La Recerca dels Supervivents (XV)

Anterior

CAPÍTOL 15

—Aquesta és la zona escolar principal —va dir Uliar, assenyalant a l'altre costat del passadís cap a una sala amb una petita placa al costat de la porta que la identificava com AA-7 SALA DE CONTROL D'INCENDIS. Un rètol prolixament imprès havia estat fixat a la paret per sobre de la placa i deia: NIVELLS PRELIMINARS—. Els nivells més baixos es troben en el complex de sales d'allà —va continuar—. També hi ha una universitat dues cobertes per sobre de nosaltres, on les principals seccions científiques i tècniques de la nau es trobaven.

—Interessant —va dir Jinzler, mirant cap a la porta i preguntant-se si s'atreviria a demanar-li entrar i fer un cop d'ull—. Quins cursos ensenyen?

—Tots el que podem, per descomptat —va dir Uliar, mig tornant-se per mirar a Evlyn i a la seva mare, caminant silenciosament darrere d’en Formbi—. En realitat aquest és el camp d'experiència de la Instructora Tabory. Instructora, li importaria explicar-ho?

—Molts dels registres es van perdre en la Devastació, per descomptat —va dir Rosemari—. Ja fossin destruïts o enterrats en els enderrocs del C-Un on no podem arribar fins a ells.

Va assenyalar cap a la porta de l'aula.

—No obstant això, els Supervivents tenien una quantitat raonable d'habilitats i coneixements entre ells, així que tan aviat com van poder establir una escola van ensenyar als nens tot el que necessitaven saber. En els nivells preliminars ensenyem història, ciència, lectura, idiomes galàctics, ciència política, i una mica més... el currículum habitual d'una escola de la República. En el nivell universitari, encara que per descomptat no és una veritable universitat, ensenyem mecànica i electrònica, matemàtiques avançades, astronavegació bàsica, i funcionament de naus, a més de la classe de coses que necessitarem quan finalment sortim d'aquí i ens establim al món real de nou.

—Ah —va dir Jinzler—. I vostè es va formar com a instructora?

Ella es va encongir d'espatlles.

—Això és el que faig ara, però la meva veritable formació és en meteorologia i música. No obstant això, no sóc molt bona en això últim —va somriure a la nena al seu costat—. Evlyn és molt millor que jo. I per descomptat, hi ha un munt de classes de manteniment avançat.

—Això és particularment important per a la nostra supervivència —va afegir el Conseller Tarkosa asprament, mirant breument a Rosemari. Pel que sembla, el seu comentari sobre deixar el Vol d'Expansió no li havia assegut bé—. Fins i tot amb molts dels antics droides encara funcionals, aquesta nau encara requereix un gran nombre d'hores per part dels treballadors en reparacions i manteniment. I els droides per la seva banda també necessiten un manteniment constant.

Jinzler va assentir.

—Què hi ha de les necessitats bàsiques per a la vida? —va preguntar—. Menjar, aigua i energia.

—Afortunadament, tenim tot això en abundància —va dir Uliar—. El nucli central d'emmagatzematge va sofrir només danys menors en la Devastació, i vam ser capaços de posar els generadors de fusió del C-Cinc i del C-Sis de nou en marxa abans que s'esgotessin les fonts d'energia d'emergència.

—Parla com si hagués estat per aquell temps —va suggerir Formbi.

Uliar li va oferir un somriure una miqueta fràgil.

—Sí, vaig estar —va dir—. De fet, tenia vint-i-dos anys quan la teva gent ens va atacar i destruir brutalment.

Jinzler va recórrer a tota la seva força per mantenir el seu rostre inexpressiu. Amb tota la cortesia i hospitalitat de l’Uliar, i l'ambient gairebé casolà que havien establert els habitants del lloc, gairebé havia oblidat el que realment havia succeït allà. Sentir el senzill recordatori de l’Uliar li havia copejat més fort del que hagués esperat.

—Sí —va murmurar Formbi—. A pesar que no va ser desig ni de les Nou Famílies Governants ni del poble txiss que això ocorregués.

