El Falcó Mil·lenari (XX)

Anterior

CAPÍTOL 20

Era jove, estava enamorat i dirigia el circ ambulant Molpol. Però potser hagi de començar pel principi. Em vaig criar a Generis, on els meus pares tenien i dirigien un ranxo rural a la vora del riu Atrivis. El ranxo estava a quatre dies a peu del poble més proper, però la majoria dels hostes optava per pagar un extra i viatjar en aerolliscador, que cobria la distància en menys d'una hora estàndard. Al final, els meus pares van comprar un aerolliscador propi i em van ensenyar a pilotar. Amb dotze anys, m'encarregava de transportar als hostes del ranxo i del manteniment de l'aerolliscador. Quan no pilotava, ajudava en totes les tasques que eren necessàries per seguir endavant amb el ranxo, on la vida era molt agradable, encara que també una mica avorrida per a un jove que tenia la vista posada en els estels.

El lloc atreia a viatgers rics que volien experimentar la naturalesa sense perdre comoditat. Per als meus germans i jo, allò implicava servir-los a qualsevol hora del dia i de la nit. Cada vegada rebíem més hostes i ja començaven a venir amb els seus fills, per la qual cosa jo tenia una missió nova: entretenir-los mentre els seus pares sortien a pescar, a caçar, d'excursió o a descendir els ràpids. Pot ser que soni com la pitjor tasca del món, però la veritat és que m'encantava riure, i havia nascut amb el do de fer riure als altres, la majoria de les vegades de mi. Mai em va importar fer el ximple; de fet, la meva popularitat entre els nens va cridar l'atenció dels adults, que no solien acomiadar-se sense abans convidar-me a visitar-los a la seva terra d'origen, que per a mi eren com uns llocs imaginaris. D'ells vaig aprendre històries meravelloses sobre els mons de la Vora Mitjana i Exterior, que només reforçaven el meu desig d'escapar de Generis al més aviat possible.

Generis estava molt lluny dels efectes del jou imperial, però els hostes del ranxo ens mantenien ben informats dels esdeveniments galàctics. Jo sabia que la manera més ràpida d'obtenir el carnet de pilot de nau estel·lar era a l'Acadèmia Imperial, però no volia passar pels anys de servei obligatori en l'exèrcit i no m'interessava aprendre a pilotar un caça TIE. Per això ho vaig enfocar des del costat civil; vaig començar d'aprenent en diverses companyies de navegació i empreses comercials abans de donar el salt com a pilot autònom. Al final, em va contractar el Circ Molpol per pilotar un dels seus vaixells de càrrega lleugers.

Aleshores, Molpol tenia ja uns cent anys estàndard. No era una gran operació, però donava beneficis i sí era molt popular, sobretot als mons remots en els quals amb l'arribada del circ se celebraven els festejos anuals. Als mons civilitzats, satiritzàvem a tothom: famosos de l’HoloNet, figures de l'esport, polítics, fins i tot a Palpatine; fins que vam rebre un requeriment del Palau Imperial perquè ho eliminéssim del nostre repertori. En cas contrari, hauríem d'atenir-nos a les conseqüències. Als mons remots, buscàvem mites locals i llegendes per elaborar les nostres actuacions d'acord a ells. I amb «remots» em refereixo a planetes on els indígenes encara cremaven carburants fòssils per obtenir energia, on no podien predir les ratxes de mal temps, on es morien de malalties que en mons del Nucli ja s'havien erradicat feia milers d'anys. Planetes en els quals el mer acte de desafiar la gravetat encara es considerava una cosa màgica. Per a la majoria de les poblacions, el fet que arribéssim de l'altre extrem de la galàxia no significava res; per a ells, com si haguéssim arribat de l'altre extrem del seu mateix planeta. El que de debò els importava era que portàvem tot el que volien veure en un circ: animals exòtics, música en directe, artistes molt hàbils; de tot des de llocs de fira plens d’extravagàncies fins a acròbates ryn o Mestres de l'il·lusionisme de la talla de la gran Xaverri.

