades i li van brollar llàgrimes dels ulls. Sompa va posar la seva mà sobre les seves espatlles.

—A continuació li faré una sèrie de preguntes. Si la resposta és «Sí», parpellegi una sola vegada. Si la resposta és «No», dues vegades, d'acord?

Jadak va parpellejar una vegada.

—Li hem col·locat un micròfon molt sensible en la gola. Més tard començarà a notar-ho i m'agradaria que intentés parlar. M'ha entès?

Parpelleig.

—Va reconèixer el seu nom quan el vaig mencionà?

Parpelleig

—Recorda una mica de la seva vida?

Parpelleig.

Sompa va mirar breument a Bezant, que tenia els braços creuats sobre el pit.

—Aquí, en Aurora, som especialistes a mantenir a éssers amb vida durant molt més temps del que viurien normalment —va continuar Sompa, amb veu suau i lenta—, però vostè constitueix un cas entre un milió, la qual cosa alguns en dirien una meravella mèdica. Pocs éssers han estat tan afortunats com vostè per tenir una segona oportunitat. M'entén?

Parpelleig.

Sompa es va incorporar una mica.

—Recorda una mica del que va ocórrer en l'accident després del qual va quedar en coma?

Jadak va parpellejar dues vegades.

Sompa va fer un cop d'ull al monitor de pulsacions.

—No passa res, capità. Recuperarà la memòria al seu degut temps. Li fa mal alguna cosa o està incòmode?

Parpelleig, parpelleig.

—Té consciència física del seu cos?

Parpelleig.

—Li agradaria incorporar-se?

Quan Jadak va parpellejar, un dels droides mèdics va accionar un control remot que va aixecar una part del llit per asseure al pacient. Un altre droide li va oferir un got d'aigua del que Jadak va beure amb l'ajuda d'una palleta.

—Li agradaria intentar parlar? —va preguntar Sompa poc després.

—Sí. —Jadak va bleixar i va aclarir la gola abans de seguir—: Reeze?

Sompa va mirar a un dels droides a la recerca d'una explicació.

—El copilot.

—Ho sento, capità. El copilot, desgraciadament, no va sobreviure a l'accident.

Jadak va baixar el cap en senyal de dol i posteriorment va tornar a alçar-lo.

—La nau.

Sompa va deixar que el mateix droide respongués.

—No sabem res sobre la nau.

De sobte, Jadak va arrugar el front i va recórrer el seu cos amb la mirada.

—No puc sentir les cames.

Els flocs de Sompa es van agitar.

—Sí, bé, és que no vam poder salvar-les. Vam optar per no implantar-li cap pròtesi fins a estar segurs que podria usar-les.

Jadak va assimilar la informació en silenci.

—Quant temps porto en recuperació? —va preguntar finalment.

Sompa va intercanviar mirades amb Bezant, que va respondre abans que el neuròleg.

—Seixanta-dos anys estàndard.

Els ulls d’en Jadak gairebé se li surten de les òrbites.

 Següent