—Bé, va ser el desig d'algú amb la pell blava i els ulls vermells —va dir Uliar sense embuts—. I estic obligat a assenyalar que, fins i tot després de tot, sabent que això havia succeït, heu esperat fins ara per venir a veure què havia estat de nosaltres.

Mirà detingudament a Formbi.

—O no és la teva primera vegada aquí? Ens heu estat observant des de lluny, només per divertir-vos?

—No, en absolut —va dir Formbi amb veu uniforme—. Ni tan sols sabíem que aquesta nau havia sobreviscut fins fa unes poques setmanes. Fins i tot llavors, no teníem cap raó per assumir que algú havia sobreviscut.

—Llavors, per què has vingut? —va contrarestar Uliar—. És la pròpia nau el que volies? Secrets de la República que esperaves a saquejar?

Va tornar la seva mirada sense pestanyejar cap a Jinzler.

—O eres tu i aquesta anomenada Nova República teva? Sou vosaltres els que la volíeu?

Jinzler va negar amb el cap.

—Vam venir exclusivament pel desig de veure el lloc on tants dels nostres van morir —va dir, tractant d'igualar el calmat to diplomàtic de Formbi.

—I per honrar a aquells que van donar la seva vida per defensar al nostre poble —va dir Bearsh des de la part posterior.

—Així és —va dir Jinzler—. Aquí ningú vol llevar-los res.

Uliar va somriure fredament.

—No. És clar que no.

El somriure es va esvair.

—Almenys estic segur que no esperaves trobar a ningú a bord que encara recordés —va dir—. Ja veus, Ambaixador Jinzler, reconec el teu nom. Sé d'una altra Jinzler, una que ens va abandonar en el nostre temps de major necessitat. Qui era ella, una familiar? Germana? Cosina?

—Era la meva germana —va dir Jinzler, mirant-lo amb incredulitat. Lorana abandonant aquestes persones a la meitat de la dificultat? No... ha d'haver-hi un error.

—La teva germana —va repetir Uliar, la foscor en la seva veu es va aprofundir—. Intensament estimada, per descomptat, ja que has vingut fins aquí per honrar la seva memòria —va creuar els braços sobre el seu pit, desafiador—. Bé, nosaltres no honrem la seva memòria aquí, ambaixador. Segueixes tan disposat a ajudar-nos?

Jinzler va respirar acuradament.

—Ella no era estimada —va dir, lluitant per controlar la tremolor d'emoció que fluïa en la seva veu—. Almenys, no per mi.

Uliar va aixecar les celles amb escepticisme cortès.

—No?

—No —Jinzler va mirar a l'altre home als ulls—. De fet, l'odiava.

La declaració va semblar descol·locar completament a Uliar. Va parpellejar, i després va arrufar les celles; va obrir la boca, i després la va tancar de nou.

—Per descomptat que sí —va dir per fi, clarament només per dir alguna cosa. Mirà a Jinzler un altre moment, després es va tornar resoltament de nou cap a Formbi—. El fet segueix sent que va ser la teva gent la que ens va atacar —va dir, pel que sembla tractant de reprendre el rumb de la seva diatriba d'abans—. Què és el que tu i aquestes Nou Famílies Governants teves aneu a fer sobre aquest tema?

Formbi va obrir la boca...

—M'agradaria veure l'escola —va interrompre’l Jinzler, sobtadament cansat d'escoltar la xerrada de l’Uliar—. Almenys mentre estiguem aquí.

Una vegada més, Uliar va semblar titubejar. Mirà a Jinzler, va vacil·lar, i després va assentir.

—Certament —va dir—. Instructora Tabory, tal vegada seria tan amable de mostrar-li els voltants a l'ambaixador?

—Uh... és clar —va dir Rosemari, amb el rostre arrufat amb incertesa. El comentari d’en Jinzler sobre la seva germana pel que sembla també l'havia descol·locat a ella—. Per aquí, ambaixador.

Es va donar la volta i es va dirigir cap a la porta amb pas ràpid, la seva filla anava al seu costat. Jinzler la va seguir, obrint-se pas a través de les imatges i records que s'arremolinaven al seu voltant...

—Aquesta és la classe de segon nivell.