Molpol es considerava com l'antítesi del Circ Horríficus, amb els seus feroços arqets, els seus gossos akk i les lluites de gladiadors. Com a alternativa al caos al que incitava antany l’Horríficus a Nar Shaddaa, el Circ Molpol portava meravelles i entreteniment pur allà on anava. També és cert que, igual que l’Horríficus, teníem un rancor, que era un mutant albí anomenat Massa de Neu, i una selecció habitual de felins carnívors, animals de ramat, camelloides i simis. Els nostres ensinistradors d'animals havien rastrejat la galàxia a la recerca de les criatures més interessants: dianogues, nexus, mynocks, i puces de lava. Però pels més petits d'entre el públic teníem també taurills, falcopenats, aranyes d'energia i kyntix. L'amo del Molpol per aquell temps, un ortolà anomenat Dax Doogun, somiava amb afegir un sarlacc a la col·lecció, però mai vam trobar una manera rendible de transportar-ho.

Per traslladar als animals depeníem d'una vella nau de desembarcament Haor Chali C-9979 remodelada perquè la pilotés una tripulació de carn i os, ja que Molpol tenia molt pocs droides. Li van instal·lar també un hiperimpulsor de Classe Sis enorme. Les zones de càrrega i les platines enormes que havien creat els neimoidians per descarregar els seus tancs i batre els transports droides es van redissenyar per transportar i resituar els nostres banthes, acklays i gundarks. I també a Massa de Neu, és clar.

El Falcó Mil·lenari ja formava part de la flota de Molpol quan em van contractar. La veritat és que em va cridar l'atenció que una nau tan potent pertanyés a un circ. Els anteriors amos havien equipat el vaixell de càrrega amb un hiperimpulsor militar i una torreta turbolàser dorsal. Però com més temps passava als comandaments del Falcó, més m'adonava que era la nau perfecta pel Molpol; tan àgil com els nostres acròbates i tan bigarrada com els nostres artistes. També ella havia passat ja els seus dies de glòria com a nau; estava atrotinada i plena de nyaps. No tenia cap dubte que necessitava una bona reforma, però va ser la millor nau que vaig pilotar mai.

Amb el temps em vaig encapritxar profundament amb el Falcó però, al meu entendre, la major atracció de Molpol era una jove acròbata aèria el nom artístic de la qual era Sari Danzer. Era bella i gràcil, i duia a terme proeses amb el propulsor que deixaven bocabadat i sense alè fins i tot als més fastiguejats d'entre el públic. A diferència meva, portava el circ en la sang i les actuacions que realitzava s'havien perfeccionat generació rere generació en una família que guardava els seus secrets amb tanta obstinació com els Jedi van guardar els seus durant un temps. Gràcies als làsers i a altres ajudes, Sari desapareixia, s'encongia o s'engrandia més que un bantha o sortia disparada cap al cel com un meteorit. Fins i tot quan no actuava, es movia com si no pesés res.

Ella era la veritable estrella del Molpol; el dolent és que ho sabia.

Les seves exigències no tenien límit i insistia que tothom prestés la màxima atenció a qualsevol cosa que ella fes. Ni una sola pestanya fora del seu lloc; ni una sola peça de roba sense conjuntar amb totes les altres; ni un sol ensopec. Si alguna de les activitats rutinàries no sortia a la perfecció, passava dies enfadada. Si eres un dels ajudants, més et valia que no hi hagués ni el més mínim error d'il·luminació o so. Sari no cridava mai, però el seu silenci era encara més temible.

No obstant això, res de tot allò va impedir que m'enamorés d'ella. Jo només era un pilot i ella no tenia temps per a mi, encara que jo sempre aconseguia veure-la. La gent que treballava pel Molpol sempre acabava treballant el doble de l'estipulat, i jo vaig decidir unir-me al grup de pallassos. L'única raó: intercanviar alguna que una altra paraula amb la Sari entre els actes. Quinze pallassos i jo sortíem de sobte d'un lliscant terrestre amb lloc només per a quatre, o jo em fotia un bon cop, i allà estava ella, esperant sobre les ales per continuar amb l'espectacle. Jo aprofitava aquells instants per desitjar-li sort o per dedicar-li algun compliment a la seva vestimenta. No crec que ella se sentís atreta per mi ni gens ni mica, però li encantava que fes riure al públic i que els deixés a tots de molt bon humor perquè poguessin apreciar millor la seva actuació.