Jinzler va allunyar les imatges, i es va trobar dempeus en una sala de sostre baix equipada amb al voltant d'una dotzena de petits pupitres disposats en cercle. Al centre del cercle hi havia un holoprojector que mostrava un arbre amb tres animals de diverses espècies sota. Els nens dels pupitres, d'entre quatre i cinc anys d'edat pel seu aspecte, estaven molt ocupats gargotejant en els seus datapads mentre una dona jove passejava per l'exterior del cercle inspeccionant en silenci el seu treball.

—Ja veig —va dir Jinzler, tractant de generar una mica de genuí interès pel procediment—. Classe d'art?

—Art, a més de zoologia i botànica elemental —li va dir ella—. Combinem disciplines i ensenyaments tant com sigui possible. L'aula de tercer nivell està per aquí.

Ella li va dirigir a través d'un arc cap a una altra sala amb pupitres més grans i sense estudiants ni mestres.

—No hi ha nens en tercer? —va preguntar Jinzler.

—Han d'estar en una excursió —va dir ella, creuant cap a un escriptori més gran en la cantonada i mirant cap a un datapad que jeia allà—. Sí; avui estan a baix en la guarderia, aprenent sobre l'apropiada cura i alimentació dels nadons.

—Sona divertit —va comentar Jinzler—. I també l'art d'un apropiat canvi de bolquer, sens dubte. Ha dit a baix? Vaig pensar que estàvem en la coberta inferior.

—La guarderia està en el Sis, el següent cuirassat cap avall —va dir la veu de Pressor. Jinzler es va tornar, vagament sorprès de veure al Guardià caminant darrere d'ell. Preocupat pels seus records, ni tan sols s'havia adonat que l'altre els seguia a l'interior—. Hi ha menys radiació solar aquí a baix, així que és on es troben totes les dones embarassades i les que tenen fills menors de tres anys.

—I les seves famílies també, per descomptat —va agregar Rosemari—. Ens mudaríem tots allà, però el cuirassat va sofrir més danys en la batalla i hi ha menys espai utilitzable perquè la gent pugui viure. I, a més, el Director Uliar no vol que visquem massa prop de...

—Rosemari —la va tallar Pressor bruscament.

Rosemari es ruboritzà.

—Ho sento.

—Ho sento per què? —va preguntar Jinzler.

—Així que, de debò vol veure l'escola? —va preguntar Pressor—. O només és una excusa per allunyar-se de l’Uliar i la seva tabarra?

Jinzler va vacil·lar, estudiant la cara de Pressor. Els ulls de l'home eren durs, la seva expressió era de pedra pàl·lida. De sobte va decidir que no seria bona idea mentir a aquest home.

—Sobretot l'últim —va concedir—. Ell sembla tan... furiós.

—No ho estaria vostè? —va contrarestar Pressor—. L'univers potes enlaire, amb tot el que planejaves fer amb la teva vida de sobte fora del teu abast.

—Suposo —va dir Jinzler—. Són ell i els altres dos els últims supervivents originals?

—No, n’hi ha deu més —va dir Pressor—. Però els altres set són vells i estan febles, només intenten cuidar de si mateixos.

—La majoria dels cinquanta-set Supervivents van resultar ferits en l'atac o van sofrir greument en els mesos posteriors a l'arribada del Vol d'Expansió aquí —va dir Rosemari—. Això va afectar tant a la seva salut com a la seva esperança de vida, per això només en queden deu.

—Estem parlant dels adults, per descomptat —va agregar Pressor—. També va haver-hi diversos nens com jo els qui vam sobreviure a la Devastació, però que érem massa joves com per saber què era exactament el que estava passant. Per descomptat, encara no teníem cap pla per a les nostres vides —els seus ulls es van clavar en Jinzler—. Encara que, per descomptat, amb plans o sense ells, les nostres vides també van ser truncades.

—Digui-li-ho a l’Aristocra Formbi —va aconsellar Jinzler, sostenint la seva mirada de manera uniforme—. Ell és qui accepta la culpa de tot això, no jo.

Per a la seva lleu sorpresa, Pressor va somriure.

—Té raó —va dir sense disculpa en la seva veu—. Estic segur que Uliar se'n recordarà de treure el tema.

—De debò odiaves a la teva germana? —va preguntar Evlyn.

Jinzler va mirar cap a la nena. Ella estava mirant-li amb els ulls ferms i el rostre inexpressiu.

—Sí —va dir—. Això t'espanta?

—Per què hauria d'espantar-me? —va preguntar.

—Tal vegada t'estàs preguntant si odio a tots els Jedi —va suggerir Jinzler—. Tal vegada t'estàs preguntant si t'odio a tu.

—No —va etzibar Pressor abans que Evlyn pogués contestar—. El que sigui que estigui pensant, detingui-ho ara mateix. No hi ha absolutament res especial en ella.

Jinzler va arrufar les celles. Una reacció inesperadament enèrgica, molt més vehement del que el comentari mereixia.

—Només volia dir...

—No —va dir Pressor, amb la seva veu més suau i sota un millor control ara, encara que igual de ferm—. S'està imaginant coses. Deixi-ho estar.

Jinzler va mirar a Evlyn; i en l'ull de la seva ment la va veure portant-los tranquil·lament fins al parany del turboascensor. Sense por als estranys alienígenes armats, com si d'alguna manera sabés que no li dispararien mentre estava d'esquena.

I després la va veure passar casualment a través de la porta amb una sincronització exquisidament precisa mentre el parany s'activava.

Mirà a Rosemari.

—Estic imaginant coses? —va preguntar.

Rosemari va mirar de gairell al seu germà.

—Jorad es preocupa massa —va dir ella de forma obliqua.

—No hi ha res de què preocupar-se —li va assegurar Jinzler—. Si ella té habilitats Jedi...

—Li he dit que ho deixi estar —va advertir Pressor amb duresa—. Ella no tindrà aquest tipus de vida. No ho permetré. Tampoc Rosemari. M'escolta?

Jinzler va empassar. El Guardià, es va adonar de sobte, tenia la seva mà al voltant de l'empunyadura de la seva arma, i els artells blancs.

—Li escolto —va dir en veu baixa—. Però està cometent un error.

—Només mantingui la seva boca tancada —va dir Pressor. La seva veu era encara forta, però la seva mà posada en l'arma semblava haver-se relaxat una mica—. M'escolta?

Jinzler va sospirar dintre seu.

—Sí. No ho esmentaré de nou.

—Per què odiaves a la teva germana? —va preguntar Evlyn.

Jinzler la va mirar de nou sentint una opressió en el pit, com un estancament que comencés a trencar-se. Durant més de mig segle havia mantingut aquests pensaments i sentiments tancats en la fosca intimitat de la seva pròpia ment, mai havia parlat d'ells amb família, amics o confidents. El més a prop que havia arribat a estar de si més no insinuar-ho havia estat la seva admissió a Luke i Mara que ell i la Lorana no s'havien separat en bons termes.

Tal vegada ho havia mantingut tot dins massa temps.

—Ella era la meva germana gran —va dir—. La tercera de quatre fills, si t'interessa. Jo era el més jove. Vivíem a Coruscant, més o menys a l'ombra del Temple Jedi. Els meus pares treballaven allà, de fet, com a enginyers de manteniment dels equips elèctrics.

La seva mirada es va desviar lluny de la seva audiència a un dels pupitres buits, on jeia un quadern de dades oblidat.

—Els meus pares adoraven als Jedi —va dir, les paraules sortien amb dificultat—. Els adoraven, els honraven... de fet, pràcticament els idolatraven.

—Els Jedi els van retornar l'afecte? —va preguntar Pressor.

Jinzler va esbufegar.

—Què et fa pensar que els grans guardians de la República si més no van notar a un parell d'humils treballadors corretejant sota els seus peus? —va negar amb el cap—. Per descomptat que no. Tenien millors coses a fer amb el seu temps.

» Però això no els importava als meus pares. Encara estimaven als Jedi, i pensaven que la cosa més gran en l'univers seria tenir el seu propi fill Jedi. Tan aviat com cadascun dels seus fills es feia prou gran, ens empenyien allà i ens feien passar les proves.

—Va ser la teva germana l'única que ho va aconseguir? —va preguntar Rosemari.

Jinzler va assentir.

—Just als deu mesos —va dir, amb la gola adolorida—. Va ser el dia més feliç de la vida dels meus pares.