Normalment, els artistes viatjaven junts entre planetes en una antiga nau de passatgers en la qual la privadesa brillava per la seva absència, proliferaven les tafaneries i les discussions eren molt freqüents. El Falcó estava reservat per transportar a l'amo i al cap de pista, als seus convidats especials i als crèdits en efectiu que s'haguessin recaptat durant l'actuació. Tot i així, Sari solia preguntar-me com suportava haver de viatjar en «aquest munt de ferralla». En aquestes ocasions tractava de cantar les glòries del Falcó, però les meves paraules queien en sac foradat. Al final, no obstant això, vaig reunir el valor per preguntar-li si consideraria l'opció de canviar les seves estretes estances de la nau de passatgers per una cabina privada, relativament luxosa, a bord del Falcó. Les següents funcions marcades al calendari tindrien lloc en dos planetes remots en el sector Anoat. Per a les dues representacions tant Dax Doogun com el cap de pista viatjarien en una nau propietat del governador del sistema estel·lar. Ni jo mateix hauria pogut somiar amb una situació més perfecta: no era un viatge hiperespacial normal, amb la intenció d'estalviar combustible i retallar despeses, simplement tres dies i tres nits de trànsit per l'espai real des del tercer planeta del sistema al setè. Vaig procurar que la invitació sonés casual, però ella s'havia adonat de les meves intencions, i jo ho sabia. Em va contestar que la seva resposta dependria del resultat d'una inspecció exhaustiva que ella mateixa li faria a la nau, algun dia sense previ avís. Va voler que sonés de broma, però jo estava segur que anava totalment de debò.

Vaig passar dies netejant i condicionant la nau per dins i per fora. Vaig aspirar els cellers i el passadís, li vaig treure lluentor al panell de comandaments i vaig manar entapissar de nou la cadira del copilot. Em vaig obsessionar tant amb deixar impecable el vaixell de càrrega que ni tan sols vaig permetre que els droides del circ m'ajudessin. El Falcó tenia dues cabines, però jo em vaig centrar en la més gran, la que solia estar reservada per Dax Doogun: vaig rentar la roba de llit, vaig instal·lar llums noves, vaig fregar el lavabo i recalibrar la dutxa sònica. Vaig cobrir les taules que flanquejaven la llitera més gran amb espelmes i vaig elaborar una selecció de música perquè sonés per l'intercomunicador de la nau. Vaig omplir el rebost de menjar i vins i li vaig demanar al cuiner del Molpol que preparés un sopar especial que jo pogués reescalfar i servir més tard. Els artistes i la resta de l'equip s'entretenien apostant fins a on arribaria per guanyar-me-la. I molts d'ells s'alegraven de formar part de la conspiració. Fins i tot vaig aconseguir convèncer a Dax Doogun que financés la instal·lació d'una taula de dejarik en el celler principal. Sabia que ell era un gran fan d'aquest joc, però el més important era que a Sari també li encantava; i jo estava disposat a passar-me tot el meu temps lliure repassant els moviments i les regles del joc. A més, també sabia que Sari detestava la violència, per això em vaig assegurar que segellaven l'accés a la bateria de turbolàsers.

Mentre treballava dur per aconseguir el meu objectiu, m'anava imaginant com seria arribat el moment: els menjars i els vins que compartiríem, la música que escoltaríem, les partides de dejarik, competitives però coquetes. El meu strider kintan contra el seu savrip mantellià...