—Quina edat tenies quan va succeir això? —va preguntar Evlyn.

—Jo ni tan sols havia nascut encara —va dir Jinzler—. Als pares ni tan sols se'ls permetia veure als seus fills una vegada que havien entrat en el Temple, i els meus pares van perdre els seus llocs de treball. No obstant això, ells es deixaven caure pels voltants i aconseguien fer-li un cop d'ull cada vegada que passava per allà. Jo tenia quatre anys quan la vaig veure per primera vegada.

—La mateixa edat que tenia jo quan la vaig veure per primera vegada —va murmurar Pressor.

Jinzler va parpellejar.

—Te’n recordes d'ella?

—Per descomptat —va dir Pressor, sonant tan sorprès que fins i tot hagués de preguntar-ho—. Jedi Lorana, li dèiem. Què, et semblo molt jove?

—No, per descomptat que no —va dir Jinzler—. És només que molt ha plogut des de llavors... ja saps. Llavors, què penses d'ella?

Pressor es va encongir d'espatlles massa casualment.

—Semblava bastant agradable —va dir amb veu indiferent—. Almenys, per a una Jedi. Encara que no conec a cap d'ells molt bé.

—Sí, suposo que podria haver-se tornat una persona agradable per llavors —va dir Jinzler, i immediatament es va penedir—. No, això no és just —es va corregir—. Probablement era igual d'agradable quan tenia sis anys. És que... suposo que no estava en condicions d'adonar-se’n.

—Deixa'm endevinar —va dir Pressor—. Tu ja havies fallat la teva pròpia prova.

—Molt bé —va dir Jinzler amb amargor—. Els meus pares mai van dir res sobre aquest tema, però jo sabia sense preguntar que estaven decebuts. De totes maneres, quan tenia quatre anys em van portar al Temple. Els Jedi estaven sortint per algun tipus de dia festiu. Esperem i esperem.

Va prendre una respiració profunda.

—I llavors, finalment, allà estava ella.

Va tancar els ulls, tot un devessall de records odiats li van travessar de nou. El murmuri de la túnica de la Lorana mentre caminava cap a ells, un Jedi alt caminant vigilant a grans gambades al seu costat; l'agafada de les mans de la seva mare sobre les seves espatlles sobtadament estrenyent-se mentre s'inclinava i murmurava el nom de la Lorana en la seva oïda.

—Ells estaven orgullosos d'ella —va continuar en veu baixa—. Realment orgullosos.

—I suposo que a tu no et va impressionar? —va preguntar Pressor.

Jinzler es va encongir d'espatlles.

—Ella tenia sis anys. Jo en tenia quatre. Quant impressionat podria haver estat?

—Què va passar? —va preguntar Rosemari—. Ella va parlar amb vosaltres?

—No —li va contestar—. El Jedi que estava amb ella ens va veure, i es va inclinar per dir-li alguna cosa. Ella va mirar en la nostra direcció, va dubtar un segon, i després els dos es van tornar i es van marxar. Ni tan sols va arribar a estar a deu metres de nosaltres.

—Això va haver de ser decebedor —va murmurar Rosemari.

—Un pensaria que sí, veritat? —va dir Jinzler, sentint l'amargor en la seva pròpia veu—. Però no ho va ser per als meus pares. A pesar que ella va desaparèixer entre la multitud de Jedi, pràcticament vaig poder sentir-los nedant en amor, respecte i adoració. Res d'això, per descomptat, dirigit cap a mi.

—Però ells t’estimaven també, no? —va preguntar Evlyn, amb veu baixa i seriosa—. Vull dir... van haver d’estimar-te a tu també.

Fins i tot després de tots aquests anys, la gola d’en Jinzler seguia irritant-se pels records.

—No ho sé —li va dir en veu baixa—. Estic segur que ells... crec que ells ho van intentar. Però durant el temps en què vaig créixer va estar clar que Lorana era el veritable centre del seu univers. Ella ni tan sols estava allà, però seguia sent el seu centre. Parlaven d'ella tot el temps, posant-la com a exemple del que la gent podria fer amb les seves vides, pràcticament van fer un santuari dedicat a ella en un racó de la sala d'estar. Ni tan sols puc comptar el nombre de vegades que un reny va incloure en algun lloc les paraules és una cosa que la teva germana Lorana mai faria.