Per fi va arribar el dia que Sari va aparèixer per sorpresa per realitzar la inspecció. Acabàvem de donar la segona funció de les tres que teníem previstes per Delphon, on les cultures més primitives del planeta explicaven la llegenda d'un antic bombardeig d'asteroides i una nau estel·lar que havia quedat enrere amb mostres de genoma de totes les espècies natives de flora i fauna. Els nadius no ens van creure quan representàvem la seva llegenda, tampoc nosaltres ho preteníem, però ens van seguir el joc. El resultat va ser una de les nostres millors actuacions, en la qual va destacar la Sari, com sempre.

La seva visita al Falcó va començar en la rampa d'accés, on es va agenollar per inspeccionar-ho millor. Una vegada dins de la nau, es va dirigir immediatament a la cabina; allà, va passar un guant blanc pel panell de control, el volant i diverses palanques i interruptors més. Es va asseure en la cadira del copilot i va girar sobre ella fins a finalitzar una volta completa. Posteriorment va tornar a la part central de la nau i va recórrer dues vegades el passadís abans d'entrar en les cabines secundàries i els cellers. Mirava en els buits foscos i buscava restes de pols o teranyines; somreia impressionada, o almenys satisfeta, del treball que jo havia realitzat. Quan va haver tornat al celler principal, vaig llevar la lona que cobria la taula de dejarik nova i vaig saber, per l'expressió de sorpresa dels seus ulls, que havia passat la PROVA.

Al final, tot el que va dir va ser: «Sí».

Aixequem el campament de Delphon, desmuntem les tendes i ho deixem tot net. Els ensinistradors van ficar als animals en el transbordador Haor Chall; l'equip es va pujar a la seva nau, els artistes a la seva i Sari i jo vam pujar al Falcó Mil·lenari. Havia programat l'ordinador de navegació perquè ens portés el més directament possible a Delphon VII, perquè la meva idea era activar el pilot automàtic durant gran part del trajecte. En aquells dies, poc abans que l'Aliança Rebel comencés a construir bases secretes en mons del Gran Javin, l'únic risc que corries en un vaixell de càrrega lleuger era que t'ataquessin els pirates. I si s'ha de jutjar pel que havia sentit per aquí, els imperials tenien als pirates controlats. És més, es deia que els pirates no atacaven als circs.

Mentre Sari es dutxava, es vestia i es maquillava, jo vaig posar la taula en el celler principal, vaig obrir el vi perquè respirés, vaig escalfar el menjar, vaig encendre les espelmes que jo mateix havia repartit per l'estada i vaig posar la música per l'intercomunicador. Quan ella va aparèixer en el celler principal des del passadís, s'havia posat una mica més còmode, i aquella visió em va canviar per sempre.

Ens vam asseure un enfront de l'altre i vaig posar el vi en els gots.

—Per un viatge memorable —vaig dir, aixecant el meu got.

Ella va somriure aixecant el seu. Érem a punt de brindar amb els gots quan va sonar la veu del capità del transbordador pels altaveus de l'estació d'enginyeria: «Pirates!».

Jo em vaig aixecar d'un salt provocant que el vi sortís volant en totes direccions i em vaig posar immediatament l'intercomunicador.

—Està vostè segur? —vaig preguntar.

—Estan onejant l'Urpa ardent —em va contestar el capità del transbordador.

—Saben que som un circ? —vaig preguntar de nou.

—Sí, i els és igual —em va contestar.

—Ha demanat ajuda? —vaig preguntar, sabent quina anava a ser la resposta.

—Vénen cap a nosaltres —va dir el capità.

Sari i jo vam anar corrent cap a la cabina i ens vam lligar als nostres respectius seients amb el temps just de veure com les alarmes començaven a sonar tant en el transbordador com en la de passatgers. El foc s'havia iniciat en un creuer lleuger tan vell com el Haor Chall C-9979, engalanat amb l'emblema pirata, l'Urpa ardent, i escortat per diversos vaixells de càrrega modificats.

—Qui són? —li va preguntar al capità.

—El Forat Negre —va ser la seva resposta.

Vaig maleir sense alè. Malgrat la falta de creativitat demostrada en escollir el seu nom, el Forat Negre era una de les bandes més temudes de l'espai en aquell costat del Nucli.