—Van establir un estàndard que la resta de vosaltres mai podríeu aconseguir —va dir Rosemari.

—No en aquesta galàxia —va estar d'acord Jinzler, cansat—. Encara que ho vaig intentar. Vaig entrar en el propi camp dels meus pares, l'electrònica, i em vaig pressionar fins que vaig arribar més lluny del que mai havien arribat ells. Més lluny del que mai van esperar que arribés. Reparació de droides i disseny de models, manteniment electrònic de naus, arquitectura d'equips de comunicacions i reparació...

—I política? —va murmurar Evlyn.

Jinzler la va mirar, sorprès. Ella li mirava amb una preocupant mirada de coneixement.

De sobte, ho va saber. Ambaixador Jinzler. Amb l'escomesa del dolor, els records i el vell rancor havia oblidat per complet el paper que estava jugant.

—Vaig intentar tan durament com vaig poder convertir-me en algú al que poguessin estimar tant com a ella —va dir, traient-se a si mateix de les seves divagacions i tornant a l'assumpte entre mans—. I, per descomptat, em van dir que estaven orgullosos de mi i del que havia aconseguit. Però vaig poder veure en els seus ulls que encara no estava a l'altura. No a la dels estàndards de la Lorana.

—La vas veure alguna vegada més? —va preguntar Rosemari—. A la Lorana, vull dir.

—La vaig veure un parell de vegades més en el Temple —li va dir Jinzler—. Sempre a distància, per descomptat. Després ens vam trobar just abans que el Vol d'Expansió deixés la República —va mirar cap a un altre costat—. No vull parlar d'això.

Durant una llarga estona ningú va parlar. Jinzler es va quedar mirant l'aula buida, observant els records que encara desfilaven davant els seus ulls, preguntant-se exactament per què acabava de despullar la seva ànima davant un trio d'absoluts desconeguts d'aquesta manera. Haig d'estar fent-me vell.

Va ser Pressor qui finalment va trencar el silenci.

—Hem de tornar amb els altres —va dir, la seva veu sonava estranya—. Uliar ja sospita prou de nosaltres. No volem que pensi que estem planejant una conspiració en contra seva.

Jinzler va respirar profund, desitjant que els fantasmes del passat se n'anessin. Els fantasmes, com de costum, no li van fer cas.

—Sí —va dir—. Per descomptat.

Van tornar sobre els seus passos per les aules, Rosemari al capdavant amb Evlyn al seu costat. La nena no romania tan prop del seu costat com abans, va observar Pressor mentre s'alineava darrere d’en Jinzler com ho faria un bon pacificador. Pel que sembla, la seva germana no se sentia tan nerviosa respecte al seu visitant com ho havia estat feia uns minuts.

Quant al mateix Pressor, no sabia què pensar. Havia estat plenament preparat per odiar a Jinzler i als altres, o almenys per ser extremadament desconfiat d'ells, les seves paraules i els seus motius.

Però ara, tota aquesta bonica i convenient precaució havia estat arrossegada pel vent. És cert que la història de Jinzler podria ser una completa mentida, una actuació acuradament calculada per calmar sospites i evocar simpatia. Però Pressor no ho creia. Ell sempre havia estat bo llegint a la gent, i alguna cosa en la revelació de Jinzler li deia que era genuïna.

Així i tot, això no significava necessàriament res pel que respectava a la resta del grup. Havia captat la indirecta subtil en la pregunta de l’Evlyn de la política; clarament, Jinzler no era ambaixador, o almenys no estava autoritzat oficialment en aquest lloc. O era part d'algun complicat complot, la qual cosa semblava cada vegada menys probable, o en cas contrari s'hi havia obert pas en aquesta expedició sota falsos pretextos. De qualsevol forma, la conclusió lògica era que el cap txiss, Formbi, era el que estava en un càrrec real, i fins al moment Pressor no havia estat capaç de llegir-ho en absolut. Amb sort, Uliar estaria fent algun progrés en aquest front. La porta exterior de l'escola es va obrir, i Rosemari va sortir al passadís...

I gairebé va xocar amb Trilli quan va passar trotant ràpidament.

—Ho sento —va murmurar el pacificador, arreglant-les-hi per evitar atropellar-los. Va aconseguir veure a Pressor i es va detenir abruptament—. Jorad, necessito parlar amb tu —va dir.

Pressor va mirar a Jinzler. Deixar que el pseudo-ambaixador passegés sol no seria una bona idea, ho sabia. Però la mirada en els ulls d’en Trilli exigia atenció immediata, i en privat.

—Rosemari, pots acompanyar a l'ambaixador a la càmera de reunions? —li va preguntar a la seva germana—. Us atraparé en un minut.

—És clar —va dir Rosemari—. Per aquí, ambaixador —caminant uns al costat d'uns altres, ella, Evlyn i Jinzler es van endinsar en el passadís.

—Què ocorre? —va preguntar Pressor quan va jutjar que el grup estava prou lluny de l'abast de l'oïda.

—Vaig anar a bloquejar els controls dels turboascensors com vas dir —va dir Trilli amb veu tibant—. Les altres dues cabines parany, la Dues i la Sis, ja no estan a la meitat del tub.

Pressor va sentir un nus en l'estómac.

—Vols dir que ells...? No, això és impossible. Hauríem sentit el xoc.

—Jo també pensaria així —va estar d'acord Trilli—. Però si les cabines no estan allà, i no s'han aixafat fins a convertir-se en polpa, significa que els Jedi i els imperials d'alguna manera han desfet el parany i han escapat.

Pressor va xiuxiuar suaument entre dents. Això no era bo. Això no era gens bo.

—Molt bé —va dir lentament—. No poden haver vingut aquí sota; hi ha suficient gent passejant al voltant i segurament hauríem sentit parlar d'ells si ho haguessin fet. Això significa que o bé van tornar fins al Quatre, o bé estan a baix en el nucli d'emmagatzematge. Podries dir-me on van acabar les cabines?

Trilli va negar amb el cap.

—Vam perdre tots els sensors de posicionament quan vam recablejar les cabines. Hauríem d'anar físicament allà i veure-ho.

—D’acord —va dir Pressor—. Està bé, vés a reunir un parell de droides de manteniment i envia'ls pel tub, un en cada direcció. Després localitza a Bels i a Amberson i fes que bloquegin tots els accessos des del Quatre. Si van pujar, probablement estiguin pensant a tornar amb reforços.

—I si van anar cap avall?

Pressor va fer una ganyota. Des del nucli de subministraments, els intrusos tindrien accés tant a la colònia principal allà, en el Cinc, com a la guarderia en el Sis. I, per descomptat...

—Creus que saben això de Quarantena? —va preguntar Trilli, fent-se ressò del propi pensament de Pressor.

—No sé com podrien —va dir Pressor—. Però són Jedi. Qui sap el que saben?

—Bé, allò que és segur és que no podem deixar que vagin allà —va prevenir ombrívol Trilli—. Si troben aquesta gent... pitjor encara, si els alliberen... —va negar amb el cap.

—Cert —va dir Pressor amb gravetat—. Qui està de servei a Quarantena?

—Perry i Quinze —va dir Trilli—. Vols que enviï reforços?

Pressor va esbufegar.

—Com quins?

—Ja —va dir Trilli amb un sospir—. No tenim exactament un exèrcit aquí, veritat?

—Difícilment —va convenir Pressor, arrufant les celles sobre l'espatlla d’en Trilli. Al lluny, en la direcció del vestíbul del turboascensor, algunes de les llums semblaven haver-se apagat. Què estrany—. Tot el que podem fer és advertir-los. Millor encara, alerta també al personal de manteniment perquè estiguin vigilants. Només comunicacions per cable; vull que el bloqueig de comunicadors es mantingui ara com ara.

—Bé —va dir Trilli—. Això podria posar-se lleig, Jorad.

Pressor va mirar cap a l'altre costat pel passadís, on centelleigs de la seva germana, la seva neboda i Jinzler encara es podien veure entre els colons que atenien els seus assumptes.

—Sí —va dir—. Ho sé.

 Següent