—Han demanat alguna cosa? —vaig preguntar.

—Només han dit que volen que ens detinguem a Regosh —va contestar.

La lluna primària de Delphon IV, Regosh, era un orbe d'escassa gravetat que mancava de centres poblacionals i que comptava amb tants boscos com el meu lloc d'origen. Hi havia oxigen suficient perquè visquessin humans i humanoides però vaig suposar que alguns dels nostres artistes haurien d'usar un respirador, perquè estava segur que els pirates no ens anaven a matar en l'acte.

Per un moment vaig pensar a activar el turbolàser del Falcó, però de seguida vaig rebutjar la idea. La nau era hàbil, però jo no em veia capaç de dur a terme un combat en ple vol i una fugida al mateix temps. Sari va llegir els meus pensaments.

—Esperem a veure què volen —va dir.

—I si són esclavistes? —vaig suggerir.

—En aquest cas ja veurem què fer —va contestar.

Les altres naus i nosaltres vam canviar de direcció i giràrem cap a la prima atmosfera de Regosh. Les naus de Forat Negre ens van guiar fins a un clar en l'hemisferi nord, on ens estaven esperant un grup de companys seus, alguns armats amb blàsters repetidors. Davant nosaltres, una miscel·lània d'algunes de les espècies més feroces que habitaven la Vora Exterior, tots ells pirates l'aparença dels quals no donava senyals de ser el tipus d'éssers amb el qual es pot raonar. Dubtava fins i tot que el meu do de gents els fes somriure. Quan van haver-hi arribat totes les naus de Molpol, el líder de la banda pirata, que es va dirigir a nosaltres en un precari bàsic, va ordenar a la tripulació del C-9979 que desembarqués. La resta havíem de romandre en les nostres respectives naus.

Forat Negre va deixar molt clares les seves intencions; i cal dir que va ser un gran alleujament, en certa manera: anaven a segrestar el transbordador.

Durant tres hores estàndard vam veure com baixaven als animals de la gran nau i els deixaven solts per allà, tan tranquils com ho estarien just abans d'una funció. En no estar acostumats a tant espai obert, alguns d'ells es van allunyar considerablement i van començar a rosegar el fullatge de Regosh. Alguns dels felins i els gundarks es van amagar entre els arbres i van desaparèixer. Confosos, els animals més petits, els llangardaixos nivals, els eopies, nerfs i altres es van arremolinar uns al costat d'uns altres al centre de la pista d'aterratge com si estiguessin esperant instruccions.

Quan van haver-hi desembarcat tots, diversos pirates es van apressar a pujar-hi a la nau i es van enlairar. La resta de les naus de Forat Negre també; en un obrir i tancar d'ulls, els pirates s'havien anat.

Sari i jo vam sortir del Falcó per reunir-nos amb la resta de l'equip del Molpol, que també sortia de les seves naus. A pocs passos de la rampa d'accés, em vaig detenir per mirar al meu voltant. El cel de Regosh s'estava enfosquint i el bosc que ens envoltava estava envaït per animals indígenes molt escandalosos. Vaig tenir un mal pressentiment que va empitjorar quan em vaig fixar que centenars d'ulls brillaven entre els arbres.

De sobte, alguna cosa va sorgir d'entre els arbres a la velocitat del raig, va creuar la clariana i va desaparèixer entre el bosc de nou amb un dels animals petits entre les gargamelles. Segons més tard, un altre animal del bosc va realitzar una incursió similar en la clariana amb igual resultat. I després un tercer, i un quart...

L'armament amb el qual comptava Molpol era, en la seva majoria, cerimonial. L’usaven els nostres tiradors durant la seva part de la funció. Alguns dels membres de l'equip tenien blàsters de debò, però no eren suficients per repel·lir uns atacs que, molt probablement, durarien tota la nit. Se'm va passar pel cap usar el turbolàser del Falcó per arrasar els arbres quan se'm van acostar diversos dels ensinistradors.

—Hem de pujar els animals al Falcó —em van dir alguns.

Vaig deure mirar-los molt confós perquè em van repetir el mateix però cridant encara més. Vaig sacsejar el cap intentant aclarir-me i vaig intentar explicar-los que el Falcó no era tan gran com per acomodar ni a un terç dels animals, i això comptant ja amb les cabines privades i les zones de càrrega.

—Llavors caldrà fer tres viatges —va dir el ryn, que es va oferir a ser el meu copilot.

—Tres viatges cap a on? —vaig preguntar en una veu que va sonar massa aguda per ser meva.

—De tornada a Delphon —em van dir.

Tots van començar a cridar a l’uníson amb arguments que jo ja coneixia: calia fer-ho pel bé dels animals, no podíem abandonar-los a Regosh perquè se’ls mengessin. Els més grans podien defensar-se sols però els petits necessitaven la nostra ajuda. Només el Falcó era prou ràpid per a la tasca, i només jo sabia com traçar i executar els microsalts necessaris. Mentrestant, la resta es quedaria en la lluna i mantindria a ratlla als depredadors.

Amb tot allò, no em va quedar cap més remei que tornar a la nau i fer buit als ensinistradors, que es van encarregar, immediatament, de reunir als animals en el Falcó. Tant de bo els pirates ens haguessin deixat una mica de palla taanabiana per cobrir les cobertes, però tot allò relacionat amb l'alimentació dels animals havia desaparegut amb el transbordador Haor Chall. Quan per fi em vaig poder moure, vaig arrencar a córrer cap a la nau per habilitar els generadors d'oxigen i els amortidors d'inèrcia sota les cobertes i posar els depuradors d'aire al màxim. Però el meu nas ja em deia que no hi havia res que pogués eliminar aquella pudor procedent de llangardaixos nivals nerviosos i altres camelloides. De fet, vaig començar a dubtar que el Falcó aconseguís recuperar la seva olor original algun dia.

I just quan semblava que ja res podia anar pitjor, a Massa de Neu se li va ficar en el cap que el Falcó s'estava menjant a aquells petits animals i va decidir acudir al rescat. No tinc constància de cap altre moment de la història en el qual un rancor albí ataqués a un vaixell de càrrega YT-1300, però va ser exactament el que va ocórrer allà, i l'única manera que se'm va ocórrer per evitar que li donés una pallissa a la nau i la taqués de bava corrosiva va ser encendre els propulsors i anar allunyant-la de l'abast de Massa de Neu mentre els ensinistradors intentaven calmar-lo. No sé quant va durar aquell ball però quan vam parar, molts dels animals que estaven a bord s'havien marejat, contribuint al miasma precedent amb les seves arcades i altres fètids efluvis.

Amb tota aquella confusió, ni m'havia adonat que havia perdut de vista a la Sari, encara que vaig suposar que s'hauria amagat en la seva cabina de la nau de passatgers. Per això és fàcil imaginar la meva sorpresa quan, en sortir de la cabina del Falcó, me la vaig trobar asseguda, amb les cames creuades en el terra del celler principal que estava ara totalment brut. El seu vestit de nit no tenia cap solució, la seva cara estava impregnada de substàncies sense identificar i el seu maquillatge estava fet un desastre. En veure que plorava, em vaig acostar a ella i em vaig desfer en disculpes per tot el que se'm va poder ocórrer; em vaig disculpar fins  i tot de l'atac pirata.

Ella em va mirar durant una estona llarga abans de netejar-se les llàgrimes dels ulls i petar-se de riure.

—Ets un imbècil fins i tot quan no estàs actuant.

Vaig començar a quequejar una resposta però em va interrompre.

—Per què creus que estic amb el circ? Pels aplaudiments? Pels escassos crèdits que ens paguen? —va preguntar mentre obria els braços àmpliament per assenyalar a tots aquells animals fastigosos, els llangardaixos nivals, els eopies que l'envoltaven—. Adoro els animals, Purn. I crec que quan hàgim posat a tots fora de perill a Delphon, estaré enamorada de tu.

—Al final ens van fer falta al meu copilot ryn i a mi quatre viatges per transportar a tots els animals de tornada a Delphon —va continuar Purn—. Però gràcies al Falcó, vam fer els microsalts d'anada i tornada en un temps rècord, i al final només vam perdre dotze animals per culpa dels depredadors de Regosh.

—I què va passar amb els animals grans? —va preguntar Allana, asseguda sobre la vora de la cadira.

—Bé, van haver de refer les seves vides a Regosh.

—Massa de Neu també?

—Massa de Neu també, sí —va somriure Purn—. L'última vegada que el vaig veure semblava feliç.

—Perquè... ja no havia de fer funcions de circ?

—Doncs potser sí va tenir alguna cosa a veure; encara que crec que és perquè Regosh li recordava una mica al seu planeta d'origen, Dathomir.

—La meva mare... —va començar a dir Allana, que de seguida es va detenir i va recomençar amb una altra frase—. I què va passar amb els animals més petits?

La pena es va ensenyorir del somriure de Purn. Es va tornar cap a Han i Leia i va prosseguir:

—Al final, l'atac pirata va suposar tantes pèrdues per Dax Doogun que no va tenir cap més remei que vendre-ho tot, fins i tot el nom Molpol.

—Mai van detenir a Forat Negre? —va preguntar la Leia.

—A alguns dels seus membres, sí, però els altres es van unir al Consorci Zann.

—Suposo que aquest «tot» va incloure també el Falcó —va dir Han.

—Per desgràcia, sí. Si jo hagués disposat de crèdits suficients, l’hauria comprat. Però la riquesa encara trigaria molt d’arribar-me.

Un cop suau procedent de la porta va donar pas a una atractiva twi’lek que va apuntar el cap.

—Perdó per la interrupció, però has de sortir a lliurar els premis.

Purn li va fer senyals perquè entrés en l'estada.

—Només serà un moment. —Mirà de nou a Han i a Leia i va preguntar—: Per on anava?

—Que hauria comprat el Falcó...

—Ah, cert. El Falcó va ser una de les primeres coses de les quals ens vam desfer i, com a director, jo mateix em vaig encarregar de tot per vendre-li-ho a Cix Trouvee.

—I després, què va passar? —va preguntar Allana.

—Quan va tancar el Molpol, vaig tornar a pilotar. Llavors vaig descobrir que pilotar ja no m'omplia, que el que de debò m'agradava eren els animals. Vaig treballar com a cap de pista en altres equips i al final em vaig ficar al món dels concursos de mascotes, que és al que em dedico en l'actualitat.

Han es va fregar la barbeta.

—Va dir que el Falcó ja pertanyia al Molpol quan vostè va començar a treballar per al circ.

—Sí. Dax Doogun l’havia comprat uns anys abans.

—I sap on el va aconseguir?

Purn es va quedar pensant per un moment.

—Recordo que el Falcó havia funcionat com a nau mèdica o alguna cosa així.

—De debò? —va preguntar la Leia sorpresa.

—Em temo que és l'única cosa que sé.

—Potser Doogun sí se'n recorda, no? —va dir Han.

—Segur que sí, però fa almenys uns vint anys que no sé res d'ell.

Allana es va posar trista.

—I no sap on està?

—Ho sento, joveneta, però no tinc ni idea del seu parador.

—El trobarem —va dir Han, segur de si mateix, i pel bé d'Allana.

—No ens ha dit què va ser de la Sari —va comentar la Leia.

Vistal Purn va deixar anar una sonora riallada.

—Quina grolleria per la meva banda! Em vaig casar amb ella —va dir, assenyalant a la twi’lek que esperava pacient al costat de la porta—. Sari, permet-me presentar-te a Han, Leia i Amèlia Solo i al seu androide C-3PO.

—Molt de gust —va dir Sari.

—El gust és nostre —va contestar Leia amb un gran somriure.

—Es podria dir que el circ ens va unir —va dir Purn—, però a mi m'agrada creure que va ser el Falcó Mil·lenari.

 Següent